Viure la vida

Desperta’t, corre, el sol ja truca a la finestra, el dia és aquí i, si tu hi ets, pot començar allò que en diuen la meravella de l’aventura diària que, tot i que sempre té el seus entrebancs, que no caldria, sempre val la pena de viure. Ara tenim més temps per a no fer res, o per fer allò que abans només podíem passar de puntetes. Ara ens tenim i som i gaudim de l’abraçada de proximitat, després de l’esforç...

El passeig de cada dia

Davant el passeig de cada dia, tinc diferents opcions… Puc pujar al bus fins la part alta de la ciutat i després baixar caminant. Puc passejar pel port dels pescadors que és pla i hi ha bancs per descansar. Puc anar pel Francolí que, tot i que és més sec que un bacallà, encara té el seu encant per aquella ruta que jo anomeno anar de ponts. Puc també anar fent tombs pel barri, així vas saludant a tothom i et poses una mica al dia de les notícies del veïnat. Cal anar variant, el que no faig és relaxar-se mai, mai pujo a casa sense haver fet les 10.000 passes reglamentàries…

Sóc de bon menjar

Doncs sí, sóc de bon menjar, menjador de mena. Ara, el plaer el trobo amb el contrast dels tomàquets “Cherry” amb enciam amanit, és com si a la boca la dolçor del tomàquet agafes el sabor pertinent, amb la sal i el vinagre de l’enciam. Bé, no sé  si m’explico massa bé, però aquesta combinació a la boca la trobo forca interessant. Quan a la verdura, en dir-vos que ahir per la nit vaig gaudir de la coliflor, està tot dit...

Un gran amic

Sovint recordo al germà Lluís, el meu company en la vigilància del pati que fèiem després de dinar. Però jo recordo a l’amic, a l’ésser humà, a l’home tranquil, mediador, bàsicament una molt bona persona. Ell sempre tenia una paraula conciliadora, sense deixar de mantenir un bo i sa sentit de l’humor. Procurava arrancar somriures de tothom i quan et deixava després d’una conversa tenies aquella impressió de què realment eres una persona molt millor, com a revaloritzat. Germà Lluís, sempre en memòria, sempre un exemple com a professor i persona entranyable…

Els llibres d'aquest any

Aquest any, per Sant Jordi, ens hem comprat tres llibre, a part evidentment de la rosa que aquest cop ha estat vermella. Hem comprat l’últim premi Sant Jordi, “Confeti” de Jordi Puntí, una narració inspirada en la figura de Xavier Cugat, i sembla que promet. El segon ha estat el premi Ramón Llull, “Història d’un piano” de Ramón Gener, una novel·la inoblidable sobre el poder de la redempció de la música. I el tercer ha estat un llibre titulat “Adúlter fidel”, de la Núria Puig, que m’ha fet gràcia de comprar-lo perquè la Núria va ser companya meva a La Salle de Reus i és una gran professora i una persona excel·lent. Bé, estem ben servits…

Penso en l'arròs

L'altre dia us explicava que estic fent una mica de dieta, vigilant sobretot els greixos i els hidrats de carboni, i la veritat és que ho porto bastant bé ja que la Teresa, dintre de les possibilitats que té, procura variar els àpats i els fa prou atractius. Evidentment un és fill de Deltebre, la terra de l’arròs, i si alguna cosa troba a faltar és un bon arròs, amb col i fesols, o un arròs de conill, o una paella mixta o simplement marinera. Sí, sóc molt de l’arròs i de vegades l’enyoro una mica, bastant, però de moment fem bondat…

És Sant Jordi

És Sant Jordi, quan l’amor que ha vingut per a quedar-se,

roman tranquil, feliç i en pau i es manifesta 

en cada bri de cosa de la nostra existència.

És Sant Jordi, quan els llibres i les roses expresen sentiments,

i cerques la rosa més preuada i el llibre més adient,

i fem de la lectura una molt plàcida estona 

envoltats de la belleza i de l’aroma de la rosa. 

Evidentment parlo de quan les roses feien olor d’amor, 

i els llibres contaven veritats, sentiments, batecs reals de cor…

 

Recordant el meu nen

Avui he pensat en aquells ullets de "carinyo", en aquella veu que semblava estereofònica de nen empiocat. Avui, sovint ho faig, he pensat amb el meu fill quan era petitó, he tornat a mirar les seves fotos que tinc penjades per tota la casa. Recordo emocionat al nen petit, la seva abraçada, aquella expressió tan nítida que va tenir tan aviat i que ens deixava totalment cofois. Aquell nen que m’esperava per anar a caçar animalons i després tenir-ne cura i alimentar-los. Bé, el nen sempre serà el nen, el nostre fill estimat…

Estimo

Estimo al sol que acarona la rosada damunt de les roses blanques, damunt de la rosella i de la gespa. Estimo el cant de l’ocelleta que encara fa galls, però que aprèn a pressa feta, d’un canari eixerit que la festeja amb una certa emoció. Estimo la música, sobretot la del bosc quan la pluja fina tecleja al damunt de les fulles d’un pi per fer els sons aguts i damunt de les de la morera per fer aquells que són més greus. Estimo, estima, estimem… que això mai no fa mal i sempre va molt bé.

El pòndol d'una casa

Avui em ve de gust recordar allò establert que en els meus temps era gairebé de llei. Els nois al poble havien de saber les quatre regles: sumar, restar, multiplicar i dividir, també fer un problema d’arròs i una carta. Les noies, sobretot si havien anat a un col·legi de monges, aprenien a portar el pòndol d’una casa, francès, Història Sagrada i fer mitja. Com podeu veure un ja té una edat i, afortunadament, la realització de les persones ara pot tenir altres camins…

Sempre dono gràcies...

Camino poc a poc, però camino… He après a mesurar l’esforç, m’assec quan cal i, fins i tot, faig alguna petita acceleració quan sembla que les meves cames s’han alliberat una mica i sembla que la sang circula molt millor. Sempre dono gràcies per tot, simplement per obrir els ulls i contemplar un nou dia, veure que el regal d’un dia més és possible, i procuro gaudir-lo, no com si fos el darrer sinó com un esclat de felicitat. Encara tinc molt a fer i, com sempre, romandré agraït…

Gaudim la primavera

M’encanta com la primavera proclama l’esclat de la natura. La rosella ja no és sola al mig dels camps de blat, ara ja treu el cap per totes les cantonades fent més idíl·lic el camí del viatger. També és possible veure la flor que ha gosat sortir al mig del penya-segat, fent del seu atreviment un excel·lent mecanisme de defensa. És l’hora de què les meves orquídies mostrin la seva plenitud, les blanques han mostrat el camí, ara la resta també fan molta patxoca. És primavera!!

Voldria...

Voldria ser com el riu que fa possible el rec i la vida.

Voldria ser aquell somriure que obre la porta a l’afinitat.

Voldria romandre palplantat, bocabadat, eufòric i emocionat,

contemplant la realització positiva de l’esperança. 

Voldria ser a l’alçada de l’amor que sempre m’envolta, 

anar de la mà, al compàs de l’harmonia 

de cada batec de cada cor. 

Voldria que ningú es perdés la floració de la tarongina,

neteja l’ànima, us ho ben asseguro…

 

Cal regar el jardí

De l’amor de parella, sempre m’ha preocupat aquell temps en el que tot es dóna com a dat i beneït, tot se suposa, com quan fèiem la mili i ens deien que la valentia se’ns suposava. Aquells llargs silencis en pau, on tot sembla bé, tot és al seu lloc, al seu punt i no passa res, sembla que això sigui el millor que pugui passar. Aquesta  reflexió em porta a aquell pensament que diu que el jardí s’ha de regar, s’ha de podar, s’ha d’abonar i fins i tot s’ha d'acaronar amb lluïdes converses plenes de sentiments…

És l'hora del pati

Sóc davant de l'escola del Serrallo, és l’hora del pati, avui arribo a temps, toca la música i la cridòria eufòrica de la canalla gairebé m’emociona, em poso còmode, observo i recordo… Els futbolers cada cop tenen més noies i per jugar a bàsquet no cal ser gaire alt. Hi ha nens i nenes que no paren de correr, sembla que han de cremar alguna cosa que els ajudarà a estar més estables a classe. També n’hi ha que xerren tranquil·lament i, fins i tot, algun “llanero solitario” immers amb les seves meditacions…

Sociograma

Confesso que m’agradava fer-lo a principi de curs, m’ajudava a conèixer la classe, detectar si hi havia algun líder i de quina mena, esportiu, per capacitat, per caràcter o força bruta i fins i tot per ser una molt bona persona. També podia veure si hi havia algun nen que d’alguna manera era rebutjat. Bé, en general, tots aquells que per alguna cosa es feien notar per les seves actuacions. Formes de moure's per excés o per defecte, i aquest sociograma que jo em vaig preparar a la meva manera, amb les preguntes adients, m’ajudava a trobar l’equilibri que sempre he cercat en totes les meves classes. Confesso que gaudia de fer aquestes coses…

Una mica de dieta

Haureu notat que fa dies que no parlo de cap mena de menjar, estic a dieta, és allò de la neteja sanitària que, de tant en tant, va tan bé de fer-li al cos. Conec tota mena d'enciams, de brots verds, escaroles i, sobretot, els tomacons petits que tan bé combinen amb tot això. Per la nit verdures, ja ho sabeu, mongeta tendra, bledes, espinacs, bròquil, flor de col, com deia la meva àvia, o simplement col, tot evidentment sense patata ni ceba…

Pluja d'estrelles

Pluja d’estrelles… una mena de llàgrimes de Sant Llorenç fan cap al terra, a la matinada, es reconeixen en forma de rosada, sobretot quan és daurada pel sol. A la nit m’agrada reconèixer-les en forma de cuques de llum que, sota una alzina centenària, semblen jugar amb la màgia de les llums. M’agrada la nit, quan no hi ha gaire llum i no hi ha molts núvols impertinents les estrelles són un espectacle sublim…

Bon dia profe!!

Desperta el dia amb els seus mil sorolls, són les vuit del matí, se sent la porta metàl·lica de l’obrador, la carnisseria obre més tard, quan els nens amb el seu xivarri habitual van cap a l’escola. Escolto la música d’entrada i recordo aquell “bon dia”, una mica ple de son però amb uns ulls plens de vida. Després, algunes mares que han portat els nens a l’escola van a fer un talladet i a fer-la petar una mica. La ciutat va calmant-se a poc a poc, cadascú és al seu lloc de treball. És l’hora dels jubilats, l’hora d’anar a revisar les obres, les flors, les moreres que ja broten com cal, el riu que encara és sec, la mar més blava que mai…

Un dia diferent

Avui ens hem llevat a quarts de deu i, en lloc d’anar a esmorzar al lloc de sempre, hem carregat el cotxe amb quaranta garrafes de vuit litres plenes de taps de plàstic. Els hem portat a Seur i ells ja s’encarreguen de fer-los arribar al lloc adequat per a ser utilitzats per alguna bona causa. Després hem anat a esmorzar a la Pineda, amb l’esperança de gaudir dels millors croissants de Tarragona, però el bar Sanchís devia fer festa setmanal i no ha estat possible. Hem anat a un altre lloc, però no és el mateix, els croissants d’aquesta qualitat només els fan a Can Sanchís…

Les flors de la mare

Els rosers a part, on destacaven les seves famoses roses blanques amb les que tenia les seves converses habituals, recordo especialment les flors de les jardineres de la finestra de davant de casa, tenia “allets” que feien molt bona olor, també la famosa “floreta del dia”, perquè es tancaven per la nit, o aquelles que en diuen “arracades de la reina” perquè tenien aquesta forma d'arracada, o les no menys conegudes com les “boquetes de conillet” que, evidentment, ho recordaven molt. Bé, les flors de la mare, la mare i les flors, un amor…

Bon dia!!

Un dia més escolto el despertar de la ciutat, portes que s’obren, cotxes que passen, un tren, un helicòpter que podrien vigilar els tractors dels pagesos, que sembla que fan vaga amb tota la raó del món i més… Anem a esmorzar en cotxe, després anirem a comprar a un comerç de proximitat, per cercar algunes coses que només trobem allí i al nostre gust. És dilluns, passen els dies molt ràpid, la vida també, cal servar molt dret...

No m'ha agradat gens

Un pare jove, amb barba negra, juga amb els seus dos fills, un d’uns dos anys és a la gronxadora, l’altre d’uns vuit anys i el pare, es passen una pilota de tal manera que la fan passar per damunt del nen de la gronxadora. Fins aquí correcte, però tot ha canviat quan el nen més gran li ha donat un cop de pilota al petit. La reacció del pare no m’ha agradat gens, s'ha posat com una pólvora i li ha dit que era un “gilipollas” quan, en realitat, ell també participava en aquest joc de passar la pilota per damunt del nen petit. El nen gran deia que no ho havia fet a propòsit…

Aquell pare jove

El passeig dels dissabtes sempre és especial, hi ha més gent i, sobretot darrerament, molts pares amb els seus fills i al dir pares vull dir tots dos. Això em fa pensar en aquell pare que, al dir-li que el seu fill necessitava passar més temps amb ell, em va dir que no podia, que tenia que treballar moltes hores per a que al seu fill no li manques res de tot allò que a ell li havia mancat. Aleshores va ser quan jo li vaig contestar que ja ho entenia tot: “Al seu fill no li manca de res, bé, potser sí, té de tot, però no te pare”. Bé, era un pare jove amb qui, de mica en mica, ens vam entendre bé…

Un petó de bona nit

Vaig a pesar figues al regne de la son, com diria Salvador Espriu, és a dir vaig a dormir, a descansar una mica i a somiar. Crec que com més gran em faig més somio i sovint me'n recordo d’allò que he somiat i em resulta com a divertit esbrinar d’on han pogut sortir aquests somnis, ja que tots tenen el seu origen en alguna cosa que has fet o has pensat. Bé, abans de dormir sempre va bé alguna cosa relaxant, una música apropiada, una lectura adient, un petó de bona nit, sentit, real, de cor…

M'agrada...

M’agrada veure ploure sobre el mar.

M’encanta observar com neva des de la finestra 

d’una casa de pedra i fusta a la muntanya. 

Sempre em guanyen els dies de molt fred, 

sota zero i amb tots els estris propis 

de l’abric dels excessos hivernals. 

Sóc un fidel seguidor de la lluna, 

som amics de sempre, viatgem junts per la nit, 

xerrem i, sobretot, és un plaer contemplar-la, 

quan és plena i es banya a la mar, 

amb música d’un saxo llunyà…

 

Cercant les ombres

És l’hora de mirar els brots de les moreres, veure com els coloms posen palla al niu i, al pati de l’escola, les festejades ja cerquen les ombres de les cantonades més discretes. És el temps dels primers sols de debò per prendre bon color i també consciència de la plenitud de la primavera, aquella que diuen que altera la sang. Em fa il·lusió posar-me les sandàlies i els pantalons curts, la gorra i les ulleres de sol. Els ocells ja ho festegen!!

Molta salut a tothom

La barca al riu, el cavall a la quadra, una bici de passeig, una moto aquàtica, un bon cotxet esportiu, un xalet al Delta de l’Ebre i un altre a la muntanya, una sala amb billar, ping-pong, gimnàs, biblioteca… Una cuina amb cuinera catalana, una Teresa per a ser exacte, esposa que tothom hauria de merèixer, com dic sempre, i salut, sobretot salut. Diria, dic, que tot ho canviaria per tenir una bona salut general. Si tens salut potser no cal tenir tant…

Somiar

Un somia sempre en la calma de la mar, en què el vent és sempre brisa, aquella que acarona quan més apreta la calor de l’estiu. Un somia sempre en què nevi a l’infern, en què les llàgrimes siguen de total felicitat, en què el sol pot sortir en alguna meravellosa nit que sempre havies volgut veure i viure. Un somia sempre en què cal deixar brillar la llum del cor, la del teu, la de l'altre, la de tots…

Tot sigui per la cultura

Sòcrates deia allò del “Sólo sé que no se nada”, i a mi em passa sovint que ho penso així. Avui llegint a Espriu, m’ha sorprès amb una expressió desconeguda per a mi, parlava d'una pagesa rica de la banda d’Ordanyà, “amb una llúpia a la clepsa i balives al coll”. Llúpia, clepsa i balives són mots desconeguts per a mi, aleshores quan em passa alguna cosa així, sempre vaig a la recerca del diccionari… i he trobat això: Llúpia: Quist de la pell format per una glàndula sebàcia. Baliva: Tumefacció dels ganglis sebacis. Clepsa: Part alta del cap, closca del cap. Bé, ha quedat tot clar i prou desagradable per cert, tot sigui per la cultura, així sigui…

Passeig de la tarda

Bé, ja fa uns dies que també surto a passejar una estona per la tarda, així alguns dies arribo o passo dels set quilòmetres, això sí, sempre faig les 10.000 passes que recomanen. Avui, assegut a un banc, he escoltat una conversa de dues noies i un noi de color… Una deia que les dones cada cop eren més masculines i els homes més femenins, l’altra noia callava, la qual cosa volia dir que potser estava d’acord, però el noi negret, en un català perfecte, els hi deia que respectava a tothom, però que a ell les noies li agradaven “femenines, guapes i intel·ligents com sou vosaltres”. He trobat una molt bona resposta i m’ha fet molta gràcia per contar-ho…

Un bon somriure

Me la vaig quedar mirant, “Déu meu i aquesta és aquella”, i suposo que ella pensaria el mateix, “Déu meu i aquest és aquell”... La saludo amb respecte i una molt certa estima, sempre ho faig amb les persones que han pogut ser importants en la meva vida i que, d’alguna manera, m’han demostrat sempre una predisposició positiva. Amb el temps ens hem arrencat un bon somriure, sempre de bona afinitat…

La emoción de la verdad

Me gusta repetirme y hablarles de lo auténtico, del abrazo que abraza con firmeza, del beso que certifica la maravillosa pureza del sentimiento. Están bien los protocolos, son muy educados, pese a ser fríos, programados, sin alma… Me encanta la emoción de la verdad, ver aquellos ojos que proclaman e invitan, que afirman y desean, que ofrecen la capacidad para dar y recibir. Pues eso, uno siempre adora lo auténtico…

Parlo de la mare...

Aquell somriure fi tan dolç, aquella gràcia plena, plena de la llum del millor dia. Aquella mirada penetrant dels seus ulls, amb un amor immens, aquella abraçada ferma i tendra a la vegada que et feia sentir estimat i protegit. Aquella paraula justa que sempre era, com a mínim, una via de solució a qualsevol conflicte que em semblava que no podia superar. És evident, parlo de la meva mare, una gran dona i una mare excepcional…

Cada dia és un regal

He ballat una estona amb la lluna, m’ha comtat quatre coses i jo li he dit que és una mica xafardera. Sempre ho passem bé, ara me’n vaig a dormir, abans faig un repàs del dia, cada dia és un regal, i a la meva edat encara més. M’agrada revisar les coses que faig, com gaudeixo del temps sense aquells horaris tan estrictes, poder seure sense pressa, observar una llagosta que sembla que va perduda, o una flor que viu amb propietat la primavera…

Anem d'excursió

Quart de primària del col·legi La Salle de Reus, anem d’excursió caminant fins l’estació del ferrocarril, allí col·loquem bé a tots els nens al vagó corresponent, alguns mai havien pujat a un tren. Anem a Alcover, a l’Ermita del Remei, per ser exactes, la idea és fer una paella per als acompanyants i fer la representació d’uns quadres de pastorets que hem estat preparant a la meva classe. Els he escrit jo, tot i recordant els de Rovelló i Lluquet, que es representaven al meu poble i que em sabia de memòria perquè hi havia participat. Bé, tot un èxit d’excursió i els quadres de pastorets van quedar tan bé que, després, ho vam fer al teatre del cole...

Otro poeta

El poeta habla de vientos, tempestades y lunas muertas,

habla del vacío y del olvido, de las hojas secas, muertas,

del silencio con lágrima de pena absoluta, profunda,

por un amor imposible que nunca se dio. 

A este poeta no le importa que no se acelere el amanecer 

porque relata la tristeza de la incoherencia más persistente. 

De todas formas, pese a todos los pesares, 

al poeta siempre le queda  algún resquicio, 

alguna fe en el renacer de la esperanza…

 

Amanida

Amb l’amanida em passa allò de què mai em resulten atractives del tot, però sempre les acabo gaudint molt més del que em pensava. La Teresa és una experta, fins i tot sol fer-les amb una presentació prou artística i sempre original. A l'amanida d’avui domina el color verd, el blanc i el vermell, el verd de l'enciam i les olives, el blanc de l’advocat i els daus de formatge, i el vermell d’aquelles tomàquets petites (Xerry) que sempre donen bon joc. Bé, al mig dia amanida i a la nit verdura cuita i alguna cosa a la planxa. Comencem un homenatge al cos que ja s’ho mereix…

Molt especial

Ella ha dit que sí, ho han dit els seus ulls, el seu somriure de confirmació, d’afinitat, i a més el cor em batega amb la serenor de la pau. Ara només em cal ser a l’alçada d’aquesta confiança, que sembla ben cert que li surt del cor. Avui li diré quatre coses  a cau d’orella, l’agafaré de la mà i anirem a la recerca de l’aroma del bosc, vull, voldria que em veiés com jo la veig, molt especial…

Allioli

Avui em ve de gust recordar, la facilitat amb què la Teresa i jo fèiem una bona morterada d'allioli, espès, amb el punt de sal adient i amb la quantitat d'all justa. Una mica de pa torrat i ben untat és el complement ideal per acompanyar unes anguiles de pantena a la brasa, o xapadillos, o unes cues de llissal de l’Encanyissada. Recordo el bé que ho fèiem, perquè mai se’ns negava i el fèiem entre tots dos, una estona cadascú, i ens quedava boníssim. Nosaltres érem els encarregats de fer l’allioli en tots els àpats d’amics o de família i ens quedàvem amb el personal…

Un poeta

Un poeta entre las flores, entre emociones y esperanzas,

entre sueños y vivencias de los mismos, 

que se encaran en busca de la realidad mejor contada. 

Un poeta entre gemidos, suspiros, 

vuelos del alma tan enamorada ella

que late al compás de un corazón al mil. 

Un poeta que ocupa el espíritu del bien 

y es feliz contemplando la vida desde la copa de un pino, 

desde donde divisa también toda la inmensidad azul, 

donde se aman las sirenas y bailan los delfines…

 

Coses de la vida

M’encanta accelerar la matinada, acudir a veure sortir el sol, veure com eixuga la rosada i com la natura pren color… la mar té blau de cel, contemplar les tonalitats de verds, després d’una fina pluja és tota una meravella de regal. Caminar per la platja, per la sorra mullada i la gosadia d’alguna petita onada que et passa entre els peus és també tota una delícia. Petites grans coses de la vida que són al braç de la felicitat…

La Montoliva

No estava previst, però se’ns ha fet tard i hem decidit anar al restaurant La Montoliva, que feia molt temps que no anàvem. És una delícia com fan la cuina catalana, amb una bona brasa, bon vi i fins i tot el cafè és bo. Avui hem menjat raviolis de bolets, amb una mena de crema de llet que han resultat deliciosos. De segon hem menjat un peu de porc a la brasa, amb guarnició de carxofa i la seva famosa patata al caliu, que a mi em té el cor guanyat. Bé, sempre recomano el restaurant La Montoliva, val la pena…

Fora la pera...

M’agradaria fer un passeig per la ratlla de Sant Martí, com dèiem els nens del meu estimat poble. També em faria il·lusió fer una bona escalada fins al cel pel raig de llum d’una llanterna en plena nit. Tampoc estaria gens malament fer un viatge amb bici pel camí que va deixant, a simple vista, un avió a reacció. Però allò que de veritat fora la pera, seria anar a la lluna per veure alguns dels meus alumnes que s’hi trobaven tan bé i que suposo que han degut de tornar en visita de plaer…

La educación del niño

Hoy he leído una frase de Napoleón Bonaparte que me ha resultado muy interesante: “La educación de un niño comienza veinte años antes de su nacimiento con la educación de sus padres”. Como profesional durante más de cuarenta años, me gustaba observar el comportamiento de los padres de mis alumnos. Cerrando los ojos podía ver qué ambiente tenían en su casa cada uno de mis alumnos… el alumno se abre y te cuenta, y tú procuras educar también a los padres en beneficio de los alumnos, a los que acabas queriendo como algo tuyo…

La pel·lícula

I en tancar els ulls, la llum, la dels teus ulls, que porten el somriure incorporat, un somriure encisador, dolç, fi, sublim. Sovint ho faig… sóc el director de la pel·lícula, tu la protagonista, l’ambient és la realitat quotidiana que vivim amb un dia a dia ple d’amor i de respecte. Segueixo dirigint però, a cops, m’escapo i faig de company del meu amor. I cerco la millor lluna, i un mar en calma, i un bosc ben verd, i cerco els teus llavis a la música sempre maca dels fenòmens naturals. Quan desperto, tu ets allí i jo faig un somriure emocionat, amb els ulls del meu cor feliç…

És dimecres

És dimecres, sembla que fa bon solet i bon dia, toca entrepà de truita, com si fos dijous gras, sempre em fa una mica d'il·lusió, acompanyat d’unes olives verdes, un aigua i un bon cafè. Després agafarem el bus fins la part alta per poder baixar caminant fins al Serrallo i, després, arribar a casa una mica cansats però amb bon ànim i bona disposició per dinar i fer una migdiada com Déu mana. Bé, sembla que tindrem uns dies de sol i bon temps, serà hora d’apropar-se a la platja i veure la mar en calma…

Guerres

Veig amb molta tristesa la parsimònia amb la que el món contempla les guerres. Em sensibilitza especialment la mort de nens, que moren bombardejats i, si en queda algun, ho fan de gana. Si arriba alguna ajuda humanitària, sempre escassa i insuficient, els portadors moren pels efectes de la guerra i tot sembla irreversible i sense cap mena de solució racional. Com diu la cançó, “a les guerres només hi ha tristeses i no s’hi guanya mai” i una altra cançó diu “Ningú no comprèn ningú”... una pena!

És l'hort del pare

Anem de la mà a gaudir de l’olor de la tarongina, ara és l’hora de veure l’hort florit, és com si a la verdor de les fulles els hagin caigut uns flocs de neu, tan blancs ells, i ara fins i tot perfumats. Anem, passejarem una mica i ens aturarem per veure el carxofar, ara hi ha carxofes com el puny i en podem agafar unes quantes per fer-les a la brasa. Anem de la mà, és l’hort del pare, territori sagrat, beneït, sa…

Paella marinera

Feia temps que no en fèiem a casa. Avui diumenge la Teresa s’ha lluït, utilitzant un preparat a base sípia, escamarlans, llagostins i musclos, amb arròs Marisma del Molí de Rafelet de Deltebre. Bé, ho hem gaudit com cal, o potser una mica més perquè darrerament no en solem fer. L’arròs ha quedat solt, cuit sense passar-se i amb tot el sabor de les viandes del mar. La Teresa en té la mà trencada fent arròs i avui he contemplat de prop l’espectacle de tota la preparació, pas a pas, sense perdre’m res…