dissabte, 31 d’agost de 2013

Barbacoa

El lloc, la mansió felicitat dels senyors Margalef Català. El motiu, la celebració dels vint-i-cinc anys de la meva fillola preferida, que porta implícita la voluntat del sant volem estar junts, en pau i bé. Els assistents, els de l'últim dinar amb motiu del sant de les Mar, amb regust espiritual de la Nostra Senyora del Mar i un altre de més terrenal i propi d'una meravella com és el Restaurant aq, i, a més, acompanyats aquest cop pel nostre fill Pere. L'espai, una terrassa amb "amplius" de bosc, on reina un til•ler amb fulles generoses, com a de morera, i un caquier a joc, per coronar amb èxit una ombra agraïda d'estiu. Al fons, una pomera mostrava els seus fruits acolorits i atractius i, pels voltants, unes plantes aromàtiques, una caseta de fusta i una barbacoa amb llenya, com ha de ser, complementen la imaginació cap a tot allò bucòlic, entranyable, natural...

El mossèn Joan Anton i jo comentàvem que la bonança del lloc i la gent ens podria transportar a qualsevol de les versions del paradís escampades pel món. En un moment donat, he vist a la Mar jove amb el guapo pujat, si és que això és possible, i he demanat de fer-li una foto, a la Teresa o al Pere... era allò de captar l'instant per recordar-lo mentre l'ànima es serena i tot es purifica. Com sempre dic en una de les meves bromes, aquesta és una casa seriosa on es pot venir de manera incondicional. La Mar, matriarca perfecta, el Jordi, sense cap pretensió, ja actua de primer ministre responsable i acollidor, la Núria, madura dia a dia amb seny del bo, el mossèn, és el guia a mà que sempre té els llums encesos, i la meva fillola (què bonic sona!) ja actua amb aquella seguretat que la capacitat, l'esforç i la bondat l'han preparada per fer-ho així. No me'n puc estar de recordar el Tomàs, i ell, des del cel, somriu en veure'ns quan compartim felicitats. Us estimem!!

Supercopa d'Europa de futbol

Les circumstàncies van voler que en Pep i en Mou es tornessin a veure les cares. Va guanyar Guardiola, encara que molt justet, tot i tenir el domini i una possessió de pilota altíssima, com és habitual en els seus equips. Com sempre, el portuguès, sense saber perdre amb elegància i educació, continua preguntant-se el per què és víctima de totes les injustícies del món mundial. Una expulsió, totalment justa, li ha servit per seguir plorant i, sense venir a compte, justificar les derrotes davant el Barça per criteris arbitrals. Per a mi, és un personatge penós,que està perfectament ubicat fora d'Espanya i així ens l'estalviem. Fins i tot el Madrid, tot i el Florentino que incomprensiblement li veu totes les gràcies (Dios los cría y ellos...), fa una altra cara, encara que mai serà sant de la meva devoció.

No serà fàcil que el Pep pugui implantar el "tiki-taka" al joc dels alemanys, i l'hauran d'acompanyar els resultats i la paciència, sobretot venint de guanyar-ho tot amb un altre sistema. De totes maneres, ahir ja es va veure alguna coseta que et podria fer pensar en els inicis del "seu" Barça, que ha quedat per sempre més com a referència històrica del bon joc i del bon gust. Gran final. Gran victòria. Derrota i llàgrima de Mou... com sempre!

Quinze més deu

Sembla com si fos ahir, feliç record, tot i que nosaltres badàvem amb el Jordi, fins i tot un, que és d'afectes possessius, va pensar que al nen se li feia una malifeta, res més lluny, encara que al meu poble en diuen caure de la banqueta... I va arribar el dia, el darrer d'agost. El Jordi es va quedar amb nosaltres, i nosaltres, ja ho sabeu, cofois, badant... I a la clínica, una deliciosa carona amb el bo i millor dels seus pares, però que, al moment de veure-la, em va semblar molt més bonica, amb un parell d'ulls espectaculars, d'aquells que parlen i fan llum a la vegada, una boqueta de disseny a l'estil de la Julia Roberts o de l'Angelina Jolie (què més voldrien elles) i tot un conjunt encantador, regal diví, com per somiar en les harmonies, perfeccions i bondats que són les esplèndides realitats actuals. Encara sento les emocions profundes de quan em van proposar de ser el padrí... immenses proclames d'abraçada natural, glorioses sensacions de l'amistat sincera... tot, tant de bé i de bo només igualat amb l'arribada del Pere. M'agrada repetir-ho: gràcies eternes per la vostra proximitat. Que siguis molt feliç!!

Mai vas sol del tot

Avui sí que sí, toca bici, tot i que els meus companys tenen compromisos socials. Tinc la cama enlaire i el vol a punt... les gavines també ho fan i s'arremolinen al voltant de les barques de pesca que tornen de la llum i van fent tria i llençant algun peixet a l'aigua. M'he trobat amb el Manolo que, quan pot, també sol venir amb nosaltres, i hem anat junts fins a l'Arrabassada. L'hem feta petar, ja que és una persona de xerrada fàcil i culta. M'ha explicat que la seva senyora és de l'Ametlla de Mar i que coneix molt bé les Terres de l'Ebre.

Darrerament, ha fet la ruta Tortosa - Alcañíz en bici, i es veu que també es pot fer de Tortosa al Delta o, si més no, és a punt d'inaugurar-se. Jo li he parlat del pont Lo Passador i de què a banda i banda del riu hi ha carril bici fins arribar a la mar... evidentment, tot pla, tot Delta, tot immensitat, tot bellesa. Ha estat un plaer de retrobar-lo, encara que anar sol en bici, com ja he comentat alguna vegada, té la seva gràcia... Pot ser un pensament de sucre, una volada per les circumstàncies, una varada del vaixell a la calma segura, una munió de fans, una soledat profunda, una processó... Mai vas sol del tot!

dijous, 29 d’agost de 2013

Contra l'estaca, cadena...

Un d'aquests senyors, hereus de l'estaca crònica, cavernícola i "ensobrada", li deia al nostre President de Catalunya que es deixi de fer costat a la cadena independentista i es dediqui a crear llocs de treball. És com una conya marinera després del rom sense cremar... "Ells" que darrerament no en creen ni un, i quan ho fan és per augmentar la seva col•lecció d'esclaus al servei del suposat amo, tot i deixant ben clar la societat que volen, parlen de cadenes i posen el crit al cel (el seu) quan senten parlar de la Via cap a la llibertat. "Ells" són l'autèntica cadena, l'estaca de sempre, que oprimeix i que no et deixa cap camí que no sigui la sortida urgent, abans que no ens ofeguin del tot.

Prou d'estar fotuts i pagar el beure i, a més, rebre el menyspreu i la incomprensió sàdica d'aquells que s'han instal•lat en el poder comprat. Com diria el Llach, si estirem tots, ella caurà... de moment, segur que tomba, si més no, ens allunyem. La nostra cadena no encadena res, no treu llibertat, la busca, no ofega, oxigena, no tiranitza, dialoga... i explica al món democràtic, cada cop amb més encert i acceptació, que la voluntat d'un poble unit és imparable. Primer la democràcia, la Constitució a la carta que utilitzen és una història, i els tancs, una altra. Ull, Europa mira.

El Barça ha guanyat la Súper Copa. De moment, el primer títol ja és al sarró, i avui, com volia demostrar, es parlarà menys de política, de crisi, de frau, de Bárcenas, de banca, de la comptabilitat B del PP, de les insuficiències del partit socialista i de tanta mà a la bossa que posen, arreu, els nostres polítics i les seves tropes. La vida continua i la perversitat té aspiracions de prescripció, poques variacions i va per a llarg, tot i la tristesa profunda que et deixa la contemplació... això sí, per Bale, cent milions d'euros, per Ney, cincuanta-set, Carnaval, disbauxa, circ...

Campions!

El Barça ha guanyat la Súper Copa d'Espanya després d'empatar a zero a l'Atlètic de Madrid. No m'ha agradat, no hem estat gens fins, almenys al davant, i els matalassers de Simeone, amb la seva duresa habitual i els ulls grossos d'un àrbitre que, per a mi, no ha estat mai coherent, han fet que allò que podia ser un espectacle esportiu de primer ordre hagi estat una decepció. Repeteixo, el Barça encara no està a punt però, tot i això, sempre penso que si tots dos equips juguen a futbol i l'àrbitre és competent i just, guanya el Barça, guanya el futbol. Aleshores, alguns equips es plantegen què cal fer per guanyar al Barça i al futbol, i el resultat és un partit com el d'avui.

L'Atlètic de Madrid pot ser un exemple de com plantejar problemes, actuant al límit del reglament i amb una reiteració de faltes (23), interrompent el joc i portant el partit a la manca de continuïtat i al no futbol. Dit això, que és la "meva" veritat, en les estones que el rival d'avui s'ha dedicat a jugar futbol, perquè tenia la imperiosa necessitat de fer un gol, ho ha fet molt bé i amb molt criteri de contraatac. Seran molt competitius. Valdés ha estat immens, el plorarem... I, per acabar, continuo recordant que necessitem un parell de jugadors de dos metres, amb classe Barça, per cobrir com cal les baixes que alguns jugadors tenen després de jugar dos partits seguits...

dimecres, 28 d’agost de 2013

No sóc...

No, no, jo no sóc com l'Averrois, interpretant al seu aire l'Aristòtil. Tampoc sóc com el Martí Luther, utilitzant la Bíblia a gust i a plaer del seu moviment reformista. No sóc d'aquells que sempre diu que sí per no dir que no, o sempre no, contra el sistema i perquè és moda. Trist quan et porten a dir, i has de dir el que volen que diguis. La meva mare feia anar una expressió que, en un principi, em costava d'entendre, i només de més gran ho vaig aconseguir... "El porten a ser bisbe", tota una referència a algú, gairebé amb els ulls en blanc, sense criteri ni proposta, ni domini de res, el porten al lloc que volen i, a corre-cuita, independentment de la seva voluntat.

A cops, penso que ens van ensenyar a callar i a aplaudir enlloc de pensar i decidir, i anar pel dret... com diria en Raimon, venim d'un silenci trist i miserable. Potser no calia arribar per veure això... al teatre, l'espectador és la negació de tot allò que és evident, ens topem i ens tapem... i la resta gairebé aplaudim. No, no sóc de la claca, ni mai seré bisbe...

Delta, Tortosa, futbol...

Avui la bici, el casc i les meves cames descansen plàcidament, sota un cel enteranyinat, però amb un ventet que sembla desfer núvols i obrir camins a un solet incipient i encantador. Anem a Deltebre a dur-li a Marcel•la (la germana de la Teresa) la samarreta groga de la Via Catalana, ja que allí, incomprensiblement, no la venen. També passarem per casa a fer un cop d'ull, obrir les portes i recollir alguna coseta que ens vam deixar en l'última estada. Nosaltres som com aquelles balenes de ciutat que, de tant en tant, necessiten sortir a la superfície per respirar l'oxigen de l'aire, i si aquest és del Delta de l'Ebre, doncs... "causa locuta est", vull dir, una necessitat entenedora i indiscutible.

Segurament, dinarem al restaurant Nicanor, un clàssic i una garantia, i després ens aproparem a Tortosa per veure a la Teresa Llauradó i animar-la una mica. Fa un parell de dies que vaig parlar amb la seva filla Teresita i els vaig veure prou contents de l'evolució, tot i les dificultats del problema. La Teresa Llauradó és una lluitadora nata de les nostres terres i els fills la porten a coll. Força a tots plegats! En tornar, futbol del bo... final de la Supercopa d'Espanya, amb Messi disponible i el camp regat. Blanc i en ampolla... Barça campió i la bandera blaugrana al balcó fent companyia a l'estelada... si Déu vol!

dimarts, 27 d’agost de 2013

Lectura

Una de les activitats a què els jubilats ens podem dedicar, ara amb més temps, és a la lectura. D'entrada, em venen al cap les recomanacions que jo feia, als meus alumnes i als seus pares, sobre la necessitat i conveniència de la lectura. A l'apel•lació del "no m'agrada llegir" sempre responia allò de "és que no has llegit el llibre adequat, un cop ho facis gaudiràs del plaer del coneixement i les teves qualitats es veuran millorades i guarnides de més llum".

Bé, ara puc llegir, amb més temps i tranquil•litat i sobre temes que, per mi, tenen el seu interès i la seva gràcia. Tinc una habitació, on és la col•lecció de vins, que fa de biblioteca. La cultura sempre va junta, i allí he anat desant llibres de tota mena: premis planeta, especialment, i alguns dels més venuts per Sant Jordi, també alguna cosa de poesia o d'història... una mica de cosa variada d'alguns dels meus gustos. Parlo avui de lectura perquè acabo de llegir "Les torres del cel", de la Coia Valls, on parla dels dotze monjos que van fundar Montserrat i, durant gairebé cinc-centes pàgines, m'ho he passat pipa. Vaig col•locant els llibres que he llegit de jubilat... i fa patxoca: alguns Punset, Pérez Reverte, Lluís Llach, Emili Teixidor, Schwarts, Carme Rigalt, Coia Valls, Eduald Carbonell... Us animo a la lectura: només cal trobar el llibre adequat...

Bici

Bici amb l'amic Antonio, en Fernando no es reenganxarà fins el dia 2... ha de pair bé l'estada per les seves estimades terres gallegues. Hem sortit a dos quarts de nou i m'he trobat molt bé i he gaudit de cada pedalada a un ritme maquet, però sense batre cap rècord de res. A tres quarts d'onze, ja érem davant la Coca-Cola Zero. Ja m'he dutxat, que és tota una delícia sempre, però després de fer bici el plaer es magnifica. L'Antonio diu que quan s'incorpori en Fernando, els dies que no faci vent, podem fer una mica més de recorregut, ja que ens hem quedat en fer només els 30 km habituals... i això no pot ser. Cal posar-se petites fites i estar decidits, si més no en intenció, a aconseguir-les. Diria que té raó, suposo que sí, veurem... el vent, les cames, l'ànim. Sí senyor!! Ànims!! Sempre endavant!!

La Teresa és a l'escola revisant maquinetes variades i posant-les a punt. La setmana vinent "col•le", ella, jo no, però ho viuré de prop i faré grans assessoraments morals, un suposar. Faig una mica de sofà, el sol envaeix el menjador... encara és agost, que duri!

dilluns, 26 d’agost de 2013

Sol, aigua


El sol eixuga les plantes molles de la rosada i un vent sec ho acabarà clivellant tot.
Un clavell resistia, no massa viu, encara feia olor... tot i el sol i el vent sec,
i en un no res m'envaeix un bany d'aromes: espígol, marialluïsa, romaní, frígola...
Després, sequera, sal, mort, moment culminant del procés,
final de cicle, absència d'aigua vida.
En bona hora els núvols plomissols es carreguen de paciència
i saviesa i fan de la foscor vida, gotes de vida... i el dia desperta
en verd i flor i tot lluu i creix i consagra la Natura.
El cicle continua, gairebé tot n'és, de cíclic: els governs, els partits, els campions de lliga,
més o menys els mateixos, tot i que jo sempre penso que no som iguals del tot,
amb tot... alguns son més iguals que els altres.
Sembla que tot estigui fet, escrit, consumat, i el poder acaba de corrompre del tot
les abundoses misèries humanes... que també hi ha diferents qualitats humanes.
Un clam al sol que no asseca ni mata. Una lloança a l'aigua que és vida del món 
...si no està contaminada.

Tothom tranquil!

Tothom tranquil!! Els pensionistes hem cobrat, tot i tenir el fons de garantia sota mínims. Així que ànims per a tothom i a viure la vida, procurant fer-la el més agradable possible, i gaudir-la. Sovint penso que els jubilats som una bona referència per a tots aquells joves que comencen. Tenim una trajectòria d'exemples, o no, que ens ha portat a la realitat actual, i fóra trist que algú em digués: "Déu meu, jo em convertiré en una cosa així". Per tant, cal tenir a punt els braços per embolcallar somriures de sinceritat, emanats d'un cor feliç i obert.

Visca la vida i el pa... i el vi, evidentment, negre, més evidentment, d'origen català, sens dubte. Visca la família, els amics, la bici, la mar, el bosc i la muntanya. Visca el dia amb tot... ha fet sol, s'ha ennuvolat, ha plogut de pluja fina, com els para-sols de Granada que tant vam agrair. Fa un dia gris, però només és el dia. Avui, els ulls de les persones emanen pau, expliquen coses amb un cert entusiasme. Penso amb la llum que no és del sol, en la claredat del dia gris, en l'equilibri, tot... després de baixar de les ones diàries. Penso en fer segur lo possible i dir sí a la confiança, en la llibertat dels pobles oprimits...

diumenge, 25 d’agost de 2013

Darresa setmana d'agost

Setmana de bici i reajustament d'horaris. El cap del mestre comença a pensar en l'escola i la Teresa ja ha contactat amb el seu cap d'estudis i vol fer un cop d'ull per les aules per revisar les maquinetes variades i fer-ne actualitzacions. Ahir feia llistes i va preparant coses i jo, una mica nostàlgic... però no massa, me la miro i em veig reflectit, no amb la seva tecnologia però sí amb la intenció de ser una bona companya i de poder ajudar la canalla, posant-se a l'abast de les seves necessitats actuals.

Sempre penso en una de les meves normes bàsiques de comportament... procurar fer fàcil la convivència, apropant voluntats constructives, llimant asprors i allunyant els vols de primaveres fosques. M'agrada sentir-me ajudat, cobert, reconfortat, reconegut, i jo oferia humilitat, revaloritzant sempre l'entorn i, en la pinya, volia (almenys ho intentava) ser la part dolça que tempera i sempre fa costat al pensament comú. Aviat, tots seureu a l'escola, i parlareu de l'estiu i la família, i algú s'emprenyarà... perquè mai plou a gust de tots i, en un no res, la fila, i la classe, les reunions de pares, les entrevistes, la vida del mestre. Salut i força, i tota la meva admiració i respecte a tots els educadors del món...

Llesques

La meva àvia, alguns cops, mullava les llesques de pa amb vi negre i, després, posava pel damunt un bon pessic de sucre. Quan ho tenia llest, cridava a un llogat, que deia que estava massa prim, el feia seure una estona i li feia menjar. És la meva àvia de sempre, "la tia Conxó de Raneta", tot i que això de "Conxó" no li agradava gaire. Gran dona, la mateixa de les sopetes amb cafè o aquella que distingia a les noies de famílies benestants perquè estaven blanquetes com la llet.

Les llesques sempre han estat una constant en l'esdevenir dels àpats al llarg del dia i del temps. Torrada o no, amb all fregat sí o sí, amb oli d'oliva sempre, amb tomàquet a gust o no... I, després, es poden complementar de mil maneres per a ser considerades un plat en sí mateixes: escalivada amb tonyina o anxoves, embotits, pernil o el que vulgueu. Recordo, de petit, el pa amb mantega o sobrassada, una llesca de pa i una unça de xocolata i, posats a recordar, els entrepanets de la santa de la meva mare: dues llesques de pa amb tomàquet i alguna cosa per posar-hi dintre. I, per acabar, em ve a la memòria que a Tarragona, a la part alta, hi havia un lloc que es deia "Can Llesques" que les feien de cine i , a més, allí hi vaig menjar el millor bacallà amb romesco de la meva vida... Ho sento, ja és tancat, però us podeu fer una llesca i... bon profit!!

Tu mateix

Alguns pensen que les coses "més val fer-les que manar-les"... són aquells que no deleguen ni en broma. Ho volen tot al punt, a l'hora i al seu gust. Al mateix temps són creguts i tenen aquell convenciment d'insubstituïbles que els aboca a abastar molt i, sovint, prémer poc. També n'hi ha d'aquells que pensen que "si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Bé, però això és gairebé impossible en molts casos, i penso, sobretot, en els directors de les escoles concertades, que és on jo n'he conegut uns quants i tinc una llarga experiència. Recordo que algun volia estar pertot arreu, a cops, fent tasques que no li corresponien tot i creure's l'amo o donant-se un bany d'humilitat i control.

De vegades, parlant amb els companys, sovint solia comentar que si el director sap delegar i col•locar cada professor al seu lloc, de forma justa i encertada, ocupant els càrrecs per mèrits i tal, el col•legi funciona des de la naturalitat i pau que necessita tan alta missió comés la formació dels infants. Un record i una abraçada al Gmà Lluís, que havia estat director... tots dos, filosofant pel pati de l'escola, comentàvem, en positiu, les meravelles de la nostra tasca educativa...

dissabte, 24 d’agost de 2013

Cadascú al seu lloc


No m'agrada la fi de l'estiu ni la fi de gairebé res que no sigui maldat.
El dia escalfat va morint a poc a poc, mor també la nit eterna dels poetes,
la vida de terrassa a l'aire lliure i lluna plena.
Em posa trist la fi d'una relació perquè es fa palesa la mort de l'esperança,
absència d'il•lusió, decepció i mort del sentiment, abans ferit sense remei.
No em fa gens de gràcia el sol de pluja ni l'esclat de la tempesta propera...
jo sóc de pluja fina, d'un riu tranquil, una mar en calma i un horitzó net.
No, no m'agrada fer-ne un gra massa de res, ni un gra menys... de justícia.
Tampoc combrego amb els comiats, segons i quan i com... sempre somio,
despert i molt despert, amb els trens de llibertat, i després serem amics...
si vols, si pots, si som realment lliures, de debò.
Menys m'agrada la fi de la pel•lícula, de la cursa, del partit,
de les etapes de la vida, sobretot quan són plenes del millor amor,
però tot es passa i, a cops, no es gasta... solucions de continuïtat...
Pensaria, potser, que no hi ha fi de res i la progressió,
amb cadascú al seu lloc, pot ser meravellosa...

divendres, 23 d’agost de 2013

Un dinar de Mar

Un dinar amb les Mar de Tarragona, el Jordi, la Núria, el mossèn Joan Anton i la Teresa, tots al "aq Restaurant", que és com dir que la saviesa es recrea en la realització de plenituds: carrer de les Coques, 7, tel. 977215954. Us dic l'adreça com el millor regal d'avui per a tots aquells que ho desconeixen. Hem estat molt a gust, contents i en pau, fins i tot el lloc, l'entorn, inspira bellesa de part alta, clàssica, superior...

La Teresa i jo hem vingut en bus i hem fet un tomb pels voltants de la catedral i ens hem arribat fins la porta (tancada, evidentment) de l'església de Sant Magí. M'encanten els carrerons estrets com el de Santa Tecla, o d'altres a tocar de muralla que expliquen la vida a través dels temps...

Hem dinat de manera esplèndida, allò que en diem un grau superior de la qualitat habitual, i després ens han portat a casa, entre felicitats variades, proclamant la sana i bona estona passada. Les nenes i el Jordi són perfectes esclats de primera, la Mar, tot un referent, com sempre, el mossèn inspira confiança, la Teresa és única i jo, un cop més, sóc aquí prop i... alguna cosa se m'encomana...

dijous, 22 d’agost de 2013

Maria del Mar: Català, Margalef, Abrines


El Pere pare... del Pere jove té a punt l'arsenal d'adjectius, acompanyant veritats màgiques, tot fent jocs de paraules adients... Avui, toca pensar en el tan esmentat somriure fi, tot natural i sà i amb els ulls grossos que semblen sorpresos i admirats en l'autorealització. Papallones blanques que volen, constants, fent salts, àngels que traspassen núvols infinits de plomissols, allí on viu la serenor, la pau i el bé, allà per on han passat, bonança, ones de dolcesa de mar en calma, mar amorosa, mar de mars. Mar Català, fóra per inventar o somiar, però és de bondat real, assequible, propera... Mar Margalef, la meva fillola, tot constància, tot prudència i ciència, filla dels seus pares, exemple de gràcia i llum, model Margalef Català. Mar Abrines, companya del meu fill, un d'aquells regals que, a cops, ens fa la vida per recuperar la fe que trontolla per l'esdevenir diari.

Són, totes tres, com una alenada d'aire fresc, una religió, una abraçada. Són... la mar de fascinants, generen serenor, gràcia, temple, i van omplint l'entorn de sentit comú per desdramatitzar allò irreversible i construir, sempre edificar positivisme. Molts cops dono gràcies a Déu perquè m'ha deixat gaudir d'alguna proximitat amb aquests personatges que, en diferents contextos i de diferents edats, sempre t'obren punts de reflexió i et fan pensar en allò de què les persones també poden, podem, ser així... Aleshores, t'entren ganes de millorar perquè, després d'una conversa amb gent d'aquesta, et sents revaloritzat i millores, si més no ho intentes. Felicitats precioses, pel vostre sant i per ser com sou...





Fruita

Atractiva sempre, i més a l'estiu, fresca, sana, sola o amb una mica de gelat a gust. Vitamines, fibra, també una mica de sucre, però sempre és a punt i a mà i et refresca i et fa suau l'espera del dinar o fàcil la digestió després dels àpats. Qui no pensa amb la síndria que, en obrir-la, enlluerna i endolceix i acapara els ulls i és socialment protagonista d'agradables reunions familiars i d'amics? I què em dieu del raïm moscatell, matèria prima del déu Baco i plaer total dels emperadors romans? Gens malament, tampoc, la pinya d'Amèrica, fruit de l'ananàs, de polpa groga i gust àcid i dolç, presentada de mil formes artístiques, sense perdre mai la naturalesa del seu gust original. I si parlem dels melons del Delta, aquells que allí en diem "tendrals" perquè fan un crec-crec que semblen verds però són excel•lents. Penso també en el préssec autèntic, o les prunes vermelles o grogues, grosses i carnoses. Recordo les figues verdes, amb la seva goteta de mel. Podria parlar dels fruits secs... però, per acabar, tinc present un bon plat de boles de fruit variada amb un bon bany de gelat de vainilla... Bon profit!!

dimecres, 21 d’agost de 2013

Experiències

Algú va dir que l'experiència no són les coses que ens passen cada dia i al llarg dels dies del temps, sinó allò que fem amb aquestes coses. En algun moment, la gent mostra el tracte de la vida i s'expressa... tothom parla de la fira segons com li ha anat. Hi ha cops que hom proclama estats d'ànim, allí on menys et podries esperar... Dic tot això perquè avui he anat en bici per l'escullera fins al faret petit, un quilòmetre i mig de carretera que s'endinsa cap al mar entre blocs de formigó. El mar inspira... l'enamorat escriu i pinta, el decebut mostra decepcions al vent i escriu amb sang de cor ferit, vomitives apologies nazis o franquistes, plor d'aquell o aquella que diu que no és feliç i que l'han enganyat un altre cop, crit esperançat que et recorda que darrera dels núvols continua havent un cel molt blau, ulls de cara el mar, tot un clàssic... Avui, me n'ha sorprès un de recent fet amb guix blanc: "Pere, t'estimo des de sempre i fins al final"... directe al cor! A quin Pere no li agradaria un missatge així? Sempre voldria llegir una resposta emocionada de tot aquell que se sent estimat. Potser no cal embrutar parets i fer-ho a cau d'orella, en una nit amb poca lluna i agafats de la mà...

Fotos per a somiar...

Fotos per a somiar... Al Facebook les comparteixo sovint, sobretot per la seva bellesa espectacular o la seva tendresa, o la qualitat del moment, de l'expressió, la llum, l'oportunitat d'allò que t'apeteix... Flors, nens, animals, paisatges, mar, riu, Delta, família, pobles de casa nostra i, fins i tot, algun record que hem fotografiat de les espanyes. Recordo que m'encantava fer fotos i en vaig fer alguna de molt bona qualitat. Tenia una Olympus (encara no digital), d'aquelles que ho fan tot i mesuren com cal la distància, la quantitat de sol o d'ombra... només havia de preocupar-me de col•locar l'objecte o ésser viu que volia fotografiar dintre del requadre (que no pantalla) de l'objectiu i la resta ho feia ella i bé.

Ara que no em sent ningú, voldria dir que tenia un cert encert per trobar el moment per captar la "guapesa pujada" d'algú, o l'actitud entremaliada, amb la cara adient, dels nens petits de la família, o la visió de vida d'un cirerer florit, tot blanc, ple de rosada... Sí, tenia una certa traça que va anar minvant a còpia de temps i visió, amb visita de la senyora miopia, i també d'un lladre que, tot i fent uns arranjaments a casa, me la va robar. Potser ara és un artista... i fa fotos per somiar.

dimarts, 20 d’agost de 2013

No passa res...

Hem estat tants anys sense que passi res... fins i tot em ve al cap l'acudit aquell que diu: "Estábamos al borde del abismo y, después de estos veinte y cinco años de paz, hemos dado un paso al frente". Ara passa quelcom semblant... mentre plovia mannà dels donatius desinteressats del cel... que més escalfa, no passava res. Un senyor és a la presó, aquell que regnava, rebia, distribuïa... aquell que sembla ser que encara cobrava després de ser desat per avar, clar que potser ho feia en diferit, i ara que ho he entès, vol dir per repetició.

El cas és que ara hi ha desfilada dels seus ex-amics, l'espectacle és lamentable i, a no ser perquè ens acabaran fotent fins la cera de les orelles, fins i tot divertit. De sobte, una malaltia crònica, amnèsia... pobrets, han perdut la memòria... "no me consta", "no lo recuerdo", "pregúntele al secretario del tesorero o al contable de su padre" (això és inventat). Tothom tranquil, comença la lliga, potser cremem una altra muntanya, o els prínceps se separen, o Urdangarín pacta... Mil idees per fer temps per a la prescripció. A uns els diria... voteu!! i als altres, marxem!! Semblen un titella a qui li han tallat els fils i resta sense crèdit...

La meva bici i jo

Romania esvelta, lluenta, relaxada, allà a l'habitació que sona a activitat. Li ha passat un drap per si la pols l'és visitat, he comprovat l'aire de les rodes, la suspensió, el fre, els canvis... tot correcte i apunt. Semblava contenta, fins i tot exigent, demanant amb xiscle agressiu sortir al carrer i fer els 30 km habituals o els 40 o 50 km dels dies que estem en forma. Així que, vestit de formiga atòmica amb barba... però encara amb una certa energia vital, ens hem retrobat i hem anat bé i a ritme, tot i el ventet que, sense aconseguir-ho del tot, ens volia fer la guitza.

Hem fet la ruta de sempre, sense tocar la nacional 340, amb l'Antonio, que segueix en plena forma física, però sense el Fernando que segueix de viatge per les seves estimades terres gallegues. A un quart de dotze ja érem a ca la Lourdes fent la Coca-Cola Zero. Bé, ha estat una bona rentrée perquè en cap moment ha fet aquella xafogor que sol fer per aquí i que, en un no res, et deixa tot suat. Molts dels que solem trobar deuen estar de vacances i a "alguna" li he posat falta, perquè forma part del paisatge, però més enllà també hem vist alguna substituta que, a cops, són millors que les titulars. Bé, ja som aquí i amb bon humor... Salut, pau i bé per tothom!!

dilluns, 19 d’agost de 2013

Bous a Deltebre

Sempre he estat en contra de "las corridas de toros", d'allò que alguns, fins i tot, diuen la "fiesta nacional"... mai he vist correcte que a un bou se l'hagi de torturar amb banderilles i amb la barra acabada en punxa del picador per acabar clavant-li una espasa , que no sempre encerta i provoca una mort agònica i, a cops, lenta, després d'haver fet cas omís a tots els drets de l'animal. Però, el que fem a Deltebre, i a la majoria dels pobles del Montsià i el Baix Ebre, és quelcom diferent. Les vaquetes, i algun mascle de tant en tant, surten lleugers a fer unes curses per la plaça feta de carros, carretes i taulats.

Diria que tenen el respecte que es mereixen i ningú els punxa, ni els tira objectes, ni els agafa... la gent només entra i surt de les rampes i els burladors al pas dels semi-braus que van netejant la plaça al seu pas. Dit això, socialment la festa és brutal. Les famílies i els amics preparen berenars eterns, per compartir, d'aquells de plat i forquilla, per després anar de dutxa i cap al ball de cada nit de festa. Vaig veure un bou capllaçat passar sense pressió, soltet, acompanyat d'una munió de persones, al davant i al darrera, on no semblava patir ningú. Potser n'hem aprés tots plegats... si és així, bous més que mai!!

Sant Magí

Ancorats ja, pacíficament, a Tarragona, celebrem avui Sant Magí, venerat patró de la nostra ciutat. Farem un tomb per l'església d'aquest sant, que vaig descobrir un dia que feia una passejada per la part alta i em vaig apropar amb molta sort perquè estaven netejant i estava oberta. Procurarem saber-ne més d'aquesta festa i tradició i algun costum com la típica baixada de l'aigua, amb carro, des d'una font del Brufaganya, a Pontils (Conca de Barberà), així com la degustació d'algun plat que durant aquests dies mostra la seva excel•lència.

Hem començat el dia amb el bon regust de la jornada esportiva del diumenge. El Barça va guanyar al Llevant per 7-0 fent una primera part com en els millors temps de Guardiola. Nadal va guanyar a Cincinnati el seu novè trofeu de la temporada i va com un llampec a recuperar el número u mundial. És un superdotat, tan física com tècnicament. També en motos, els corredors catalans han aconseguit el primer lloc en les tres categories a Indianàpolis: moto GP, moto 2 i moto 3. El Márquez és un fenomen emergent que cal seguir i gaudir-lo, perquè té tot allò que cal per competir amb Lorenzo i Pedrosa, donant tots tres el millor espectacle. Bé, som a casa... Sant Magí i, aviat, les festes del barri, i "començaran" el curs, s'acabarà l'estiu i... a l'hivern farà fred.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Cap a Tarragona

Darrer dia de festes majors i també de la nostra mini estada a Deltebre. Anirem a esmorzar (coc de poma) i a acomiadar-nos del bar Nicanor. Després, ho farem de la família i... cap a Tarragona manca gent! Anem de casa a casa i hem estat rebé, hem aprofitat el temps per veure i recordar espais habituals de la nostra infantesa i d'altres de la nostra joventut. El Delta, sempre diferent i encantador, si l'has mamat ho és encara més. La idea és venir més sovint i mantenir-ho tot més activat. Ara toca Tarragona, on també estem molt a gust i ben instal•lats. L'estiu d'agost avança a pressa feta. Tarragona espera i aviat començaran nous dies. Salut i força a tothom.

Ja som aquí, la nostra casa, el barri amic, l'airet de la mar propera, alguna veu de benvinguda, Palau i El Serrallo, gent pacífica... Hem dinat a Ca l'Amadeu, ens venia de passada i, com sempre, un lloc amic, una parada obligatòria per un tot plegat de bones coses i tractes. Després, hem portat el Pere a l'estació i a quarts de cinc ha agafat el tren. Són les cinc. Som a casa. He posat l'aire. He deixat la maleta i m'he col•locat al sofà... fins les set. Juga el Barça, tot continua...

dissabte, 17 d’agost de 2013

Peníscola

Havia anat de jove per distreure a la meva mare i als cosinets petits, Rafelet i Teresita. També alguna vegada, com a professor de La Salle Reus, portant d'excursió una classe del cicle mitjà. Però ha estat avui quan han esclatat totes les possibilitats i el Pere, la Teresa i jo hem vist com la Natura, que només a l'edat mitjana deixava fer un castell pels cims de les muntanyes més altes, ara s'ha baixat les calces definitivament i hi posa un hotel per poder divisar els paisatges a preu d'or.

Cal reconèixer que, tot plegat, és bonic de debò, tot i estar atapeït de persones i olors que abans eren de mar i ara són de bronzejadors i suors variades. Les vistes són per mirar amb parsimònia, els restaurants tota una temptació, el castell i el papa Luna, cultura i història del lloc. Fa mal veure que allò que en diuen civilització s'ha menjat la natura verge però a mi, avui, no sé ben bé per què, m'ha semblat normal que el món tingui accés a la bellesa i que aquesta doni vida al poble. Tot i la invasió de personal, he observat una certa harmonia. Allò bonic i pur, ha de ser proclamat i respectat. Que així sigui... Peníscola, visita obligada!!

Aniversari

Fa 30 anys. La Teresa i jo vam dir que sí, que era possible, i ens ho vam creure, gairebé tots, i pel que és i sembla teníem raó. Vam anar a Cadaqués i vam viure uns dies entre poetes i ones generoses i, després, vam començar a viure i... fins avui. Aviat vam ser conscients de les realitats que portàvem cadascú i vam començar la cursa pels camins de pendents empinades i baixades sorprenents i pronunciades. La vida és un camí de roses amb punxes, o de punxes amb rodes, però els camins són transitables, sobretot si ets capaç d'entendre amb generositat les actuacions d'aquesta llibertat comú.

Anirem a celebrar-ho amb el Pere. Ell és, realment, el producte de la nostra pau plena d'emocions de primer nivell. Pensem anar a Peníscola perquè el Pere encara no coneixia el poble i, de tornada, passarem per les Cases d'Alcanar i dinarem al Restaurant El Faro, on no fa gaire vam gaudir dels seus atractius. Demà, diumenge, ja anirem a dinar a Tarragona i, després, portarem el Pere a l'estació i nosaltres... cap a casa per descansar una mica i començar a fer vida normal de bici i amanides. Començarà la lliga de futbol i, aviat, el curs escolar... i anirem rutllant fins que Déu vulgui i donant-li sempre gràcies...

Sant Roc

Patró del poble, dia d'ofrena i processó, devoció total, merescuda festa de tots els arrossaires i visitants. Toca dinar familiar a casa meva. Si Déu vol, hi serem tots, també la Teresa Llauradó, i cadascú s'encarregarà d'alguna cosa: el meu fillol Rafelet farà una paella de marisc, la Teresa i jo aportarem els entremesos i les cosines tindran cura de les postres i les begudes. Pere no arribarà a temps per dinar ja que treballa fins les tres de la tarda, però el tindrem per sopar i romandrà amb nosaltres fins diumenge. Si tot va normal, la Teresa Llauradó es quedarà a dormir i no marxarà a l'hospital fins demà dissabte i, si tot va bé, tornarà diumenge per veure la desfilada de carrosses, que li agrada molt. Sembla que diumenge a la nit, les quatre rates que restem de la família farem cap a les respectives llars, i els que treballen podran començar a preparar i mentalitzar-se per l'inici de la feina al mes de setembre. Tot ha anat com estava previst, Sant Roc de casa i família a Deltebre.

Nosaltres hem aprofitat l'estiu, hem passat de no anar enlloc a fer uns bons jocs de cama enlaire, que penso que ja ens ho mereixíem, sobretot la meva dona que sempre ha estat l'ànima del nostre procedir correcte. A quarts de set hem anat a buscar el Pere a l'estació de l'Ampolla. Està bé i content de ser per aquí... té bon gust, li agrada el Delta. Hem anat a fer un berenar-sopar al Racó de l'Ebre, vora el pont Lo Passador, a Sant Jaume: anguila fumada, calamarsets i xapadillo... ha estat un pica-pica de coses nostres de tota la vida. En arribar, mare i fill han marxat amb una llanterna per provar d'agafar algun peixet allargat (peix dojo) d'aquells que no fa gaire va controlar per una regadora prop del riu. Bé, és el meu fill, és la meva dona, som tots del Delta. Demà, és el nostre aniversari de casament...

dijous, 15 d’agost de 2013

Montsià

La meva àvia, genial sempre ella, m'enversava "xascarrillos" en castellà d'anar per casa: "Mira si he corrido mundo que he estado en los Freginales, Masdenverge, La Galera i el Mas de los Barberanes". Nosaltres, avui, ens ho hem passejat tot i, a més, ens hem apropat a Ulldecona, d'on era el meu oncle Benjamí Reverté, i a Santa Bàrbara, poble de l'amic Genaro. Hem fet fotos i hem vist maques oliveres i muntanyes properes, i algun tros de vinya, també tarongers i horta d'art dels pagesos d'aquests bonics pobles veïns.

L'objectiu era La Sénia, limitant ja amb la província de Castelló i refrescada gloriosament pel riu del mateix nom, que n'és el complement ideal. Els cosins de la Teresa ens han ensenyat alguns llocs significatius de riu i muntanya, hem pres un banyet... de peus, ja que per a nosaltres l'aigua era molt freda, i després ens han convidat a dinar a casa seva. Ha estat bé, hem passat una bona estona i els hem convidat a venir a Tarragona, on els podem demostrar la nostra capacitat per sorprendre. A la tornada hem passat pel cementiri... tota una pau, entre flors, silencis, pregàries...

La Mare de Déu d'Agost

El meu pare sempre m'explicava que tal dia com avui era la festa major del seu poble, Jesús i Maria, i si anava a missa li donaven un duro, que en aquell temps era una petita fortuna. És la Mare de Déu de l'Assumpció o, més comunament, la Mare de Déu d'Agost. Demà és Sant Roc i la meva mare, que era de La Cava, i en justa correspondència, feia el comentari que aquest, representat sempre amb un gos al costat, era el seu patró. Avui, que aquests dos pobles formen el municipi de Deltebre, continuem tenint les dues esglésies on es veneren, amb tot respecte i devoció, aquests sants.

Avui, també, és el sant de ma mare, i la Teresa i jo farem una visita al cementiri per portar-li un respecte, unes flors, una pregària i un prec perquè tingui cura de nosaltres. Després, pensem anar a la Sénia per veure la Dolors, cosina de la Teresa, i fer un tomb per aquells indrets del Montsià, que també són força interessants. Divendres, reunió i dinar familiar. Dissabte és el nostre aniversari de casament, 30 anys... de glòria, un suposar. Diumenge, a dormir ja a Tarragona. El Pere dilluns treballa: tothom firmes!!

dimecres, 14 d’agost de 2013

Tercer dia al Delta

Toca casa i família, poble i amanida divertida, amb una mica de tot fresquet i bo. Un tomb pels racons, tot zones planes de natura i ocells: El Toll, La Fonsa, La Catxa, Riumar, Galatxo, la desembocadura de l'Ebre, La Marquesa, l'Ecomuseu... Bé, un cop d'ull per territori comanxe, per on ja fa algun temps que no pasturem. L'arròs tot just comença tímidament a engroguir, mostrant encara els seus millors verds de baixa intensitat. Les aigües de canals i desaigües fan el seu curs natural. El riu, a cops, no saps ben bé si va amunt o avall, però per aquí encara impressiona tota la seva amplitud i majestuositat. És bonic amb ganes i té traça, cultura i tradició. El riu és vida per a la nostra gent, així que un NO total, absolut, definitiu, categòric i incondicional al transvasament que el govern central pretén, com una acció més en el seu propòsit de desmantellar Catalunya i carregar-se, en una mostra més d'incapacitat, la gallina dels ous d'or. Però avui no toca parlar de penes i penosos, avui som a Deltebre, en festes. Divendres, si Déu vol, vindrà el Pere i farem un dinar familiar, on també hi serà la nostra malalteta Teresa Llauradó. Serà "la" festa!

dimarts, 13 d’agost de 2013

Les Cases d'Alcanar

Després d'esmorzar a Cal Nicanor, un plaer com sempre, hem travessat el pont "Lo Passador", 250 metres d'Ebre que, mentre els subnormals de sempre no se'l carreguin, és un riu com cal, fins i tot salat, amb daurades fins a Amposta, però que té l'art natura, Fontibre i Pilarica fins al Delta, lloc on es fan realitat tots els somnis. Així, doncs, hem passat el pont, Sant Jaume, Amposta, Sant Carles de la Ràpita i Les Cases d'Alcanar... pau i mar i platja de pedretes, gent i silencis, i una plaça de bous de costa i a vistes i a plaer d'estiu i nadius entusiasmats.

Hem dinat al Restaurant el Faro, un menú de degustació, tot de costa fresca, acabant amb un arròs amb llamàntol, un vi blanc de la Terra Alta, unes postres a joc i un cafè com cal. Des de jove no havia estat per les Cases d'Alcanar i, tot i l'apropament a la realitat crítica del moment, encara és un lloc on les viandes són fresques, de primera mà, d'aquelles que fa poc romanien a l'aigua blava i salada del meu amic el mar. Tot un plaer. Us ho recomano...

Deltebre: segon dia

Tot i l'apreciació desèrtica del primer dia, amb matisos, naturalment, vam acabar la nit gairebé omplint el carrer: Rafelet, el meu fillol, Conxita, la cosina que viu aquí, i el seu marit Ricardo, Teresita, la cosina de Tarragona, Maite i Susanna, les seves filles, i Joan Ramon, el seu marit, més la Teresa i jo mateix. Tots plegats fèiem patxoca, amb les sensibilitats a flor de pell i comentant que ara som nosaltres tres els membres més grans de la família... així que noies, som referència per al jovent i, aleshores, cal servar dret per mostrar, com cal, els camins rectes a seguir.

Hem dormit perfecte i hem anat a esmorzar al de Nicanor, parada obligatòria en la visita al Delta, i després hem enfilat cap a les Cases d'Alcanar, que a la Teresa feia temps que li rondava pel cap i, avui, ho hem pogut gaudir. Tot i que ja estem força coberts de viandes atractives, aquest indret és un clàssic a qui també cal fer-li els honors... tot fresc i bo i a un preu raonable i vora mar. A la tarda, migdiada, una estona, i després platja... els vells del lloc, encara coneixem i recordem la platja del "metget", un paradís, només per a nosaltres dos. Gran dia, amb final de dutxa i aires de casa.

Deltebre: primer dia

Una casa plena de... records, on el meu pare ja no era a la porta, penjat de la cortina, esperant-nos per dinar. En obrir la porta, no feia olor de mare, de cuina de casa, de cap suquet de res, de brasa del pati, musclos o baldanes. Ningú ha vingut a veure si hem arribat, ningú ens explica que el pares s'han passat la setmana penjats, cercant les viandes locals i més fresques, del nostre gust, i com n'han tingut cura, i com ho han fet de be i de bo...

I, en entrar, vaig a la recerca del lloc de cadascú, fotos, habitacions, sofà, ubicació. No hi ha ningú, però hi són tots, fins i tot jo, un jo més agraït que mai, que clama al cel per no haver tornat més, tot i que sempre van estar dintre del cor, entre els meus braços i a casa meva, en un final, crec, d'un bon fill... I, en regirar-te per dins de casa, gairebé buscant allò impossible, un tot de records semblen veus arrelades en l'origen de l'amor més ferm. Som a casa, prop del cel i dels pares...

diumenge, 11 d’agost de 2013

Inconsistència

Inconsistència... aquella que provoquen les inseguretats,
la manca de nord, de fermesa, convicció, l'absència d'objectius, parada certa,
cloenda del camí que ens porta segur allí on les esperances són realitats.
Prou ja de ser pedres que rodolen, d'aquelles que mai no posen molsa.
Prou d'anar de flor en flor, de sol en sol, d'aquell que més escalfa.
Inconsistència, dubte, indefinició, perdre el món de vista per sempre,
tot coneixent la percala dels interessos...
Eteri, volàtil, boira o gas o flash... de tot allò altament insòlit, irreal.
Un sí o un no depèn de quan i com i a qui,
i això passa quan un no és real ni autèntic.
Inseguretat, inconsistència, núvol... hi ha gent que té un preu,
ven barata la seva dignitat i pot comprar, fins i tot cara,
la voluntat de l'entorn sense criteri.
Em costa d'entendre a tot aquell que, en un moment donat,
és capaç de vendre a sa mare i son parer.
Em costa comprendre que algú es pot morir sense saber qui és,
sense saber què vol, a què aspira...

Tot arriba i passa

Avui el Pere torna cap a Barcelona. Ha estat a Inca (Mallorca) per celebrar Sant Llorenç... tot un plaer. Nosaltres som a casa fent una mica de relax, tot i que ens toca un bon dinaret: un "entrecotet" amb alguna cosa al caliu ben acompanyat per un vinet d'Ulldemolins que, com l'oli, està força bé. Són dos quarts de nou, fa calor, no es mou ni una fulla, calma total, finestra oberta... i si no refresca una mica obriré els aires. Demà anem al Delta, a casa, a Deltebre, a la part de La Cava, per passar uns dies que coincidiran amb les festes de la Mare de Déu d'Agost i Sant Roc i amb el nostre aniversari de casament, que serà el dia disset. Farà trenta anys que ens vam dir que sí i sembla que no anàvem massa desencaminats. Podem estar bé i gaudir de la nostra terra, ara amb més llibertat per veure i recordar els racons per on va transcórrer la nostra infantesa.

L'arròs es deu anar engroguint a pressa feta i, tot i la crisi, el poble es deu mostrar cordial i acollidor... l'oferta és temptadora: xapadillos d'anguila, ànec a la brasa, marisc, tenquetes fregides, calent, paella, musclos... i no patiu pels vins, són catalans, els millors. Tot arriba i passa, però molts cops és cíclic i torna a arribar, potser diferent, actualitzat, i sense les persones que ho feien realment entranyable, però sempre queda l'essència de veritat que et reprodueix el plaer del contacte amb les arrels d'on has brotat i, fins i tot, els trasplantats per altres llocs sentim aquesta profunda atracció amb tota la força de la sang. Venir al Delta sempre comporta contemplació de la bellesa en estat pur... Mireu si és bonic que "aquells", els de sempre, ens volen tancar l'aixeta. Ajudeu-nos, si us plau, a que no facin una barbàrie més, com amb la llengua i altres coses. Veniu al Delta... és tot franquesa, cordialitat...

dissabte, 10 d’agost de 2013

Joia

Joia de poder beure a doll de la font natural,
delectar-se amb la contemplació pacífica
d'un paisatge verge i vida lliure...
Passió, deler per la muntanya espessa,
inaccessible a tot allò que corromp.
Fons marí de mar endins, llunyà,
allà on les sirenes canten i captiven...
Emular el vol dels somnis d'hivern
sense caure en les temptacions punyents
de primaveres verdes o estius madurs.
Joia per seguir impassible al núvol blanc,
entre plomes, plomissols de suavitat extrema.
Perdre't pel bosc sense por al foc,
un racó pel Delta, una barraca,
una platja deserta, una cala nua,
una casa de fusta a la costa alta,
un ull de bou... per on mirar el mar
i dir-li al nen: No t'allunyis, fes-te ençà!
O marxem tots buscant en l'espai
les joies netes dels millors deserts...
Joia per l'ecologia com a ciència totalitzadora,
respecte a la Natura i a la vida, en general.
Mai, mai he etzibat un roc a l'aigua,
ni he arrencat res del camp inútilment.
Això sí, sempre he buscat i gaudit
d'aquells indrets que, sovint,
només coneixem els nadius de cada lloc...

divendres, 9 d’agost de 2013

Sant Llorenç

No sé si són llàgrimes realment
les sorprenents pluges de Sant Llorenç,
més aviat emanacions de cor ardent,
guspires de tendresa, vols de llums,
que fan la nit nítida, serena, clara...
Un home i una moto fan camins
pels blaus de mar i verds illencs,
tots de tornada al paradís d'Inca.
Un home gran, també un gran home,
és i fa feliç l'entorn, estima i rep
el fruit de la sembrada, és estimat...
Un home, una caldereta, un brou de rap,
unes llagostes, un art, un cor, un plaer...
Un home, uns escacs, una reflexió,
una serenor, una presidència valorada,
un local de paus i de silencis,
una entrega abnegada, felicitat.
Una senyora a joc, plena de gràcies i mèrits,
unes filles plenes de seny i dolcesa...
i en Joan i en Pere que tant et consideren.
Tot un seguit d'amics i coneguts, clients,
tots et coneixen, tots t'aprecien de debò
perquè fas el pes constant de bondat.
La teva casa és oberta, com els teus braços
i el teu cor, tens la condició d'entranyable...
Que passis un molt feliç dia de Sant Llorenç,
envoltat de tot allò bo que mereixes amb escreix...

Una altra sortideta guapa

Una altra sortideta guapa, tot i que ja eren gairebé les dotze... però, entre la Teresa i el GPS, arribem a tot arreu i descobrim el bo i millor de Catalunya. Hem traspassat comarques com aquell que no fa res... Tarragonès, Baix Camp, Alt Camp, Conca de Barberà i Urgell. L'objectiu era Vallbona de les Monges, per arrodonir la Ruta del Císter per la qual ja havíem fet algunes incursions. Bé, m'ha agradat, bona carretera per mostrar un poblet històric amb la seva Parròquia de Santa Maria, tancada evidentment, i el Monestir, que només hem pogut veure i fotografiar per fora perquè està en obres.

Hem dinat al Restaurant El Tallat, en plena Ruta del Císter, on hem gaudit d'aquesta cuina catalana més d'interior i d'un vi amb menys grau però de bona entrada i sense quedar-se gaire. Hem passat per alguns poblets d'oli i vi que ultrapassen catalanitat per tots quatre costats... Potser em quedo amb Solivella, a qui li passa la carretera pel centre del poble i on en ambdós costats onejaven, amb tot sentit, gràcia i raó, un seguit d'estelades que m'han omplert d'il•lusió. Una abraçada eterna a les entranyes de Catalunya, més vives que mai...

Cal anar endavant

Fem alguna cosa, un pas ferm, cerquem com cal la llibertat somiada... o només anem darrere d'un flabiol sonant? A cops semblem flacs de memòria perquè l'home n'és, de flac, i sovint cedeix a les temptacions més miserables. És que la debilitat, la inclinació banal, ens ha nuvolat els arguments reals. És que tot gira per tristes pendents i ens hem oblidat de l'actitud del salmó, que salta sense fre contracorrent perquè té un nord clar, una fe cega... diria una clara i ferma idea de destí.

Cal anar endavant mirant, de fit a fit, els preuats objectius de llibertat, els nostres drets que, de mica en mica, més aviat de massa en massa, ens els van usurpant a pressa feta i amb un sadisme gairebé insuportable. Ara és l'hora, sempre ho és, ja ho sabeu, cada cop que obren la boca t'omplen de raó, de raons, totes, per anar endavant i fer veritat allò tan clar del nostre himne quan diu que quan cal seguem (trenquem) cadenes. Cal anar endavant i amb tot, ara és l'hora, perquè els cops de falç només siguin per segar... blat.

dijous, 8 d’agost de 2013

Fred

 Un vent, un clima, un bany, unes mans...
la cara de tot aquell incapaç de plorar o riure,
de no tenir efecte, passió, sensibilitat.
Fred de sentiments, de vida, de cap ritme.
Fredor d'aquell que sempre contemporitza,
aliant-se amb el temps, que tot ho madura
i, a cops, ho soluciona o ho fa crònic.
Boira baixa i espessa que impedeix l'acció,
la reacció més natural i humana.
Gel del cor que mai no bull ni vol,
que mai batega accelerat perquè és fred...
i congelat, inhibit i descastat, refrigerat,
desorientat com un glaçó a l'hivern.
Tempesta sota zero i silenci absolut,
i des de l'abric de pell, mira a un altre costat,
tot i el fred que fa sota l'abric...
I les coses passen a compàs i sense pausa,
i la gent a la nevera sense afectació,
deixant plantada a l'esperança
perquè hi ha invasió de dubtes freds, covards...
Fred com un cerç, com un gener,
tan immòbil com per no fer res.
Darrerament ens fan creure
que no hi ha cap mitjà per salvar-se del fred.
Sembla que no hi ha més vida que no donar vida.
Sembla, només ho sembla...

Mallorquí

I parlant de parles, Déu n'hi do, el mallorquí. Recordo que quan la tieta Catalina, de Pollença ella, va venir a viure a Deltebre, quan parlava una mica de pressa, ens costava molt d'entendre. Suposo que igual deu passar amb el nostre català oriental del Baix Ebre. Darrerament, he tingut l'afortunada possibilitat de contactar una mica amb alguns trets i expressions de ses illes... i m'encanten, són poètiques, divertides, lògiques, cultura pura. I pensar que hi ha ineptes que de les llengües en volen fer un problema, em treu de polleguera, però bé... són "aquells".

Per començar, cal reparar en el canvi d'articles que els fan salats: es, sa, ses en lloc de el, la, els, les... que té la seva gràcia. Molts acabaments en -ia els fan en -i: farmàcia = farmaci. També per agrair alguna cosa diuen gracis. Força interessant és com anomenen el tomàquet... sembla que originalment és tomàtiga, però per les zones d'Inca i Pollença diuen domàtiga, que fa molta patxoca. En l'estança a Mallorca d'aquests darrers dies, vaig tenir la sort d'escoltar un recital poètic on intervenia la Joana Abrines (Un estiu a Mallorca), persona que fa de les paraules somnis i camins, i te n'adones de la rica bellesa de la nostra llengua en totes les seves manifestacions.

La parla dels argentins

Sempre m'ha agradat la seva melodiosa expressivitat, tot i que a Valdano, quan pertanyia al Madrid, jo l'anomenava el rapsode i, evidentment, la seva musicalitat no em solia fer gaire gràcia. Però mai has de dir que d'aquesta aigua no en beuràs... Ara, al Barça, tenim un entrenador argentí i, amb el poc temps que porta aquí, torno a apreciar com cal aquesta forma de dir les coses, que jo sempre dic que és com una mena de castellà normal però en bonic. I és que són realment radiofònics.

Avui, a l'entrevista que li han fet al senyor Tata Martino, en preguntar-li com havia vist l'equip, responia alguna cosa així com: "Como dije recién, hay que mantener la presión en alto, seguir robando rápido la pelota para tener la posesión, pero con más verticalidad". Dit tot això i com a cloenda de la seva xerrada, s'ha despatxat així: "Manejar variantes es una de las mejores formas de no ser previsibles". Com podeu veure, tot veritats com una catedral de grans, però què bonic ho diu i què clar... gairebé clar i català si enraonés la nostra llengua. Bé, ara veig més clar allò que diuen de que les coses no ens interessen per ser interessants, sinó que són interessants perquè ens interessen...

dimecres, 7 d’agost de 2013

Sortida amb la Teresa

Després d'uns dies tancats a casa, avui tenim la cama enlaire, tot i que sembla que hi ha canvi de temps i, per a aquesta nit, s'anuncia una bona tempesta d'estiu... però avui potser encara ens respectarà la sortida. Res de bici... despertador a les deu del matí, esmorzar com cal i amb la Teresa, pantalons curts, barret de palla (els de Granada)... i una il•lusió, cada cop més certa, i un agraïment constant a la vida. Un tomb per Siurana, Ulldemolins, Cornudella i qualsevol poble de l'entorn que ens faci gràcia de veure. Entre d'altres coses, podem comprar una mica d'oli per nosaltres i per als joves (el d'Ulldemolins és especialment bo). No cal dir que tot això és Montsant i, a part de què es menja força bé, també ens podem emportar alguna ampolleta de vi negre d'aquesta preuada DO.

Són les sis de la tarda. Som a casa. Ha estat un dia esplèndid, amb el poble de Siurana com a estrella de l'espectacle. No vull ser irreverent, però allà on el Crist va perdre el barret, després de mil corbes per una carretera genial, entre muntanyes retallades i de colors, vermells primer i groguencs pels cims més alts, allí on les plantes més atrevides troben extraordinaris mecanismes de defensa, sobretot per inaccessibles, allí on el paisatge del riu i pantà, ric en tota mena de bellesa per somiar amb contes de fades i veure "El salt de la Reina Móra... hi ha el que va ser l'últim reducte musulmà de Catalunya. Preciós, bonic, art, natura. Sempre penso que no cal anar enlloc, que aquí tenim de tot, i aquelles fotos per somiar que transmeten pau i inspiració poètica, segurament, tenen aquí el seu origen. Hem dinat al Restaurant Siurana, amb un vi que es diu Castell de Siurana (aquí tot es diu Siurana, com el riu o el pantà). Bé, una mica embadalits, tot i passant per Cornudella, hem arribat a casa. Ara cau una pluja fina i, mentre arriba la tempesta, estem impregnats de Siurana...

dimarts, 6 d’agost de 2013

Costa d'entendre

No fa tant, el seu crit, les seves paraules, tot i que pobres i indefinides per nosaltres, desbordaven l'entusiasme del poble. Les places s'omplien de blaus amb corbata, tothom a callar i a dir que sí, casament, fins i tot semblava amb amor ric... Els pares dels nuvis d'alguns llocs arreglen reunions a canvi d'un ramat i dos camells, i un tros de terra. Els pares d'altres llocs mouen els fils, tenen el fils, compren... els fils, i els hi plou manà de sobre blanc per comprar... fils, evidentment, poder, a canvi d'estendre als seus, tot per als seus: compro, venc, canvio...

Majoria súper absoluta, total, genial... són únics, extraordinaris, captant voluntats, comercialitzant dignitats i exercint, cada cop amb més insistència, totes... totes les seves armes per aconseguir majors diferències socials. L'objectiu... que hi hagi rics i pobres, gent amb accés a l'estudi, la cultura i el saber, i gent que no pot pagar-ho... aquesta és l'idea. Buiden els caps, els omplen ben plens de blaus de cara al sol, sense raó, sense pensar, sense parlar la llengua d'altres pares com els nostres. Costa d'entendre aquesta majoria absoluta. Costa molt...

Mai oblido el Barça

És dimarts, són les vuit i una altra ració de bici i companys planeja l'horitzó. Un talladet, un cop d'ull a l'Sport... mai oblido el meu Barça. El Tata sembla compromès, treballador i bona persona. Diuen que Neymar té una mica d'anèmia, res greu, i que el central podria ser el del Liverpool, el danès Agger. La resta, com sempre i amb un any més, que en el cas de Xavi i Puyol encara es notarà més. No m'ha fet cap gràcia que marxés en Thiago Ancántara, i menys encara, que ho trobo inconcebible, amb la ridícula clàusula de rescissió que tenia, uns 18 milions d'euros.

L'equip és de gira per fer calaix i mercat, i estirar les cames i preparar-se... caldrà fer-ho bé, ja que la lliga és a la cantonada, comencem contra el Llevant, que esperarà sorprendre perquè encara no estem a punt. L'altre dia els vaig veure pregant i demanant salut pel Tito i per a tots al Mur de les Lamentacions, suposo que també èxits esportius i personals... que així sigui! El futbol m'agrada i em distreu. El Madrid, sense aquell bocamoll que tenia per entrenador, semblarà més normal. Ha fitxat car i bé i serà el rival com sempre. Espero que el Barça, resultats a part, continuï delectant-nos amb el seu joc de toc elèctric i genial...

dilluns, 5 d’agost de 2013

Focs

Focs d'aquí i d'allà, de totes bandes, patrimonis cremats, que no els apaga ni el noble plor de la decent casualitat. Un llamp d'una tempesta sàdica, la cigarreta d'un estúpid assassí de la Natura, les restes d'una barbacoa genial que, després dels efluvis etílics dels actors, ha restat cremant el bosc, la vida... Un cervell perdut, deixat anar, fatal, d'instint pervers, comprat, destructor... ha anat sembrant crim i misèria, desolació, fum, tristesa tèrbola, lamentable, pena total, angoixa. Focs, naturals o provocats demencialment, incomprensibles sempre, delit, atemptat.

Molta prudència, respecte, seny, ull, tot i que un raig de sol emprenyat i un cul d'ampolla receptor poden encendre fulla seca i, d'aquí, milers d'hectàrees en flames d'infern. Focs, si us plau, només artístics, artificials, controlats, damunt la mar. Foc, a la cuina per coure les viandes, per escalfar el fred humà d'hivern. Foc d'encenalls, que no va més enllà, com els sentiments de poca durada. Foc, amor intens de cor que crema i només s'apaga amb més foc del cor adient, volgut, estimat...

Veus del Delta

És un dilluns d'agost. Calor i bici, però a les vuit del matí i fins a les onze. Avui, gairebé 40 km, prou bé, gran dutxa i beguda zero. Al far gran, el de la Punta de la Banya, hi havia uns pintors de Camarles que l'estaven posant d'allò més guapo i llustrós. Els he reconegut de seguida, la seva parla inconfusible sap a arrels de poble, identificació noble i definitiva... "Només mos queden dos pots menudets de pintura blanca, iau", li deia un company de feina a l'altre... "No patisques que aniré a buscar-los jo, en una sarpada". Són les veus del Delta i a mi se m'obren els esperits i em venen al cap algunes expressions que eren habituals i, ara, després de 30 anys vivint a Tarragona, encara m'emocionen... Veus del Delta... "Mano meu, quina xalada i quina cultura d'escoltar-vos". Visca tot el Baix Ebre!!

Nosaltres

Ara com ara, érem com érem,
mai anàvem a la recerca dels extrems,
tot i que vivíem entre els invents plàcids,
de la terra regalada a la noblesa d'esperit.
Som com som, com érem i serem.
Nosaltres prenem la norma, el camí,
el del seny i el del sentit de la raó.
Sempre hem estat així, volent, volguts,
aplanant trajectes llunyans i estimats,
d'aquells que van més enllà, més lluny.
Nosaltres seguim el nord de la justícia,
de la justa, de la de tots i per a tots.
Sempre hem accedit al comportament lògic,
comprensible, que no es desvia ni mor.
Nosaltres anem nus de mala fe,
tot ens espanta la maldat cruel.
Molts cops penso que se'ns ha concedit
la llicència per obrar segur i per bé.
Som així, com som, com érem,
som allò que hem mamat,
allò que els nostres grans han sembrat,
som la seva llavor, millorable potser,
però amb l'essència sana per esclatar bé.
Tots, sense mancar-n'hi ni un,
hauríem d'educar amb educació.
Nosaltres, som nosaltres, i ara és l'hora.
Fins i tot podem ensenyar a escoltar,
i a comprendre i a saber.
Nosaltres, som molts més dels que ja hi som.

diumenge, 4 d’agost de 2013

No tot és perquè sí...

La simpatia del botiguer i dels empleats atreuen la clientela i, aquesta, compra més. Un somriure natural, etern, franc, d'aquells que en lloc de vendre et fan creure que compres... i ho fas bé i a bon preu, de llest. Si, a més, combines art i qualitat, vull dir... si a la gràcia de saber vendre uneixes la qualitat del producte, l'èxit és garantit, segur, total. No tot és perquè sí, no toca a la rifa. Un bar és ple i el del costat buit. A un restaurant has de reservar, al veí no cal... sempre hi ha lloc.Per què a una peixateria del mercat has de fer cua i la resta miren?

No, no són casualitats i tot suma o resta. Sempre priva la relació qualitat-preu però també és bàsic que tinguin ben clar allò de què el client sempre té la raó i, sobretot i més que mai, quan no la té. No, no tot bé de la sort o del destí. L'amo del negoci ha de saber sembrar, i els seus col•laboradors, assabentats del projecte, ho faran amb gràcia i mesura i, aleshores, recolliran els fruits preuats. No, no cal que et facin l'ona, tampoc que soni la música estrident... però el cert és que hi ha molts llocs amb els ulls de cara el nas.

Meravelles...


Del balcó estant, vaig presenciar l'espectacle de la posta de sol.
Esperava tant que es decidís que l'espera em castigava amb severitat.
Costa, però la bellesa tot s'ho val...
Un joc de negres, com cabells ondulats, emmetxats de vermells amb decadència.
Al dia li manca una fase i a l'horitzó, allí on es col•leccionen infinits,
la línia, les línies successives, amb prou feines reconegudes,
de color apagat, suau, llunyà i amb tendències a gris, a fosc, a posta de sol.
Del balcó estant, no perdo detall... el sol accelera per moments i, vençut,
jeu damunt l'aigua del mar que en un no res se l'engolirà d'un mos
i els estels, d'intensitat variada, poblaran el cel i a la nit,
sense lluna i sense núvols, continuarà l'espectacle, vist des del balcó.
Potser una hora abans un balcó més alt, una proximitat al tercer infinit,
al Cap de Creus, o a Formentor... també puc tancar els ulls
i obrir-los al moment de contemplar la continuïtat del somni, tot real.
Meravelles, agost, sol, mar, set...
Meravelles, art, cel, imaginació, amor...

dissabte, 3 d’agost de 2013

El Pere i la Mar


Era un dissabte de casa i Teresa, la qual cosa sempre és una trobada adient a la felicitat. Però... estàvem fent el talladet quan sona el telèfon i el dia s'entreobre. El Pere i la Mar van al Delta per passar el cap de setmana amb els cosins i els amics. En una estona entraran a veure'ns, dinarem junts i, després, a veure ja com els verds de l'arrossar, va engroguint de mica en mica fins la sega de setembre. Han vingut a casa, he tornat a agrair a la Mar el bé que vam estar a Mallorca, gaudint de tot i, sobretot, de la seva meravellosa família.

Hem dinat al Serrallo, a una Arrosseria que ho fan prou bé, destacant els calamarsets i unes cloïses que són un plaer. Els joves han volgut menjar un arròs, que no estava malament però no a l'alçada de la resta de viandes. Hem fet cafè al de Walter, s'han refrescat una mica i cap a casa... allò també és casa seva, segur. La Teresa és allà entre maquinetes variades i jo, fresquet i bé, al menjador. Escriure em relaxa i em fa córrer els sentits i volar... M'agradaria tenir la màgia, el poder, per millorar els camins que han de recórrer i els puguin seguir sense pals a les rodes i amb tota la dignitat dels éssers com cal.

No fa tant...

No fa tant que tot eren històries d'altra vida,
d'abans d'ahir, com d'ahir, invariable,
el passat demà, com el demà, immòbil,
i el cada ara de cada dia, estable.
No fa tant, anava a cops de timbres i rellotges,
responsabilitats d'escola i de casa...
sempre amb molta sort i ajut serè.
Mai oblidaré l'estima dels companys
i menys encara el costat de la Teresa,
tots, tots i més, fent-me costat...
en els moments, fins i tot, menys bons,
però també compartint felicitats variades.
No fa molt que anava de casa a l'escola
i de l'escola a casa, i sempre serà així.
Tenia pares passant dels noranta,
que és quan l'amor es fa més tendre,
a les set sempre era a casa,
i a l'escola sempre era tutor
i anava amb bus a Reus i hi tornava...
tot era intens, volgut, compromès de cor.
No fa tant, però els pares són al cel,
i les classes de quart tenen altres tutors,
i jo tinc una casa més buida i una bici,
i bons companys del barri i una Teresa,
inseparable, immensa, a joc sa,
i anem de viatge i a comprar a deshora,
i algun cop al cinema, també a dinar.
No fa tant, l'habitual era entranyable.
Ara, lliure i nostàlgic i en moviment,
penso en la gent que m'estimava,
propera, d'aquí i d'allà, arreu...

divendres, 2 d’agost de 2013

Successions

Avui m'he acomiadat, feliç i bé,
d'un dia llarg i complet...
Sempre ho faig així i, després,
em retrobo amb la lluna
i, entre grocs de llum intensa,
entro a la casa de la pau.
Allí tot és nou i diferent,
clàssic i emocionant, habitual...
Sempre passen les coses que no passen
i es queden i formen part de la "pel•li".
Dia, sol, lluna, casa, pau...
sempre passen les coses que es queden
i formen part de la vida somiada.
M'encanta l'esdevenir dels dies,
d'aquells que semblem automàtics
i acaben plens d'esclats sense projecte.
Són com un raig d'activitat original,
instint de pau i bé, de llar i sol.
La bellesa d'un instant a gust a casa
eclipsa el repertori dels atractius banals.
Embogir de música i silencis de sofà,
esdevenir boig de relax i content.
No enfurismar-se per res... no cal,
engalanar-ho tot... com cal,
i viure les successions, les parts del temps,
gaudint cada bri de pensament, d'espai...
i, en despertar, que no caldria,
fer-ho amb un somriure, amb un petó.