No fa tant...

No fa tant que tot eren històries d'altra vida,
d'abans d'ahir, com d'ahir, invariable,
el passat demà, com el demà, immòbil,
i el cada ara de cada dia, estable.
No fa tant, anava a cops de timbres i rellotges,
responsabilitats d'escola i de casa...
sempre amb molta sort i ajut serè.
Mai oblidaré l'estima dels companys
i menys encara el costat de la Teresa,
tots, tots i més, fent-me costat...
en els moments, fins i tot, menys bons,
però també compartint felicitats variades.
No fa molt que anava de casa a l'escola
i de l'escola a casa, i sempre serà així.
Tenia pares passant dels noranta,
que és quan l'amor es fa més tendre,
a les set sempre era a casa,
i a l'escola sempre era tutor
i anava amb bus a Reus i hi tornava...
tot era intens, volgut, compromès de cor.
No fa tant, però els pares són al cel,
i les classes de quart tenen altres tutors,
i jo tinc una casa més buida i una bici,
i bons companys del barri i una Teresa,
inseparable, immensa, a joc sa,
i anem de viatge i a comprar a deshora,
i algun cop al cinema, també a dinar.
No fa tant, l'habitual era entranyable.
Ara, lliure i nostàlgic i en moviment,
penso en la gent que m'estimava,
propera, d'aquí i d'allà, arreu...