Anant en bici...

...i com sempre, observant , aprenent, de l'encant de tot plegat. A vegades vaig en bici per les zones de passeig del Miracle o l'Arrabassada, i sempre hi ha quelcom de sorprenent, si més no, punt de reflexió, lliçó o, com a mínim, camps immensos per la meditació i la transcendència.

Avui, mentre una senyora grassa es menjava una pastanaga, dues nenes d'uns vint anys, amb les mans entrelligades, es feien petons d'amor etern. Més enllà, indiferents, una parella d'uns quaranta o més, patinen suaument agafats de la mà. Un grup d'una escola, xisclen en veure el mar... i un professor, d'uns cinquanta i pocs, observa, controla... ell no va de platja, és la responsabilitat, el seny. Ell és el profe. Jo també era professor, alguna cosa així com la llei, l'ordre, el mètode... "Ho ha dit el Pere" i, aleshores, allò era indiscutible, real, veritable i sense cap mena de dubte.

Anant en bici, moltes coses es veuen més indefinides. Sembla que..., però potser és... Podria ser? Segur que sí o que no. Segur de res. Suposo que tots es mouen per fer salut i, en algun moment donat, es paren, s'aturen i miren la mar fins l'horitzó. Tots miren la mar preciosa i sempre diferent. Tots somien, algun cop, en un cant de sirena...