dissabte, 31 de març de 2012

Dissabte

Dissabte de mare i futbol, casa, Teresa total, sense Pere ni exercici, sense bici ni caminada. Dia clar de sol i llum, de Barça i Nàstic... Emocions garantides, sofà i salmó... al forn. Potser un vinet negre el diumenge, començat el dissabte, potser algun poema de les coses que passen, de les coses que ens passen, que vivim... Estades al menjador, excursió a Mercadona, minuts de Farinera, un cafè al de Walter... Prop de ma mare, la meva, la nostra.

Comencem les festes de Setmana Santa. Demà, Diumenge de Rams, de joia i entrada triomfant. Dissabte per planificar aquests propers dies, tan bonics, tan de família i reflexió... feliç, perquè sempre hi ha un diumenge de resurrecció i es fa la llum...

divendres, 30 de març de 2012

Ens hem trobat

Avui tocava bici de Serrallo i escullera, de Miracle i Arrabassada... bici per la nostra mar propera i estimada. Feia bon dia, gairebé d'estiu i es notava més circulació de l'habitual. Aleshores ens hem trobat. Tota una trobada de jubilats, des de cinquanta i molts fins a setanta i pocs. La concentració, accidental i amb cert encant, ha tingut lloc a l'Arrabassada. Sí, feia gràcia, semblava un conjunt de formigues atòmiques fugides de la serpent multicolor del Tour de França i envellides pel pas de tants anys, també pel pes...

Ha estat, si més no, curiós escoltar-los, amb totes les lleis al seu favor, tècnics de tot, mestres dels seus néts, presumint de fills, entesos en cotxes, lleugers de boca, potser mancats de públic, potser amb alguna expressió que contradiu tot allò exposat amb contundència, sempre sobrats de seny, pèrits de la vida... i en viure. Un deia que el seu fill s'havia comprat un Mercedes; l'altre, que havia estat una setmana de vacances; un tercer, que ahir al matí havia fet 85 km arribant fins a Altafulla i per totes les platges; un quart presumia d'expert en motors de gasolina; finalment, un més modest ens explicava que s'havia comprat, per uns vuit mil euros, un cotxet totalment equipat.

El meu amic Antonio i jo ens miràvem en silenci, tot buscant un buit per reprendre la tornada a casa...

Rovellons i espàrrecs

Recordo que la Teresa i jo vam anar, una vegada, a buscar rovellons... i en vam omplir dues cistelles d'una cosa semblant i molt maca, però que no eren comestibles. Els nostres amics van riure amb nosaltres...Pel Tarragonès és habitual i atractiu anar a la busca i captura de bolets i espàrrecs. Pel Delta, poca cosa... algun peu de xop i para de comptar. D'espàrrecs, ni un, alguna esparreguera ornamental i prou.

Típic, original el personatge a la recerca d'aquests productes. Coneixen el lloc, matinen, ho guarden en secret, a vegades van en colla o en família, d'excursió. Aquests dies he conegut la gràcia dels espàrrecs, quan en trobes, i la desgràcia, quan et punxes als esbarzers propers. Rovellons i espàrrecs... un regal més de la mare terra!

dijous, 29 de març de 2012

Nius d'oreneta

Una església vella, artística, on molts han començat la vida i l'han acomiadat. Una església amb tres-cents nius d'oreneta. Crec que, si jo fos oreneta, també faria el niu allí... Allí és la pau i el respecte, la pregària i el seny, la possibilitat de millora, la fe.

El mossèn explicava que aquests nius feien malbé la pedra de la façana... artística, valuosa, romàntica i venerada... així que els va fer fora i, a més, ha col·locat unes xarxes que impediran que tornin a fer-los... I a mi, que ho entenc, que s'ha de conservar la respectada construcció, que l'entrada al temple serà més higiènica, que té la raó, i el sentit comú ho diu així, però a mi m'envaeix una sensació de tristesa... Un niu és una família... d'ocells.

dimecres, 28 de març de 2012

Se m'obren els esperits

Bonica expressió, pròpia de les nostres terres de l'Ebre. Vol dir que experimentes un panorama adient, un sentiment a flor de pell. És un olor intens de fang, d'arròs, de Delta...

En arribar a l'Ampolla i passar el pont de la via del tren... i contemplar aquella immensa planura... catalana, se m'obren els esperits. Tot és diferent: el menjar, la parla, la terra, la fauna, la flora, les persones. Persones, ens primaris, directes, sans, sincers, nets, clars, entenedors, sense vernís ni protocol, però tot un temple a l'autenticitat. Et pots girar de cul, que no te la claven perquè són portadors de la noblesa de l'Ebre, aragonesa i navarresa, entre d'altres.

En arribar a Deltebre, el cor em fa un batec feliç: se m'obren els esperits!

No és or tot el que lluu

Polític polit, políticament correcte. Es fan escoltar i diuen el mateix i també acaben fent el mateix. Tots sonen bé, convencen i es confonen... ja no hi ha partits, ni camins, ni idees, ni centres més o menys dretans o esquerrans. Tots saben la lliçó: sortir de la crisi, l'atur, arribar a fi de mes, el jovent, la sanitat, l'educació... tot prop del penya-segat més pronunciat.

Tots som iguals? Potser alguns més iguals que uns altres, com va dir Felipe González, potser cap diferent, potser molta capa de vernís, molta careta, més aviat cara, més freqüent del que caldria. Evidentment, no és or tot el que lluu, fa mal temps, plou de tot... Tots (vull dir "tots"), amb paraigua i impermeable i totes les forces, cal sembrar... i recollir.

Les meves nenes

Han estat les meves últimes companyes professores, a La Salle de Reus. Fèiem els quarts de primària (A, B, C). M'encantaven... tenien (tenen) aquella naturalitat activa, tan rica, tan plena de recursos i matisos que ser allí prop era un enriquiment, una càrrega positiva, tot un plaer i recreació, en veure les seves facilitats en cada una de les actuacions pròpies de la feina.

Per edat, els podia ser pare perfectament, per això, quan parlava amb algú, sempre deia que eren les "meves nenes". Complementàries, originals, molt seves i dels nens, formen un parell de "dues" estrelles, en un món cada cop més tenebrós. En un principi, mai les separaria, tot i que a la llarga, per bondat i qualitat pedagògica, volaran soles, amb tota propietat i mereixement.

La Txell i la Marga... sempre seran "les meves nenes"... estimades.


dimarts, 27 de març de 2012

Plaça de la Farinera

Realment, és la plaça Domènech Batet i Mestres, però tothom la coneix per "La Farinera". Era un molí, del qual es conserva, precisa, arrodonida , gairebé cilindre amb tendència a con, una xemeneia, fumeral allargat i il·luminat que precedeix, amb tota elegància, l'emplaçament.

Abans, també estava acompanyada de "la sofrera", de trist record per als veïns, pels seus olors i polsegueres generoses que arribaven amb molta facilitat a totes les cases. Ara és diferent, cerclada per l'escola Serrallo, també pels pisos que ja estan fent pels terrenys de l'ex-sofrera, i amb una font gran i maca, uns arbres de brot fàcil, coloms i crits de nens. Entre tot, a vegades, observo i descanso...

diumenge, 25 de març de 2012

Esmorzar

Avui és la "festa dels tres tombs". Cavalls i carruatges, antics, guarnits, mudats... cerquen l'espectacle i la benedicció general. Tots fan pinya, soroll, concentració, esmorzar.

La cita era a quarts de deu del matí al pàrquing de la Tabacalera, prop de casa. Allí, barbacoa pública: llonganissa, cansalada viada, botifarra de ceba, pa torrat, oli, tomàquet, grans d'all, forts, vius.

Allí, els meus amics del barri, la bona gent. Amb ells m'ho passo bé, estic a gust. Tot i que fa poc temps que estic jubilat, sembla que gaudim d'una afinitat que m'encanta d'experimentar. Estic bé, agraït.

Avui hem esmorzat junts, demà caminarem plegats...

Camperol

Pagès, llaurador, d'espardenya d'espart, expert en lligasses i garbes, llavors, aixades.

Mestre de la falç i del tractor, sembrador, plantador d'arròs en pares amples, o marcant línia en pota de gall...

Esforçat, de pantalons de jonquet i roba de mil ratlles, home sempre prop de la gleva, del terròs, amarat de suor de pols, d'olor de terra.

Savi del tancat i les aigües, lector dels vents, pèrit en pluges, un pou de coneixements a l'hora de saber quin temps farà i, així, saber què fer en les llarguíssimes jornades de cada dia, de tots els dies.

Fumava caliquenyos amb una pipa corbada. Sempre feia bona cara: noble, sincer, primari, autèntic. Un camperol...

dissabte, 24 de març de 2012

Magarrufa

És allò que en castellà hi diuen "retozo", "carantoña". La parauleta, en la nostra parla, té el seu atractiu: pot ser una mostra exagerada d'afecte, un afalac enganyós, com diria un diccionari enciclopèdic. Sona sempre a mostra d'afecte, de complicitat, d'afinitat, d'afany a fi de bé.

Em fa pensar en la carícia dels sentits i en la resposta a flor de cor i pell... encesa en flama viva de veritat, acaronament d'alès tebis a cau d'orella, formes còmiques de sentiments reals, profunds, escalfor a base de la força dels ulls, de mirades que cremen, de mirades que clamen, de mirades que, un altre cop, veuen realitats en els seus somnis.

Adolescent

Romanços romàntics per la romeria adolescent, tot un xisclat d'incoherències, amb veu de veus, de greus indefinits. Són l'evidència, tot i que sovint la neguen per pura inconsciència. Es porta així, ho porten així, i gairebé no saben que aquest estat, confús, entre tendre i lamentable, passarà en uns pocs anys, que són alguna cosa semblant a un peatge que s'ha de pagar en el camí cap a la joventut de la plena consciència racional.

Alguna vegada, he tractat amb aquest tipus d'alumnat que porta implícit l'esperit de contradicció per sistema. Algun cop vaig comentar, amb veu baixa, a algun capdavanter: "No estiguis preocupat... Normalment, aquest estat és transitori".

divendres, 23 de març de 2012

Sense campana ni timbre

Sense campana ni timbre, ni mirades al rellotge, ni presses, ni neguits. És una altra vida, una altra història, un tornar a néixer, per tornar a casa i als altres camins, com a més fet, potser millorat, sempre corregit.

Sóc un jubilat, i confesso que, de vegades, se m'escapen somriures des d'una alçada vertiginosa que va més enllà del bé i del mal i, fins i tot, del regular... Penso, en veure diferents actuacions, que hom ha de passar pel filtre i la neteja, per l'errada i l'encert, per experiències (anys de vida) que el portaran a l'Experiència en majúscula.

Viure sense rellotges d'estridències alarmants i perilloses no vol dir viure deixat anar per les pendents i sense remei. Un jubilat és un naixement, una fermesa madura, una referència, un professor de la vida...

dijous, 22 de març de 2012

Futbol

De petit, jo volia ser metge, quan jugàvem amb les nenes del meu barri. Evidentment, també anava per bomber i, sobretot, per jugador de futbol. Futbol, aquell joc meravellós on juguen onze contra onze i un senyor de negre xiula cada cop que algú fa un gol, o fa alguna infracció del reglament.

Avui, parlar de futbol és parlar del Barça de Guardiola, qui té el món futboler bocabadat en veure futbol Mozart,futbol art, futbol sortit de la millor connexió, del millor equip possible. Sí, m'agrada el futbol Messi, el futbol Iniesta, Xavi, Cesc, Pedro, etc. Sí, el futbol em distreu i el Barça em fa gaudir molt.

Incoherències

Marieta de l'ull viu, que calla i li diuen sàvia, mentre un tsunami japonès trontolla pels mars del sud... mai plou al sud de Califòrnia. L'esparver no menja perquè no li donen, tot i que s'ha llevat molt d'hora i no ha enfosquit més aviat. L'home, assegut davant de casa seva, no veu passar el cadàver del seu enemic, així que l'home sense camisa es pelava de fred i no era feliç. La xica despentinada portava dues hores de perruqueria i lluïa satisfeta el desgavell, tot i tancant la porta a la pulcritud i portant la clau a la diversitat...

De totes maneres, encara es veu alguna cara de satisfacció plena, amb els ulls encarats de cara el nas, havent perdut l'oremus a la recerca de la composició tradicional. Un errat de comptes, per gastar més del que ingressa, demana almoina per ser just en matemàtiques i no saber-ne gaire, de la vida. L'u li diu que toqui el dos perquè el tres ja és fora. A cops, d'aquells que ens fa la vida, tres és multitud i la solitud companyia. La tortuga constant arriba primer que la llebre, conill salvatge cregut i adormit a l'ombra del despropòsit.

No sé si hi ha cases d'algú, però no hi ha cases per tots, tot i que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú. El poble demana pa i circ tradicionalment... ens estem quedant sense, de mica en mica, sense res, ni mica...

dimecres, 21 de març de 2012

La Teresa

La nostra experta en "maquinetes variades" té una ponència a l'Expodidàctica, a la Fira de Barcelona. El Pere, la Mar i jo l'acompanyarem. Serà un plaer, un orgull, un honor, una complaença.

Ara que no em sent, diria que la Teresa és l'aplicació pràctica de la raó. Els seus principis d'autenticitat contrasten amb d'altres d'una sensibilitat que sembla vulnerable en escreix. Per això m'encanta. Jo Claudi, vull dir Pere, amant de la naturalitat, sobretot quan ve de la terra i de la condició humana, veig en ella, a més d'una qualitat intel·lectual inqüestionable, una mar rissada de riscos, per on neda amb una certa agilitat prudent i, en un principi, amb l'aplaudiment general dels seus propers més abnegats.

A vegades, voldria para el temps per pair millor la vida. D'altres, voldria accelerar-lo per escurçar les teves absències. Al teu costat, sol fer bon temps, en general, fins i tot avui que plou i el vent escampa l'aigua a mode de boira espessa, envoltant, penetrant... Al teu costat hi ha camins cap a la plenitud, esperança, molts cops millor que la realitat, a vegades crua, trista, pobre... mai en aquest cas. Estar amb tu és passar a net i millor tot allò de bé i de bo. Amb tu, la prosa sempre acaba sent poètica, tot i que ets de ciències... i molt natural.

El primer iogurt

Érem a Barcelona. El meu padrí, la meva cosina gran i jo vam entrar a una "grangeta" d'aquelles que, al llarg del temps, sempre resultarien atractives, però no pas per aquest inici barceloní i nefast.La meva cosina, protectora ella,simpàtica i volent el millor pel nen (el nen era jo), va demanar un iogurt. Una cosa blanca i espessa, flonja i amarga, amb un pot de vidre immens que no s'acabava mai i amb una etiqueta on hi posava "La lechera". Tampoc no tenia sucre, ni sal, ni cap gràcia, ni sentit... més aviat vaig pensar que estava fet malbé, que allò era una fermentació putrefacta i desagradable. Devia fer mala cara i vaig intentar que ho tastés la cosina i així el podria canviar, si més no, per un got de llet normal, però, res... ni afegint una mica de sucre em semblava comestible, aleshores era un amarg àcid, una mica dolç, però igual de desagradable o més. Total que no m'ho vaig menjar, no vaig poder...

Després, al llarg del temps i després de valorar com cal la bona intenció de la meva cosina, he anat apreciant la contribució dels productes làctics, en general, i dels iogurts, en particular, a les dietes sanes i equilibrades. Diria que els iogurts han estat molt millorats, tenen millor gust, naturals o de fruites, amb sucre o edulcorats, més suaus o més intensos, sense greix o semis, amb trossets o sabors, cremosos... Potser he recuperat el respecte pel iogurt...

dimarts, 20 de març de 2012

En despertar


En despertar veig que surto del somni i de la son,
fresc i alliberat per començar un nou dia arran de terra.
En despertar, feliç per la vida, per la llum del sol sortós,
per iniciar nous principis actius, d'un jo en una altra existència...
En despertar i obrir els ulls i recrear-me
entre llençols nets i coixins flonjos...
En despertar, agraït a tot i a tots... per tot,
per tot allò que cada matí em fa sentir cofoi i regalat
...a més de comprés i estimat.
És sempre un despertar a l'esperança d'altres de continuïtat,
amb la mateixa claror i suavitat.
Vull despertar amb el propòsit de ser feliç, i això...
només és possible si ets capaç de donar-te amb generositat...

diumenge, 18 de març de 2012

Mercat

Un dia que no feia "cames", ni "peus", vaig apropar-me al mercat en bus... tot un encert, un plaer.

El mercat és com una festa amb força activitat i color, crit i riure, bon tracte... venen coses. Com en cada festa, cadascú l'explica segons com li ha anat. Per mi ha estat un espectacle veure l'exposició, sobretot de peix i dels productes del camp, de manera insinuant i altament atractiva.

També té la seva gràcia veure la mestressa de casa comprant, o al solter independitzat, o al marit despistat i sense pràctica. Varietat de persones amb carros i bosses i presses i calmes... moviment, vida. No totes les parades tenen la mateixa acceptació. Com en tota activitat humana, no tots tenen la mateixa traça. Classe, estil i qualitat, preu... fan tenir la parada plena, suposo...

dissabte, 17 de març de 2012

Olors i sons d'escola

Em contemplen més de seixanta anys d'escola diària...

De sobte, sembla que retorni a antigues realitats... aquells perfums de net, de Nenuco matutí, que es transformaven en olor de tigre, després del pati, olor a llapis Alpino i goma Milan i a tinter d'una ploma que sempre tenia escarxada... Olor a llet en pols de l'ajuda americana, a formatge groc en triangles, de la mateixa procedència... Olor del mestre a Floïd o Varon Dandy, olor de llibres nous i de l'entrepà de mare, de truita o sardineta, tonyina o formatge, poques vegades de pernil salat, alguna vegada de dolç... Olor de serradures mullades de quan netejàvem la classe cada dissabte, totes les setmanes... Olor de sabó de casa, el que ens feia la roba els dilluns, olor de regalèssia d'arrel dolça i propietats pectorals que anàvem a cercar per les proximitats del riu Ebre... Olor de vàter, sempre brut, sempre insuficient, sempre maltractat... olor de suor, després del partit de futbol de cada pati...

L'escola també té els seus sons característics, de vegades sorolls, d'altres silencis emotius i músiques variades. Recordo el "Cara al sol" que Don Carlos ens feia cantar respectuosament abans d'entrar a classe... També la rutina cansada i eterna de les taules de multiplicar, cantades, fins i tot, camí de casa o del col·le. Soroll dels nens al pati, estridències variades, xiscles a la carta, emocions a coll-i-bé de la llibertat i de l'esbarjo... un nen que plora amb tota la força i un altre que riu l'acudit de la seva amigueta, amb desproporció... són sons habituals. Aquell mestre jove que ve de València i toca la flauta i el pare d'un company, la guitarra... i els escoltem, i un estoig que cau i una pilota que vaig xutar amb l'esquerra i que, evidentment, va trencar un vidre.Ara, l'escola del Serrallo obre les portes amb música, de vegades amb bon gust: Mozart, Vivaldi... També en acabar ho fan amb bons sons...

Avui, gairebé podríem parlar dels silencis que no pot tenir una escola activa. També penso que l'alumne pot estar molt actiu sense moure's del davant... de l'ordinador, i també seran músiques... electròniques...

Coloms

Des de la pau del menjador en dissabte, un grup de coloms fan sons de parada nupcial... Femelles que reclamen atenció, amor, tot fent una mena de gemecs, cercant l'afinitat del mascle estarrufat, de cap alt i pit immens, a més de ploma tibada i llampant pel sol...

Viuen pel voltant del pati de l'escola del Serrallo i esperen que passi l'hora de l'esbarjo per aterrar tranquil·lament, com aquell que va al seu mas, on té assegurada alguna reserva, si més no, de pau i de pa... molletes de pa dels entrepans dels nens i nenes del barri.

Voldria fer volar coloms, molts coloms, coloms blancs de la pau. La pau és el camí...

divendres, 16 de març de 2012

Aniversari de la Mar

Com diem per aquestes contrades, és la nostra jove, la que conviu amb el meu fill, el nostre fill. La nena en fa vint-i-quatre, creix i cada dia és més bonica, té més valors, tots en base a la naturalitat i a la bondat. No es fa vella, és fa bella, sobretot per dins, i amb una progressió constant. Sempre sembla feliç, i ens regala aquell somriure net i fi que només emeten les persones en pau. Fa una feina que va més enllà del treball i del preu i l'honradesa. És una implicació només a l'abast de les bones persones, amb capacitat per a fer el bé, perquè elles són el bé en sí.

Que siguis molt feliç i per molts anys... això voldrà dir que el nostre fill també ho és.

Vostè és un home savi...

Els quarts de primària estàvem d'excursió. Havíem anat al Castell d'Escornalbou i contemplàvem el paisatge des de l'alçada dominant del territori. De sobte, un nen de la classe de 4t C s'apropà i em diu, amb un somriure tendre de complicitat: "El meu pare diu que vostè és un home savi...". Les meves companyes i jo ens vam quedar a quadres. Evidentment que no en tinc res de savi, només he estat algú que ha intentat facilitar la convivència i ajudar en el possible als meus alumnes.

Aquest bon senyor, que havia estat alumne meu, em fa reflexionar sobre la influència que podem arribar a tenir sobre els nostres alumnes, sobre la seva formació integral: caràcter, personalitat, esforç, constància, valors i tota mena de bases que reguen i alimenten el desenvolupament de les seves intel·ligències. Recordo que em feia sentir molt bé quan veia que algun alumne superava les seves dificultats d'aprenentatge o comportament. De la mateixa manera, em produïa una certa tristesa quan no aconseguia endreçar allò que m'havia proposat. A tots els mestres ens agrada pensar que, de tot allò que anem sembrant, alguna llavor germinarà i, tot i fent-se gran i millorada, contribuirà en la construcció d'un món més competent i just.

Benvolgut ex-alumne, no, no sóc un home savi, però gràcies per haver-ho pensat i haver-ho contat al teu fill. Sóc feliç si en alguna cosa he pogut ajudar-vos... una mica.

dijous, 15 de març de 2012

José d'herbetes

Personatge estrafolari i entranyable a la vegada. Una mena de drapaire florit, amb barret de palla ple de romaní, farigola, menta, fonoll, llorer... Pantalons lligats amb un cordill d'espart i una mena de polo, que devia ser blanc... Feia uns ullets de "carinyo" que transmetien una dolcesa especial.

En un farcell, poc net, portava herbes remeieres que ho guarien tot: mal de panxa o de peus, cap o espatlla... eren solució. Sempre ens deia que ell era "com la Companyia Diamera que va per baix terra"... pensava que tenia poders i guaria de gràcia. Molts cops, les seves al·lucinacions tenien aquella condició tendra i propera, suau, amable...

dimarts, 13 de març de 2012

Portes obertes

Significa que pots entrar i sortir... i passar l'aire. Vol dir que no amaguem res, que t'ho ensenyo tot. És una obertura, fins i tot dels braços del cor, vers un acolliment, també pedagògic, tècnic, d'experiència, de saber fer, amb tacte i programa.

L'Escola Torreforta fa avui jornada especial, diferent, de "Portes Obertes"... Són molts anys amb plena dedicació als nens i nenes d'aquestes contrades i d'altres de països diferents. És una escola digna d'admiració. Només per la convivència pacífica de tanta diversitat, que ha aconseguit l'equip de professors, ja n'hi hauria prou però, a més, aquí tothom hi posa la resta. Són professionals abnegats, implicats en una tasca educativa i de formació integral que els identifica.

dilluns, 12 de març de 2012

Tenir caràcter

No xuta, no pita, no se sent... és passiu, no s'explica, és portador de timidesa, calla i dóna raons de reconeixement, sense raonar ni reconèixer res... és apàtic, inhibit, no té caràcter.

Mentre, el seu germà bessó, igual de ros però d'ull viu, paraula alta i fàcil, agilitat mental, de rèplica ràpida, to definitiu, ferma agressivitat, convincent, amb la mesura justa i incontestable. Té caràcter, diuen, és un lluitador, és vàlid.

Recordo dels meus temps (no fa tant...) de professor del col·legi La Salle de Reus que tenim un "Caràcter Propi del Centre". És un distintiu, un segell, un seguit de proclames i comportaments que fan de la nostra escola una esplèndida realitat.

diumenge, 11 de març de 2012

Niu

És la seva casa, el seu amagatall, el seu hàbitat. Allí els ocells ponen els ous, els coven, en tenen cura i crien els petits, els alimenten i els veuen créixer... És el seu espai de confiança, estatge segur, refugi protegit, la seva llar, fins que arribin els primers vols, inici de la vida en llibertat.

Recordo que quan em va arribar la calma i una mica de seny i ordre per poder estimar amb tranquil·litat i sense mesura, vaig pensar en fer el "niu". Un niu amb branques sòlides i palla tova. Un niu sempre prop del mar, sempre prop de tu...

El temps passa amb acceleració progressiva i he contemplat molts vols entre nius. És la vida. Jo volia un niu, un niu amb un fill, amb sa mare i amb jo. Jo voldria llum i veritat en cada niu...

dissabte, 10 de març de 2012

Anant en bici...

...i com sempre, observant , aprenent, de l'encant de tot plegat. A vegades vaig en bici per les zones de passeig del Miracle o l'Arrabassada, i sempre hi ha quelcom de sorprenent, si més no, punt de reflexió, lliçó o, com a mínim, camps immensos per la meditació i la transcendència.

Avui, mentre una senyora grassa es menjava una pastanaga, dues nenes d'uns vint anys, amb les mans entrelligades, es feien petons d'amor etern. Més enllà, indiferents, una parella d'uns quaranta o més, patinen suaument agafats de la mà. Un grup d'una escola, xisclen en veure el mar... i un professor, d'uns cinquanta i pocs, observa, controla... ell no va de platja, és la responsabilitat, el seny. Ell és el profe. Jo també era professor, alguna cosa així com la llei, l'ordre, el mètode... "Ho ha dit el Pere" i, aleshores, allò era indiscutible, real, veritable i sense cap mena de dubte.

Anant en bici, moltes coses es veuen més indefinides. Sembla que..., però potser és... Podria ser? Segur que sí o que no. Segur de res. Suposo que tots es mouen per fer salut i, en algun moment donat, es paren, s'aturen i miren la mar fins l'horitzó. Tots miren la mar preciosa i sempre diferent. Tots somien, algun cop, en un cant de sirena...

divendres, 9 de març de 2012

Gaudir de l'espectacle

Per Barça TV. Des del Camp Nou. De Champions. Un Barça-Leverkusen (7-1). Immens, fabulós, impressionant. Qualitat esportiva i humana per emmarcar, per retenir, per explicar en tots els llibres de la vida i del futbol.

Si els àngels tinguessin cos i juguessin a aquest joc, ho farien així... És una orquestra simfònica, afinada, on qualsevol pot ser solista, on tots plegats tenen cura de la pilota per fer-nos gaudir de l'espectacle.

Tenen tècnica i gràcia, i una capacitat per associar-se impròpia del potencial individual que atresora cadascú. Messi és el millor jugador de la història, i els seus "alimentadors", Xavi i Iniesta, mestres consumats.

dijous, 8 de març de 2012

Acústic

D.O. Montsant, 14'5º, negre, amb cos... i ànima de poeta. Respon al nom d'Acústic i arriba amb facilitat i es queda, llarg i persistent. Té gust de vi, sense falsedats aromàtiques, ni simulacions. Potent i de qualitat. Reserva del 2008 de la localitats dels Guiamets.

Parlant d'un "Acústic" sempre penses amb el formatge curat, amb el bacallà salat, amb la carn vermella ben feta, ben condimentada, amb la picada adient i el punt de sal i pebre adequat. És allò que dic sempre: un bon àpat regat amb un bon vi negre sempre aspira a quotes superiors de qualitat.

Hem estat a Ca l'Amadeu. No cal dir res més...

dimecres, 7 de març de 2012

Faig festa

Avui ni corro, ni camino, ni faig bici, però no és ben bé cert que faci festa... La festa és quan camino lliure i lleuger per les "tarragones" de mar i muntanya, quan faig bici baixant cap a l'Arrabassada. Faig festa quan vaig pels camins pedregosos del Pont del Diable, entre frígoles i romanís...

Sembla veritat allò que diuen: "canviar d'activitat és una manera de descansar". No fer allò que és habitual ens activa al mateix temps que ens relaxa... Però la "festa" és una altra cosa. Faig festa quan em gronxo entre possibilitats, totes atractives, totes realment a l'abast.

Només faig festa quan "fem" festa...

dimarts, 6 de març de 2012

Immunitat

La meva àvia, doctora en tot ella, també solia dir: "Quan l'embriac és un ric, què malaltet que està el senyor... Quan l'embriac és un pobre, mala punyalada li donin...".

Quanta gent que passa per la vida amb tot el "morro"... i no li trepitgen perquè té patent de cabirol, immunitat parlamentària o, senzillament, per ser vos qui sou... Quanta gent que desfà sense fer, que passa de puntetes per damunt d'allò que fóra correcte i es recrea entre la brossa, permès i aplaudit per aquesta escala de valors i poders tan equivocada, tan falsa, tan inútil, tan extremadament incoherent i irracional.

Immunitat... quants cops em sona malament aquesta paraula... em sona a farsa, a protecció del delit, a tot allò intocable i brut...

dilluns, 5 de març de 2012

Arri!

La meva àvia, un pou de ciència ella, deia alguna vegada: "arri burro, deixa dir, quan s'acabarà el món, s'acabarà el dir"... És una dita popular, escoltada sovint pel Delta, que implica una gran saviesa.

Quantes oportunitats de callar desaprofitem... quantes vegades parlen, o parlem, sense ésser pèrit en aquella matèria... i pontifiquem de forma irracional i definitiva. Quanta veu valuosa i no escoltada clama pel desert, quanta veu ha perdut l'esperança i calla sempre. D'altres són transmeses reiteradament i avorrides, sense dir res i atemptant la integritat dels timpans més sensibles...

Segons la meva àvia, sàvia ella: "quan s'acabarà el món, s'acabarà el dir".

Altres coses

Ja no tinc timbre ni cartera, ni bus, ni classe, ni nens a la fila, ni bons dies variats i a la carta... No faig exàmens, ni notes, ni problemes, ni dictats, ni patis, ni reunions, ni activitats extraescolars... Ja no tinc companys, ni coordinadors, ni caps...

Sóc un jubilat, i un jubilat fa altres coses... també pensar agraït en tot el que ha viscut, caminar amb somriures de pensaments positius, i fer bici, al seu aire i a la seva reflexió... Coses, altres coses... observar i aprendre de tot l'entorn natural, on les convivències no sempre són pacífiques però altres coses són possibles i complementàries i que també t'omplen... altres coses com aprendre i estimar millor.

diumenge, 4 de març de 2012

A tocar ferro...

La Rambla Nova té un encant especial, sembla com un cant a la pausa, al recreo, a la família, al amics, a la colla... i en parlem de tot plegat anant a "tocar ferro".

Un nen que passeja amb la bici, sa mare porta una nena rosseta penjada del coll... i el seu pare, de barba primera, s'ho mira i somriu.

Estudiants en recerca d'amor... en tenen tant per donar! Llueixen pit i llibre i joventut i es regalen somriures... Uns estrangers fan olor a "Reflex", van fixats a veure el mar, a tocar ferro, sense saber-ho... La nena bonica que busca emocions i el nen que apareix puntual i formal, i la mar inspirant, contemplant, tot anat a tocar ferro...

divendres, 2 de març de 2012

Sense Pere

Menys llum, menys sol, menys músiques,
finestres menys obertes, tot a cau d'orella...
Fruites i verdures, crues i dures, cuites.
Planxa i amanida, eixerida, divertida.
Peix, més peix... llum, més llum...
Lloc, més lloc... tot l'espai... buit.
Podem jugar a cuit i amagar sens fi.
Parlarem per telèfon i per missatges, parlarem...
i el sentirem, els sentirem, igual d'aprop,
tot i que, amb menys llum, menys sol, menys...
Pensarem, sa mare i jo, en presents i en futurs,
en passats no tan llunyans, de petit gran home.
Mai sense Pere. Sempre al nostre cap.
Sempre al nostre cor. Sempre amb nosaltres...

dijous, 1 de març de 2012

Ma mare... poesia

Al maig, si Déu vol, i arribem per viure-ho,
ma mare en farà 95, d'anys, de primaveres,
de poesia: bucòlica i nostàlgica, de casa i de poble,
d'arrossars i planures i belleses diferents.
Poesia romàntica de l'esforç per sobreviure,
a les mancances de tot tipus, a la salut.
Però també un crit esfereïdor, un clam, un cant,
per les fites aconseguides des d'altres realitats.
Poesia existencial, on la vida passa...
regalant camins que no tots poden recórrer.
Poesia de senectut, de llàgrima profunda...
d'allunament... Poesia dramàtica i dolça...
Ma mare es gronxa per les etapes de la seva vida.

Passejant...

He anat a comprar unes coses a la Rambla Vella i he baixat passejant, observant, aprenent... Una dona jove, amb un nen en un carro i un gos, ben lligat, ben guarnit, i tots tres eixerits... mimetisme de mirades blavoses i de rínxols vius...

Passejant, observant, aprenent... una parella de persones grans, agafades de la mà. No parlen per parlar. S'aturen i es miren als ulls. Seuen en un banc. "Ens tenim", diuen. "Què bonic", dic.

Arribo al Serrallo. Al final d'una escullera, una parella fumen i miren l'horitzó. Posta de sol poc romàntica... Mirava jo a un pescador quan, de sobte diu la noia, tornant de l'horitzó: "ho sento, no gestiono bé les meves emocions..."