M'ha trucat Julián...

Julián ha estat un molt bon company a La Salle Reus... persona entranyable, correcta i agradable, sempre mostrava una implicació gairebé incondicional i tenia l'estima de tots, que s'havia guanyat en cada acció de cada dia. La similitud d'edat, la cigarreta que fèiem al jardí, sota el til•ler, les nostres xerrades sense malícia per arreglar el món, la preocupació comuna en generar i afavorir convivència de la bona, ens va fer gairebé inseparables... fèiem el talladet habitual abans d'entrar a classe i, a cops, també a l'hora del pati. Parlàvem sovint de les nostres mares de més de noranta anys... "Avui m'ha confós amb el meu germà", m'explicava amb certa tristesa, i jo li contava també alguna peculiaritat de les que vivíem a casa...

Avui m'ha trucat per dir-me que aquesta setmana havien enterrat la seva mare, i que ja som dos en la mateixa situació. Una abraçada i una pregària. La mort de la mare és un d'aquells moments per als quals no estàs mai prou preparat, la tristesa cavalca a llom de la incomprensió, fins que la fe fa que, de mica en mica, vagis aterrant i vivint alimentat d'aquell amor únic, heretat de l'autora dels nostres dies. Julián m'ha dit que no té mare, però té una néta que està per menjar-se-la. Jo tinc la Teresa, el Pere i la Mar... i qui em diu a mi que algun dia jo també en puc gaudir. Ànim sempre i, avui, la meva millor abraçada.