Delta pur

I, en la calma del riu, una barca tranquil·la,

sense motor i amb els rems pujats

i uns ànecs jugant per les canyes, 

i, per l’arrossar, unes gallines d’aigua picotejant el llapó.

Una llissa salta, sembla saludar-me amb entusiasme, 

entra i surt de l’aigua moltes vegades, còmica, divertida.

Aviat els flamencs creuaran el riu Ebre, 

és hora de tornar, salta una granota…

 

Per un millor 2024

Vivim en un món on es permet la guerra i els assassinats de canalla i gent gran gairebé cada dia, un món on no saben què fer amb els avis i tenen habitacles de luxe per a les mascotes, un món on les nacions s’armen fins les dents amb pressupostos impensables i ho fan en nom de la pau, un món de potències hipòcrites i només interessades en què hi hagi alguna guerra encesa per poder vendre tot el seu material bèl·lic. Sí, un món fals i covard dominat per la demència al poder i la manca de reacció decent. Una abraçada, amb el desig desesperat d’un any amb més sentit comú...

Els nostres menjars

Recordant mares i àvies, la Teresa ens ha fet un recital espectacular de bo: Un dia rostit a la cassola amb pollastre de corral, un altre un estofat de sípia amb patates, un altre calent evidentment, un altre calamarcets en ceba, un altre anguila en suc, un altre espatlletes de xai al forn… Crec que per complir amb escreix amb les nostres tradicions només ens manquen els canelons, que nosaltres els fem el dia de Cap d’Any per honorar al sogre que es deia Manolo, i una rostida de carxofes a la brasa, tot i que aquest any no és un bon any per a les carxofes. Bé, molt bé, ha estat espectacular i ho he gaudit com mai… ara, una bona frenada i fer salut amb tot allò de la verdura, la fruita i les amanides variades. Bon Any!!

"Cotes i paracotes"

Sembla que la meva àvia materna, era una gran balladora de jotes, en sabia tant que era la que obria el ball, ella sempre m’ho explicava molt orgullosa. Després, entre ball i ball es menjaven les famoses paracotes, primer només amb pasta i després ja les feien amb figues seques, o prunes seques, que també queden bé. L'àvia deia “cota” a la “jota”, i aleshores les paracotes eren el que es menjaven per berenar, entre jota i jota, al ball del poble…

Felicitat...

Un cel de plom humit, no plou aigua, plou pau i bé, la gent porta el somriure a flor de pell, cada dia és el dia més internacional de l’abraçada, algunes acaben en petó, sentit, sincer, de cor a cor. Sento l’olor del cafè, la reina de la casa fa presència, la llum dels seus ulls il·lumina la meva ànima. Comença el dia, arriba el nostre fill, som aquí, som molt feliços tots!!

Els verds a tocar

Quan sóc a Tarragona tanco els ulls i veig la majestuositat en calma del nostre riu Ebre, ara el veig de prop, a tocar de l’abraçada amb el mar, el meu amic de sempre. Deltebre, aquest és un poble amb els verds més bonics del món, impressionen els arrossars quan és el seu temps, els horts són prop del poble i els pagesos uns grans artistes…

A tres graus

Aquest matí, a tres quarts de deu, estàvem a tres graus de temperatura, fred, hem anat a esmorzar i hem portat la brossa al contenidor. Bé, l’habitual, com també ho és que la Teresa ens fes un altre regal de festes, ha fet calent, era el dia ideal, i l’ha fet amb galta i morro i, evidentment, amb arròs, col i fesols. Per a la gent d’aquestes terres, aquest és un plat que ens agrada en bogeria i nosaltres ho hem gaudit com cal i ho hem acompanyat amb un vi negre que ha estat la cirereta del genial pastís…

Proper plaer

La Teresa ens farà anguila en suc, però la farà al seu aire i estil, que difereix una mica d’allò que és més habitual al poble, ella ho fa amb anguiles més grosses, mitjanes, i amb alls tendres i julivert, a part de la seva gràcia per cuinar, no sé si li posa alguna cosa més, però el resultat sempre és espectacular. Evidentment, prepararem un bon pa de pagès i un vi que estigui a l'alçada d’aquest plaer tan especial. Després, ens quedaran els canelons de Cap d’Any i potser unes carxofes brasa…

Som a Deltebre

Em commou i m’emociona l’abraçada amb els cosins i amb els nebots, les nenes, totes les nenes, amb la família tota, que ens hem retrobat gairebé tots, encara que alguns tenien una mica de grip i no han pogut ser-hi. Però ho hem ajornat per repetir-ho d'aquí uns dies i és possible que féssim calent, el nostre plat típic d’hivern, o unes paracotes amb figa, és igual ja que el més important és passar una bona estona tots juntets…

Per la vora del riu Ebre

Camino molt a poc a poc, fa un dia esplèndid, va sortint el sol, passo prop d’una mena de búnquer de la guerra civil i, allí mateix, hi ha un mirador d'on es pot veure el riu Ebre, que no se sap ben bé si puja o baixa, ja que la proximitat del mar fa que doni aquesta sensació. Veig molta gent de fora, fan moltes fotos, ho gaudeixen, tot això és molt bonic, natural, realment preciós…

Un home savi

Avui em ve de gust recordar una anècdota que em va passar amb un nen de quart, que no era de la meva classe. Havíem anat les tres classes d’excursió al zoo de Barcelona i, en un moment donat, se m'apropa un nen i em diu: “Hola professor, puc anar al seu costat, és que el meu pare m'ha dit que vostè és un home savi i al seu costat aprendré moltes coses”. Em vaig quedar molt sorprès i gairebé sense paraula, però vaig dir que sí, que no hi havia cap problema, i allò de savi, doncs… que només feia el que podia per ajudar als meus alumnes. Al final va resultar que era fill d’un antic alumne a qui vaig poder ajudar i acompanyar adequadament.

Diumenge a Deltebre

Hem anat a esmorzar, avui un petit entrepanet de pernil, un aigua i un cafè. Després, la Teresa ha anat a comprar alguna coseta i jo he fet la meva primera caminada de sis quilòmetres, he anat a veure el riu Ebre, evidentment, i he pres una bona ració de sol del nostre poble. La Teresa ens ha fet el primer regal de festes, ha fet un pollastre de corral rostit a la cassola que ha estat una genialitat i aquesta nit celebrarem la Nit de Nadal menjant una mica de peix, en família. Ser a Deltebre és omplir el cor d’amor, actualitzant i rememorant tots els meus millors records…

Nadal

La Llum ja és al seu lloc, cadascú a casa seva i la Llum a la de tots. Tots a casa en pau i bé, és Nadal, la festa que ens recorda que tenim una llum al cor que cal deixar brillar, però no només avui, sino sempre, en el sempre de cada dia. És Nadal, per nosaltres i els de dalt, com diu la cançó. Fem una festa de l’abraçada, retrobem-nos recordant…

Nit de Nadal

Es proclama màgica la blancura de la nit de Nadal,

és una pau en calma, una llum sembla guiar… 

cap a un destí, anunciat, esperat, desitjat.

Continuen naixent flors a cada instant, 

potser un pessebre, un naixement, 

algú neix dins del nostre cor i, aleshores, és Nadal, 

neix l’amor entre els homes de bona voluntat…

 

Roses i clavells

Fa un temps, passejant pel poble vaig passar a tocar de la finestra d’una casa de planta baixa on hi havia una torreta amb un roser de roses vermelles i una clavellinera amb clavells també de to vermells… Fins aquí tot normal però en apropar-me una mica, no vaig poder resistir la temptació d’olorar-les i, realment, feien molt bona olor, tan bona que em van recordar les que tenia la meva mare al pati de casa, la qual cosa ara és difícil de trobar. Sovint penso en l’olor dels horts i els rosers de la mare…

Adolescència

Aquella adolescència plena de moments àlgids, aquelles muralles que tant costaven d'admetre, que no eren gens fàcils, i aquell convenciment de què podies amb gairebé tot. Alguna, més d’una nit sense dormir, pensant en aquells ulls que no acabaven de somriure, no sé si per por al qué diran o és que realment no sentien res. Aquella adolescència… com un pas imprescindible per a la formació integral de la personalitat definitiva. D’allò absolut a allò relatiu…

Nens de vacances

Escoles de vacances, nens al carrer amb els avis o amb els pares, si no fa molt fred, ja se’ls veu fent el seu partidet de futbol a la placa, a cops em fan malbé la migdiada, però a mi em passa aviat… l’espontània vitalitat i alegria dels nens sempre em guanya i em fa sentir força bé.

Un dia complet

Hem anat a esmorzar, com cada dia, després hem agafat el bus i hem anat a la visita de l'oculista, progresso adequadament però continuo una mica més amb les gotes. Després, hem anat a fer un viatge de taps de plàstic a SEUR, allí els hi donen  un destí benefactor, hem passat per la farmàcia per recollir unes receptes i, finalment, ja eren quarts de dues, hem anat a dinar a una pizzeria que fan de tot i sempre molt bé. Ha estat un dia molt complet, on tot ens ha sortit bé. A la tarda ja no sortim de casa…

Omplir les cadires buides

Voldria pensar en positiu, veure la taula de Nadal sense cadires buides perquè, en un tancar d’ulls,tots els éssers estimats ocupin els seus llocs habituals… Així, veig a la mare a la seva cadira més propera a la cuina, al pare cap de taula i jo al mig de tots dos, esperant que aquella bona olor que surt del forn de llenya arribi a taula, on també espera l’oncle gran que hem convidat…

Pollastre de casa

Quan arriben aquestes festes sempre penso en els pollastres que criàvem a casa. Un solia ser per al mestre, però jo recordo que la mare feia un rostit a la cassola que n’hi havia per llepar-se els dits. També algun Nadal vam fer un pollastre farcit i recordo les prunes a les que jo no veia cap sentit, però al pare li agradaven molt i sempre es menjava les meves. Voldria dir que aquella carn d’aquells pollastres no tenia res a veure amb els pollastres d’ara, fins i tot amb aquells que diuen de corral…

Sóc una bona persona?

Sempre he comentat que m’emociona i em fa feliç veure la felicitat quotidiana de la gent que m'envolta… i en general. Aquelles parelles complementàries que s’estimen amb bogeria, aquelles famílies que també ho fan i tiren endavant sense necessitat de trepitjar a ningú, aquells professionals de qualsevol feina que s’ajuden i plegats somriuen per l’èxit col·lectiu… Aquesta és una sensació que em produeix molt de plaer, fins i tot he arribat a pensar que és possible que sigui una bona persona, ja que sempre me n’alegro de la felicitat de tot el meu estimat entorn i més…

Agafats de la mà

He vist una parella de gent gran, d’aquells que abans sempre em semblaven més grans que jo i que ara no m’ho sembla tant, que anaven agafats de la mà i això sempre m’ha fet gràcia, m’ha cridat l’atenció, perquè considero que és un contacte molt ferm, una connexió on les mans, que tenen una gran expressivitat, es poden comunicar d’allò més bé. Tant les parelles joves com les de més edat quan van agafats de la mà els veig molt units, és com allò dels gots molt ben comunicats d’amor…

Allò del fred

La rosada damunt la gespa, la gebra damunt les cols, un cirerer florit sembla una imatge de l’hivern a l’estiu… Aquests dies el cotxe s’ha quedat al ras i, al matí, tenia els vidres amb glas, de totes maneres una cosa és  la temperatura i l’altra la sensació tèrmica, fins i tot he trepitjat un bassal d’aigua congelada, de petit ho feia amb botes d’aigua de goma i m’ho passava pipa, m’encantava…

Sempre és Nadal

Quan arriben aquests temps de Nadal, m’agrada recordar aquella cançó que diu “Cal que neixin flors a cada instant”, la trobo molt adient, com per a reflexionar una mica sobre aquests dies, on sembla que s’ha obert la porta perquè tothom pugui ser oficialment bona persona, després ja no cal, cadascú que s'acampi com pugui. Doncs no, Nadal és cada dia…

Remoure l'arbre

M’agradaria romandre palplantat, com una mena d’arbre de Nadal, però amb la capacitat i el poder de fer els regals per cobrir totes les necessitats bàsiques de l’entorn. Aleshores, els ensenyaria a somriure i a fer abraçades i petons amb el cor. És maco mostrar felicitat, des de les necessitats ben cobertes, per això a mi m’agradaria que tothom pogués riure amb propietat, sense amagar cap mancança… jo remouré l’arbre i cauran bones realitats per a tothom. Molt bon Nadal a tothom!!

El personal de l'hotel

Suposo que sempre hauria de ser així però he quedat gratament impressionant de l’amabilitat, el comportament professional i agradable i el saber fer del personal de l’hotel Las Vegas de Calella, per dir-ho amb dues paraules, diria qualitat humana, sempre amb un somriure i una molt bona i edificant disponibilitat. Especialment entranyables han estat les noies del bar de l’hotel, on fan aquella sensació tan maca i tan sana que té les prendries cap a casa con una familia més. Tindrem molt bon record!

Som a Tarragona

De Calella a Tarragona, uns 160 km que hem fet tranquil·lament, sense cap embús i amb una hora i mitja, aproximadament, total que abans de les dotze ja érem a casa, amb temps suficient per veure el Taranilla Tenerife-Barça de futbol femení on, com sempre, ha guanyat el Barça, tot i que avui no ha estat fàcil. Bé, el plaer de ser a casa és sempre molt gran, hem encarregat una “xinadeta”, i he fet la migdiada a la meva butaca reclinable, que ha estat genial. Bé, molt bé tot, ara nadals a Deltebre…

Natural

M’agrada veure la mar, el bosc, el riu, la muntanya al natural, l’Ebre a Deltebre, sense motos aquàtiques, ni barques d’excursió, ni iots sospitosos que s’han equivocat de lloc. Jo vull veure el riu amb vorera de canyes, on juguen els ànecs i les polles d’aigua. La mar d'hivern amb crancs que passegen per la sorra, mar que fa olor de iode, d’algues, de mar salada. La muntanya verge, sense plaques solars ni molins de vent, muntanya natural amb riu nerviós i pau. I un bosc de pins amb esquirols, una bona base de romers i farigoles i, més enllà, les lavandes blaves…

Darrer dia a Calella

Dissabte… encara som a Calella, és el darrer dia, demà després d’esmorzar ja tornem cap a Tarragona. Avui hem agafat el bus i hem anat al centre de la ciutat, on hem intentat visitar l’Arxiu Municipal, però estava tancat, hem vist que l’església era oberta i hem pogut fer alguna foto. Després, hem anat a comprar algún record per a la família i per als amics, hem fet el talladet reglamentari i hem tornat a l’hotel caminant, arribàvem a la una en punt, en un no res hora de dinar. Bé, ha estat una bona experiència i m’han passat els dies volant. Ara toca Delta…

A la mar de Calella

A la mar de Calella… 

també hi ha roses blanques d’escuma 

i un solet que les esfulla i les neteja, 

una rusa que fa marxa atlètica 

i uns gossos preciosos gaudint de la sorra. 

A la mar de Calella… 

hi ha pescadors de canya, amb cadira i gorra 

i una tauleta amb coses per beure i per llegir. 

A la mar de Calella se li nota el descans, 

són les seves i molt merescudes vacances, 

després de l’estiu…

Sisè dia a Calella

Divendres… hem tornat a agafar el cotxe i hem anat fins a Palafolls, un poble molt acollidor on hi ha l’església de Santa Maria, tancada, però de fora és molt maca i hem fet alguna foto, també de l’ajuntament, com fem sempre, i hem fet un tallat al cafè del poble, un cafè d’aquells típics que encara tenen aquell caliu tan entranyable i familiar. Després hem anat a veure la desembocadura de la Tordera, hem tingut que caminar una bona estona entre els arbres que ens tapaven el sol i passant pel davant d’un càmping que a l’estiu deu estar molt ple. Prop d’arribar, hem escoltat el mec-mec d’uns ànecs que m’han recordat com nyequegen a Deltebre…

Fa pinta de Pau

Des de la terrassa de l’habitació de l’hotel, veig la mar tranquil·la, o com m’agradaria dir, la mar de tranquil·la. Veig la il·luminació d'algunes cases, allò de les llums intermitents i de colors, també algun hotel ben lluminós i algun centre com ara la Creu Groga que es fa notar. De totes maneres, jo gaudeixo de la pau d'aquest temps, on tot i els IMSERSOS, no hi ha massa gent i la que hi ha fa cara de bona pinta, com diria el nostre fill…

 

Cinquè dia a Calella

Dijous… avui hem tornat a agafar el cotxe i ens hem dirigit cap a la Roca del Vallès, però on realment hem anat i volíem anar és a la Roca Village, tot un carrer amb botigues de luxe, de totes les millors marques conegudes, on pagues les ganes i les persones com jo, que segurament estem una mica fora d'aquest joc, ens quedem bocabadats en veure que hi ha gent amb poder econòmic suficient per poder-ho comprar. Bé, ha estat força interessant, tot i que això és un altre món per a nosaltres. Evidentment no hem comprat res i tampoc ens ha delectat molta cosa…

Ball de jubilats

I per la nit, després de sopar, ball a l’hotel… Les parelles de jubilats, que encara es poden moure i els agrada, ballen, recorden els seus temps, ho fan bé, van ben acompassats, es nota que fa anys que ballen junts i ara fins i tot van a classes de ball i se’ls veu a tots plegats fent els mateixos moviments, tots alhora i ben fets. Nosaltres no ballem però ens agrada veure’ls una estona, mentre prenem un poleo menta o alguna infusió abans d’anar a dormir. Són cançons dels nostres temps, prou agradables…

Quart dia a Calella

Avui hem agafat el cotxe… Després d’esmorzar a l’hotel ens hem arribat fins a Tordera, on hem pogut aparcar amb facilitat, i hem pogut veure el campanar i l’església romànica de Sant Esteve, per fora, ja que estava tancada, també l’ajuntament, la plaça i els voltants… Després ens hem arribat fins a Fogars de la Selva i Hostalric, que ja coneixíem i que té una muralla força interessant. Hem tornat a hora de dinar a l’hotel, molt bé per cert, un arròs amb gambes i un bistec, de postres un mató amb codonyat i nous que estava boníssim… ja ho he dit, es menja molt bé, molt digne!!

Allò del Nadal

I el cel es farà de colors, 

i plouran llàgrimes en forma d’estels de felicitat, 

i a la nit encara no congelada del Nadal 

hi haurà una mena de processó de cuques de llum. 

I els galls cantaran a deshora… 

ells no entenen de males tretes ni malifetes, 

i els pastors es mouran amb tota destresa, 

i ballaran al bel de les ovelles.

Potser una pau, un silenci, una nit… diferent.

 

Tercer dia a Calella

Avui hem agafat el bus per anar al centre de la ciutat, hem visitat l'església de Santa Maria i Sant Nicolau i hem fet unes quantes fotos, sobretot per fora i alguna per dins, ja que estava oberta i és podía visitar. Hem fet un tomb pel carrer de L'Església, una zona comercial molt maca i hem fet alguna compra, per al Pere i per a nosaltres, així que tindrem algun regalet forca interessant. Hem tornat caminant cap a l'hotel, on ja era l'hora de dinar, hem dinat prou digne i ara, després de la migdiada que ha estat generosa i reparadora, doncs ho explico als meus amics…

Els ulls del Guadiana

El joc d’aquest Barça s’assembla als ulls del Guadiana, apareix i s'amaga amb una velocitat que sembla màgica. Contra el Madrid va perdre, però no ho va merèixer i va jugar millor que els blancs, després sembla un equip amb poca marxa a qui tothom li passava pel damunt, per a tornar a reaccionar una mica, a la segona part, contra el Porto. Contra l'Atlètic de Madrid va donar alguna mostra de la capacitat real d'aquest equip, a qui va poder golejar amb facilitat, per després, quan ja ens tenia una mica animats i il·lusionats, fer un trist paper contra un gran equip com el Girona…

Segon dia a Calella

Hem esmorzat a l'hotel unes torrades amb mantequilla i melmelada de préssec i de pruna, jo, i un entrepà petit de tonyina la Teresa. Després hem baixat caminant fins a la platja, hem fet una bona passejada pels llocs on a l'estiu fora gairebé impensable, evidentment hem fet unes quantes fotos a tot allò que li hem vist alguna gràcia, com per exemple al far de Calella, o a algún hotel que ens ha semblat original. Després de caminar un parell d'hores i fer uns quatre quilòmetres, hem tornat a l'hotel, hem fet una cervesa sense alcohol, hem llegit l'Ara i l'Esport i hem anat a dinar. Demà més, intentarem agafar el bus i anirem pels centre de la ciutat fent fotos…

Trobada amb la mar

Ja sabeu que jo a l'estiu no vaig a banyar-se al mar, però amb els primers freds, quan es buida de gent i només algun nostàlgic o algú que medita al so de les onades, és el meu moment… primer me'l miro des de la meva roca d'observació, aquella que jo li dic de pensar, i després baixo a la platja, em banyo la cara i faig un petó a l'aigua, tan bonica ella, tan salada i perfumada i natural…

Hotel Las Vegas (Calella)

D'IMSERSO a Calella, hotel Las Vegas, tres estrelles però prou digne, al final hem aconseguit una habitació amb vistes a mar i terrassa, que sempre ens agrada molt. L'habitació amb la taula de la terrassa i la llum extra que portem (una làmpada portàtil led), doncs estarem d'allò més bé. Hem arribat avui i ja hem dinat aquí, tot prou digne, com m'agrada dir a mi, i fins i tot el cafè, amb les indicacions oportunes, es pot beure, és bo. Bé, anirem penjant fotos com fem sempre. Estem ben instal·lats i bé!!

Podeu triar

Una xocolata amb xurros o un croissant amb un cafè amb llet, però el croissant de la Pineda, si us plau, són els millors. Com no, recordar els llagostins, com els croissants, però més allargats i més bons. De totes maneres jo sóc més de l'esmorzar de forquilla, amb un vi negre i olives i pa de pagès torrat fregat amb un all, també de l'entrepà amb les seves varietats, sobretot de pernil, tonyina i de truites amb tot, que totes són boníssimes, però jo em quedo amb les de carxofa, espinacs i la francesa amb el que li vulguis afegir, que sempre queda molt atractiva i molt sana.

Genial, sublim...

Aquell somriure fi, delicat, aquella dolcesa, 

aquella primavera tendra amb tots els verds per descobrir.

Aquells ulls plens de tota llum donant aquella sensació

que encara no han arribat al llindar de la seva sensació.

Tot plegat era una imatge d'amor i de pau, d'esperança, 

tot i que el present ja era tot un regal diví, genial, sublim…

 

A cinc graus

Doncs sí, ja fa alguna estona de fred, en tenia moltes ganes, és allò que fa que el cafè es magnifiqui i l'escudella catalana, amb la carn d'olla i tot el seu acompanyament, fa dels moments de taula fantasies dignes de viure. Sí, aquest matí quan hem sortit de casa, estàvem a cinc graus i, evidentment, m'he posat el jac ja una mica gruixut, tot i que els guants i la bufanda encara romanen desats. Temps de plats de cullera, evidentment…

Sempre al cor

El matí és una mica fresc, gairebé ballo al son de les ones del meu amic el mar, el tinc a tocar, sento la pausa i la monotonia del seu anar i tornar, avui potser un mica més accelerat. Avui és el sant de l'àvia i de la meva cosina Conxita, que ja han traspassat, però que son tan presents que sembla que, en tornar a casa, les veuré... com sempre les veig, només cal tancar els ulls i contemplar la bellesa de les seves ànimes. Sempre al cor, moltes felicitats!!

Farinetes de panís

Allò autèntic, allò de l'àvia, aquella dona màgica que feia menjar gairebé del no res, és allò dels trencats en col, o de les farinetes de llegum o de panís que feia amb col i, a més, fregia unes pestetes per posar un bon raig d'oli picant damunt de cada plat. A mi no és que m'agraden molt però, almenys un cop a l'any, m'agrada recordar els nostres costums…

Aquell somriure fi...

En aquestes festes que s'apropen sempre tinc aquell somriure fi que em surt amb el record tan agradable de la meva infantesa al poble… el dinar de la mare, la pilota nova, les vacances, les estades amb els avis i amb els pares, que eren generoses, els amics, els partits de futbol a les eres del Salat o, fins i tot de més petit, jugant a vaquers amb aquelles pistoles de plàstic que penjaven de la cartutxera, com a l'oest de les pel·lícules americanes. Grans records, on les taules eren plenes amb avis i pares…

Observant alguns records...

Estic assegut a la taula del menjador, són les sis de la tarda, és de nit, alço una mica la vista i observo records dels meus temps de professor del col·legi La Salle de Reus: veig un parell de figures de ceràmica de Sant Joan Baptista de La Salle, que et regalen als 25 anys i a la jubilació, després petits detalls de nens, un escut del Barça gravat en vidre, una mena de gamber de mimbre, un cub gran com a plastificat on es pot llegir la frase de R.Tagore “Les flors van a l'escola sota terra”, també molts bons llibres que han estat premiats, sobretot aquí a les nostres terres…

Imagino que neva

A cops, miro per la finestra, ho faig sovint, i es posa a nevar, els flocs són cada vegada més grossos, volen i es van acomodant damunt de les cases, damunt dels cotxes, damunt dels arbres i de la gespa. En un no res tot queda meravellosament emblanquinat… i jo sempre recordo el meu cirerer florit, que semblava tot nevat i estava preciós de blancs que lluïen com a branques lluminoses de Nadal. Neva, en tenia ganes, baixaré a fer un ninot ben gros, bonic i amb un gran nas de pastanaga…

Dia de l'abraçada

Em diuen que un d'aquests dies ha estat el dia internacional de l'abraçada. Ja sabeu que a mi això del “dia de” no ho solc considerar, ja que allò que es pretén glorificar ja té el seu valor total, però no un dia, cada dia, sempre. El dia de l'amor, el dia de la mare, l'amistat… són dies que no cal senyalar especialment, un fa de l'amor, de l'abraçada, de la mare, del petó, del pare… una constant eterna per viure intensament.