Un crit valent

Avui és el dia 17 de febrer, i a les 17 hores començarà algun partit de futbol, bàsquet o handbol, i al minut 17 i 14 segons se sentirà, vull dir des del cor de molts afeccionats catalans, el crit màxim de la independència. És per això que dic "sentiràs" i no "escoltarà", que seria igualment correcte. L'altre dia, a la nostra actriu Montserrat Carulla li van donar un premi com a reconeixement a tota la seva trajectòria artística i, en el seu discurs que va fer en anar-lo a recollir, va pronunciar unes paraules que, en un principi, semblen incoherents però, després i matisant algun aspecte, podrien tenir una significació edificant. Es va presentar dient: "Sóc la Montserrat Carulla i em defineixo com una independentista catalana (...), però no vaig contra ningú".

Jo tampoc vaig contra tot i tots i, a més, m'encanten els pobles blancs d'Andalusia, i les Ries gallegues, i la Conxa, la bellesa i harmonia de Saragossa d'Ebre i jota i, fins i tot, la gràcia madrilenya que tenen alguns habitants del centre aplaudint al Barça al Bernabeu. Tots els pobles d'Espanya i Catalunya tenen arrels i gràcia, són llocs per sentir i admirar, pobles per menjar-te'ls i aprendre de la saviesa natural per a la subsistència. En aquest sentit, res contra ningú. Però, suposo, n'estic segur que la senyora Carulla coneix la història, vull dir també la part trista i lamentable, dates, personatges, tractats, imposicions, pèrdua de drets adquirits i llibertats: 1714, Felip V, Tractat de Nova Planta... No, no és un crit valent, és un crit normal.

Mireu... quan un es va fent gran com jo, només vaig als llocs on, quan em veuen, em fan l'ona, si no em volen no hi vaig, i això ho faig i ho puc fer perfectament exercint la meva llibertat. Penso que sóc lliure i que l'esclavitud està abolida i, per tant, tinc dret a decidir. Quan algú crida Independència és perquè té clar el que va passar i el què està passant. El que va passar va ser la força sense raó, no la raó de la força, i el que passa ara també ho sap tothom, fins i tot "ells": una impresentable injustícia distributiva en una proporció de cinc a dos, aproximadament. Aleshores, aquí tenim les retallades servides a la carta imposada. Tothom retalla, però aquí retallem retallades i, llavors, tots els polítics són iguals però, com va dir algú, alguns són més iguals que altres. Si a tot això afegeixes una crisi generalitzada, sobretot a nivell europeu, que afecta de manera especial a països com Espanya que han estirat més els peus que la manta i, a més, ara ja no és l'enveja l'esport nacional, ara ho és la corrupció, i en tenim de tota mena (donacions per ser guapo, fundacions, sobres...), aleshores... la situació és desesperada i la independència una possibilitat d'exercir la llibertat que, com a persones, tenim tot el dret del món.