Dijous Gras

És la disbauxa, excés de tota mena de plaers sensuals, dia de la botifarra d'ou i de la coca de llardons. Després començarà la retirada i la reflexió i, així, hi haurà un temps per a cada cosa, calma i tempestat, penitents i penedits, diumenges i dilluns, caigudes i aixecades, plors i somriures de felicitat, i també naturals ambigüitats per a tots aquells en què la vida no té tantes alternances i és això, més natural, més del dia a dia, procurant millorar l'anterior i fent aterrar les sensacions per a què les mires siguin de més alçada i menys manipulables.

Nosaltres, al poble, li diem el "Dijous Jarder" i és el dia de la truita. Recordo que de petit, a Deltebre, aquest dia anàvem al Maset, un mas amb les terres tocant al riu, propietat d'uns senyors de Madrid, emparentats amb Franco, així que... poca broma. Després, ja més grans, ens arribàvem fins al Mas dels Bonos, una família amb la qual estàvem emparentats, però poc, perquè ells anaven de rics i nosaltres de classe treballadora. A partir ja dels onze o dotze anys, solíem anar a Tortosa, a l'ermita de la Mare de Déu de Mig Camí, i allí ja fèiem de grans... i vaig intentar de fumar la meva primera cigarreta, d'un tabac horrorós que es deia Bisonte, i la meva mare, que sempre era a prop per evitar que donés passos en fals, em va veure i em va donar un copet a la mà perquè la deixés anar, com un evident mal a evitar. Recordo que, a la nostra escola, tant l'Antonio com l'Antònia, cuiners significatius, sobretot la segona, sempre feien notar el dia amb una impressionant botifarra d'ou, tot un plaer per als sentits. Fins i tot en la religió hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps... i plàcidament es recorda, es conrea i es reviu com cal.

Avui la Teresa s'ha quedat a dinar a l'escola. Sempre, per aquest dia, fan un pa amb tomàquet i embotit, i conviuen la crisi i la disbauxa i són prop dels nens que, com sempre, mai tenen la culpa de res i ho mereixen tot. Jo, trist (no massa...) i abandonat com una burilla mal apagada i trepitjada, fora de la atenció pertinent, he anat a dinar a un restaurant xinès, on m'han tractat amb la millor consideració, xarrupet inclòs, i... aleshores, quelcom, llur, tot, potser, tanmateix, així que tots som de viatge i ens retrobem al camí. L'Antonio i jo hem tornat a anar a l'Arrabassada, tot i que volíem fer el Pont del Diable, però feia massa fred i vent. És Dijous Gras... sigueu feliços... amb prudència.