Pocs dies després, van trucar a la seva porta per lliurar-li el tapís. El va desembalar molt de pressa i, en veure'l, no va poder menys que sentir-se decebut. Allò no era sinó una munió de fils mal distribuïts sense formar cap dibuix intel•ligent. Aquí i allà veia nusos empalmats de qualsevol manera. Per cap lloc veia aquelles meravelloses escenes de cacera de què li havia parlat. No serà tot fruit de la imaginació del meu amic?, va arribar a pensar. Tants elogis per a tant poca cosa!
De sobte, i gairebé sense advertir-ho, va donar la volta al regal i va respirar alleujat. Malauradament, l'havia estat mirant del revés. Ara sí que va poder admirar els riquíssims matisos de colors, les belles escenes representades... En fi, li va semblar que el seu amic s'havia quedat curt en alabances.
Sánchez, Manuel. Parábolas como dardos. Sociedad de Educación Atenas. Madrid, 1992. Pàg. 217.
Quantes vegades ens fem una idea de les persones a primera vista, sense donar la volta a la part més bonica? Conèixer suposa ser capaç de descobrir en l'altra persona tota la seva riquesa. Aquesta realitat l'hauríem de portar a terme a la família, als companys, als amics... La sinceritat és un bon camí per a què els altres ens coneguin millor, ens comprenguin i, així, ens puguin ajudar. Si a més disposem d'un bon somriure per mirar als altres amb amabilitat i si obrim la nevera on tenim , molts cops congelats, els desigs nous perquè tractem de fer la vida més agradable als altres, doncs... hi hauria una millora significativa en l'esdevenir de la nostra existència. Viure entre tots i amb tots... facilitant la convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada