Aquells temps en els que tenia, fins i tot la pretensió d’accelerar la matinada, la nit s’havia fet llarga i divertida perquè, al no poder dormir gaire bé, ho aprofitava per recordar-te, per presenciar-te, per contemplar-te i assaborir-te amb tot el plaer de la meva solitud esperançada. Obria els ulls amb un somriure, tot i que no eres al meu costat, potser el cafè el farem junts, potser farem una passejada, potser una paraula, un somriure nou, una complaença, una afinitat que ens permetrà viure l’amor total…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada