Reconeixement al mes de maig

Preciós el mes de maig quan és florit i la brisa suau… i els matins són, segons diuen, els millors de l'any per dormir. Potser un ocell que canta des d'un arbre prop de la finestra i, més enllà, un grup en plena piulada de festeig primaveral. Un matí que sembla un xic tímid per no fer malbé cap bon somni, té una pluja fina, com si fos una rosada, que amb el sol sembla daurar tota la gespa verda...

Un dia gris

El dia és grisot a Tarragona, ha intentar ploure un parell de cops però li costa Déu i ajuda… Són les cinc de la tarda i ja has de tenir la llum encesa però, per trobar-li també quelcom de positiu, només cal tenir la finestra oberta perquè l'aire suau i una mica fresc et deixe el pis habitable i no et cal posar l'aire condicionat, que tal com està tot resulta molt car, massa...

Un mar enfurismat

Les ones xoquen contra la roca, hi ha una successió d'esclafits que degeneren en una mena d'escuma, semblant a la que és pot veure a la font del final dels tinglados. Diuen, i és cert, que és perillós apropar-te a la costa quan el mar està enfurismat i les ones volen de forma tan alta i perillosa. Molts copa m'he quedat amb les ganes d'apropar-me i fer fotos, que segurament serien espectaculars, però no cal temptar la sort… millor veure-ho tot d'una mica més lluny i protegit.

Dates significatives

Hi ha tres dies a l'any que em resulten particularment entranyables, n'hi ha més evidentment, però Nadal, la nit de Cap d'Any i Sant Pere em fan pensar en allò que feia de jove que, fos on fos, sempre feia cap a casa per estar prop dels meus. Evidentment hi ha altres dies igualment significatius, qualsevol relacionat amb la Teresa, el Pere o la familia, però m'ha fet gràcia de recordar la meva joventut quan, tot i la meva llibertat de la que solía presumir, en apropar-se aquestes dates jo acudia a casa com atret pel millor dels imants. Feliç diada de Sant Pere a tothom!!

Sant Pere 2022

Festa grossa a Reus i al Serrallo, Sant Pere pescador, Sant Pere gloriós, Sant Pere, aquell que té les claus de les portes del cel, Sant Pere de casa meva, el sant del meu pare, del meu fill i el meu. Sant Pere, que el celebrem amb una foguera on sembla que cremem allò que ens allunya de la dignitat humana i ho celebrem amb una revetlla amb cava, vestit nou i bons propòsits de comportaments adients…

El poeta duerme

Nada de cielos ni lunas, 

nada de azules marinos,

ni luces de luciérnagas 

a modo de estrellas caídas del cielo, 

nada de flores de acantilado, 

ni de rocíos mañaneros, 

nada de brisas suaves, 

ni de atardeceres rojos, 

nada de amaneceres acelerados, 

ni lluvias de esperanzas, 

nada de sonrisas en los ojos, 

ni de besos que besan, 

ni encinas que cobijan…

El poeta duerme, pero pronto,

quizá mañana, volverá, soñará...

 

Pájaros voladores

Hay movimiento de helicópteros… Normalmente, estos bien llamados pájaros voladores me divierten y me resultan agradables y hasta muy atractivos para poder contemplar, sin problemas, las panorámicas espectaculares, sobretodo de los verdes arrozales del Delta del Ebro. Pero en estos tiempos de calor sofocante, de verano puro y duro, el movimiento de aeronaves sobrevolando el mar es síntoma de que hay algún incendio, activo y cercano y esto nunca es muy agradable...

Sacar un diez

No es que sacara muchos, pero alguno hubo, sobretodo uno muy significativo en la clase de literatura. Recuerdo que estuve griposo, con dolor de cabeza, y no pude estudiar, pero me presenté al examen, ya que era una profesora que me tenía totalmente entregado y me tragaba todas sus clases como aquel que acude a ver unas películas con muchos Óscars. Fue una pregunta general, La picaresca, y yo cerré los ojos y vi a la profesora explicando el tema… y me puse a escribir, como si lo hiciese al dictado de sus explicaciones. El resultado fue un diez maravilloso…

El dónde y el con quién

Una vez escribí algo así como: 

la miro, me mira, nos vemos, nos vamos… 

El caso es que no sé dónde,

sólo sé que olía a romero y a café y a tí, 

como aquel aroma de la hierbabuena, natural, 

del no menos natural bosque que mira al mar… 

Nunca fue importante el dónde, 

lo fundamental es con quién,

si esto es verdad, el dónde se dignifica...

 

Tren turístic

Sempre em fan una certa gràcia els trens turístics de ciutat, ja sabeu una cabina con si fos una máquina de tren i dos o tres de vagons, tots amb rodes de goma i amb un aspecte lúdic i cultural que sempre és d'agrair. La Teresa i jo quan anem per alguna ciutat costanera i tenim l'oportunitat de pujar fem el recorregut i, fins i tot, alguna foto des de dalt del tren. A Tarragona també n'hi ha algun, que fa el recorregut per la part alta, per les platges i el port i també per algunes restes romanes importants.

Río seco

Vaya hombre, cómo me gustaría que el río volviera a ser río y no una calle blanca de sal de sol, donde crecen las cañas y otras hierbas que dejaron los márgenes a la espera suicida de una invasión de agua inesperada… Voy río arriba, alguna vez me encontré con algún consejo campando feliz entre la espesa verdura del río, bastante abandonada. Voy río arriba, sin agua, seco.

Mis sueños despiertos

La luna va por el cielo, va lenta, 

sorteando estrellas, frecuentando ventanas

hasta la hora del baño en el mar. 

La luna es mi amiga y buena compañera, 

que se me ofrece fácil y cómplice, 

desde siempre, incluso cuando era niño 

que jugaba conmigo al escondite, 

entrando y saliendo de las nubes 

para luego ser aposento de mis despiertos 

y coronando su existencia en mis sueños diarios...

 

Uno era así

Recuerdo que, de pequeño, no me gustaba mucho ir con los niños de mi edad y siempre iba con el grupo de los mayores, ellos hacían otras cosas que para mí eran novedades muy atractivas, que quizá no correspondían a mi edad pero yo era el listillo minúsculo que se aburría con la gente de su clase. Ahora cada vez que lo pienso y lo recuerdo me da la sensación de que perdí cosas propias de mi edad y, en cambio, quizá no gocé del todo de aquello que aún no me correspondía. Uno era así…

Bon profit!!

La Teresa ha fet una mena d'amanida russa, que més aviat semblava catalana, perquè hi havia bajoques, pastanaga, pèsols, patata, daus de pernil, de gall d'indi i de fuet, ou dur, surimi, tonyina i, per decorar i acabar de glorificar l'invent, formatge fresc de cabra, olives negres i anxoves. Teòricament aquest plat porta maionesa, però la reina de la cuina no n'ha posat, només una mica de l'oli d'oliva de la tonyina i també un pensament de l'oli de les anxoves, que també es d'oliva. Servit fresc del frigorífic és espectacular de bo i com a plat únic. Bé, molt bon profit a tothom!!

Bona nit!!

La tarda és llarga… inclou migdiada, tallat amb un trosset de coc, partida de Rummikub o Scrabble, solitari, Sudoku (dificultat 6), videotrucada amb el nostre fill, passar els meus tres petits escrits a la tablet per a què la Teresa els pengi al bloc i al Facebook, llegir els escrits i donar l'aprovació abans de penjar-los, parar la taula per a sopar, sopar, contestar els comentaris dels amics, escriure alguna cosa, una bona estona de sofá, alguna serie, alguna música, un petit gelat i en començar a tancats el ulls… Bona nit!!

El renacer de las esencias

Ella es como una primavera,

representa el renacer de todas las esencias, 

tiene la belleza de la flor del fruto y luego… 

la dulzura de la realización perfecta del milagro.

En un principio fue brote tierno de hoja verde y suave 

y cobijo abrazo del pensador, 

que no llega a convertirse en soñador, 

porque la primavera le atrapa a golpes de realidad.

Ella es primavera...

 

Bonanza

¿Recuerdan ustedes esta serie? Quizá los jóvenes no llegaron a verla, pero a mí me entretenía mucho y hasta me era muy edificante. Ahora la vuelven a repetir por las tardes en televisión y me he vuelto a enganchar… El padre, con sus tres hijos y con los problemas propios de la buena gente, gente de su tiempo, en un maravilloso rancho llamado La Ponderosa. Una música característica y apropiada y unos procederes donde la verdad y la justicia son sus objetivos prioritarios y en cada capítulo se van repartiendo los protagonismos. Lo dicho, a mi me distrae, pese a que estamos en lo de siempre, hay buenos y malos...

Sant Joan

De petits i joves, fèiem una bona foguera amb les andròmines sobreres de les cases de tots els amics. Després li donàvem voltes, tot cantant allò del: "Sant Joan de la carabassa gran, Sant Pere la bragueta pel darrera"... Quan la foguera minvava una mica, la saltàvem, en fila un darrere l'altre, i fèiem moure el "lliman" (una mena de corda gruixuda feta de lli), encès per una punta que al girar feia una rodona de foc que ens divertia molt. Recordo que sempre convidàvem a l'oncle Joanet, que vivía sol, i era molt divertit i molt agradable, sempre portava una ampolla de cava Dubois, que sovint estava premiada i te'n donàvem una altra. Són records de nen al meu poble...

És la una, surten els nens...

Estic assegut a l'ombra, davant del pavelló poliesportiu del Serrallo, és la una en punt, surten els nens de l'escola i això, quan sóc per aquí, mai m'ho perdo… La varietat étnica és important i la pena que em fan les senyores cobertes de cap a peus també és evident, ja que al mateix temps es veuen senyores sense mànigues, amb pantalons curts i amb sandalias lleugeres i còmodes… Bé, vagi per davant el meu respecte a totes les creences, però no em demanin que ho pugui entendre, gens ni mica… Els nens siempre meravellosos, juganers, autèntics, naturals...

Fer fotos

De jove també vaig passar per la febre de fer fotos, em vaig comprar una Olympus que era genial, tu només t'havies de preocupar d'enfocar bé, és a dir posar dins del quadre allò que volies fotografiar, i la maquineta feia la resta de la feina, es preocupava de la llum, distància… total que feia unes fotos que semblaven de profesional i jo la vaig gaudir d'allò més bé. Feia fotos als cosinets petits de la família, que eren unes criatures precioses, als fills i filles de les cosinets grans, sí, m'encantava fer fotos als nens petits i a les seves carones entremaliades. Bé, cada cosa té el seu temps, ara ja no faig fotos, tot i que alguna vegada, amb el móvil...

Fi de curs

Darrer dia de classe, s'ha acabat el curs. He estat tutor d'una classe de quart de Primària, he acompanyat als nens fins a la porta, ara sóc sol a la meva classe de quart A, amb els ulls humits i tancats… Cada any em passa el mateix, tinc com una sensació de què he perdut alguna cosa meva, com una mena de rec vital d'energia, tot i sabent que el curs vinent, tornaré a ser tutor d'una altra classe de quart, també molt maca i molt eixerida...

Alivios de sonrisa

El dulce mirar de tus ojos, la sonrisa cálida y tímida,

que, pese a la natural inocencia, es aquella luz… 

que permite ver en los oscuros de mi alma.

Tu cabello, cual mar negro,

con olas en las que bailan las rosas blancas, 

es siempre un mensaje de promesas, 

bellas y onduladas, que permiten soñar…

en los finales más honestamente placenteros. 

Tu dulce mirar tiene alivios de sonrisa, 

es abrazo, es ternura, es caricia, es amor...

 

Bon cap de setmana esportiu

El Barça de bàsquet no ha estat a l'alçada, ha perdut la final, serà subcampió. El Barça d'handbol és el campió d'Europa, ha guanyat el seu onzè títol després d'una final a quatre espectacular de gran handbol. Festa grossa a Girona on l'equip de fútbol ha pujat a primera divisió fent molt bons partits, sobretot contra Eibar i Tenerife. També en bàsquet, el projecte de Marc Gasol ha tingut un final feliç, ha guanyat a Estudiantes i també serà nou equip de l'ACB. Bé, felicitats als que han aconseguit els seus objectius i el meu respecte i admiració als que no ho han aconseguit, tot i haver-ho lluitat amb gran entrega y molt bon esforç...

Ploure a gust de tots

Un quart d'onze de la nit, 26 graus de temperatura, plou, i ho fa a bon ritme, al mirar per la finestra veig ja algun toll on cada gota fa una bombolla. Penso en què l'aigua arribi allí on encara hi ha foc, que s'omplin els pantans, que s'apaguin els incendis i que plogui, per una vegada en la vida, a gust de tothom. Les gotes semblen que van teclejant a la finestra, però també ho fan a les fulles dels arbres del pati de l'escola, plou, plou l'aigua de la vida...

Las fuentes de la vida

Y al cerrar los ojos, me detengo a oír… 

el bajar de las aguas nerviosas de un río de montaña. 

Me consuela del calor tan sofocante 

y me invita al sueño del rocío en el césped, 

fríos verdes por los que paseo mis pies agradecidos… 

Y al abrir los ojos, pienso en las fuentes de la vida, 

vitales, agua y luz, luz y agua...

 

Ser conscient de tant regal

Veure passar un tren, volar un avió, 

veure baixar un riu, mirar con bufa el vent, 

observar como van i venen els vehicles 

…del carrer Major del meu poble. 

Veure com les motos van fent tombs al circuit, 

un vol de flamencs, d'ànecs, d'estornells, d'ibis… 

Veure com el vaixell s'allunya i jo amb ell… 

Veure com la vida passa i ser conscient de tant regal..

 

Passegem

La Teresa ha anat a ver un tomb pels tinglados, m'ha explicat que avui hi havia molta activitat, iots en neteja i repòs, museus amb molts visitants, nens d'excursió, fins i tot el cos de bombers, fent una mena de mostra de les seves possibilitats per ajudar. Diu que m'hagués agradat de veure-ho… Jo avui he fet ciutat i barri, faig uns dies Serrallo, un altre riu i un altre ciutat, per diferents carrers. Bé, ja sabeu que la Teresa va a un altre ritme, fa menys temps, però va més de pressa i fa més càrdio, jo vaig poc a poc, però faig més recorregut, amb diferents parades per recuperar...

Mi amado amor

Es verdad cuando dicen aquello de que una canción se convierte en una persona, en un recuerdo que conlleva presencia inmediata… Pero no sólo una canción, también un aroma, un color, un árbol, un paseo, un amanecer, una tarde parda y fría de invierno, como diría el poeta, donde su naricilla roja entre el vaho que producen los fríos, son mi más grato y emergente recuerdo de mi amado amor… Y quien no recuerda la tarde del vestido verde, el bar de la esquina, la puesta del sol, la luna llena...

Allò autèntic i natural...

El Pere, el nostre fill, té un amic que té una musclera i, quan li sembla, li'n regala un grapat recent collits de la corda, són musclos del Delta, que fets senzillament al vapor són únics, de la mar a l'olla i a la taula. Sempre em complau pensar en allò natural i autèntic, com per exemple, la primera vegada que vaig menjar uns calamars recent pescats, o una ventresca de tonyina, també cuinada a la materia barca on vam pescar la tonyina. Hi ha una gran diferència, si és fresc qualsevol aliment guanya...

Entre poc i massa

Veig el riu Francolí buit, no plou ni una gota, tan bé que aniria per apagar els incendis, que sembla que proliferen sense parar. En contrapartida, avui he vist a la televisió unes imatges de la Xina on les pluges torrencials han fet molt de mal, provocant esllavissades, amb gent desapareguda, cases destruïdes, tot plegat una gran pena i desolació.

Onada de calor

Diuen que avui divendres serà el cim d'aquesta primera onada de calor, però a Tarragona no sembla que passarem gaire dels trenta graus. Quan fa aquestes temperatures extremes, sempre penso en Lleida, que sembla que el terra et vulgui engullir cap a les calderas d'en Pere Botero. Recordo, de quan estudiava, que de Écija en deien "La sartén de Andalucía", un poble, diría que de Sevilla, de molta calor...

Records del pare i la mare

Les figues de la figuera del pare, amb la seva goteta de mel habitual, la gronxadora feta amb una senalla i un parell de cordes lligades a una branca grossa de la figuera… Els rosers de la mare, on hi anava a parlar amb les roses… i un conserva la imatge tendra i colpidora, la rosa blanca amb unes gotes de rosada que el primer sol del matí semblava pintar de colors, i la mare es quedava extasiada i gairebé els donava les gràcies pels regals del color, de l'aroma i la belleza tan meravellosa…

El carrer estret

El carrer estret fa olor de brou de pescador, olor de barca i mar… Tot el carrer estret és de color blau, té roba estesa, camises blaves i faixes negres i algun tros de xarxa com a cortina, per fer saber a tothom que aquí viuen els pescadores. El carrer estret és molt entranyable, prop del mar, amb alguna taverna que fa olor de cafè, aiguardent i caliquenyos...

La soledad acompañada

Una flor de acantilado, el trino de un pájaro,

como un saxo tímido que se acerca prudente,

mostrando músicas de bosque… 

a las que el poeta pone letras, incluso versos. 

Un amanecer que siempre se adelanta, 

restando noche para gozar del despertar del pueblo,

de la vida que vive su soledad acompañada, 

como el pájaro o la flor de acantilado 

…que se protege sabia y bella.

 

Escribir

Me entretengo, me divierto, lo paso bien y hasta hago como los niños, que juegan a ser un súper hombre, me refiero a la pretensión que tengo de escribir mis tres pequeños escritos de cada día, alguno a modo de poema y otros a modo de recuerdos y vivencias de mi ya larga vida. El caso es que me lo tomo como un deber al que debería tener más respeto, pero gozo siempre de la extraordinaria comprensión de mis amigos...

Podría ser

Podría ser el hombre que susurra a las palomas,

el que contempla las golondrinas… 

como una buena bendición de las ventanas. 

Uno podría ser el que habla a las hortensias, 

el que aprende de la hermosa humanidad de los perros, 

o el que proclama su máxima sensibilidad… 

ante la entrañable expresión de un niño emocionado. 

Uno podría ser el sueño soñado en despiertos de auténtico lujo, 

el alma que vive acariciando…

las exquisitas y sanas intenciones de la buena gente.

 

La luz de tu alma

De tus ojos emerge la luz de tu alma,

tu sonrisa la bendice, la hace solemne,

y el resplandor ambiental que se proclama con tu presencia, 

es como el aura de una divinidad en la tierra. 

Tú eres como un delicioso aplomo en los delirios, 

la visión exacta y mágica de la sublimidad, la luz en estado puro 

…cuando ya ha llegado al umbral de la sensación 

y eres amanecer y día en total plenitud 

y la primavera de todas las buenas estaciones de la vida...

 

Cargols

Confesso que, en un principi, em feien una mica de mania, però un cop vençuda en sóc un enamorat, sobretot fets a la llauna, però també a la catalana, o allà on els posem que sempre queden bé. Recordo un cop que em van convidar a menjar-los d'una manera que en diuen dolços i picants, estaven fets amb una mica de xocolata i jo pensava que no m'agradaria gens ni mica i van resultar espectaculars…

Un cop més, genial...

La meva cuinera de capçalera ha fet un primer plat genial: ha pelat un alvocat gran i l'ha fet a trossets, quatre palets de surimi, un ou dur, una llauna de tonyina i maionesa lleugera, ho ha posat tot a triturar i ha quedat una mena de puré espès, que untat en unes llesquetes de pa ha quedat boníssim. Feia temps que no ho feia i, com és aconsellable en aquests temps de calor, ho ha tret del frigorífic. La Teresa genial, un cop més...

El beso

Ella está apoyada en un árbol y yo le cojo la mano, me acerco y ella no se aparta, está receptiva, sonriente, nos ruborizamos con el tinte específico del alma enamorada… La beso con el beso que besa sus besos, lo dejamos en uno largo, suave, la respiración apena fluye, las piernas tiemblan, el corazón late felicidades, el alma se toma el mágico descanso del deber cumplido. El beso puede ser el maravilloso principio de todo, o el final...

Quizá abuse...

Quizá abuse de los silencios,

de la soledad, de la plaza vacía,

de la música suave, sin alegros,

andantes o estridencias… 

Quizá, cuando miro la luna, 

me molestan las estrellas, 

y entonces quisiera verla más llena 

y sin competir con nadie… 

Quizá abuse de los momentos conmigo, 

pero me despiertan más válido,

más lúcido, más social y más convincente. 

Quizá abuse de mi condición de profesor, 

acostumbrado a repetir y a repetirme, 

pero siempre estoy lleno de buenos valores 

que a veces consiguen emerger sin vanidad...