No m'agrada la fi de l'estiu ni la fi de gairebé res que no sigui maldat.
El dia escalfat va morint a poc a poc, mor també la nit eterna dels poetes,
la vida de terrassa a l'aire lliure i lluna plena.
Em posa trist la fi d'una relació perquè es fa palesa la mort de l'esperança,
absència d'il•lusió, decepció i mort del sentiment, abans ferit sense remei.
No em fa gens de gràcia el sol de pluja ni l'esclat de la tempesta propera...
jo sóc de pluja fina, d'un riu tranquil, una mar en calma i un horitzó net.
No, no m'agrada fer-ne un gra massa de res, ni un gra menys... de justícia.
Tampoc combrego amb els comiats, segons i quan i com... sempre somio,
despert i molt despert, amb els trens de llibertat, i després serem amics...
si vols, si pots, si som realment lliures, de debò.
Menys m'agrada la fi de la pel•lícula, de la cursa, del partit,
de les etapes de la vida, sobretot quan són plenes del millor amor,
però tot es passa i, a cops, no es gasta... solucions de continuïtat...
Pensaria, potser, que no hi ha fi de res i la progressió,
amb cadascú al seu lloc, pot ser meravellosa...
Els dies de pluja tenen un cert regust de nostàlgia però també tenen el seu encant.
ResponElimina