dijous, 28 de febrer de 2013

M'agrada tot allò que he de mesurar

Pel meu poble circula una frase que diu: "Tot allò que és bo engreixa o és pecat". No em ficaré avui amb el concepte de pecat, que seria llarg i ample d'explicar i convèncer a gran part de la societat actual. Sí que voldria parlar una mica del menjar nostre de cada dia... Abans, quan ningú deia res del colesterol ni de les glucèmies o els triglicèrids, la gent era més feliç i moria d'un mal dolent, sense cap consideració més i sense haver-se privat de cap greix de paella i embotit, ni cap pasta de forn i sucre, ni d'ous ferrats amb patates fregides, i tot això i més que encara em callo ben regat amb vi de la nostra estimada Terra Alta, Priorat, Montsant o Penedès. Ara tot és diferent, tot ha canviat, tot són recomanacions i explicacions. Ara, tots sabem que si hi ha excés de colesterol a les artèries dificulta el pas de la sang i augmenta el risc d'arteriosclerosis, ictus i infart de cor. Cal saber, però, que hi ha un colesterol bo, que neteja els teixits... però, bé, això és una altra història, la qual ha de ser i formar part de la nostra educació i cultura.

La Teresa m'explicava que, ja fa molts anys, tenia unes amigues franceses a qui els encantaven les costelletes de xai, però quan se les menjaven treien tot el greix i només aprofitaven el petit trosset de carn magra que quedava. Una llàstima, per mi es deixaven el millor. I és que confesso, suposo que dec ser dels pocs que queden, que m'agrada el greix d'algunes carns i peix: ànec, cabrit, porquet, rèmol, salmó, llobarro o daurada... I com no, un cop més i que mai s'oblidi, cap al Delta i les seves festes que, com gairebé pertot arreu, sempre acaben a la taula o, si més no, tovalles al terra i graella propera repleta dels nostres únics productes naturals. La boca se'm fa aigua tot recordant un suquet d'anguila fet només amb alls tendres i julivert, cuinat per ma mare, és clar, o un de mussola fet de l'àvia. I la felicitat que proporciona qualsevol tipus d'arròs fet per la Teresa... i pensar, i això m'entristeix, que molts es moriran sense haver-ne provat. Em marxen els ulls davant una rostida de xapadillos amb all-i-oli...

La sogra, una bandida total a la cuina, era experta en fer baldanes i llonganissa, també en canalons i pastissets, era única en aquestes i moltes coses més. I uns peus de porc o de corder, una espatlla al cava, un entrecot o una mitjana de mig quilo... I posat a somiar, unes angules, un suquet com cal fet per l'experta en riu i Delta de torn... i pensar que alguns les fregeixen amb alls... bé, no hi ha res escrit sobre gustos. Un estofat de vedella amb patata, una cassola de cua de bou, un plat de calent (col, arròs i fesols amb una mica de cua, orella o morro de porc), arròs amb fotja, ànec de caça a la brasa, polla d'aigua, llobarro al forn i tota mena de closques tan delicioses i abundants al Delta... És tot allò tan bo, tan bo, que he de mesurar, hem de mesurar, i tenir una mida per a totes les coses, tot i anant agafats de la mà, com diria el poeta.

dimecres, 27 de febrer de 2013

Per Tarragona...

A cops, semblo Cristòfol Colom cregut de ser per territoris indis quan, en realitat, havia descobert un nou continent. Però no, jo només gaudeixo de mirar allò que havia vist de passada i veure-li ara totes les gràcies. Redescobrir les coses de casa. Recordo que preguntava als meus alumnes quants havien anat a Disney, a París, i gairebé tothom aixecava el braç però, quan parlàvem dels museus de Reus o Tarragona, pràcticament ningú els coneixia... Tarragona és plena de bellesa i tota mirada et porta a verd de muntanya assequible, còmoda, de sender fàcil i espàrrec a mà, romaní i rovelló i rastres de senglar, festeigs d'ocells, crits de bosc, frígola, conills, també esquirols, olor d'humitat i fongs. I... com no, la mirada, aquesta sí que sí, siguis on siguis, et porta al mar i aquest, com jas us he dit moltes vegades, es blau de cel i sal i sol.

Avui, he tornat a caminar sol. Els meus companys, l'un empiocat per allò de la gola estereofònica i l'altre exercint de multi-utilitari com solen fer els jubilats, m'han fet una nova campana, així que m'he dedicat a redescobrir l'entorn d'aquesta meravella d'arrels romanes i actual fertilitat per a qualsevol somni de poeta. Tarragona, que té flaire de Delta i que podria ser, perfectament, un altre paradís. Des del mirador del Miracle, el nostre observador preferit de vaixells i tempestes, calmoses serenitats, horitzons a prop del nas o al més enllà, més llunyà, he descobert un camí, unes escales, amb barana tubular i niquelada, que pugen fins al Fortí de la Reina, de trist final i malaguanyada realitat actual. Després, he arribat a l'Arrabassada i, de tornada, he passat per darrere els xalets amb jardí, alguns fins i tot amb torre, tots amb gos i alarma amb circuit tancat de televisió i connexió directa amb la policia. He passat a tocar de l'escola pública de l'Arrabassada i, tot i ser de barracons prefabricats, m'ha semblat una construcció sòlida i consistent, amb aparells de calefacció i bones zones de pati i esbarjo i prou mòduls per fer diferents activitats. La cridòria dels nens després del timbre del descans em sona a la mateixa música de tendresa i llibertat que la canalla d'arreu interpreta millor que ningú. Entre pins i espais de llum, entre casa i casa, un raig de sol il•lumina el mar i, extasiat, desacceleres fins parar, com a paralitzat per l'emoció que representa la contemplació en fascicles de la perfecció en estat pur. Després, ple d'oxigen i Natura, i amb els bessons durs i les plantes dels peus humides, els turmells a punt del crit... però, en conjunt, formant un tot eufòric que no apaga ni la munió de trens propers que fan allò que mai m'agrada: urbanitzar la Natura, l'asfalt és prop. Potser aviat el soterraran, potser, aviat, veurem...

dimarts, 26 de febrer de 2013

Sóc un deltebrenc

Sóc un deltebrenc i sovint, com un llampec, el cap em marxa cap al Delta. Aquella terra és com totes, però en bonic. Aquella gent és com la que pots trobar pertot arreu, però quan l'arreu és més persona. Són persones que van de cor i de cara, i tenen la mirada neta i la vista llarga, tot i que parlem fort i no donem voltes, i no tenim aquella pseudo-educació primera que amaga la daga que altres tipus et claven per darrera, al donar-te la volta.

La mare era cavera i el pare partidalenc, l'una de La Cava i l'altre de Jesús i Maria, de la Partida de Dalt, suposo. Un bon dia, aquests dos pobles es van fusionar, van obtenir la segregació de Tortosa i van esdevenir el municipi de Deltebre. Aquest poble és Delta i Ebre, mar i arròs i paradís. Mai voldria ser irreverent, i és per això que no dic "el Paradís", però sí "un paradís", fins i tot ara que la depressió que ens imposen descoloreix qualsevol panorama idíl•lic. Sempre m'ha impressionat la gent d'aquests indrets... per la seva obertura, la seva forma d'acollir i abraçar i, sobretot, d'agrair.

Durant molts anys, massa, no vam tenir accés a la cultura, els governants només pensaven en aquestes terres quan venien a recollir impostos, a base de disminuir els munts d'arròs, producte de l'esforç infrahumà dels arrossaires. Poble agraït, que ha seguit la millor línia quan se li ha obert alguna porta. Teníem necessitat de saber, d'aprendre, de coneixements, de formació en tots els aspectes de la pròpia evolució. Els primers mestres eren venerats com a portadors dels primers passos cap a la dignitat de l'ésser humà. Va costar Déu i ajuda que tinguéssim institut d'ensenyament secundari. Diria que els cacics de torn no ho veien bé allò de donar als joves del poble la possibilitat de pensar en llibertat. Un ramat sense cura de les seves capacitats sempre és més fàcil de dirigir cap a l'explotació...

Sempre penso en un Delta que no s'ha d'avergonyir de res, i molt menys dels seus habituals atacs de sinceritat. També dic que és admirable la capacitat de treball de la nostra gent. Tradicionalment, el conreu de l'arròs ha suposat un seguit de moviments, dins de l'aigua i el fang dels tancats, que només són a l'abast de l'abnegació més exquisida. Delta, bressol, llit, cambra nupcial, estança de somni per tanta fauna plena de vol i vida... ànecs de tota mena (coll-i-verd, xibec, griset, cullerot, ànec blanc, xarxet...), camallargs, garses marines, becs d'alena, perdius de mar, fotges, polles d'aigua, flamencs, xatracs, i tantes i tantes classes de gavines... Seria un no acabar. Fauna de vol i vida, i això només és un xic entre tanta riquesa de terra, mar i aire... Meravella de Parc Natural!!

dilluns, 25 de febrer de 2013

El tapís meravellós

Un home va rebre una carta d'un amic. Li comunicava que li anava a regalar un tapís. "És preciós", li deia. I feia els majors elogis del preciós tapís que anava a rebre, tot ell brodat en or, el qual representava meravellosament escenes molt boniques de cacera, on els colors estaven perfectament aconseguits. El seu valor, en una paraula, era incalculable.

Pocs dies després, van trucar a la seva porta per lliurar-li el tapís. El va desembalar molt de pressa i, en veure'l, no va poder menys que sentir-se decebut. Allò no era sinó una munió de fils mal distribuïts sense formar cap dibuix intel•ligent. Aquí i allà veia nusos empalmats de qualsevol manera. Per cap lloc veia aquelles meravelloses escenes de cacera de què li havia parlat. No serà tot fruit de la imaginació del meu amic?, va arribar a pensar. Tants elogis per a tant poca cosa!

De sobte, i gairebé sense advertir-ho, va donar la volta al regal i va respirar alleujat. Malauradament, l'havia estat mirant del revés. Ara sí que va poder admirar els riquíssims matisos de colors, les belles escenes representades... En fi, li va semblar que el seu amic s'havia quedat curt en alabances.

Sánchez, Manuel. Parábolas como dardos. Sociedad de Educación Atenas. Madrid, 1992. Pàg. 217.

Quantes vegades ens fem una idea de les persones a primera vista, sense donar la volta a la part més bonica? Conèixer suposa ser capaç de descobrir en l'altra persona tota la seva riquesa. Aquesta realitat l'hauríem de portar a terme a la família, als companys, als amics... La sinceritat és un bon camí per a què els altres ens coneguin millor, ens comprenguin i, així, ens puguin ajudar. Si a més disposem d'un bon somriure per mirar als altres amb amabilitat i si obrim la nevera on tenim , molts cops congelats, els desigs nous perquè tractem de fer la vida més agradable als altres, doncs... hi hauria una millora significativa en l'esdevenir de la nostra existència. Viure entre tots i amb tots... facilitant la convivència.

Això és cosa de nens


Angulimal, un bandoler, va anar un dia a assassinar Buda. Buda li va dir:

- Abans d'assassinar-me, ajuda'm a complir l'últim desig: talla, si et plau, una branca d'aquest arbre.

Amb un cop d'espasa, el bandoler va fer el que Buda li havia demanat. Però aquest afegí:

- Ara, torna a posar-la a l'arbre perquè segueixi florint.

- Deus estar boig - respongué Angulimal - si penses que això és possible.

-  Al contrari - va dir Buda - el boig ets tu, que et creus poderós perquè pots ferir i destruir. Això és cosa de nens. El vertader poderós és aquell que sap crear i gaudir.

Sánchez, Manuel. Parábolas como dardos. Sociedad de Educación Atenas. Madrid, 1997. Pàg. 105
 

diumenge, 24 de febrer de 2013

Dia de casa, fred i esports

Dia de casa, fred i esports, de Samsung i sofà, i amb la Teresa, que també és una culé com Déu mana. La jornada esportiva va començar ahir amb el Barça de futbol sala, guanyat al Santiago i classificant-se per a jugar la final de la Copa del Rei. Després, el Barça B de futbol, equip de 2na A, ha guanyat a l'Hèrcules d'Alacant (1-0), tot trencant una ratxa de tres o quatre partits sense guanyar. El primer equip del Barça ha guanyat al Sevilla (2-1), amb gols de Villa i Messi, però qui realment ha estat estel•lar és Alves, encara que també m'han agradat Song i aquell xiquet, Tello. Ha costat una mica, però el Madrid, que ha guanyat a Corunya (1-2), continua a setze punts. Veurem què fa l'Atlètic de Madrid que juga amb l'Espanyol. En handbol hem guanyat al Puerto de Sagunto (33-17) i seguim primers i invictes. En bàsquet, el Barça ha guanyat a Múrcia per uns vint punts de diferència i continuant amb la seva bona línia dels darrers partits.

Hem dinat a casa, sols, tranquil•lets i bé. Fa un bon solet però acompanyat d'un ventet gelat que fa augmentar la sensació de fred. Un dia us parlaré de la felicitat d'estar a casa quan un és troba a gust, amb tot allò que necessita i li és propi a l'abast. No importa el temps ni l'espai, només l'amor que t'envolta i el que tu ets capaç de generar. Gran diumenge de fred, casa, esports i amor.

dissabte, 23 de febrer de 2013

Sempre som més de dos?

Regirant pels meus calaixos del saber, prou buits per cert, he recordat a Don Miguel de Unamuno que deia que quan dues persones es troben no són dos sinó sis persones diferents: una és com un creu que és, l'altra com l'altre la veu i l'altra com realment és... això multiplicat per dos dóna sis. Una cosa és el que un diu, una altra el que l'altre entén que ha dit i una altra el que realment es volia dir... Punset diu que, de vegades, el llenguatge ens traeix, en clara al•lusió a que no sempre es diu allò que es vol dir, ni s'entén allò que es vol transmetre. De totes maneres, a mi m'omple i em relaxa i em fa el pes tot allò que és natural i passeja autenticitat.

Les parelles m'agraden de dos i que la meva, igual que la dona del Cèsar, sembli honrada a més a més de ser-ho. Cadascú és el que és, ni més ni menys coses, i si ho és i en fa tota la cara, millor que millor. M'encanta la gent que va de dia i pel carrer ample, amb el cap alt i el somriure no forçat, sempre a punt. Què bonic ho trobo quan un va de cara i diu el que pensa tal com raja i, fins i tot, sense pensar gaire allò que diu... Sí, sí, jo sóc dels que penso que, a cops, dos són multitud però sis, amb tot el meu respecte a aquests extraordinaris pensadors, és un exèrcit, una munió de material altament bèl•lic, on els supòsits i les interpretacions, el que dic i el que entens, veritat o mentida, farsa o trivialitat, és la balística emprada i, com en cada guerra, mai guanya ningú.

Sóc feliç quan veig insuficiències conscients perquè abracen vies de millora, en perfecte dret per millorar les seves realitats. També en gaudeixo en contemplar les excel•lències fruit de la capacitat i la constància emprades en la bona direcció. És lícit i em meravella tot treball que dignifica la condició humana, la lluita per la família i la realització personal basada en un esforç decent i constructiu que et complau i et fa viure en pau amb tu mateix. Admiro tot aquell que lluita per fer més fàcil la convivència i ho fa des del sentit comú, sense callar veritats, ni afalagar estupideses. Estimo la gent que parla directa des del cor, que no retalla, ni maquina, ni camufla, ni ven ni compra res que no sigui pau i bé. No m'agrada quan algú calla i diu que regala silencis.

La idea és la representació mental d'alguna cosa, però poca cosa pot ser més edificant que les paraules quan surten del cor i van de cor a cor. Per la meva feina de mestre durant més de quaranta anys, he tingut l'oportunitat de conèixer molta gent, pares d'alumnes, companys, personal divers, amics del poble i de ciutat, molts, moltes persones de tota mena i condició i, tot i no ser un Sant Pau precisament, he acabat sent molt feliç entre tots ells i, ara que tinc temps per a reflexions tranquil•les, penso, potser de manera utòpica, que un altre gall cantaria si un fes sempre palesa la seva natural autenticitat.

divendres, 22 de febrer de 2013

Nou itinerari

Avui, els meus companys m'han tornat a fer campana i, a més, uns nuvolots negres i en moviment sofrien un ventet no massa fort però fresquet. Tot convidava a la retirada, al llit per dormir una mica més, o a esmorzar en algun dels meravellosos sortidors de sucres i colesterols variats i a la carta. De sobte, m'ha vingut el rampell d'anar-me'n a l'aventura, sense allunyar-me massa però anant per llocs diferents dels habituals. I així ha estat. He tret el nas pel Serrallo, que ja no fa mala olor, si més no d'algun bon restaurant, he vist el iot del xeic, el Katara, llampant i espectacular com sempre (és una passada...), he passat per davant del Manolo i l'Onada, també del Martí i la Puda, i he anat a parar al Francolí, però en lloc d'anar cap a la dreta, en direcció al Pont del Diable, he girat cap a l'esquerra i he anat des del pont del ferrocarril, on a la darrera riada se li van travar totes les branques que arrossegava l'aigua i van provocar la sortida del riu, fins l'altre pont, que és l'últim abans d'arribar a mar, que és allí mateix. Cal dir que, en un principi, no fa massa bona olor, sembla que s'aboquen aigües residuals més o menys depurades, diria que més aviat menys, i això provoca que no sigui agradable transitar per aquí.

Anat cap al final, el riu es va eixamplant, sembla un riu de debò, i alimentat també per aigua de mar fa que el cabal augmenti considerablement i l'aroma sigui, també, una mica diferent. Solen haver-hi ànecs, tot i que avui no n'he vist, però el que sí hi ha, i amb abundància, són corbs marins... sembla que darrerament una nombrosa colònia s'ha instal•lat aquí i omplen el port pescador. Alguns són molt grossos i també divertits. Un d'ells m'ha acompanyat una bona estona... quan m'apropava es capbussava i sortia un parell de metres més enllà i quan tornava a arribar a la seva alçada feia el mateix... hem jugat una estona. Alguns coloms més negres i grans contrastaven, potser, amb unes gavines blanques i petites... els he picat de mans i, en una revolada espectacular, s'han allunyat una mica, no gaire, és la seva zona i se senten segurs. Una llisa d'un parell de pams anava movent la cua amb dificultat i mig panxa enlaire, la qual cosa m'ha fet pensar en algun contaminant de les diferents canonades que aboquen aigües per aquest tram final del Francolí.

En arribar al darrer pont, ja no pots passar, només veus la mar per sota el pont. He donat el tomb i he tornat a anar al Serrallo, després a la Plaça dels Infants i, d'allí, he pujat per les escales mecàniques i he anat fins el Mercat Central, on he donat un cop d'ull, sobretot al peix, i cap a casa. He tornat a baixar per les mateixes escales i he vist com queda de preciosa la que serà la nova Escola Oficial d'Idiomes (l'antiga fàbrica Chartreuse). A dos quarts de dotze arribava a casa després d'haver caminat un parell d'hores sense descansar gens, tot i que he parat alguna estona, i per llocs per on no havia passat mai. Genial!

He anat en bici

L'Antonio m'ha enviat un missatge per dir-me que tornava a exercir d'avi i no podia venir. He baixat a fer el talladet i Fernando tornava a fer campana. Així que he tornat a casa, li he dit a la Mercè que s'endugués una bossa de taronges, m'he canviat per fer bici... i he anar sol... en bici. Tot i la boira, l'Escullera semblava la Rambla: matrimonis madurs, joves amb patins, el màquina de ritme ferotge i velocitat constant, el senyor prim que fa moviments estranys amb els braços tot fent desplaçaments amb cercle i donant uns còmics saltironets, també el senyor grassonet que fa estiraments, no menys còmics, i que avui portava un jac negre on destacava un espectacular escut del Barça (s'ha triat el dia)... M'he fet dos farets i una Arrabassada, uns trenta quilòmetres, i cap a casa com un senyor, una bona dutxa i afinat com un rellotge suís. Avui, la Teresa surt a les dues, però ja tenim el dinar fet, el va deixar fet anit, com una dona tal com cal, com diuen al meu poble. El dissabte vindrà el Pere perquè la Mar treballa, així que demà anirem a comprar per a un cap de setmana a tres. Bé, són tres quarts de dues, potser hauria d'anar parant taula i preparant les postres, així la meva aportació a la convivència anirà un pèl més enllà de la gana que sempre tinc a aquestes hores. Tot i la mala passada del Barça, sóc feliç, com diria ma cunyada Marcel•la...

dijous, 21 de febrer de 2013

Aquest no és el meu Barça

Ahir es va jugar el Milan - Barça de vuitens de final de Champions. Van guanyar els italians (2-0) i em va semblar una mica trist, potser el pitjor Barça de les darreres temporades. He vist un Cesc, un Xavi i un Iniesta com a fora de lloc, com si es fessin nosa entre ells a més, també, d'una baixa forma, sobretot física, alarmant. Messi, fos i molt marcat, ha estat inexistent, la defensa ha acabat fent aigües i l'equip en general com a perdut i desesperat en una inútil possessió de pilota, sense arribar a porteria contrària ni poder penetrar entre la defensa. El Milan, un equip atlètic, molt ben preparat físicament, ha col•locat les dues barreres habituals del "catenaccio" italià, i ha sortit com un llamp al contraatac. Això ho fan molts equips contra el Barça però, normalment, els blaugrana acaben imposant la seva superioritat tàctica i de conjunt. Anit no va ser així, més aviat un equip cansat, sense ritme, sense aquell canvi de velocitat que els fa imparables, sense massa ànim per lluitar i acabant mostrant tota la impotència del món. En cap moment va fer la sensació de què podien anar pel partit.

He de felicitar al Milan que, tot i no ser res de l'altre món, ens tenien molt ben estudiats i en van executar en el moment oportú. No, no em queden ganes de dir que el primer gol ha anat precedit d'unes clares mans que han deixat la pilota a punt de ser rematada, només que s'han imposat a partir del seu lleig sistema de contenció i que, físicament, han acabat més frescos que nosaltres quan normalment els nostres contraris acaben fosos de tant perseguir ombres. Sento parlar així i crec que fins i tot és injust fer aquests comentaris sobre el que, possiblement, és el millor Barça de la història, un Barça que en aquests darrers cinc anys m'ha fet gaudir de la més pura essència del futbol, tal com jo ho entenc i m'agrada, però és clar, quan t'acostumes a l'excel•lència i algú, un tal Allegri, et fa un plantejament adient, doncs et fa aterrar i el teu equip, de sobte, torna a ser humà... en aquest cas i malauradament, massa humà, com la resta d'equips que juguen a tres o quatre tocs, lents, sense cap marxa, i que van a batzegades, tot depenent de la inspiració i no del sistema d'ordre i toc, habitual al Barça.

La tornada serà complicada... si ens fan un gol s'haurà acabat la història i, de totes formes, serà èpic veure l'assalt a la porteria amb la intenció de fer-li, com a mínim, un parell de gols per igualar el resultat i, després, un altre per a passar a quarts. Veig tota aquella defensa, alta i amb experiència i se'm fa difícil que poguéssim passar, però aquest equip m'ha donat tantes satisfaccions i bon joc que mereix un respecte i mantenir viva l'esperança de poder vèncer. La fe mou muntanyes, i caldrà tenir-ne molta. Visca el Barça! ...més que mai!! ...ànim!

dimecres, 20 de febrer de 2013

Horitzons


Al costat de l'Escola Normal de Magisteri hi havia, ara també, un jardí inclinat, esglaonat amb verds i banquets estratègics. Aquesta escola, ara, és una escola pública, però el jardí continua sent una zona romàntica mirant al mar i acompanyat per les restes properes d'un circ romà de visita obligada pel turisme. Ara han fet un carrer costerut que puja des de l'estació de trens fins a la Via Augusta (antiga carretera de Barcelona) i, evidentment, la panoràmica és esplèndida. Tarragona té aquests miradors únics per veure belleses especials de mar i cel i sol... fins l'horitzó.

Anàvem a poc a poc... el Kuga, que també s'ha fet xafarder, no es queixava gaire i la Teresa i jo recordàvem temps d'estudiants, i tota aquesta zona era territori comanxe on les parelletes, que s'anaven formant a la Normal o per altres llocs de fàbrica o empresa, contactaven, vull dir, allò de la més propera proximitat i comprovació de les realitats més exquisides. La platja era a tocar, la tarda pintava nit i fins i tot les estrelles col•laboraven amagades darrera un núvol entremaliat que mai gosaria deixar anar cap gota. Tot a favor, també el senyor Conde, don Feliciano, professor de Geografia i Història, era comprensiu quan algú arribava tard i li deia que la culpa era del troleibús que s'havia avariat... Eren altres temps, on els somnis volaven cap a horitzons alts i llunyans, però que creien possibles, per força i joventut, i fe, molta fe i esforç.

Ara, el jardí és buit, bé... una noia sola, dempeus, prenia el sol amb els ulls tancats, diria que el més bonic que se li veia era una joventut d'aquelles que encara no havia completat la seva obra, no havia acabat la seva distribució correctament, estava en procés cap a la plenitud llunyana dels trenta-dos anys. No podia veure el mar, ni el circ, ni els passos de primavera que fa la terra per agradar. Potser somiava, esperava, vivia la multitud que només s'escolta en la intimitat més absoluta. Resta immòbil, ves a saber si feliç, per què no, els seus punts de reflexió li han mostrat el camí i, ara, obrirà els ulls i veurà el mar i possiblement tot sigui diferent, un horitzó més llunyà, sense entrebancs, només algun vaixell, de tant en tant, va gronxant-se per les suaus ones d'una mar serena a joc amb la seva ànima.

Fernando tenia alguna cosa a fer i l'Antonio i jo hem sortit a caminar pels llocs de sol i mar habituals. Avui, a part d'arreglar el món donant-li un bany daurat de decència, hem constatat la nostra desconfiança total amb els polítics, siguin del partit que siguin. Diuen que el poder et fa ser corrupte, doncs... quant de poder tenim, senyor!! Els nostres horitzons van per un altre lloc: no ser massa càrrega per ningú i gaudir en pau dels dies que ens quedin. És dimecres, fa bona hora, toca Delta i taronges i família. Allà també l'horitzó és llunyà, no hi ha muntanyes, només tancats plens d'aigua disposats per acollir la sembrada d'arròs. La gent té la mirada clara i neta i no hi ha tanta contaminació: Deltebre!

dimarts, 19 de febrer de 2013

Traspassar l'Equador dues vegades

Avui, l'Antonio ha hagut de fer d'avi i en Fernando i jo hem anat caminant a l'Arrabassda i a un quart de dotze ja érem a casa. El trajecte s'ha fet curt tot xerrant. El meu company m'ha explicat que va anar embarcat en un petrolier i em contava coses interessants, sobretot per a un neòfit com jo. Diu que anaven al Golf Pèrsic per carregar cru i, a cops, es trobaven el Canal de Suez tancat i havien de donar el tomb per Ciutat del Cap, la qual cosa implicava uns quants dies més de navegació i no els feia gens de gràcia. Fent aquest trajecte, traspassaven dues vegades l'Equador, a l'anada i a la tornada, i diu que es notava de manera significativa. Els costava un mes d'anar i una mica més quan venien carregats.

Em parlava de com era el vaixell, de les seves comoditats i distraccions: billar, ping-pong, cinema dos cops per setmana... També m'ha comentat que menjaven molt bé i que disposaven d'una bodega de fàcil accés. De totes maneres, deia que aquest és un món molt especial, on alguns mariners patien una síndrome que els és propi però que ara no recordava el nom i s'ho passaven malament. El comandament anava a càrrec d'un capità, ben acompanyat dels seus oficials, tant a coberta com a màquines o altres departaments. Evidentment, tampoc poden faltar tècnics de tota mena: electricistes, mecànics... Fernando treballava a màquines i diu que, molts cops, l'escalfor era difícil de pair. En total eren uns disset o divuit homes i que, en condicions normals, es generava una bona convivència. En preguntar-li si alguna vegada l'havia agafat alguna tempesta d'aquelles lletges, m'ha dit que solien tenir-les, sobretot a la tornada, i que ho havien de tenir tot ben ajustat i apunt sempre perquè, a cops, no avisa i fa feredat, amb part del vaixell sota l'aigua i l'ànima encomanant-se a Déu tots els que són creients i la resta al Eolo de guàrdia perquè facin parar els maleïts vents. També m'ha explicat que el cru que porten a port fa cap a uns dipòsits que tenen habilitats per aquest menester i d'allí farà cap a la refineria en les proporcions adients i segons les necessitats. Ells solien descarregar a Cartagena i la seva tripulació era gallega. Aquí a Tarragona, segons diu, també ho fan així.

La vida fa uns tombs espectaculars. Qui m'havia de dir a mi, un enamorat del mar fins la línia en què sembla ajuntar-se amb el cel, que algú em faria cinc cèntims, o molt més, del port i el Serrallo, el Pòsit i l'Escullera, i la barca de la llum i l'arrossegament, xarxes variades i palangres ben parats... Qui m'ho havia de dir que avui he fet un viatge en un petrolier, si més no, en sensacions, com a vivint l'experiència, per la facilitat i qualitat didàctica de les explicacions del meu company. El mar, el meu mar i de tots, és també un espai per a la realització de moltes persones que mereixen molt respecte i gran admiració.

Dimecres de cendra

Dimecres passat va ser "Dimecres de cendra", així que, després de la disbauxa de Carnaval, ens posem seriosos i comença la Quaresma, és a dir, període de quaranta dies que, en el cicle de l'any litúrgic cristià, precedeix la Pasqua. No podia deixar passar aquesta data perquè recordo moltes vivències a l'escola, alguna, fins i tot, divertida però, majoritàriament, sentides i respectuoses... Ja de petit, al poble, anàvem a l'església on el mossèn ens ficava la cendra al cap, fent un senyal de la creu, i ens deia allò de "Polvo eres i en polvo te convertiràs"... eren d'aquelles tantes coses que els nens no enteníem però que ho vivíem com a normal perquè així ho era per a tots els adults assistents. A La Salle, també portàvem els alumnes a la capella i, allí, la frase, tot i que encara no estava a l'abast de molts nens de primària, havia millorat bastant: "Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli". Recordo que l'anada a la bonica capella de l'escola representava tot un exercici d'ordre i respecte. Aprofitava per explicar el comportament adient segons el lloc on érem i, en general, ho aconseguia força bé, tot i que havia d'estar molt pendent dels comportaments dels simpàtics de torn, que aquí tenien un bon camp per fer-ne de les seves.

La imposició de la cendra és una antiga tradició i, pel que sembla, la cendra s'obté de cremar les branques de palmera i rams, emprats el diumenge de Rams, per celebrar l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Bé, l'anècdota que recordo, com a divertida, és que... un any, la cendra es va acabar i a algú, un algú molt entranyable i pràctic, no se li va ocórrer altra cosa que anar a la cuina i agafar una mica de Cola-Cao per poder acabar la celebració sense problemes. El cas és que alguns nens, molt familiaritzats amb l'olor d'aquest producte, doncs... es posaven el dit al cap i d'aquí a la boca. Va tenir la seva gràcia, gens de malícia i el simbolisme de l'acte no se'n va ressentir gens ni mica. Tinc bons records, eren temps bonics on sempre intentava explicar els fets religiosos amb un respecte màxim als fets i als nens, procurant fer-ho de manera entenedora i a seu abast.

La Quaresma acabava amb la Setmana Santa, on parlàvem del Darrer Sopar, el Diumenge de Rams, Judes i els apòstols, la mort de Jesús, sense oblidar ràpidament parlar del Diumenge de Resurrecció. Fèiem, també, algun treball manual (una creu) i un mural per grups que treballaven aspectes diferents de l'esmentada setmana. Recordo amb especial il•lusió les vacances, que agraïa com aigua de maig. En un principi, sempre anava al poble a passar-les amb els pares i la família... només per Pasqua solia anar a Barcelona amb els amics per veure alguna estrena de teatre o cinema i, si jugava, algun partit del Barça. Després, ja amb la Teresa i el Pere i els pares a casa, ho passàvem a Tarragona. Un darrer pensament per a ma mare i ma sogra, que ens feien la mona. Els pastissets de Teresín eren únics, els millors!!

dilluns, 18 de febrer de 2013

Veure o mirar

Dia de calçó vell, tot i que a TV3 deien que plouria, però en un principi només estava una mica clos, sense amenaces immediates. Fernando havia de fer uns encàrrecs, així que l'Antonio i jo hem enfilat cap a l'Arrabassada i, un cop allí, al cap de deu minuts, s'ha presentat el nostre company que ja havia acabat la feina perquè s'havia llevat molt d'hora i ja ho tenia llest. A la tornada, hem estat mirant uns arbres que abans estaven al Passeig de les Palmeres i, l'any 1989, l'ajuntament els va trasplantar a la bonica zona que hi ha a tocar del mirador de la platja del Miracle, on solem descansar una mica, tant si caminem com si fem bici. Són arbres de bon diàmetre, molt rugosos i amb cavitats que podrien ser perfectament luxoses residències d'alguns animalons de la zona, l'aparença és de ser més antics del que realment són. No sabria dir quin tipus d'arbre és però, avui, ens han cridat l'atenció, després de passar cada dia pel seu costat... és allò que comentem de vegades de què hi ha coses que són aquí des de sempre i les veus però no les mires i, de sobte, un dia repares en la seva bellesa, contrast, utilitat... Hem quedat que demà, si no plou, tornarem a caminar, ja que l'Antonio té una roda de la bici que, tot i que és nova, sembla com a boteruda. Bé, demà serà un altre dia.

Hem dinat a casa, planxa i unes gambetes que he pelat com a primer plat, un cafè al de Walter i la Teresa a l'escola (avui té curset) i jo a casa, on se m'obren tot un ventall de possibilitats: tancar la porta amb pany i forrellat com recomanen, mirar per la finestra i veure que el ventet no deixa acabar de ploure tot i que unes gotetes incipients no deixen de treure el nas, escriure el Parlem de... d'avui, fer una mica d'inclinada de sofà o migdiada total (el temps convida a fer-ho), mirar a la tele, potser, algun programa de fauna salvatge, una pel•lícula o una sèrie (Bones, Hospital Central, Dos hombres y medio, Castle...). Al final, m'he quedat a la Cuatro veient Castle perquè, encara que sol tenir arguments semblants a altres sèries, les escenes solen ser menys fastigoses i potser més divertides.

No plou. La Teresa arribarà més tard i no haurà de conduir amb pluja... millor. Avui a quarts d'onze fan Mentes criminales, que també m'agrada prou, tot i que és diferent i una mica més crua. Bé, són dos quarts de cinc, ho tinc tot tancat i l'aire condicionat a punt... m'estiraré una mica al sofà i, si acluco l'ull, això que em trobo, i si no, doncs, una mica més de tele o llegiré el llibre d'en Punset, encara que l'he de rellegir sovint si vull comprendre alguna cosa. Com podeu veure, moltes opcions i a casa... imagineu-vos a fora, mirant, a més de veure...

diumenge, 17 de febrer de 2013

Més esports...

Notícia bomba!! Nadal cavalca de nou... després de vuit mesos de baixa amb problemes de genoll, ha arribat a la final de Xile i, avui, ha guanyat el torneig de Brasil a l'argentí Nalbandian (6-2, 6-3) i potser encara no és a punt per a Federer i companyia, però està a un molt bon nivell. Aviat el tornarem a gaudir... es notava a faltar al circuit. El Barça de bàsquet, que l'altre dia va guanyar al Macavi en Copa d'Europa, ara està jugant contra el Fuenlabrada i, de moment, acaba de remuntar... Miraculosament, ha acabat guanyant (72-70). Avui m'han agradat, especialment Tomic i els bons minuts dels joves Rabaseda i Abrines. L'Atlètic de Madrid ha guanyat a Valladolid (0-3) i continua a 13 punts del Barça. L'Espanyol ha guanyat al Betis (1-0) amb gol de Sergio Garcia, i continua la seva espectacular progressió. El Madrid també ha guanyat al Rayo (2-0), amb gols de Morata i Ramos, i resta igual a 16 punts del Barça.

Bé, això ha estat el que mancava del més significatiu de la jornada. Demà, dia de calçó vell, la Teresa a l'escola i jo a esperar que no plogui per poder sortir a estirar les cames, després de dos dies de festa. Ja serà dilluns, dia 18, i en un no res haurà passat un altre mes, aquest més curt, de 28 dies... però, tot i el fred que sol fer, és simpàtic pel poc que dura, sobretot després de la costa de gener. Bona setmana amb ànims i salut per tothom!!

Un crit valent

Avui és el dia 17 de febrer, i a les 17 hores començarà algun partit de futbol, bàsquet o handbol, i al minut 17 i 14 segons se sentirà, vull dir des del cor de molts afeccionats catalans, el crit màxim de la independència. És per això que dic "sentiràs" i no "escoltarà", que seria igualment correcte. L'altre dia, a la nostra actriu Montserrat Carulla li van donar un premi com a reconeixement a tota la seva trajectòria artística i, en el seu discurs que va fer en anar-lo a recollir, va pronunciar unes paraules que, en un principi, semblen incoherents però, després i matisant algun aspecte, podrien tenir una significació edificant. Es va presentar dient: "Sóc la Montserrat Carulla i em defineixo com una independentista catalana (...), però no vaig contra ningú".

Jo tampoc vaig contra tot i tots i, a més, m'encanten els pobles blancs d'Andalusia, i les Ries gallegues, i la Conxa, la bellesa i harmonia de Saragossa d'Ebre i jota i, fins i tot, la gràcia madrilenya que tenen alguns habitants del centre aplaudint al Barça al Bernabeu. Tots els pobles d'Espanya i Catalunya tenen arrels i gràcia, són llocs per sentir i admirar, pobles per menjar-te'ls i aprendre de la saviesa natural per a la subsistència. En aquest sentit, res contra ningú. Però, suposo, n'estic segur que la senyora Carulla coneix la història, vull dir també la part trista i lamentable, dates, personatges, tractats, imposicions, pèrdua de drets adquirits i llibertats: 1714, Felip V, Tractat de Nova Planta... No, no és un crit valent, és un crit normal.

Mireu... quan un es va fent gran com jo, només vaig als llocs on, quan em veuen, em fan l'ona, si no em volen no hi vaig, i això ho faig i ho puc fer perfectament exercint la meva llibertat. Penso que sóc lliure i que l'esclavitud està abolida i, per tant, tinc dret a decidir. Quan algú crida Independència és perquè té clar el que va passar i el què està passant. El que va passar va ser la força sense raó, no la raó de la força, i el que passa ara també ho sap tothom, fins i tot "ells": una impresentable injustícia distributiva en una proporció de cinc a dos, aproximadament. Aleshores, aquí tenim les retallades servides a la carta imposada. Tothom retalla, però aquí retallem retallades i, llavors, tots els polítics són iguals però, com va dir algú, alguns són més iguals que altres. Si a tot això afegeixes una crisi generalitzada, sobretot a nivell europeu, que afecta de manera especial a països com Espanya que han estirat més els peus que la manta i, a més, ara ja no és l'enveja l'esport nacional, ara ho és la corrupció, i en tenim de tota mena (donacions per ser guapo, fundacions, sobres...), aleshores... la situació és desesperada i la independència una possibilitat d'exercir la llibertat que, com a persones, tenim tot el dret del món.

Està clos i es veu mullat

Menys dilluns, que la Teresa tenia festa de lliure disposició i vam anar a Barcelona, hem sortit cada dia a caminar o fer bici, però els dissabtes i diumenges i festes de l'escola tinc descans i Teresa i, a cops, Pere i Mar, i casa i esports de tele i sofà, Barça total. Hem descobert la gràcia, la qualitat i el preu de menjar a casa o sortir a deshora a comprar o fer el que sigui. M'he despertat a les deu i, en arribar al menjador, sembla com si que fossin les cinc del matí, està clos i es veu tot mullat i hi ha una calma total. El barri dorm, l'escola del Serrallo és tancada i no hi ha música d'entrada ni melòdic soroll de nens al pati. El temps et convida a quedar-te a casa, dia apropiat per fer "calent" (col, arròs i fesols), també brasa i allioli, i que corrin els caldos negres del Montsant, Priorat, Terra Alta o Penedès, i per postres un mató amb mel o un músic fresc dels que venen a Cambrils...

Anit ja va començar la jornada esportiva amb una contundent victòria del Barça de futbol sala (7-0) sobre el Lugo, un equip molt jove i que es va trobar amb un Wilde molt inspirat i un Barça, en general, que va recuperant el nivell que semblava haver perdut. Aquesta tarda, i en futbol, juguem a Granada i el proper dimecres a Milan contra els campions italians en partit de Champions. A més... Pere ens va enviar una foto perquè veiéssim que s'havia tallat els cabells i retallat una mica la barba i, realment, ja no sembla Bécquer, més aviat al Pere que hi havia a sota. Sempre he dit que l'hàbit no fa el monjo, sinó que és aquest que dignifica l'hàbit. Pere total cinc, per sempre més!!

Són les onze. Potser anirem a fer un talladet a les Gavarres per sortir una mica i comprar alguna coseta que necessitem per a casa. En el meu estat actual sempre visc en un estat d'esperança il•lusionada pel positivisme en el succeir dels esdeveniments. Fóra una errada desaprofitar la felicitat que brolla de tot el procés de cerca. Sembla que, com diu el meu admirat Punset, la felicitat està a la sala d'espera de la felicitat. Sóc feliç mentre espero ser a Ponferrada i, després, a Granada per veure jugar als equips del Barça. Sóc feliç de moure'm... és tot un procés per estar millor i fer bona cara a l'entorn. Sóc feliç per tenir, fins i tot el que no tinc, per assaborir les realitats de les meves acceptacions. Sóc feliç per tot allò que se m'ha donat i ja ho era quan ho somiava. Sóc feliç!

En handbol, el Barça ha guanyat al Croàcia (35-25) fent un gran pas cap a la segona ronda. De vegades, la felicitat es cansa d'esperar i arriba a ser feliç... El Barça B ha perdut a Ponferrada (3-2), són joves amb futur però massa inexperts i, a cops, no semblen haver anat a la Masia. El Barça ha guanyat a Granada (1-2), dos gols de Messi, però s'ha patit més del que caldria...

divendres, 15 de febrer de 2013

Quin bé de Déu!

Mare de Déu, quin bé de Déu!! Caminava sola amb un gosset de rínxols blancs que anava al seu pas rítmic, harmònic, constant. Potser en tenia trenta-dos, o menys, tot i que la fermesa exposada ho feia amb la màxima expressió. Ni poc, ni massa, al punt i ben distribuït i, en moure's, es convertia en diana dels amants de l'art, fins i tot de tots aquells que ja no anem més enllà de la recerca de la bellesa. L'hem estat observant, amb la mirada generosa i comprensiva, però també experta i aguda, del jubilat i, tot i que hem fet els comentaris masclistes de ritual, no pots menys que pensar allò de què qualsevol temps passat va ser millor, tot i respectant el present... que tampoc està malament.

Anàvem en bici i hem girat el cap amb l'agilitat d'una Mengual i una Fuentes fent meravelles aquoses a parell, nosaltres a trio, després hem esperat pacíficament, des del mirador del Miracle, a que passés per fer-li una controlada inspecció visual, primer de cara, on s'observa la cadència perfecta d'aquells vehicles a punt i ben engreixats... aquí, però, sense cap greix, millor elegància i gràcia. En l'observació lateral, destaquen arrodonides prominències molt pronunciades que són més discretes en la visualització frontal. De mica en mica, sempre massa ràpida, ha anat passant per a posar-se a punt de l'esperada mirada posterior, i allí, com era d'esperar, pura música simfònica, tot mesurat i a compàs... què bonic és tot allò que és bonic!! "Lo bo és bo i no perd", diem al meu poble...

Estàvem arribant a l'Arrabassada, la mar estava calmada, només un ventet suau per aromatitzar de sal iodada l'ambient únic de la costa tarragonina. L'esperaríem al final de la platja per repetir experiències. En la distància vèiem que s'anava apropant però, de sobte, ha girat cua... semblava que ja no volia més exàmens, tot i la nostra generositat i benevolència. La nota ha estat de 8'75 perquè sempre reservo un petit percentatge al llenguatge dels ulls i de les mans i, en aquest cas, no he tingut prou elements de judici per valorar-ho. Enfilant ja cap al Fortí de la Reina, l'hem vist aturada parlant amb un xicot molt ben plantat, damunt una moto espectacular... el gosset, sota la moto, descansava tranquil d'allò que semblava una situació familiar. Els meus companys diuen que aquest noi viu per aquí, i ella no deu ser de gaire lluny. En passar pel seu costat, amb la bici i costa amunt, hem vist que reien i, en la seva darrera mirada, he vist el seu somriure, unes dents blanquíssimes i uns ulls blaus felins i grans. Ha estat el regalet d'avui, una nena bonica i jove, plena de vida, feliç... possiblement farà feliç al de la moto. Amen.

dijous, 14 de febrer de 2013

Sant Valentí

Avui és Sant Valentí. Diuen que és la festa dels enamorats, però nosaltres ho celebrem per Sant Jordi, el 23 d'abril. Bé, suposo que l'amor és internacional, únic i intransferible... quan estimes te n'adones de què hi ha una felicitat més gran que gaudir d'aquella llibertat de la qual presumies. Tant de la història de Sant Valentí com de la de Sant Jordi, no se'n sap gaire cosa amb seguretat. Del primer es parla d'un màrtir romà del segle III, però també hi ha altres personatges amb el mateix nom anotats a la mateixa referència.

Tradicionalment i des d'una procedència anglosaxona, el dia 14 de febrer se celebra el dia dels enamorats i, fins i tot en algun lloc, el dia de l'amistat. Per Sant Jordi, nosaltres recordem la famosa llegenda on el sant mata l'espantosa aranya, el ferotge drac que es volia menjar la princesa... és el triomf del bé sobre el mal i, sobretot, de l'amor. Molts fan acabar la representació amb el casament i, com passa gairebé amb totes les festes, moltes mereixedores d'un major respecte, les cases comercials les retroalimenten transformant-les, a cops, en una pobra jornada comercial.

De totes maneres, qualsevol cosa que faci referència a l'amor sempre és bonica, sempre pot haver-hi un vers perdut dins un poema, com diu la cançó, que pot arribar al cor de l'estimada o l'estimat. Sempre pots fer aflorar el millor somriure natural desinterioritzat, també pots il•luminar-ho tot amb les guspires multicolors dels teus ulls, llàgrimes emocionades que fan d'arc de Sant Martí per bellesa i veritat... També he sentit parlar de l'amor com una desraó, essent alhora la millor raó, i és un joc d'emocions, de totes, sens fre i unidireccionals, de procedència primària i avançant a cegues cap a l'objectiu que tens tan súper clar. No vols saber res de res, deixes, fins i tot, de ser raonable, tot el teu seny té amo i ets feliç de la seva proximitat i atenció, i de compartir i donar-te, i a cops... acaba malament però, fins i tot en aquests casos, ha estat molt maco mentre ha durat i estava viu.

Avui he caminat pel Francolí i el Pont del Diable, i m'he tornat a enamorar del paisatge, flors, verds i olors, gairebé de primavera. M'he aturat embadalit davant d'un romaní florit que envaïa el camí amb la seva frondositat i aroma. Abans, un company l'havia mogut i l'olor a Natura verge t'obligava a l'admiració i, en ple procés d'èxtasi, voldries compartir el moment, i et ve al cap la destinatària de les emocions incontrolables. Avui, i sense voler establir cap precedent, he arrencat una branqueta, emblanquinada de flors blanques cobrint tendreses verdes, i l'he portat a casa. A l'hora de dinar, la branqueta era plantada damunt la forquilla davant seu. Jo no he dit res... ella sí, és Sant Valentí, i per Sant Jordi tindrà una rosa a joc, aroma i bellesa interior.

dimecres, 13 de febrer de 2013

El primer llorigó

Està fent un dia esplèndid, sense vent i amb un solet d'aquells acaronador que és una meravella. Gairebé dia de bici, però feia temps que volíem anar al Pont del Diable i avui ha estat el dia. Si no fa vent, hem quedat que demà farem bici. Els meus companys de ruta Fernando, que sempre sembla tenir el motor a punt, i l'Antonio, amb un coratge semblant però amb la cama encara més llarga, m'han ensenyat una sendera nova que va més enllà de les pedres planes on els Puig i Valls proclamen el seu amor a Déu i a la Natura. És un caminet estret i pedregós però amb tot l'encant d'aquests paratges... petjades de senglar i, també, espectaculars forats fets amb el morro donen fe de l'inhòspit del lloc per a les persones, però per a ells i altres animals és altament acollidor.

La bonança del dia, que sembla haver fet una passa llarga cap a la primavera, et fa escoltar el piular dels ocells en ple festeig, al mateix temps veus i olores un sotabosc on reina la bellesa del romaní florit (no me n'he pogut estar de portar-ne una branqueta per la Teresa). Sempre m'ha agradat anar per la muntanya, potser perquè sóc del Delta on tot és pla de terra i aigua i altres verds. Per aquests indrets del Pont del Diable hi ha llocs on s'hi accedeix entre matolls i humitats, olors de matèria orgànica natural de bosc en descomposició, fongs i bolets de tota mena i, aviat, els súper buscats espàrrecs. És un paisatge fet i deixat estar, on la Natura s'ha lluït i l'home no ha tingut la cura que caldria. Per fer-ho una mica paradís (el total era el Delta d'abans), hem vist el primer catxap d'enguany... semblava una boleta viva i eixerida, de potes grosses com a garants de què serà un gran conill i, aquests, tenen la sort de què, per la vora del riu Francolí, tenen menjar garantit i, a més, no hi ha caçadors ni furtius.

Després d'haver caminat uns tretze o catorze quilòmetres, hem arribat a la una, hem fet la Coca-cola Zero habitual, hem dinat a casa i hem baixat a fer un cafè al de Walter... després, migdiada i, a la tarda, anirem a comprar. Bé, m'he enganxat a la Josefine, aquella sèrie on aquesta actriu nana fa d'àngel de la guarda, i la Teresa (aquesta sí que és un veritable àngel) ha anat a comprar ella sola. Avui, a tres quarts de nou, el Madrid juga contra el campió anglès de Copa d'Europa... pot ser un molt bon partit, com també ho serà el del proper dimecres entre el Barça i el Milan, campió d'Itàlia. Aquests ja són partits de debò entre els millors equips del món. La Teresa ja és aquí i la Josefine encara no ha acabat, tot i que és a punt de solucionar-ho tot... la policia deté als dolents, el xiquet se salva i és adoptat per uns meravellosos pares que el faran gran i feliç com un anís. M'encanta que tot acabi bé, em deixa bon cos, bon humor, pau interior i un estat feliç i tranquil...

dimarts, 12 de febrer de 2013

Xovinisme

Al diccionari de la llengua catalana posa que la parauleta en qüestió vol dir una excessiva admiració del propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o, fins i tot, menyspreu per les altres cultures i països.

A nivell de poble, recordo l'autoestima i l'admiració per tot allò que els és propi a la gent d'Amposta. Per un ampostí no hi ha vora de riu com la seva i el pont penjat és únic, i les ampostines les noies més boniques i els ampostins els xicots més ben plantats... fan un carrer nou i allò és la Diagonal, i una fàbrica la millor indústria i qualsevol edifici o cantonada té, per a ells, aquella qualitat i estima que mai canviarien per res. En aquest sentit, estarien en contraposició amb els "caveros", que sempre hem infravalorat els nostres recursos tan particulars i la nostra cultura plena d'història i de vida.

A la capital de les Espanyes parlen, amb un cert complex de superioritat, de "las provincias" quan ho haurien de fer amb molt més respecte, sobretot quan es refereixen a nosaltres, perquè aleshores haurien de parlar d'un país, Catalunya, així en majúscules i així de bonic. Recordo, també, quan al poble hi havia dues sales de cinema i preguntava a algun amic què posaven aquell cap de setmana... a cops, solien dir "una espanyolada", la qual cosa era sinònim de poca qualitat, trets i polseguera o alguna comèdia lacrimògena que era insofrible. Mentre, sovint, en carregaven algun "espagueti western" italià, o alguna pel•lícula francesa d'aquelles lentes i horrorosament avorrides, i ja està... pel fet de no ser d'aquí ja les acceptàvem com a bones. Parlant de casa nostra, sempre he pensat que no tenim que envejar res a ningú, i sí que hauríem de valorar molt més tot allò que és al nostre abast, des dels recursos bàsics més elementals, com el pa, l'oli, el vi, les hortalisses, etc. Fins als artístics o tecnològics, tot i els moments d'una crisi incombustible que tot ho desvirtua.

Els francesos són, també, uns xovinistes importants. Per a ells res és comparable amb lo seu i, a cops, t'agafen ganes de dir-los allò de "Doncs, què fas aquí?", però acabes callant perquè, tot i que no són turistes que deixin gaires euros, si que en vénen bastants i ens van prou bé. Bé, el sentit comú et convida a valorar en la justa mesura tant allò que és teu com allò que pertany a altres pobles i cultures. Per tot arreu hi ha coses, costums, ciències i arts, dignes d'admiració i cal respectar-ho. Allò que és teu, a cops, no és el millor, però és teu. El meu avi, el que era metge, solia dir "Sóc feliç en veure que el veí prospera, es fa ric, així no em demanarà res". L'avi, que era un home sant, convidava sempre al respecte i a la convivència... era un sant home!

dilluns, 11 de febrer de 2013

Pobles i ciutats

Avui fem festa. La Teresa la fa per lliure disposició, és dilluns de Carnaval o després del Carnaval, i jo la faig perquè la Teresa està casada amb mi i, per no fer-li un lleig, doncs... ens n'anem a veure els nostres joves a la capital de Catalunya...

La Cava em sona a arrel, identitat, de la qual sempre m'he sentit molt orgullós per la seva autenticitat sense afectacions de doble cara. Jesús i Maria, pàtria primera del meu pare, semblant, potser una mica més polits, però el mateix del mateix terreny ferm i noble. Amposta, per més proper en tots els sentits, millor que Tortosa, que sempre em sona a clínica i exàmens lliures i orals. Sant Carles de la Ràpita i Alcanar o Les Cases d'Alcanar, fa reviure algún dinar de peix fresc, una bona graellada, una sarsuela o cassoleta, diferent del Serrallo, més ebrenca, més nostra... sense fer cap menyspreu a la cuina i al peix de Tarragona o Cambrils.

Reus em sona a La Salle, que ha estat la meva vida professional, als companys, germans i professors, que són els millors i l'ànima d'aquesta meravellosa institució. La gent, especial, diferent a la de les Terres de l'Ebre, però interessada per l'educació dels seus fills i, en molts casos, noble i agraïda. Tarragona, és Teresa i casa i família i vida en pau i felicitat. Tarragona és el niu i el port i el Pont del Diable, és caminar i anar en bici, són els nous companys, els nous espais, la nova descoberta d'altres sensacions, on les formes no es degraden i pots contemplar bellesa al natural de la meva mar i muntanya, també la de tots.

Barcelona, la capital de Catalunya i del món mundial, ciutat comtal, arxiu de la cortesia i tot el que vulgueu... hi ha de tot i bo, fins i tot, el clima i la convivència pacífica, gairebé indestructible, tot i els intents i atacs variats amb miserables intencions. Avui l'hem visitada, un cop més. Allí hi tenim els joves gaudint de la vida en català, prop del mar i Montjuïc. Hem dinat a La Tagliatella, evidentment, pasta amb diferents salses, unes postres de xocolata negra i blanca per sucar-hi uns daus de coca amb nous integral i un vi negre de la Ribera del Duero, anomenat Legaris, de 14º, atractiu, fins i tot el color. Després, volíem anar al Parc Güell, però s'ha fet una mica tard i hem acabat pujant fins al Castell de Montjuïc, des d'on es pot contemplar tota Barcelona i hi ha una vista panoràmica que és tot un regal. A l'interior hem visitat alguna sala oberta al públic, entre elles una exposició del plorat Lluís Companys, on s'explica com va haver de sortir de Catalunya, l'any 1939, per detenir-lo després, l'any 1940, i empresonar-lo al Castell de Montjuïc, fins que va ser executat al Fossar de Santa Eulàlia. Ha estat un dia bonic. El meu fill i la Mar i la Teresa... tot!


diumenge, 10 de febrer de 2013

Cap de setmana complet

Pèssima jornada per als equips catalans de segona A: el Barça B per a casa (0-1), el Sabadell és apallissat per l'Almeria (5-1) i el Girona crec quer tampoc ha passat de l'empat a casa. La bona notícia, fins ara, és que el Barça de bàsquet jugarà la final de la Copa del Rei, després de desfer-se del Caja Laboral (80-69) amb un espectacular Huertas i un genial Navarro, que s'ha trobat millor i ha durat més que contra el Madrid. A les dotze, Barça - Getafe, dinar i cap al Delta, i dilluns cap a Barcelona a passar el dia amb els nostres joves preferits. Bon programa, no? Mentre, el Madrid golejava al Sevilla i el Mallorca, que no aixeca el cap ni amb Manzano, empatava amb l'Osasuna.

El Barça ha guanyat al Getafe (6-1) amb gols d'Alexis, Messi, Villa, Tello, Iniesta i Piqué. Tot un espectacle. Hi ha partits en què em cau la baba de veure'ls jugar... Iniesta, pilota d'or, ja!! També m'han agradat Alexis i Song, que han fet un molt bon partit. De veritat, ho he gaudit com mai, quin plaer, què bonic, quina traça, quina gràcia, tècnica total. Més bones notícies... el Barça de bàsquet ja és Campió de la Copa del Rei (85-69), amb una lluita i entrega total de tothom, però avui em quedo amb Michael, Huertas, Tomic i Hawai.

Més coses... l,'Espanyol ha golejat al Bilbao (4-0) en el darrer partit que es jugava a San Mamés. Un Bilbao molt justet en totes les línies i un Espanyol prou apanyadet i ja fora de perill. Així que, a la tornada de Deltebre i amb el cotxe carregat de taronges, Barça de bàsquet i Espanyol de futbol han estat les actuacions esportives més positives. Ara estan jugant el Rayo Vallecano i l'Atlètic de Madrid... al final, ha guanyat el Rayo (2-1), així que ara tenim al Madrid a 16 punts i a l'Atlètic de Madrid a 12, gens malament, fa patxoca.

Demà, si Déu vol, passarem el dia a Barcelona amb el Pere i la Mar, dinarem junts i, potser, anirem a veure el parc Güell, veurem... i els portarem taronges del "meu" hort.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Carnaval

Confesso que, després de més de quaranta anys vivint entre Reus i Tarragona, mai havia vist, així... una mica com cal, la desfilada, la rua, crec que en diuen, del Carnaval de Tarragona. Avui ha estat el dia. La Teresa i jo, de bracet i a pas lent però segur, ens hem apropat al carrer Ramon i Cajal, una mica més enllà de l'alçada de l'Eroski, i ho hem vist tot fins que n'hem tingut prou i el fred i el soroll ja eren impertinents.

En un principi, no he vist una riquesa plàstica i qualitativa que em cridés l'atenció, però per a mi el millor espectacle és veure que la gent és feliç, encara que sigui a estones i amagant esfereïdores veritats de la realitat actual que estan vivint, tot i ser els menys culpables. Però s'han aconseguit una disfressa i ballen a ritme i canten i xisclen plegats... abans, s'havien trobat a l'hora fixada, després de la feina (qui en té). Són gent del barri, o de la penya, o del club, o senzillament un grup d'amics, que es fan encara més amics i s'ho passen bé i somien en faules de millors truites, en pobles de millors rialles, fins i tot sense sobres.

Observant, cosa que ara faig sovint, m'he adonat de l'existència de molta noia grassoneta ballant amb certa gràcia i moviment de carns... també molta canalla amb excés de pes, i això ja no m'ha fet tanta gràcia. Alguna comparsa amb crítica social però poc esfereïdora, com si aquesta pseudo-llibertat que hi ha per dir allò que vulguis perquè ningú et farà res, comenci a estendre's i la gent, fent cas de... ja sabem de qui, és felicitada quan es queda a casa i calla. Uns passos de salsa per algunes parelles en procés d'aprenentatge avançat, uns nens del Serrallo, salabre en mà i bon ritme, metges i infermeres amb bates blanques de paper fent proclames per una sanitat més justa, alguna coseta també bilingüe, per a Rajoy en castellà i per a Mas en català, però poca cosa més, alguna de sobres i poca malícia. S'aprofita l'estona per divertir-se... per a alguns és una exhibició dels seus ritmes i encants més íntims que potser mai havia pensat de posar en escena, per a d'altres és fer pinya, convivència, amistat.

Recordo ara al meu admirat Eduard Punset, que diu que la gent se sent sola i busca l'amor, desesperadament, per Internet, amb el perill, diria jo, que alguns dels contactants porti una perversa disfressa. Com no, i per acabar amb aquesta referència a Carnaval, recordar un vestit de mexicà que la meva mare em va fer amb tota la seva gràcia... després, no recordo haver-me disfressat mai més. Com a professor, a la nostra escola vam estar uns anys que no celebràvem aquesta festa "pagana", però aquests darrers anys preparàvem una divertida careta i sortíem al pati on, per classes, anàvem desfilant des d'infantil a primària. Feien patxoca... els nens.

L'Ebre

Sa majestat, el pare i la mare de tots els rius, ja des de Fontibre, allà per les muntanyes de Reinosa, brolla intens, feliç, segur, i després Rioja, Navarra i Aragó i... cap al Delta, per portar-nos el millor de cada lloc: l'alè de Sant Fermí i benediccions de la Pilarica. Avui l'he vist immens, amarronat, a vores a vores com diem al meu poble. És hivern i plou i neva per dalt, aleshores hi ha un increment d'aigua dolça que baixa cap al mar enlloc de pujar el mar cap a Amposta com passa en altres èpoques de l'any. Des del pont Lo Passador, la vista és d'una bellesa generosa, i gairebé s'escolta tot un clamor de festa grossa i agraïment de la tenca, la lliça i el silur, l'anguila i el llobarro, angules a part. Feia temps que no es veien surar deixalles entre petites ones d'espirals escarxofades. Només en dies així, un recorda com es va formar el Delta, només en dies així, dessalem una mica i la meva mar sembla tenir menys gana i més respecte per la meva estimada planura deltaica.

Recordo que la mare, al cel i al meu cap per sempre més, m'explicava que ella havia viscut una guerra (1936-1939), de trist i lamentable record, i una riuada on el cabal va augmentar tant que la gent anava pel poble amb petites barques a rems, com una Venècia qualsevol. La mare recordava, amb una certa emoció i espant, que havia anar a l'hort a buscar unes cols quan va veure de molt a prop com l'aigua provinent del riu anava avançant terbolosa i sense pausa, fent feredat... per explicar-ho tal com ella ho deia, utilitzant aquesta mateixa expressió: "Feia feredat!". La gent va tenir l'oportunitat de mostrar la seva solidaritat ajudant-se els uns als altres, intercanviant menjar i habilitant allotjaments per la gent, en veure inundada la seva barraca o caseta de planta baixa.

Recordo, com no, la festa major del poble, en temps on tot era més natural i autèntic. Fèiem la festa al riu, on l'estrella era la barra ensabonada, sobresortint al riu, per on havies de lliscar fins a trobar l'ànec o l'ampolla de cava que hi havia lligat al final de pal. També em ve a la memòria haver passat alguna bona estona passejant amb una barqueta a vela que tenia un familiar amb fills de la meva edat. Tanmateix, alguna vegada i d'amagat completament, alguns jovenets del poble anàvem a Sant Jaume i solíem passar el riu nedant, acompanyats d'un bot a rems que portaven alguns amics que no volien o no sabien nedar gaire...

La sogra, de record freqüent i agradable, es va quedar òrfena de mare de molt petita i va viure molt de temps amb el seu pare i altres germans més grans en una barraca prop del riu. Era experta en Delta i en dites típiques i enversades d'aquelles amb què la gent es divertia i responia cantant... li'n recordo una que anava així:
              "A la vora del riu, mare,
               he plantat un taronger,
               que fa les taronges agres
               com la cara de vostè"
Mai oblidarem l'estima per tot allò que és nostre i viu al cor de tots...

divendres, 8 de febrer de 2013

Escales

Visc a un tercer pis i, avui, he pujat les escales sense problemes. Diuen que gastes moltes calories i és una cosa a la qual ens hauríem d'habituar. No ho feia des què una vegada em vaig quedar tancat a l'ascensor i, com tinc una mica de claustrofòbia, vaig estar un temps utilitzant les escales. Escales... bonica paraula, de grans significats i aplicacions... Escala de valors, quan un té el valor suficient per tenir-la neta i amb tots ells amb bon ordre. Res que no sigui decent és negociable, i tenir el seny de no ser dubtós és mostrar una escala oberta on es presenta i s'exposa llum. Ningú et busca el peu del que coixeges perquè hom sap que camines bé i ho fas amb l'ordre i el ritme adequat. Potser un altre gall cantaria a tots plegats si aquest ordre tingués unes prioritats adients basades en la més estricta honestedat.

Diuen que porta mala sort passar per sota d'una escala, tot i que ho facis entonant l'escala musical més divertida... i, si vols pujar fins a la creu per eixugar la suor a Jesús clavat, fes-ho per l'escala d'esglaons ferms que portaran el teu esforç a l'objectiu. Els gallecs diuen que són indefinits i que porten els seus aires camuflats i que, en veure'ls al bell mig d'una escala, mai saps si pugen o baixen, només ells ho saben, tot i que pot semblar qualsevol cosa. Aquells que van venir de matinada, encara fosca, esperaven al replà de l'escala, i la mare obria... i el fills es llençava pel finestró, abans d'anar per les escales. Aquestes, tenen esglaons per on els nans es llencen amb paracaigudes i els conductes reglamentaris tenen els seus passos programats per anar pujant fins l'infinit.

Feliç i benaurat aquell que és al fons del pou, perquè ha arribat al final de l'escala i ja no pot baixar més esglaons. Més feliç encara aquell que ha arribat al capdamunt, perquè l'èxit, el de debò, sempre és el resultat d'un esforç generós i constant... ara, només cal inventar noves escales i anar ficant senyeres a cada nou esglaó conquerit. Ens cal posar reptes assequibles i agafar força i embranzida i no decaure. Estimem allò que no és fàcil, costa tot allò que val, i és un plaer fer l'escalada lliure, comptant només amb la teva espectacular preparació física i mental. No en totes les muntanyes tens el vent de cara, a cops t'ajuda, sempre per aquelles alçades hi ha un oxigen més pur, sempre hi ha per qui i per què lluitar. Sempre és lícit anar a la recerca d'un aire més pur i, aquest, sempre és a la fi de l'escala, i aquí només s'hi arriba després de fer el recorregut adequat, amb esforç constant, dedicació plena i consciència serena, tranquil•la i segura. Aquesta tarda baixaré les escales... segur que no confondré ningú, sóc català!

dijous, 7 de febrer de 2013

Dijous Gras

És la disbauxa, excés de tota mena de plaers sensuals, dia de la botifarra d'ou i de la coca de llardons. Després començarà la retirada i la reflexió i, així, hi haurà un temps per a cada cosa, calma i tempestat, penitents i penedits, diumenges i dilluns, caigudes i aixecades, plors i somriures de felicitat, i també naturals ambigüitats per a tots aquells en què la vida no té tantes alternances i és això, més natural, més del dia a dia, procurant millorar l'anterior i fent aterrar les sensacions per a què les mires siguin de més alçada i menys manipulables.

Nosaltres, al poble, li diem el "Dijous Jarder" i és el dia de la truita. Recordo que de petit, a Deltebre, aquest dia anàvem al Maset, un mas amb les terres tocant al riu, propietat d'uns senyors de Madrid, emparentats amb Franco, així que... poca broma. Després, ja més grans, ens arribàvem fins al Mas dels Bonos, una família amb la qual estàvem emparentats, però poc, perquè ells anaven de rics i nosaltres de classe treballadora. A partir ja dels onze o dotze anys, solíem anar a Tortosa, a l'ermita de la Mare de Déu de Mig Camí, i allí ja fèiem de grans... i vaig intentar de fumar la meva primera cigarreta, d'un tabac horrorós que es deia Bisonte, i la meva mare, que sempre era a prop per evitar que donés passos en fals, em va veure i em va donar un copet a la mà perquè la deixés anar, com un evident mal a evitar. Recordo que, a la nostra escola, tant l'Antonio com l'Antònia, cuiners significatius, sobretot la segona, sempre feien notar el dia amb una impressionant botifarra d'ou, tot un plaer per als sentits. Fins i tot en la religió hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps... i plàcidament es recorda, es conrea i es reviu com cal.

Avui la Teresa s'ha quedat a dinar a l'escola. Sempre, per aquest dia, fan un pa amb tomàquet i embotit, i conviuen la crisi i la disbauxa i són prop dels nens que, com sempre, mai tenen la culpa de res i ho mereixen tot. Jo, trist (no massa...) i abandonat com una burilla mal apagada i trepitjada, fora de la atenció pertinent, he anat a dinar a un restaurant xinès, on m'han tractat amb la millor consideració, xarrupet inclòs, i... aleshores, quelcom, llur, tot, potser, tanmateix, així que tots som de viatge i ens retrobem al camí. L'Antonio i jo hem tornat a anar a l'Arrabassada, tot i que volíem fer el Pont del Diable, però feia massa fred i vent. És Dijous Gras... sigueu feliços... amb prudència.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Llibres

Des què estic jubilat, una de les coses que he incrementat força és la lectura. Durant aquest darrer curs m'he llegit:
Mi corazón que baila con espigas, de Carmen Rigalt.
Los barcos se pierden en la tierra, d'Arturo Pérez-Reverte, que és un llibre d'articles sobre vaixells, mars i mariners entre l'any 1994 i 2011.
El desencuentro, de Fernando Schwartz, premi Planeta 1996.
Pa negre, d'Emili Teixidor, que, com em sol passar, m'ha agradant més que la pel•lícula.
El viaje al amor, d'Eduard Punset, del qual sóc un admirador incondicional per les seves qualitats en general i la seva càlida tendresa en particular... és el que ara estic llegint.

Acostumo a llegir els premis Planeta, i en tinc uns quants:
No digas que fue un sueño, d'en Terenci Moix, 1986.
Queda la noche en soledad, de Soledad Puértolas, 1989.
La tempestad, de Juan Manuel de Prada, 1997.
• ...

He gaudit, també, de l'Eduald Carbonell, gran investigador de la Universitat Rovira i Virgili i director de l'Institut Català de Paleontologia Humana i Evolució Social (IPHES). En La consciència que crema ens descriu com s'ha format la nostra consciència i de quina manera podrem entendre la socialització, i ens parla del coneixement empíric, de l'autocrítica, la raó i la lògica... tot un plaer de recordar coneixements i, en molts casos, aprendre'n de nous.

De mica en mica, he anat retrobant un espai per la lectura i actualitzant el plaer que representa. Recordo la meva lluita constant a l'escola per afavorir la lectura de llibres a casa. "A mi llegir no m'agrada", em deia un alumne... i jo li responia "Això és perquè no has llegit el llibre adequat. Llegir no és cap mal, ni cap càstig, és més aviat un descans, un enriquiment general, una degustació d'exquisideses per d'intel•lecte. Si el llibre no t'agrada, no desperta el teu interès, no et posa amb tots els ulls oberts i les emocions activades, i augmentes temps i rapidesa perquè vols veure què passarà, i penses que després ja el tornaràs a llegir per recrear-te en els episodis còmic o dramàtics o de coneixement, etc... si, quan tens un llibre a les mans, no passa tot això, doncs, li regales al pare, que potser ell li veu la gràcia, per a tu no és apropiat".

Parlant amb els pares, els aconsellava que fessin una gran comèdia intel•ligent i preparada. Es tracta d'acompanyar els fills a la llibreria i, a partir dels seus gustos i afeccions, demanar al llibreter una exposició sobre aquells temes preferits... i, si els pares han anat abans a la llibreria i han preparat una mica el camí, millor. El nen veu, en viu i en directe, possiblement, un llibre que l'atreu i que parla de coses que l'entusiasmen perquè li han encertat el gust. A partir d'aquí, caldrà tenir-ne cura, però ja haurem fet el primer i molt important pas. Un nen que llegeix es nota, i un adult... també.

dimarts, 5 de febrer de 2013

Caminant i observant, quin plaer!

Són les nou, l'escola del Serrallo posa música i obre les portes. Mares i canalla passen a la carrera, d'altres esperen estoicament, no volen fer tard, és la vida... escolar. Ahir vam fer bici, aleshores, avui caminarem, tot i que sembla que no farà vent fins demà. Hem anat a l'Arrabassada, xerrant tranquil•lament i arreglant el món. L'Antonio, quan comencem el dia, ja està assabentat de totes les notícies, ja que posa la ràdio aviat, i així, és una font d'informació i un bon manantial de conversa amena i agradable. El camí és bonic, les vistes precioses, i vas descobrint coses que abans no te n'adonaves, tot i passar-hi pel costat. Hem vist un esquirolet mort, un d'aquells petits, marró, amb la cua tota estarrufada... ara ja no tant. La mar estava plàcida, com una bassa d'oli, i l'Antonio m'ha explicat que, un cop, venien de Mallorca amb la barca del seu pare i feia una espectacular bonança quan, de sobte, es va girar una mica de tramuntana i, en un tres i no res, tot va començar a blandar de mala manera i van fer cap pel Delta primer i després per Castelló. Diu que va ser un dels cops que va passar més por. Tot això ho explico perquè, al veure la mar dormida, hem comentat aquella havanera que diu no fiar-se mai de la calma que és mare del temporal.

Per cert, hi ha una bona notícia... una corrupció en la qual Espanya no hi està implicada, com és la venda de partits de futbol a nivell europeu i mundial, i això és notícia, mentre en la resta anem molt ben servits, vull dir de corrupcions originals i diferents i molt abundoses. La darrera vergonya que he llegit és la d'un ex-dirigent de la Real Societat de Sant Sebastián que diu que hi havia un pressupost per comprar xutes, que no xutxes, i que sembla que completa la col•lecció de paranys en els quals estem immersos... però tothom tranquil, el jutge l'he nominat jo! Molts hem perdut la confiança, que no l'esperança, de que les persones siguin això, persones, tot i fent de polític.

Avui em recrearé mirant el reportatge fotogràfic de l'Antonio, fet pels camins del Francolí, la ruta dels ponts, i el Pont del Diable i els seus itineraris espectaculars. Algunes fotos, ja amb la meva barba, sempre serà un record agradable de la bona i sana vida de jubilats que tots plegats gaudim. Són les tres, no faig migdiada, està comprovat que després dormo millor a la nit. Aquesta tarda volem anar al Corte Inglés... hem de comprar algun regalet i potser la Teresa tindrà a punt la seva nova tablet, farem una ullada per les diferents plantes, pujant i baixant amb l'ascensor, caminant, observant... quin plaer!!



dilluns, 4 de febrer de 2013

M'ha trucat Julián...

Julián ha estat un molt bon company a La Salle Reus... persona entranyable, correcta i agradable, sempre mostrava una implicació gairebé incondicional i tenia l'estima de tots, que s'havia guanyat en cada acció de cada dia. La similitud d'edat, la cigarreta que fèiem al jardí, sota el til•ler, les nostres xerrades sense malícia per arreglar el món, la preocupació comuna en generar i afavorir convivència de la bona, ens va fer gairebé inseparables... fèiem el talladet habitual abans d'entrar a classe i, a cops, també a l'hora del pati. Parlàvem sovint de les nostres mares de més de noranta anys... "Avui m'ha confós amb el meu germà", m'explicava amb certa tristesa, i jo li contava també alguna peculiaritat de les que vivíem a casa...

Avui m'ha trucat per dir-me que aquesta setmana havien enterrat la seva mare, i que ja som dos en la mateixa situació. Una abraçada i una pregària. La mort de la mare és un d'aquells moments per als quals no estàs mai prou preparat, la tristesa cavalca a llom de la incomprensió, fins que la fe fa que, de mica en mica, vagis aterrant i vivint alimentat d'aquell amor únic, heretat de l'autora dels nostres dies. Julián m'ha dit que no té mare, però té una néta que està per menjar-se-la. Jo tinc la Teresa, el Pere i la Mar... i qui em diu a mi que algun dia jo també en puc gaudir. Ànim sempre i, avui, la meva millor abraçada.

Coses de la tele

De vegades la TV, si hi ha algun cantant o algú que tingui alguna habilitat artística, musical, interpretativa..., dóna oportunitats per què la gent es doni a conèixer, i ho fa mitjançant concursos com Operación triunfo, d'on van sortir alguns intèrprets, avui consagrats, com ara Bisbal, Rosa, Tenorio, Bustamante, etc. Actualment, hi ha un altre concurs, Tu cara me suena, que emana simpatia per tots quatre costats. La cosa va de personatges, coneguts i que ja han triomfant en la seva especialitat, que es caracteritzen i canten imitant gestos i veu d'altres cantants, també consagrats. Té molta gràcia i si, a més, intervenen personatges com Santiago Segura, Carles Latre o el presentador del concurs Ahora caigo, doncs... la cosa es fa mirar bé i té el seu encant.

Amb el que no puc i considero infumable és el programa Tu sí que vales, tot i que amb la Merxe es podria fer una bona pipada, vull dir de pipa i xerrada en pau, entre altres coses, però els altres dos personatges del jurat, sobretot un, em treuen de polleguera... l'últim cop, ahir, maltractant de mala manera un noiet de divuit anys acabats de fer que l'única malura que va cometre era pecar de joventut i equivocar-se de concurs. Penso que hi ha formes que potser generen menys audiència però són més respectuoses amb les persones, i on el jurat no va de perdonavides buscant, fins i tot inventant, mirades de desafiament i suposades manques de consideració cap al jurat. No fa gaire, un concursant, que ballava amb una senyora gran i que tot plegat feia patxoca i tendresa, en sentir-se desconsiderat perquè el personatge en qüestió l'havia anomenat xaval de forma una mica despectiva, li va contestar i li va dir: "De xaval res, senyor... i amb carrera universitària". És, potser, l'única vegada que un concursant li ha contestat, cosa que haurien de fer més vegades. Diuen que aquest senyor està interpretant un paper, i que això també ven, però jo sempre penso que l'abús de poder o de posició, esmicolar i trepitjar la burilla sense cap escrúpol, és poc edificant. Molts cops ha de valorar capacitats artístiques per a les quals no té preparació, i ho fa per impulsos teatrals e incoherents, provocant indignació, però també, i cada cop més, pena. És trist i lamentable que un programa com aquest, que en principi és una bona pensada i mereixedor d'altres formes, tingui l'èxit, en creixent progressió, que va tenint. Ahir vaig canviar de canal. Tinc un comandament preciós que fa un zàping precís i et deixa parar per programes més adients. De totes maneres, el meu respecte per a tothom, i també per a mi, evidentment... doncs, això, educació!

diumenge, 3 de febrer de 2013

Esports des de casa

Començo quadern nou, és el número tretze de Parlem de..., i ho faig amb els resustats esportius del cap de setmana. L'Espanyol ha guanyat al Llevant (3-2) i va sumant de mica en mica fins col•locar-se fora de perill. És mèrit del seu entrenador, que sembla bona persona i té molta experiència, tot i que jo no sóc de l'Espanyol precisament. El Barça B ha perdut a Sabadell, també per (3-2). Després d'anar guanyant per dos a zero, l'equip arlequinat s'ha anat imposant, a base d'ofici i experiència, fins acabar guanyant el partit justament. I ara, la bomba... el Madrid ha perdut a Granada (1-0) amb gol de Ronaldo a la seva porteria. Gran partit del Granada, que ha aguantat les investidures del Madrid i ha aconseguit tres punts d'or.

En handbol, el Barça ha guanyat a la pista de l'Anaitasuna (19-39) deixant la lliga pràcticament sentenciada. Sorpresa en hoquei damunt patins, on el Lleida ha guanyat al Palau blaugrana (5-6) contra tot pronòstic. En bàsquet, victòria del Barça a Manresa (76-88), amb bona actuació del debutant Oleson i de l'equip en general. A destacar, també, l'entusiasme del Manresa que ha lluitat fins al final, tot i l'abismal diferència de pressupost. A les set de la tarda, València-Barça de futbol. Pot estar bé, una passada, sobretot si guanyem. Veurem...

Hem dinat pollastre de corral i amanida verda i hem fet un cafè. Ha trucat el Pere i diu que estan bé... nosaltres també. Si para el vent, he quedat amb els companys que farem bici, serà dilluns, per començar la setmana com cal. He berenat un Danacol. Són les sis, el vent no acaba d'amainar i nosaltres estem a l'espera del futbol... els altres equips no en fan, si més no com el Barça, independentment del resultat. Acaba el partit amb empat (1-1), gols de Banega i Messi d'un penal clar. El Barça no ha estat gaire fi, però empatar a València està prou bé, sobretot si el Madrid ha perdut i és ara a setze punts. Llàstima, s'han perdonat dos o tres ocasions de gol, d'aquelles que normalment no es fallen. Hem sopat i ara anem a veure els estudiants de Finlàndia, tan savis ells...

dissabte, 2 de febrer de 2013

La vida és un poema entre alternances

És dissabte, dia de vent i casa i dormida, que no de caminada ni bici. L'anticicló ja és fora, per alegrar en altres indrets l'existència dels amors més ardents, la gent torna a anar amb l'abric i els guants i el nas vermell, que és propi d'un hivern que al febrer es magnifica. Són tres quarts de dotze, i acabo de fer un esternut d'aquells que et fan gaudir, tot i que possiblement t'anuncien que s'apropa un refredat. Ahir, la Teresa i jo vam anar a comprar com per no sortir de casa, així que... de cap de setmana esportiu, vull dir de "butaca-vol", casolà i sense els joves de Barcelona. Baixarem a fer un cafè i un cop d'ull a la premsa esportiva i, ara també, a la política, per veure si hi ha algun tipus de corrupció d'estrena, a més de les habituals. El PP es reuneix avui per veure com neteja tanta brossa estesa, com apedaça tant forat profund, com explica la circulació unidireccional de tant de sobre i de tanta cara. He trucat a les meves cosines de Tarragona i Deltebre i sembla que tot els hi va amb caire positiu. També la Teresa ha trucat a la seva germana per veure com li va la feina que ha començat aquesta setmana i l'ha trobada prou animada, més contenta i enganxada per seguir lluitant.  

La jornada esportiva va començar ahir amb victòria del Barça Alusport sobre el Santiago (6-3), equip gallec, i on van destacar tres gols de Torras d'autèntiques canonades amb l'esquerra. Va estar bé, perquè venien de perdre dos partits i això no podia continuar. La caverna ara intenta, sense èxit, desprestigiar Messi, quan aquest té un comportament ètic que està valorat arreu del món, fins i tot per damunt d'un senyor com Federer... Són foscos, són caverna plena de ratpenats. La jornada es presenta interessant, amb un Espanyol-Llevant, un Sabadell-Barça B i, demà, amb un València-Barça força atractiu. També, en bàsquet, hi ha un Manresa-Barça, on possiblement debutarà el nou fitxatge Oleson i això farà que el jove Abrines es quedi fora de la llista, però s'ha d'afinar el joc de perímetre ja que Navarro encara no és a punt i el partit de copa contra el Madrid és a tocar.

Al Delta, 660 hectàrees d'arrossars estan inundades d'aigua de mar per provar d'eradicar el cargol poma dels tancats. Pot ser una bona solució, si algun fillet de mala mare no els va regenerant, com sembla que passa, sobretot a l'altre marge del riu. Són les quatre. Per la tele fan una espectacular "vaquerada", tot un clàssic: Los siete magníficos... em recordo, de petit, al cinema del poble, menjant cacauets i aplaudint l'arribada dels bons, que fan justícia i es carreguen els lladres i els assassins. Bé, per avui ja n'hi ha prou... demà escriuré una mica sobre els resultats dels diferents equips del Barça i... si no surt alguna idea nova, doncs, fins dilluns, si Déu vol, en què tornarem a sortir per fer alguna activitat i salut.

Estem tranquil·lets a casa, és un quart de cinc i, com era d'esperar, no hem fet migdiada. La pel·lícula continua i cadascun dels magnífics mostra les seves especialitats, i els actors, consagrats la majoria, es llueixen amb la interpretació dels seus papers a mida. Mentre, la vida és un poema d'alternances. Rajoy no ha estat creïble. La veritat sura sempre...

divendres, 1 de febrer de 2013

Per què?

La nau resta a la mercè dels vents, que la porten entrebancs per totes les malícies, no va enlloc, la porten per on volen, on no vol anar, la fan decaure, decebre, no és ni ella ni res. La nau suma, a la deriva, sense control, sense govern, entre aigües gens amigues, desconegudes, traïdores. És una mar que no és la meva, altres vents que tronen més que xiulen, mar que brama i proclama confusió plena, broma espessa. Vaixell que no pesca ni navega, roman sense esperança, entre vaivens, per les terribles ones d'una mar diferent, cruel, incontrolada, dèspota. Ha perdut el destí, el nord, l'oremus, la gràcia i el ritme...ja no va, ja no sona ni el motor, només blanda entre girs extrems i crits planyívols.

Per què la vida, a cops, transcorre en una nau perduda entre motors dolents i pitjors vents encabritats?
Per què quan un es perd l'ajudem a caure i, fins i tot fet burilla, el continuem trepitjant?
Per què la corrupció, que sempre ha anat en iot de luxe i port particular, ara va en bot de rems corcats i ja no controla cap vent com feien sempre?
Per què, tot i tanta nau i vent maligne, a les presons, majoritàriament, només hi ha robagallines?
Per què el perquè de tot plegat sempre l'estem esperant... i no arriba, tot i conèixer-lo?
Per què tanta gent amb ull sorrut, gens tractable, tancada, relliscant pels sabons ressecs de la pròpia solitud?
Per què tant de vodevil, tant teatre lleuger, però sempre amb terbolosos mars de fons?
Per què hi ha tanta gent que parla amb la veu del seu amo?
Per què hi ha amos que compren veus?
Per què hi ha amos?
Per què hi ha esclaus?
Per què no hi ha premsa lliure i, quan llegeixes, sempre notes qui parla, que no és el mateix que ho ha escrit?
Per què tanta fundació de dubtosa moralitat?
Per què hom gaudeix del temporal i el provoca i el manté i sembla feliç, com rata a la cloaca?
Per què es tapen tots amb la mateixa manta i surten a la mateixa foto sense maures?
Per què aquest país a mi no m'agradava perquè mai passava res, en teoria, semblava...?
Per què ara tampoc passa res... de bo?
Per què ningú no comprèn ningú?
Per què anem pels diaris d'arreu del món com a capdavanters en corrupció en lloc de fer-ho en investigació i productivitat?
Per què l'únic esforç que veig que facin els nostres polítics és per defensar-se de tanta esquitxada, fins i tot del seu propi ventilador?
Mentre, la nau resta a la mercè dels vents que la porten entre entrebancs per totes les malícies...