Una ullada per la vida

Ràpides ullades de sol passejant entre les ones de la meva mar i la de tots. Suaus vols de gavines esperant les barques. Cua de la gent darrera la porta de ferro... sembla que els donen sardines, o les compren... i les venen. I el vaixell d'Istanbul, aquell que deixava brutícia, roman a port, no poden pagar la multa, i alguns tripulants malviuen gràcies a l'ajut d'alguna ànima generosa. Un pescador m'explica que les barques de peix blau ja són menys generoses i que, a partir d'ara, no seran tan greixoses i bones ni les sardines ni els seitons.

El riu baixa ple, i en aquests casos sempre penso que no han tocat gens ni mica el pont per on passa el tren. Si plou molt, amb quatre branques d'arbre es taponaria i tornaríem a veure surar cotxes... Hem anat a comprar per al cap de setmana sense Pere, és a dir, amb menys brillantor, de règim de perdre pes. L'aigua és irregular i persistent, com les sensacions a l'entrar i sortir d'un lloc. Cal passejar el paraigua i observar algun nas vermell i sentir algun esternut amb moquilla incorporada...

La mare no para de fer camí, i jo ja tinc el nus a la gola, que desfermarà la comprensió, l'evidència, la realitat pura i crua. Sóc fort sovint, ara també, veurem... Tot fent una ullada per la vida, aquesta continua sent meravellosa, i la lluita per estar a l'alçada de totes les circumstàncies també ho és..., fins i tot en hores baixes...