Sóc un deltebrenc

Sóc un deltebrenc i sovint, com un llampec, el cap em marxa cap al Delta. Aquella terra és com totes, però en bonic. Aquella gent és com la que pots trobar pertot arreu, però quan l'arreu és més persona. Són persones que van de cor i de cara, i tenen la mirada neta i la vista llarga, tot i que parlem fort i no donem voltes, i no tenim aquella pseudo-educació primera que amaga la daga que altres tipus et claven per darrera, al donar-te la volta.

La mare era cavera i el pare partidalenc, l'una de La Cava i l'altre de Jesús i Maria, de la Partida de Dalt, suposo. Un bon dia, aquests dos pobles es van fusionar, van obtenir la segregació de Tortosa i van esdevenir el municipi de Deltebre. Aquest poble és Delta i Ebre, mar i arròs i paradís. Mai voldria ser irreverent, i és per això que no dic "el Paradís", però sí "un paradís", fins i tot ara que la depressió que ens imposen descoloreix qualsevol panorama idíl•lic. Sempre m'ha impressionat la gent d'aquests indrets... per la seva obertura, la seva forma d'acollir i abraçar i, sobretot, d'agrair.

Durant molts anys, massa, no vam tenir accés a la cultura, els governants només pensaven en aquestes terres quan venien a recollir impostos, a base de disminuir els munts d'arròs, producte de l'esforç infrahumà dels arrossaires. Poble agraït, que ha seguit la millor línia quan se li ha obert alguna porta. Teníem necessitat de saber, d'aprendre, de coneixements, de formació en tots els aspectes de la pròpia evolució. Els primers mestres eren venerats com a portadors dels primers passos cap a la dignitat de l'ésser humà. Va costar Déu i ajuda que tinguéssim institut d'ensenyament secundari. Diria que els cacics de torn no ho veien bé allò de donar als joves del poble la possibilitat de pensar en llibertat. Un ramat sense cura de les seves capacitats sempre és més fàcil de dirigir cap a l'explotació...

Sempre penso en un Delta que no s'ha d'avergonyir de res, i molt menys dels seus habituals atacs de sinceritat. També dic que és admirable la capacitat de treball de la nostra gent. Tradicionalment, el conreu de l'arròs ha suposat un seguit de moviments, dins de l'aigua i el fang dels tancats, que només són a l'abast de l'abnegació més exquisida. Delta, bressol, llit, cambra nupcial, estança de somni per tanta fauna plena de vol i vida... ànecs de tota mena (coll-i-verd, xibec, griset, cullerot, ànec blanc, xarxet...), camallargs, garses marines, becs d'alena, perdius de mar, fotges, polles d'aigua, flamencs, xatracs, i tantes i tantes classes de gavines... Seria un no acabar. Fauna de vol i vida, i això només és un xic entre tanta riquesa de terra, mar i aire... Meravella de Parc Natural!!