Restem a casa

Ahir va venir la doctora de capçalera i li vaig donar l'informe del cardiòleg, i ja se n'ha fer càrrec... diu que anirà passant i farem el que calgui per a que tot sigui el més natural possible. Està molt apagadeta, dormint gairebé tota l'estona i només l'anem despertant per donar-li algun aliment líquid: llet, iogurts, compota de fruites... Ara són dos quarts de deu i s'ha pres un got de llet, xuclant amb una palleta, prou bé. Sempre ha estat una senyora de bon menjar, de vida, com diem al poble, i ho demostra fins al final. Ha trucat la Teresa, diu que anit la va sentir ronquejar de gola, com aquells sons típics d'aquests casos, però ara està tranquil·la. Veurem, però cada cop ho sento més proper, amb tots els símptomes adients...

Fa com a frescor, és com si tingués el fred instal·lat als ossos. Sóc dins casa i porto una jaqueta de xandall que no em molesta gens ni mica. Vaig a donar un cop d'ull... dorm, amb la boqueta oberta, sembla que plàcidament. Li agrada molt que li faci petons, fa aquell somriure únic que te la menjaries, però això serà després quan la desperti una mica per mirar de donar-li alguna cosa de menjar. Estic fotut, desanimat... suposo que és normal, miro en tants i tants amics que ja han passat per aquesta situació i tots entenen que mai s'està prou preparat, tot i que tens temps de sobres per veure-ho i entendre-ho.

Sento la cridòria dels nens de l'escola del Serrallo que són al pati. Tos fan el mateix soroll... xisclen i corren i juguen i fan sons aguts, diferents, divertits, de canalla en llibertat, d'esbarjo i joc i broma, entrepà i futbol, i xerrades variades de somnis fabulosos, xiquets i xiquetes que es faran grans, com molts que ja ho som, i que Déu vulgui que siguin feliços i puguin gaudir d'una vida digna i sana. Les hores es fan llargues, semblen minuts de bàsquet, que no acaben mai... Torno a mirar-la, després donaré un tomb a la plaça i pujo ràpid. Ja ho sabem, això també és la vida, sí senyor!