M'agrada tot allò que he de mesurar

Pel meu poble circula una frase que diu: "Tot allò que és bo engreixa o és pecat". No em ficaré avui amb el concepte de pecat, que seria llarg i ample d'explicar i convèncer a gran part de la societat actual. Sí que voldria parlar una mica del menjar nostre de cada dia... Abans, quan ningú deia res del colesterol ni de les glucèmies o els triglicèrids, la gent era més feliç i moria d'un mal dolent, sense cap consideració més i sense haver-se privat de cap greix de paella i embotit, ni cap pasta de forn i sucre, ni d'ous ferrats amb patates fregides, i tot això i més que encara em callo ben regat amb vi de la nostra estimada Terra Alta, Priorat, Montsant o Penedès. Ara tot és diferent, tot ha canviat, tot són recomanacions i explicacions. Ara, tots sabem que si hi ha excés de colesterol a les artèries dificulta el pas de la sang i augmenta el risc d'arteriosclerosis, ictus i infart de cor. Cal saber, però, que hi ha un colesterol bo, que neteja els teixits... però, bé, això és una altra història, la qual ha de ser i formar part de la nostra educació i cultura.

La Teresa m'explicava que, ja fa molts anys, tenia unes amigues franceses a qui els encantaven les costelletes de xai, però quan se les menjaven treien tot el greix i només aprofitaven el petit trosset de carn magra que quedava. Una llàstima, per mi es deixaven el millor. I és que confesso, suposo que dec ser dels pocs que queden, que m'agrada el greix d'algunes carns i peix: ànec, cabrit, porquet, rèmol, salmó, llobarro o daurada... I com no, un cop més i que mai s'oblidi, cap al Delta i les seves festes que, com gairebé pertot arreu, sempre acaben a la taula o, si més no, tovalles al terra i graella propera repleta dels nostres únics productes naturals. La boca se'm fa aigua tot recordant un suquet d'anguila fet només amb alls tendres i julivert, cuinat per ma mare, és clar, o un de mussola fet de l'àvia. I la felicitat que proporciona qualsevol tipus d'arròs fet per la Teresa... i pensar, i això m'entristeix, que molts es moriran sense haver-ne provat. Em marxen els ulls davant una rostida de xapadillos amb all-i-oli...

La sogra, una bandida total a la cuina, era experta en fer baldanes i llonganissa, també en canalons i pastissets, era única en aquestes i moltes coses més. I uns peus de porc o de corder, una espatlla al cava, un entrecot o una mitjana de mig quilo... I posat a somiar, unes angules, un suquet com cal fet per l'experta en riu i Delta de torn... i pensar que alguns les fregeixen amb alls... bé, no hi ha res escrit sobre gustos. Un estofat de vedella amb patata, una cassola de cua de bou, un plat de calent (col, arròs i fesols amb una mica de cua, orella o morro de porc), arròs amb fotja, ànec de caça a la brasa, polla d'aigua, llobarro al forn i tota mena de closques tan delicioses i abundants al Delta... És tot allò tan bo, tan bo, que he de mesurar, hem de mesurar, i tenir una mida per a totes les coses, tot i anant agafats de la mà, com diria el poeta.