Una pedreta al riu

He llençat una pedreta al riu, com abans, com quan era un nen, ha tocat a l'aigua fins a tres cops i després s'ha enfonsat, sense un adéu, però deixant uns cercles concèntrics que hom podria interpretar com a un comiat discret i fins i tot artístic, on els ànecs i les llisses podrien jugar d'allò més bé… M'encanta sempre que algun detall del meu dia a dia em porta a la infantesa... plena de bons records.

Avui, setanta minuts...

I a la plaça la font pujant fins al cel, o amb pretensió d'arribar-hi, els arbres ja amb flors de color lila i amb aquella olor característica. A l'escola veig moviment... un parell de senyoretes estan netejant i ordenant les joguines dels nens d'infantil, la porta d'entrada és oberta. De mica en mica fem passetes cap a la normalitat… Avui passeig de 70 minuts, molt lentament, però no he segut enlloc, m'ho he fet tot sense aturar-me.

Entrepans

Sempre m'han fet il·lusió els entrepans, amb totes les seves variants, de sardines amb oli d'oliva, de tonyina, de truita en mil versions, de llom amb formatge, de formatge sol, de musclos en escabetx, d'anxoves, de cansalada viada, i el rei… el de pernil amb pa i tomàquet. Bé, aquests eren els clàssics, els de mare de tota la vida, aquells que alguns alumnes portaven embolicats en un paper de plata i que jo sempre controlava d'alguna manera... d'altres, malauradament, portaven bolleria industrial. Ara l'entrepà ja s'ha sofisticat molt i fan autèntiques meravelles, moltes combinacions, totes ben presentades i atractives…

Una platja per tu sol

Anem de la mà, poc a poc, per la platja de la Marquesa, tan solitària ella, tan oblidada i tan afortunats nosaltres… nosaltres i les gavines i tots els ocells que hi són per aquests sosars propers, i les petites i arrissades muntanyetes de sorra. És allò que jo solia explicar... que a Deltebre encara es pot tenir una platja per a tu sol, i gaudir-la com cal, sempre respectant la natura i formant part d'ella amb propietat i, sobretot, molta estima, total...

En la luna

Tengo acceso a la luna, allí estamos...

los despistes que en el mundo han sido,

pero la luna reconcilia, espabila, 

y te devuelve al día y a la luz, 

con el amanecer de la mejor primavera. 

La luna me pasea por la noche,

me acompaña, me cobija, 

es fiel amiga de mis sueños y de mis vuelos, 

estoy en la luna, estamos, luego volvemos,

así... como muy despiertos.

         

Aquel alumno...

Aquel alumno que siempre está pendiente de ti, que nota incluso tu estado de ánimo, que procura hacer aquello que te complace, sin ser un pelota por supuesto, que se le ve disfrutar aprendiendo y aplaudiendo con las orejas todas las sugerencias del maestro. Aquel alumno que cuando revisas sus trabajos, sus exámenes, te das cuenta que no solo ha estudiado sino que en su momento te ha escuchado, ha preguntado, ha comprendido y ahora lo demuestra con creces, es todo un placer…

 

El plaer d'explicar-ho

La idea era fer un tomb pel Serrallo, però he continuat fins al final dels tinglados. Ha estat un plaer... he vist algunes barques, un parell de cormorans grossos prenent el sol amb les ales esteses, el iot que té forma de casc de pilot de moto GP, algun de més petit i, sobretot, un de molt gran, impressionant, on posava Prince Abdulaziz, molt ben equipat. Bé, he tornat a poc a poc... de fet, com ara no sec enlloc, vaig més lent, però així no cal parar massa per refer els bessons. Total, 65 minuts justos, una bona ració de sol i, a més a més, ara tinc el plaer d'explicar-ho tot i més…

Tot és començar

Bé, ja tinc la cama enlaire, la Teresa també, igual demà toca Serrallo, veure el port de pescadors, caminar pels tinglados, arribar fins dalt i tornar, aturar-se a veure les llisses i als avis i als néts com els donen menjar. I veurem a les persones com van tornant a la normalitat, de mica en mica, guardant encara les distàncies, encara que a mí en costa anar al costat de la Teresa i no agafar-la de la mà… Bé, ja tenim la cama enlaire, tot és començar, ja tenim moltes ganes de normalitzar la situació actual.

     

Nenúfar con rana

Peces de colores, belleza de arcoíris en el estanque,

rosas, orquídeas... siempre resaltan las blancas, 

como copos de nieve, como trozos de alma en vuelo por la paz. 

Amanece en el césped, brilla el rocío, se colorea al sol, 

y el mar azulea en blanco, la calma deshace las rosas de espuma, 

mientras, el nenúfar, tan feliz él, con su rana que croa 

...en eterno cortejo sus amores cercanos.

        

Una cartera, un rellotge...

Els alumnes, a final de curs, em solien regalar alguna coseta, una cartera, un rellotge, alguna ploma o bolígraf... bé, el cas és que cada curs, estrenava cartera, alguna fins i tot es podia penjar al coll, d'altres molt refinades de pell, per portar a la mà, també els rellotges eren freqüents i, després, els he anat regalant tots menys un del Barça que em va fer especial il·lusió i encara me'l poso, sobretot quan estic amb els meus amics merengues. De fet el rellotge que porto des de fa gairebé quaranta anys, és un Marea de titani que em va regalar la Teresa i que només me'l trec a la dutxa i quan he de canviar les piles. Guardo també una cartera molt elegant…

Tot arriba...

He sortit del pis... hem baixat la brossa i hem anat a la fruiteria, hi havia unes cireres espectaculars, bones pomes, nectarines i les meves taronges, perquè jo en continuo menjant. Després la Teresa ha pujat a casa, i jo m'he quedat a fer un tomb pel sol, fins a les dotze, que és el termini permès, total 45 minuts, i en pujar a casa, i després de rentar-me les mans i treure'm la mascareta, he tornat a caminar... total: 75 minuts, 5202 passes, 3,41 km i 1301 calories, que és el que faig habitualment o potser una mica més, perquè molts dies faig fins a 90 minuts i, aleshores, pugen totes les altres dades. Bé, si tenim salut com ara, anirem sortint, de mica en mica, ens aproparem a la mar, al riu, al bosc, al poble...

Romántico

En una serie de televisión, el guapo de turno propone: "Vino, venado y velas", y yo al oírlo me lo apunté, me pareció romántico y pensé en aquel restaurante, cerca del mar, una noche de luna llena, con una música de saxo y guitarra, en vivo y en directo, una cena suave de delicias de mar, un postre de fresas con un "Brut Nature" de cosecha especial. Allí, el amor a dos, tan feliz él…

Desde la terraza

Mirar por las ventanas de la terraza, oír pasar un tren con parsimonia, el ruido del tránsito que ya va volviendo a la normalidad, niños en la plaza, el del patinete, el de la zurda de oro, el encestar en cualquier posición… Es la hora de los mayores, incluso de los muy mayores que bajan bien acompañados, para tomar el sol, todos con sus correspondientes y reglamentarias mascarillas, en busca de su ración de vitamina D. Con el calor, los pájaros andan de cortejo y conquista, incluso con muy buenos propósitos, ya que se ven con paja en pico, con intención de hacer nido. Parece ser que la vida sigue…

        

El abrazo que llega

Y tu mano en mi mano,

y la luna en su sitio,

vigilante, acogedora,

compañera de susurros...

y de vuelos soñadores.

Y el abrazo que llega,

y el beso que culmina,

y la nube que aparece...

y esconde a la luna.

Ojos que se cierran,

estalla la noche, 

hay tanta paz en la oscuridad,

tanto amor, amor total.

Son besos que besan,

beso largo, con alma…

           

Vuelve la vida

El albañil en su andamio,

el pescador en su barca,

el maestro en su escuela,

el pintor a sus cuadros,

el poeta a sus versos... 

a su poesía de mejor fondo que forma, 

el agricultor al sembrado, 

y el artesano a su taller, 

donde sus manos florecen en puro arte, 

el músico en busca de bosque,

para captar los sonidos 

que la brisa teclea... 

en las hojas de la arboleda. 

Vuelve la vida, sale el sol, 

despierta el día y toda la esperanza...

       

Un cerezo en la ventana

A mi madre le encantaba una habitación que daba al patio, se veía el pozo y los rosales. Era mi habitación, toda pintada de azul, le gustaba venir por la mañana, abrir la ventana y hacerme observar las rosas del pequeño jardín y el sol que embellecía y daba color a todo. Con el tiempo, planté un cerezo y un pino, y les aseguro que no hay nada más hermoso, que abrir una ventana y contemplar un cerezo en flor, y el pino, bueno, incluso hoy es la envidia del vecindario, una hermosura que acoge nidos de todas clases y es una fuente mágica de bellísimos trinos…

Aplaudiments

Al meu barri ja s'han acabat els aplaudiments que a les vuit fèiem als sanitaris, ho trobo a faltar, la gent es manifestava de mil maneres, però totes de cor i amb gran sentiment de gratitud. Bé, ara potser fóra l'hora que, a més dels aplaudiments molt merescuts que sonen molt bé, se'ls fes alguna mena d'homenatge que porti implícit una bona millora econòmica per a la seva protecció en el seu treball de risc i també en el seu sou… El que han estat fent i el que fan és digne de la més alta consideració, aquesta no és una feina més, si no tens un bon cor i ets molt persona humana de grans qualitats i sentiments, no es pot fer…

Tu en mi corazón

La hiedra trepa lozana,
y, en el suelo verde,
brilla el rocío al sol.
El cerezo se nieva
y el mundo se serena,
y en el naranjo florece un nido,
el azahar espera su turno,
sabia naturaleza…
La luna se baña en el lago,
la rana croa en el nenúfar,
asoma el sol, tú en mi corazón.

Envejecer

A veces oigo aquello de envejecer con dignidad... Sería el sueño, la esperanza, sin catar menosprecio y mucho menos indiferencia, conservando la nariz en su sitio y la boca cerrada, pese a oler bien y conservar el don de la palabra, pero esa se calla a no ser que se acuda a la experiencia y, por qué no, al conocimiento. Envejecer con dignidad, respetando y siendo respetado, en tu espacio adecuado, con libertad para volar, sin perder el arte de la oportunidad para ayudar, si te lo piden, y para callar ante tanto sabio que pulula por los vacíos del desierto…

Noche

Y en la noche nadie, la plaza vacía,
en el silencio se oye la risa de un niño,
el paso del abuelo,
el pasear de las mascarillas,
con diferentes destinos…
No hay vuelo de golondrinas,
cierro los ojos, oigo un saxo lejano,
...pero nítido, me encanta el saxo,
sobretodo cuando viene
a lomos de una brisa nocturna,
de esas tan adorables del mes de mayo.

El mar y yo

Me dieron libertad y me fui a ver el mar,
casi nos ruborizamos por la emoción
...de los momentos vividos,
me cuenta de los acosos del viento,
que a veces lo vuelve loco y le hace hacer
evidentes destrozos incomprensibles…
No entiende que, ya con el buen tiempo,
la gente no se baña...
le parece una mofa, un desprecio,
aunque ahora se vea más limpio y natural.
Yo le cuento del confinamiento,
obligatorio y necesario,
y que, a partir de ahora,
volveremos a vernos… en invierno.

Una poma

M'he menjat una poma, d'un color verd, gairebé amb pretensió de blau, molt bon sabor, com a poc madura, però d'un acidet dolç deliciós. Recordo que de petit anàvem pel horts a la recerca d'alguna fruita, encara que fos verda... andrinos, en dèiem a una mena de prunes petites, o nespres que, per cert, sembla que han desaparegut i no en veig enlloc. Bé, la poma m'ha fet recordar la meva infantesa al poble…

Fa bo...

Les orenetes ja volen de bon matí, se sent cridòria d'ocells, sembla que ja estem en ple festeig, la primavera la "sangre altera", diuen els castellans, i sembla que és veritat. El cas és que fa bo, convida a fer un tomb pel Serrallo i, després, fer una tapeta de sípia i unes olives, i un vermutillo, i tornar cap a casa ben content i satisfet. Bé, el pensament és lliure i recordar és reviure i gairebé gaudir, però nosaltres de moment ens limitarem a fer un passeig, no gaire llarg i a l'hora indicada per les autoritats, i amb la mascareta reglamentaria, que ja és obligatòria…

Mal café

Calle estrecha, puertas pequeñas, adoquines, empinada, i allá arriba, por allí cerca, la iglesia, antigua ella, con campanario y nido de cigüeña. La gente va de compras, o simplemente pasea, con una facilidad que sólo da la práctica en el ejercicio. De vez en cuando alguna plaza, con niños y abuelos al sol… Paro en la primera, una plaza con bar, pido un café, no paso del primer sorbo… con lo bien que lo hacía mi santa abuela.

Plat de cullera

Sóc menjador, sempre ho he estat… Confesso que m'agrada el menjar de cullera i amb cullera, tota mena d'arròs, mariner, mixt, del Delta de l'Ebre que és on en saben més, llegums... fesols, cigrons, llenties, fetes de mil maneres, totes bones, amb verdures, soles, o també amb alguna cosa de carn. Amb aquesta mena de plats, on també poso a la pasta, solem fer plat únic, ja que sol ser bastant complet. Després, una fruita, un cafè i a córrer, però sí, sóc de cullera...

Azul... ¡hermoso color!

Hermoso azul el del cielo, el de hoy,

sin nubes, con calma y sol, azul, reluciente,

me imagino el mar amigo, mar azul de sal y sol.

Para azul, el de tus ojos,

niña rubia de mis sueños tempranos,

ojos de mar y cielo que, pese a todo,

miran dulce, tienen sonrisa, emanan miel y delicia.

Azul, hermoso color, ojos, cielo, mar amigo…

Muchacha triste

La muchacha no se ve tan lozana hoy,

sus ojos de gatita en celo están tristes,

parece que alguna humedad se cruzó...

por sus iris de cielo, que hoy parece nublado.

De buen grado le daría un abrazo de comprensión,

y luego otro que abarcara todo mi amor en la sombra,

pero este no lo entendería...

prefiero esperar a que se aclare el día

y venga la calma y la brisa,

y yo que lo vea y tenga opción de ser...

causa de su nueva sonrisa de luz.

Pero hoy, como dijo el poeta, "La princesa está triste,

los suspiros se escapan de su boca de fresa"...

Mediación

Un suponer, un quizás, un tal vez, una duda, un misterio, un problema... Si todo se reduce a un problema, tiene solución, y si no la tiene, es que no es un problema, así que nos quedamos sin suponer, sin quizás, sin tal vez, sin duda ni misterio. Recuerdo la figura del mediador, un buen amigo mío, siempre tenía la palabra a punto para intentar acercar las situaciones dispares, siempre se ofrecía y su bondad aminoraba las distancias, dando siempre acertadas vías de buena solución, caminos…

Pensando en los novios

A lo mejor piensan que soy un viejo verde, pero pienso en las fiebres de juventud, el amor adolescente que irrumpe sin miramientos y te fundes al contacto de su mano, y los abrazos y los besos emergen cual maravillosa fuente de los más sanos y encendidos fuegos interiores… ¿Qué pasa, que ahora hay que guardar distancias de seguridad? Eso parece lo que es de recibo, pero no me dirán que suena como ayunar en plena hambruna. Bien, perdonen, pese a todo estoy de buen humor... ¡cuídense amigos!

Suspiro apasionante

Y en mi casa suspiraba por ella...
era una sensación inestable,
de esperanza y ansiedad,
pero tenía el pensamiento acompañado,
la mente ocupada...
en una especie de procedimientos,
formas de saberes y decires,
situaciones favorables
y a vueltas con el guion,
donde no sólo eres el autor, el director,
sino el protagonista...
La cosa acaba bien, por supuesto,
y el suspiro se hace incluso agradable,
apasionante…

El meu niu d'orenetes

El niu d'orenetes està espectacular, sembla que amb els aplaudiments no s'han espantat gaire i continuen venint puntuals per donar menjar als petits que ja treuen el cap i ensenyen la seva panxeta blanca. Avui hem intentat de fer una foto, tot i està a un racó a l'extrem esquerre de la finestra del menjador, però encara ho hem pogut captar una mica. Per cert, ahir es va apropar una tórtora fent un so estrany, i li vaig posar uns granets d'arròs blanc, però es va espantar i va marxar... veurem si torna i ens fem amics.

Qué bien sube... ¡es del Barça!

Tiene unos ocho años, es rubito, con melena a su aire. Lleva la camiseta del Barça con el diez de Messi, la pelota también con los colores del mismo equipo. Es de los míos... dribla una farola y, a su sombra, se interna, dispara con su pierna izquierda y marca un golazo a su padre que es el portero improvisado. El niño canta el gol, grita: ¡Gooool de Messi, gol de Messi!, y es feliz, va dando saltos de alegría, y uno piensa y recuerda que también lo hacía bastante bien, pero con la diestra…

Ver el amor

Mirar con mis gafas de ver lejos,

sonrisas en vuelo ansiosas de abrazo,

allá donde empieza el amanecer de la esperanza tierna.

Mirar el jolgorio de los niños, el danzar de los delfines,

el recuerdo del trovador que habla con el alma

...y musita con el corazón.

Mirar todas las bondades, manifiestas y sinceras,

que se muestran al sol y son transparentes y generosas.

Mirar, ver el amor en cada amor, de tanto amor sincero…

És la vida...

He caminat pel pis i pel replà de l'escala, més d'una hora, ens hem dutxat i perfumat i hem escoltat música. Hem dinat col-i-flor al forn amb beixamel i formatge, després d’una amanida verda amb fruits secs, aigua, una poma i un cafè... com podeu veure tota la bondat del món mundial.Hem fet una bona migdiada i ens adormit i tot durant una horeta, i després hem fet dues partides de Rummikub i hem empatat. Hem escrit, llegit i hem parlat i ens hem vist amb el Pere, el nostre fill, i hem aplaudit als sanitaris a les vuit, i he passat les coses a la tauleta, i he tornat a escriure, i llegir i sopar, i les notícies, i… bé, és la vida, desats!

Celebrando los recuerdos

Se acabó el verano...
y yo volvía a la playa,
y allí olía tu perfume,
detectaba tu sonrisa,
sentía tu presencia,
como un soplo de sal al sol,
como el aroma inconfundible
que se impregna en el alma
y te acompaña siempre.
Luego volvía a casa,
con mis vacíos...
exultantes de nostalgia,
celebrando los recuerdos.

Vaig...

Vaig en moto pel canal,
i en bici per l'escullera,
camino per la Rambla,
vaig a tocar ferro…
Vaig a córrer una mica,
pel bosc del Pont del Diable,
volo per la lluna,
vaig saltant de núvol a núvol,
saludant tothom que és feliç,
instal·lat en el despiste crònic total.
Vaig, per anar, però sempre torno...
així com a bé, millor!

Barba de confinament

Tinc barba de confinament, és a dir, una mica més llarga. El fill que també en porta, ell negra, evidentment, i la Teresa em diuen que així em queda millor i si ho diuen ells deu ser ser veritat. Avui la Teresa, amb una pinteta i unes tisores, me l'ha retallada una mica, sobretot pels voltants de la boca, també per sota i pels laterals. Bé, intentarem fer una foto i la penjaré amb l'esperança de no provocar cap desmai ni alteració de l'ordre públic, que ja és prou delicada la situació amb el bitxo…

Historias

Todo el mundo tiene una historia, tiene su historia con trances que superó, o no tanto, y a la que recurre para analizar sus procederes y la toma como base para flagelarse con la sumisión, o felicitarse por los logros conseguidos, y disfrutar de su bienestar más o menos aparente. Historias, algunas eternas, de esas que no acaban nunca, interminables, otras maravillosas historias de corto vuelo... de todas formas, todo el mundo busca un espacio para escribir su vida, se juntan historias, se escriben de nuevas, es un no parar...

Nens al pati

Noto a faltar la cridòria de la canalla al pati de l'escola, era com una constància de vida, de futur, de realitat emergent… El cas és que a l'hora de l'esbarjo solia ser per allí, i revivia la meva vida de professor, sent allò que solia dir en broma: "Ministre de assumptes complicats” del pati de després de dinar. Bé, esperem que aviat es pugui normalitzar tot i la canalla pugui jugar en pau, com sempre ha fet a les hores de lleure…

Mirar el riu

M'agrada caminar fins al riu, el riu Ebre, és clar, allí seure en algun lloc entre les canyes, i contemplar l'espectacle, el que veig i, sobretot, el que podria veure si no hagués estat xuclat per tot arreu... Però, tot i això, sempre em relaxa i m'atreu veure com baixa l'aigua, com salten les llisses, com passegen els ànecs amb els seus petits i, a cops, sovint, algun vol de flamencs creuant el riu amb la seva parsimònia habitual. És la pau, escrita en poesia pura...

Movimientos libres

Tengo falta de sendero, ansia de bosque,

nostalgia de pino y ardilla, romero y tomillo,

de mi encina centenaria que cobija al caminante

...y lo abraza con su sombra protectora.

Tengo ganas de mar y río, paseo por la arena,

ir río arriba, entre las piedras rodadas...

por el agua fresca y viva de las montañas más altas.

Tengo ganas de libertad de movimientos,

aquellos tan libres y sanos…

El amor y sus antesalas

Salto de aquí para allá,
mis recuerdos...
mis más queridas nostalgias,
mis tiempos de amar y merecer,
de sueños, de vivir el amor,
y sobretodo sus más y mejores
intempestivas antesalas,
la inseguridad, la duda, el rubor,
el paso de la decepción a la vida,
a la resurrección, la mirada,
la sonrisa, y no digamos del abrazo
y de la culminación del beso largo,
interminable…

Una mica de peix

Tenia ganes de menjar peix… La Teresa ha comprat mig salmó, d'un parell de kg, i una sípia també grossa, ho menjarem fresc avui i la resta ho congelarà per anar menjant a poc a poc. M'agrada el salmó, sobretot a la planxa, i amb la sípia es poden fer moltes coses i totes bones, tant a la planxa amb un allet i julivert, com en un arròs amb carxofa que és una delícia… Bé, bon desconfinament progressiu i responsable i amb coneixement i respecte individual i col·lectiu. Salut, pau i bé per tothom!

Observando tu cara

Miro tu cara de trazo limpio,
del color pacífico de la tarde de otoño,
tus ojos de corte suave
llenando de dulzura y serenidad,
mi contemplación enamorada,
tu boca, como no...
con labios del color de las cerezas,
son fiel complemento de la miel de tus ojos,
son labios que inventaron la sonrisa
y a veces hasta la trasladaron a los ojos,
haciendo un primaveral y armónico conjunto,
envidia de los soles y de todas las musas…

Llum, màgia, pau...

Anar de bon matí a la platja...

un dia d'estiu abans de la calor,

per llegir els versos d'un poeta blau de cel i mar,

i emocionar-te per la comunicació mar i poesia,

sentir, com no, l'olor de sal.

Veus el que fas, al lloc adient, amb l'entorn adequat,

amb tot a punt per admirar i aplaudir.

El mar sempre acaba posant música al poema...

s'apropen els dofins i les sirenes,

alguna gavina voladora minora la marca,

una brisa suau acompanya la melodia, llum, màgia,

la pau és el camí, però la poesia és sempre prop...

De la mà, amb amor...

I en ploure, les gotes semblen teclejar les fulles de l'alzina,

fan una música monòtona, d'aguts estridents, no massa agradables.

Ara sembla que s'atura una mica la intensitat,

una lleugera brisa porta les gotes a contactar amb més suavitat.

Ara la música és més melòdica i aquesta pluja fina

convida a passejar amb un paraigua a dos,

l'altra ets tu, evidentment, l'amor d'ahir, l'amor de sempre, l'amor…

de la mà de l'amor, fins i tot, s'apropa algun ocell, trina bonic.

Ésser agraït i viure el moment

Avui he escoltat allò de “viu el moment i siguis agraït”, crec que intento fer-ho i em surt prou bé... agraït per tenir uns pares que m'ho van donar tot, per tenir una feina i uns companys que sempre em van ajudar i em van fer millor professional i persona, una dona que ha fet de la convivència un regal diari, un fill… bé, mil motius per estar agraït i no parar. En quan a viure el moment, aquesta ha estat sempre la meva pensada, aprofitar la part positiva de les situacions, procurar la felicitat del meu entorn i ser feliç de veure la felicitat dels teus i que tu has tingut molt a veure, tot.

Buenos tiempos

Tiempos de vuelos y de sueños, proyectos, intenciones,

en la plaza acuden puntuales las ovejitas,

los corderitos ya hace un buen rato que van paciendo por allí,

va tomando cuerpo, cada oveja con su pareja…

Tú acudes, sonríes, y yo te cuento que vamos a dar una vuelta,

te vienes, pregunto, me esperas que aviso,

los amigos se van, y yo te espero, nos vemos, nos vamos,

y luego ya nos juntamos, o no, por fin llegó ese día…

Con patin y con pelota

Es la hora de los niños, vienen escalonados y en la plaza no hay muchos. Me llama la atención uno que viene con un patinete, tiene cierto dominio, el pie derecho encima, se empuja con el izquierdo, hasta aquí normal, veo que se hace algo así como un circuito para hacer zigzag pero, además, lo hace conduciendo una pelota con su pie izquierdo, con una solvencia y una clase que... ni Messi, vaya. Luego han venido más niños y ya se ha deshecho un poco el encanto para mostrar otros... los niños son siempre un sano espectáculo que da vida. Vuelve a hacer un día espléndido, luego bajarán, otra vez más, temperaturas, es mayo lluvioso.

Aviat farem un vol

He pres el sol a la terrassa, i fins i tot m'he tret la samarreta, i m'he ficat com una gamba, com un "guiri" qualsevol. Si ho torno a fer m'hauré de ficar una mica de protecció perquè estic una mica roent, com quan anava a la platja els primers dies de vacances. Fa molt bon temps, sembla que hem arribat a trenta graus, i convida a sortir a passejar. Un dia d'aquests sortirem a ver un vol pel Serrallo, a veure les barques i els iots…