No sóc...

No, no, jo no sóc com l'Averrois, interpretant al seu aire l'Aristòtil. Tampoc sóc com el Martí Luther, utilitzant la Bíblia a gust i a plaer del seu moviment reformista. No sóc d'aquells que sempre diu que sí per no dir que no, o sempre no, contra el sistema i perquè és moda. Trist quan et porten a dir, i has de dir el que volen que diguis. La meva mare feia anar una expressió que, en un principi, em costava d'entendre, i només de més gran ho vaig aconseguir... "El porten a ser bisbe", tota una referència a algú, gairebé amb els ulls en blanc, sense criteri ni proposta, ni domini de res, el porten al lloc que volen i, a corre-cuita, independentment de la seva voluntat.

A cops, penso que ens van ensenyar a callar i a aplaudir enlloc de pensar i decidir, i anar pel dret... com diria en Raimon, venim d'un silenci trist i miserable. Potser no calia arribar per veure això... al teatre, l'espectador és la negació de tot allò que és evident, ens topem i ens tapem... i la resta gairebé aplaudim. No, no sóc de la claca, ni mai seré bisbe...