diumenge, 25 d’agost del 2013

Llesques

La meva àvia, alguns cops, mullava les llesques de pa amb vi negre i, després, posava pel damunt un bon pessic de sucre. Quan ho tenia llest, cridava a un llogat, que deia que estava massa prim, el feia seure una estona i li feia menjar. És la meva àvia de sempre, "la tia Conxó de Raneta", tot i que això de "Conxó" no li agradava gaire. Gran dona, la mateixa de les sopetes amb cafè o aquella que distingia a les noies de famílies benestants perquè estaven blanquetes com la llet.

Les llesques sempre han estat una constant en l'esdevenir dels àpats al llarg del dia i del temps. Torrada o no, amb all fregat sí o sí, amb oli d'oliva sempre, amb tomàquet a gust o no... I, després, es poden complementar de mil maneres per a ser considerades un plat en sí mateixes: escalivada amb tonyina o anxoves, embotits, pernil o el que vulgueu. Recordo, de petit, el pa amb mantega o sobrassada, una llesca de pa i una unça de xocolata i, posats a recordar, els entrepanets de la santa de la meva mare: dues llesques de pa amb tomàquet i alguna cosa per posar-hi dintre. I, per acabar, em ve a la memòria que a Tarragona, a la part alta, hi havia un lloc que es deia "Can Llesques" que les feien de cine i , a més, allí hi vaig menjar el millor bacallà amb romesco de la meva vida... Ho sento, ja és tancat, però us podeu fer una llesca i... bon profit!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada