Xovinisme

Al diccionari de la llengua catalana posa que la parauleta en qüestió vol dir una excessiva admiració del propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o, fins i tot, menyspreu per les altres cultures i països.

A nivell de poble, recordo l'autoestima i l'admiració per tot allò que els és propi a la gent d'Amposta. Per un ampostí no hi ha vora de riu com la seva i el pont penjat és únic, i les ampostines les noies més boniques i els ampostins els xicots més ben plantats... fan un carrer nou i allò és la Diagonal, i una fàbrica la millor indústria i qualsevol edifici o cantonada té, per a ells, aquella qualitat i estima que mai canviarien per res. En aquest sentit, estarien en contraposició amb els "caveros", que sempre hem infravalorat els nostres recursos tan particulars i la nostra cultura plena d'història i de vida.

A la capital de les Espanyes parlen, amb un cert complex de superioritat, de "las provincias" quan ho haurien de fer amb molt més respecte, sobretot quan es refereixen a nosaltres, perquè aleshores haurien de parlar d'un país, Catalunya, així en majúscules i així de bonic. Recordo, també, quan al poble hi havia dues sales de cinema i preguntava a algun amic què posaven aquell cap de setmana... a cops, solien dir "una espanyolada", la qual cosa era sinònim de poca qualitat, trets i polseguera o alguna comèdia lacrimògena que era insofrible. Mentre, sovint, en carregaven algun "espagueti western" italià, o alguna pel•lícula francesa d'aquelles lentes i horrorosament avorrides, i ja està... pel fet de no ser d'aquí ja les acceptàvem com a bones. Parlant de casa nostra, sempre he pensat que no tenim que envejar res a ningú, i sí que hauríem de valorar molt més tot allò que és al nostre abast, des dels recursos bàsics més elementals, com el pa, l'oli, el vi, les hortalisses, etc. Fins als artístics o tecnològics, tot i els moments d'una crisi incombustible que tot ho desvirtua.

Els francesos són, també, uns xovinistes importants. Per a ells res és comparable amb lo seu i, a cops, t'agafen ganes de dir-los allò de "Doncs, què fas aquí?", però acabes callant perquè, tot i que no són turistes que deixin gaires euros, si que en vénen bastants i ens van prou bé. Bé, el sentit comú et convida a valorar en la justa mesura tant allò que és teu com allò que pertany a altres pobles i cultures. Per tot arreu hi ha coses, costums, ciències i arts, dignes d'admiració i cal respectar-ho. Allò que és teu, a cops, no és el millor, però és teu. El meu avi, el que era metge, solia dir "Sóc feliç en veure que el veí prospera, es fa ric, així no em demanarà res". L'avi, que era un home sant, convidava sempre al respecte i a la convivència... era un sant home!