Sant Valentí

Avui és Sant Valentí. Diuen que és la festa dels enamorats, però nosaltres ho celebrem per Sant Jordi, el 23 d'abril. Bé, suposo que l'amor és internacional, únic i intransferible... quan estimes te n'adones de què hi ha una felicitat més gran que gaudir d'aquella llibertat de la qual presumies. Tant de la història de Sant Valentí com de la de Sant Jordi, no se'n sap gaire cosa amb seguretat. Del primer es parla d'un màrtir romà del segle III, però també hi ha altres personatges amb el mateix nom anotats a la mateixa referència.

Tradicionalment i des d'una procedència anglosaxona, el dia 14 de febrer se celebra el dia dels enamorats i, fins i tot en algun lloc, el dia de l'amistat. Per Sant Jordi, nosaltres recordem la famosa llegenda on el sant mata l'espantosa aranya, el ferotge drac que es volia menjar la princesa... és el triomf del bé sobre el mal i, sobretot, de l'amor. Molts fan acabar la representació amb el casament i, com passa gairebé amb totes les festes, moltes mereixedores d'un major respecte, les cases comercials les retroalimenten transformant-les, a cops, en una pobra jornada comercial.

De totes maneres, qualsevol cosa que faci referència a l'amor sempre és bonica, sempre pot haver-hi un vers perdut dins un poema, com diu la cançó, que pot arribar al cor de l'estimada o l'estimat. Sempre pots fer aflorar el millor somriure natural desinterioritzat, també pots il•luminar-ho tot amb les guspires multicolors dels teus ulls, llàgrimes emocionades que fan d'arc de Sant Martí per bellesa i veritat... També he sentit parlar de l'amor com una desraó, essent alhora la millor raó, i és un joc d'emocions, de totes, sens fre i unidireccionals, de procedència primària i avançant a cegues cap a l'objectiu que tens tan súper clar. No vols saber res de res, deixes, fins i tot, de ser raonable, tot el teu seny té amo i ets feliç de la seva proximitat i atenció, i de compartir i donar-te, i a cops... acaba malament però, fins i tot en aquests casos, ha estat molt maco mentre ha durat i estava viu.

Avui he caminat pel Francolí i el Pont del Diable, i m'he tornat a enamorar del paisatge, flors, verds i olors, gairebé de primavera. M'he aturat embadalit davant d'un romaní florit que envaïa el camí amb la seva frondositat i aroma. Abans, un company l'havia mogut i l'olor a Natura verge t'obligava a l'admiració i, en ple procés d'èxtasi, voldries compartir el moment, i et ve al cap la destinatària de les emocions incontrolables. Avui, i sense voler establir cap precedent, he arrencat una branqueta, emblanquinada de flors blanques cobrint tendreses verdes, i l'he portat a casa. A l'hora de dinar, la branqueta era plantada damunt la forquilla davant seu. Jo no he dit res... ella sí, és Sant Valentí, i per Sant Jordi tindrà una rosa a joc, aroma i bellesa interior.