Llesques

La meva àvia, alguns cops, mullava les llesques de pa amb vi negre i, després, posava pel damunt un bon pessic de sucre. Quan ho tenia llest, cridava a un llogat, que deia que estava massa prim, el feia seure una estona i li feia menjar. És la meva àvia de sempre, "la tia Conxó de Raneta", tot i que això de "Conxó" no li agradava gaire. Gran dona, la mateixa de les sopetes amb cafè o aquella que distingia a les noies de famílies benestants perquè estaven blanquetes com la llet.

Les llesques sempre han estat una constant en l'esdevenir dels àpats al llarg del dia i del temps. Torrada o no, amb all fregat sí o sí, amb oli d'oliva sempre, amb tomàquet a gust o no... I, després, es poden complementar de mil maneres per a ser considerades un plat en sí mateixes: escalivada amb tonyina o anxoves, embotits, pernil o el que vulgueu. Recordo, de petit, el pa amb mantega o sobrassada, una llesca de pa i una unça de xocolata i, posats a recordar, els entrepanets de la santa de la meva mare: dues llesques de pa amb tomàquet i alguna cosa per posar-hi dintre. I, per acabar, em ve a la memòria que a Tarragona, a la part alta, hi havia un lloc que es deia "Can Llesques" que les feien de cine i , a més, allí hi vaig menjar el millor bacallà amb romesco de la meva vida... Ho sento, ja és tancat, però us podeu fer una llesca i... bon profit!!