dimecres, 30 d’abril del 2014

Sortideta

Jubilat, amb els pares al cel, el meu fill, Pere, a Barcelona, amb la Teresa a joc total... doncs, això, toca en un de tant en tant, sovint, la cama enlaire. Representa que encara les podem moure amb una certa agilitat i cal aprofitar-ho. Per Pasqua va tocar Delta, ja ho sabeu... és semblant a tot però en bonic. Toca Conca i, a l'estiu, si tenim salut, tocarà nord, encara sense definir perquè contemplem diferents opcions. Avui la Teresa surt a la una, mengem alguna cosa i la idea és anar a passar la tarda, sopar en algun lloc i dormir a València, que l'altra vegada ens va encantar.

Demà, cap a Conca, amb aquella llibertat programada que com a guia serveix però que nosaltres ens passem pel forro quan alguna cosa pot estar substituïda per una altra millor. Estic content de poder fer-ho, full dir la sortideta. La Teresa s'ho mereix tot i més... ella va ser clau i referència per poder tenir els meus pares amb nosaltres durant tants anys, i no podíem anar enlloc. Ens fa il•lusió anar, una mica a l'aventura, per llocs desconeguts i parar per on ens sembla a contemplar natura o parlar amb el nadiu senzill que t'explica fàcil aquell nou món. Farem fotos i ho aniré escrivint i posant a l'abast... avui de València!

dimarts, 29 d’abril del 2014

Plaers de la vida

Una barba blanquinosa, amb cura, passada pel sabó cada matí,
que, només pel fet de no haver d'afaitar-se, paga la pena.
A més, sembles de seny i de pau, reflexiu, i de bé, i de bo...
Una música suau sense paraules, una migdiada en dilluns feiner,
una pau interior, un desig, un somni...
Un cafè amb tu o amb l'altra que, entre respectes, no va ser tu.
Una matinada amb somriure fi, producte del somni millor somiat.
Un respecte a la diversitat, un silenci, un regal cada silenci, o un frau...
Se'n diria pedagogia de l'alliberació, tota una feina feixuga, complicada.
A cops, m'agradaria dir allò que em separa... sóc català de soca-rel,
definit, cofoi, i a cops l'entorn proper es proclama, s'anuncia, com un producte
típic d'allò que a mi em crema l'orella: "Unidad de destino en lo universal",
quan jo l'única pàtria mare que conec és la dona del meu pare estimat...
i, aquesta, era catalana pels quatre costats.
A cops, costa aguantar els respectes, però la vida també és això, conviure. 
Cada alè que m'arriba em reafirma, cada cop més, cada cop millor, ple, total. 
Plaers de la vida... parlar davant la rialla de la incomprensió.

Abracé el amanecer

Hoy me he columpiado rítmico y suave
por entre las notas de una música brisa,
que me deslizó por los trigales de oro,
con las puntuales amapolas oportunas.
Hoy he vibrado con los violines,
hijos de los violoncelos, y con las violas,
madres de la suavidad sensible.
He volado entre suspiros sin lágrima
y me he subido a mi nube,
aquella impulsada por emociones,
y me he extasiado de llanuras,
y me he regalado un tiempo,
con versos, poesía y prosa,
que es el mundo de cada día.
Hoy he vuelto a soñar con los andares,
aquellos que te llevan por los pueblos,
reserva de oxígenos, remansos de paz.
La encina frondosa que cobija generosa,
el río que serpentea cristalino y fuerte,
un vuelo de torcaces de colores vivos…
unos trinos de cortejo bendicen la calma.
Soy feliz, me encanta soñar… los sueños,
aquellos que en los poemas tienen verso,
verso y música por la que columpiarse,
saltando ágil entre sus notas vitales
y aterrizando en brisa por los campos,
por los pueblos virgen preñados de Naturaleza…
Hoy me he columpiado rítmico y suave…
y abracé el amanecer con mi mejor sonrisa…

dilluns, 28 d’abril del 2014

Tocava caminar

Havíem quedat, tocava, però un sempre té un recurs infal·lible... en aquest cas ha estat una unglera ximple que ha passat com a excusa vàlida. Sembla que la cosa durarà lluny, fins després del viatge a Conca. Amb els companys, hem anat lleugers fins la segona tapa, a Donosti. Aquesta, de la competència d'allò de Tarraco dtapes. Respon al nom de "Enrotlla't" i és un rotllet de samfaina amb seitons i una canya de cervesa. Demà toca Manolo, un restaurant seriós, vull dir que la tapa ha d'estar a l'alçada. Són tapes competitives que fan patxoca i que activen la circulació i l'activació de la gent, que mereix un esbarjo i una pau.

Fa un vent que va de principi matiner i que, després, va de calma assolellada. Els meus companys, demà dimarts, volen anar al bosc, si poden passar, ja que ha plogut una mica prou i fa que el riu baixi ple i el camí cap al bosc és barrat. Veurem què passa demà, quin dia fa. Veurem la son, el peu i el dit. M'he programat ser seriós a la tornada de Conca. M'ho reclama la salut i el sentit comú.

Tímido

Parece ser, dicen, digo, creo, cuentan… Uno era un niño tímido ocasional, de aquellos que se ruborizan fácil cuando la escena es forzada y vil. Te hacen salir a dar la cara, te apuntan a teatro o juegos de equipo. El niño ha de relacionarse, airearse, hay que mandarlo a por encargos, de visita, que recite versos aprendidos… eso sí, con público, que lo contemplen. Y en verano de colonias, siempre ayudan. No digo que no, ni que sí rotundo… Nunca el fuego apaga el fuego, pero puede ser algo de camino a seguir.

Uno crece, un suponer, menos de un metro ochenta y llega a conclusiones razonables… aquello ha de pasar por mi, está en mi vida, sueldo y contrato, está en mi realización personal. Uno resurge de sus miedos infundados y, como la lava de un volcán potente, se presencia reparando silencios y ausencias. Uno puede aprender a hablar en público, a salir airoso de las reuniones de padres, a tomar la palabra oportunamente en cualquier situación donde imperen los respeto No me fue fácil…yo fui un producto de la educación de los extremos, blanco y negro. Lo conseguí, si algún día nos juntamos, unos muchos, les hablo de paz y de bien y abrazo… Pero sí, fui tímido y me ponía rojo…

diumenge, 27 d’abril del 2014

Avanzar en nuestra realización

Mi pueblo no tenia instituto, costó incluso que tuviese escuelas… Ya se sabe, los caciques de siempre, al pueblo lo quieren sumiso, manso, si es posible sin capacidad para pensar, en plan rebaño arrodillado y a la orden. Poco a poco todo fue llegando, pero los primeros que tuvimos un cierto acceso a la cultura tuvimos que hacerlo con el maestro entregado del pueblo, casi fuera de horario, y haciendo exámenes libres en Tortosa, a 30 Km, y donde en una hora y de forma oral te jugabas el hacer de todo el año.

Recuerdo que lo pasaba fatal… eran tiempos en que uno era héroe o villano, donde nadie sabía del esfuerzo de familias enteras, y en un momento te juzgaban, a menudo con poca justicia y consideración. Pero bueno, ésta es la historia del pueblo, mi bachillerato libre conseguido… Hoy, unos lustros después, me han propuesto, algunos que compartimos la aventura, hacer una cena, un encuentro, aquello del "Dios mío, ¿éste es aquel…?". Si se lleva a cabo, parece que la salud falla en la maestra homenajeada, será todo un placer de recuerdos… pasos que padres e hijos y maestros sanos hicimos para avanzar en nuestra realización.

Colors del Delta

El Delta aviat canviarà d'aspecte. El terreny ha estat airejat, remogut i, fins i tot, molts arrossars han estat inundats d'aigua salada per provar d'eradicar el temut cargol poma i els crancs de riu que foraden els marges i també són nefastos. Ara va entrant l'aigua dolça i, en un no res, tot semblarà un mirall immens, embolcall perfecte on germinaran els grans d'arròs.

Després començarà la desfilada de verds... La quantitat de palla verda, en un principi, donarà mostres de com anirà la collita. Amb l'adob, el verd s'intensificarà enfosquint-se i agafant alçada i potència. Poc a poc, tot es posarà tendre i amb una certa bellesa guapa, com aquella bona mare que lluu feliç perquè porta vida, fruit, collita en aquest cas.

Arribant per aquests temps de gestació, començaran els grocs de maduresa, que també s'aniran intensificant i tintaran el Delta d'or, aquell que, amb el sol d'agost, brilla com si fos un tresor del príncep dels lladres, però aquest guanyant amb absoluta honradesa, producte d'un constant i feixuc treball. Finalment, la recol•lectora ho torna a deixar lleuger d'aigua i, en un no res, color de terra. És el cicle del Delta a la Natura... comença com un somni, on progressa la vida, la bellesa va canviant d'aspecte i els colors es magnifiquen...

dissabte, 26 d’abril del 2014

Por el canto de un suspiro

Por el canto de un suspiro resbala una lágrima.
En boca, supo que era salada, la luz.
Soplo que me cuenta que lo he llorado poco…
Cuando el alma se altera el corazón late,
con retorcijos, y te enajenas fluido,
y te saltan los efluvios, resoplos,
aquellos que con esfuerzo acompasas,
y viertes de alimento a los suspiros, con lágrima...
que, en boca propia, supo que era salada, la luz.
Andares hacia arriba, hacia la cúspide.
Rodilla al suelo, cuerpo entero, al suelo…
trayecto en vertical, impulso sano.
Fuego y agua, visión y vida…
Derrota, desprecio, fondo, nada.
Silencio, soledad, vacío, inhibición…
Llóralo, poeta de las profundidades cumbre,
crea la lágrima que limpia entornos,
esclarece cercanías, diafaniza los aspectos,
volatiza las turbulencias, aclara, ilustra…
Lágrima en boca, salada, sabor luz,
para los andares nuevos, con agallas, honestos.
Lágrima que ya no es de lloro incierto,
que te exculpa en sinfonía…
Por el canto de un suspiro resbala una lágrima.
En boca supo que era salada, la luz.
Quién fuera sal y luz del mundo,
para circular con claridad y con sabor…

Hi ha de tot a la vinya...

És dissabte i, un cop més, no s'ha pogut dormir. Els veïns sembla que s'hagin posat d'acord i fan obres en cap de setmana. Sabeu... aquell picar de martell, monòton i reiteratiu, que sembla foradar-te el cap i que dura i dura fins que t'has d'aixecar, i això que avui no hi són els néts del veí de dalt... perdó, acaben d'arribar. La sensació és com si hi hagués un ramat de cabres corrent per damunt del parquet. L'estrella és una nena que agafa les sabates de tacó de l'àvia i es passeja fent curses pel passadís davant la riallada sonora de l'avi, que també arriba altament desagradable... La Teresa i jo ens plantejarem seriosament d'anar a passar els caps de setmana a Deltebre, si més no alguns.

Bé, però com a la vinya hi ha d'haver de tot, ahir va començar el "Tarragona dtapes" i el "Tarraco tapes", que aquest any sembla que hi ha com a dos bàndols. Els companys i jo ja hem provat la que fan a La Xarxa: timbal de bacallà, muntat amb allioli safranat, patates i gules saltejades. Es titula "Erupció marinera" i està deliciosa... a més, va acompanyada d'un blanc de la terra, afruitat i amb fons d'agulla, que resulta prou apropiat, tot i que jo sóc més aviat de negres, fins i tot per al peix. És un dissabte amb sol, el vent ha amainat bastant... potser una mica de passeig per veure el mar de prop... i oblidar cabres i martells. Tot sigui per la convivència pacífica!

divendres, 25 d’abril del 2014

Un tren

He visto pasar un tren intrépido, y me he subido, sin miedo, ni reflexión, ni destino, ir… Mis alumnos nunca habían subido, mi iniciativa fue un descubrimiento. De Reus a Alcover, y de allí, andando, a la Ermita para llegar, después, al Nido del Águila. La vuelta en el tren, un aprendizaje… los billetes, el revisor, el movimiento, el no asomarse al exterior, el comportamiento cívico, el respeto…

Tuve un compañero, Fermín Miguélez, de León, pero bien acoplado y convencido, con el que hicimos buenas coses con los niños. Lindezas como ir de excursión andando por el asfalto en línea, o sea arcén, desde Reus al Parc Samà, lejos, varios kilómetros de polvo, sol y cansancio y, al llegar, hechos polvo, se me ocurrió montar un partido de fútbol al patio, y los niños, como si nada, corrían entusiasmados en busca del gol ganador. Mientras, el árbitro, o sea yo, deambulaba, lengua fuera, por el campo. Pero es que, hoy, he visto pasar un tren, y me he subido sin miedo, ni reflexión, ni destino, ir… para volver, y ver que el entusiasmo de los niños tiene la fuerza de la vida que empieza… viva.

Coses d'anar per casa


Els meus companys van de reparacions variades, xapa i pintura... l'un té la veu estereofònica i està empiocat i l'altre ha anat uns dies al dentista i li han extret un queixal que feia parlar. Per la meva part, ja gairebé m'ha marxat la tos, aquella enganxosa d'ex-fumador que acaba per posar-me nerviós. El cas és que porto una manta que no m'aclareixo, però això sí... a quarts de dotze ens trobem puntuals en aquest rabeig de pau que és La Xarxa, fem un Priorat i arreglem el món, que diuen que no va gens bé. És dia 25 d'abril, i aquest dia es quan cobrem els jubilats, a més de coincidir amb el dia que comença el "Tarragona dtapes", que sol estar força bé i crea un ambient viu on les alegries, rares de veure darrerament, circulen plàcidament pels sants llocs de la ciutat.
 
Si tenim salut, hem decidit que el proper pont farem un viatget de quatre dies. Toca Conca, i no sé ben bé perquè... les cases penjades, la ciutat encantada, que potser resulta un encant de ciutat, suposo que bones carns i la gràcia que jo sempre veig als pobles veïns. Bé, són quarts d'onze... vaig a estirar una mica les cames i fer un cop d'ull al barri. Fa una mica de vent solejat... coses d'anar per casa, allò de la quotidianitat. A la tornada, caldrà agafar la bici o caminar a bon ritme... aquesta és la idea sana!!

dijous, 24 d’abril del 2014

Los pueblos

Me encanta el pueblo de tierra y roca,
perdido entre montañas y nieves, cerca del río,
donde dicen que no hagas el nido,
coronando un bosque, volcado al mar.
Me placen los pueblos con naturaleza a mano,
pescadores, lobos de mar entrañables,
hombres de setas y espárragos, libres,
buena gente del campo, expertos,
ingenieros del cultivo y la subsistencia.
Me es una delicia perderme por sus vidas,
porque es como encontrarme con lo autentico.
Pueblo que hueles a barro húmedo,
a hierba fresca, a siega y a trillo.
Pueblo que te croan las ranas felices
y los vuelos de los trinos variados anidan
por las tejas de las casas de siempre.
Pueblo con la sempiterna iglesia,
que no tumbó la guerra ni el tiempo.
Mujeres y hombres de pueblo, orgullo,
que son felices y están aquí de siempre…
y no tendrán que volver, como tantos,
a la búsqueda de los orígenes sanos.
Siempre que puedo, me fascina
hablar con la gente mayor, en la plaza.
Ellos son la ciencia del tiempo y del campo,
ellos poseen el saber de las experiencias,
aquellas que les hicieron sabios y doctos.
Me encantan los pueblos, en ellos me encuentro
en un estado de comprensión, habitable y cálido…

El dia després de Sant Jordi

Vaig oferir de cor una rosa catalana, amb espiga de blat i cinta de senyera... feia bona pinta, a punt d'esclatar per esfullar-se però encara capoll d'esperança i de vida aromàtica. Però la Teresa, a més de dona, és la "meva" dona (si és que hi ha dones d'algú...) i mereix una nota d'aquell que pretén escriure buscant una mica d'encert entre les paraules. La meva nota deia així:

     "Quan l'amor no marxa i es queda amb ella,
     la rosa catalana és com la sardana, el més fermós estat.
     Quan per Sant Jordi flueix la nostra rosa,
     es multiplica el ressò de la pau, la màgia dels sentits.
     Quan per Sant Jordi, i embolicada en un paper de plata,
     l'or arriba al cor, l'amor esclata i... es constata"

I, com sóc un bon xicot, diuen, i a més m'he portat com cal, m'han regalat un llibre i, amb algun altre que em compraré, tindré la reserva daurada on nodrir d'intel•lecte. De tot destaca, com no, el que m'ha donat la Teresa... "Desig de xocolata", de Care Santos, que és el premi Ramon Llull d'aquest any i que ja va per la segona edició. Un amic m'ha fet arribar "Secretos de un Barça campeón", de Tomàs Andreu i Javier Miguel, que parla d'anècdotes i confidències del vestidor. Possiblement em compri un que es diu "L'altra", el títol és com a suggestiu... i també dels més venuts.

El oro existe, no lo duden

Hoy pululo por las malas sensibilidades, aquellas que circulan por los desánimos, gente hundida en la desgracia nihilista… El pseudo-bueno que acude raudo, en apariencia, para llorar contigo y acabar limpiándote sádico hasta la cera de las orejas nobles y, además, lo hacen impúdicos en el nombre de un Dios, de una fe, que no son más que su puente para la farsa y el hurto más brutal.

Conozco algún caso, no diré la secta ni el credo ni el montaje de acoso, que acabaron con la vida de gente honrada, con sus bienes, y todo con tendencia al beneficio de la obra. Río que desemboca al lujo del invento y conlleva a la desazón y a la miseria, sobretodo de la buena gente, llana, que está pasando por pérdidas o privaciones de un ser querido o de un amago de la vida…

Me indignan los que se arman sin mesura hasta los dientes, y lo hacen en nombre de la paz. Me sobrepasan los disfraces de bueno para captar encantos, voluntades, y luego succionarte hasta las entrañas. Tengan cuidado, amigos, no es oro todo lo que reluce… aunque el oro existe, no lo duden.

dimecres, 23 d’abril del 2014

Espurnes d'en mossèn Aragonès

M'ha caigut a les mans una publicació amb alguns pensaments d'aquest bon i assenyat home, i he tingut a bé de publicar-ho per si a algú, com a mi, li sap a bé, i també com a punt de reflexió...

On posar-se un mateix

Un sufí diu a Nasreddín:
- Jo sóc tan desinteressat que mai no penso en mi mateix, només em preocupen els altres.
- Doncs jo - contesta Nasreddín - sóc tan objectiu que, quan em miro, em miro con si fos una altra persona. Així, em puc permetre el luxe de pensar en mi mateix.

• Qui no s'estima a sí mateix difícilment podrà estimar els altres.
• L'amor es propaga per centres concèntrics.
• "L'amor: un no sé què, que neix no sé on, que ve no sé com i que dol no sé per què" (Camoes).
• La personalitat s'accentua amb l'exercici.
• "No hem nascut perquè hi hagi un home més al món. Hem de ser d'encàrrec" (Pérez Galgós).
• La personalitat és en l'home allò que el perfum és a la flor.
• L'egoisme no està a estimar-se un mateix sinó a acabar en un mateix.

Bé, se'n pot parlar de tot plegat, si més no pensar-hi... i mirar de veure-ho, com ho veus? No hi ha massa coses que siguin realitats indiscutibles, però també n'hi ha... almenys així ho crec. Sigueu feliços!!

Niños

Soy un privilegiado… desde mi terraza se ve una ojeada de mar y se observa el patio del colegio del Serrallo. A las once ya no suena la campana, ni el timbre, reina la música, mayormente con buen gusto, y los niños comparecen a gozar del descanso. Si puedo, bajo a ver el patio y me regocijo en las vivencias, observo y recuerdo, y me extasío y me conmuevo reviviendo las situaciones vividas en mis años activos, inmerso en el placer de las inhibiciones de cada recreo. Un tímido, que no circula, extiende los brazos por la mesa de pin-pong… su mirada indefinida muestra su alejamiento del entorno lúdico. Más allá, el grupito de niñas con pretensión de mayores, ellas ya hablan… de sus cosas. A los futboleros, que lo hacen con fe, les va el prestigio y el derecho al pecho, pos patio… Unos niños de color forman grupito a parte, destacan sus rizos de azabaches brillantes, su colorido en los vestidos, sus ojos inmensos, sus dientes blanquísimos al sol. Por entre los campos de juegos y deportes, un grupo de maestros peripatea, como debe ser, oteando los contornos, presenciándose fácil para los auxilios pertinentes. Colegio, niños, patio, el mar cercano… Compraré una rosa catalana, roja y amarilla, y escribiré unos versos al amor… Hagan ustedes lo mismo con sus adoradas Teresas. ¡Verso y rosa!

Una de records... amb reflexió

Sant Jordi, patró de Catalunya, festa de rosa y llibre, festa de l'amor, tot i que aquest sempre és una festa... amb tot allò que comporta una "festa". Però avui vaig de records força agradables. Uns dies abans, els professors de La Salle de Reus demanàvem als nens de les nostres classes que, amb permís dels pares, portessin llibres amb bon estat i que ja els haguessin llegit. La idea era poder vendre'ls tal dia com avui per recollir cèntims i ajuntar-los amb els que treien també de les roses. De tot plegat se n'encarregaven els alumnes més grans que muntaven i decoraven les seves paradetes de forma molt atractiva per a la venda. Els cèntims recollits anaven, van, a parar a PROIDE, que és un projecte mitjançant el qual La Salle ajuda, en fets concrets, als pobles necessitats, sobretot de l'Àfrica. Sé que tot el que sona a fundació o a ONG té mala premsa i allò que en diuen sense ànim de lucre molts cops s'ha demostrat que és falç... i tots tenim ben clar els exemples, però en PROIDE em consta que els cèntims recollits pels col•legis són portats personalment, molts cops, per professors voluntaris que, a més, es queden a treballar tot fent una obra concreta: un pou, una escola, un centre sanitari... Recordo que alguna companya meva havia anat i donava fe d'aquesta obra inqüestionable. Feliç dia de Sant Jordi per tothom!!

dimarts, 22 d’abril del 2014

Vuelta al cole

Mandé un mensaje de ánimo al mundo,
al docente, educandos y educados.
Mandé un aliento a la ilusión, a la vida,
y me recreé en la nostalgia y el ritmo.
Mi mujer, la de siempre, tuve suerte,
profesora, como yo, de vocación,
hace ya unos días que recela, vigila…
Ella también es metódica, ordenada y previsora,
y se prepara con celo y gusto.
Despertador, ducha y sonrisa…
se ve, nos vemos, en la fila con niños.
Estar cerca de los niños es como gozar
del aura de la que les hablo alguna vez,
son un resplandor, un remanso neto
donde siempre hay mucho que hacer…
Mucho bien y bueno que hacer
ante los procederes de buen fondo
con formas alternas, de los niños cielo.
Mis compañeros, el café de la entrada,
tiempos ha, el cigarrillo bajo el tilo,
los ánimos mutuos, las conversaciones…
aquellas variadas y repetitivas de los maestros.
Las anécdotas, las salidas de tono,
el eterno gracioso, el talento, la envidia,
el esfuerzo, la constancia, la gratitud…
Pienso en cuánto me ayudaron mis compañeros,
cuánto aprendí, sobretodo de los niños.
Vuelta al cole… ¡que seáis felices!

Res a veure amb allò de què l'amor marxa i ella es queda, res a veure en la disbauxa, Sant Jordi, el que mata l'aranya i d'on, per la seva acció, brota la rosa. Sant Jordi, el de la rosa sense espines embolicada en un paper de plata. Què trista ha de ser la vida sense amor... És com si al món no hi haguessin roses, com aquelles flors que cal que neixin a cada instant. Sant Jordi, qual Quixot, a favor de l'ideal, en defensa de les debilitats i del bé... I un llibre, encara que sigui a la tablet, un llibre amb rosa com a respecte a l'estimada. I per què no... un llibre amb rosa a l'estimat?

Sant Jordi, patró de Catalunya, festa de l'amor i la cultura... el nostre i el de molts, la nostra, el saber de molts, universal. Sant Jordi, roses i llibres, Rambla, plaça del poble, mentalitat, joia, paraula i pensament, aroma, perfum, bellesa de flor, també amb punxes, paraula també amb bilis de mala fel... Però jo sóc positiu, de bona fe, i no poso l'espasa al servei de la creu, jo poso la rosa guarnint la cultura, i faré algun escrit, sense amagar res, i diré a la vida que val la pena... si ens estimem.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Poetas... buena gente!

Perdido, envuelto, más bien encontrado,
lúcido y feliz entre placeres variados,
me presencio y me extasío entre poetas.
Yo, que quizás no tenga la gracia
que a ellos les dio el cielo,
pero sí el don del aprecio y del gozo,
el arte de subirme al sueño
por la belleza de los infinitos,
la facilidad para apuntarme fiel
incluso a las respuestas que no dieron…
últimamente he caminado ufano
por el tropel dialéctico y certero
de un profeta de lo profundo,
campo de reflexión sin desperdicio.
También me plazco con mis andares
por las sensibilidades más exquisitas…
y quisiera tener el verbo adecuado
para no desmerecer con mis aplausos
a las meditaciones serias y limpias.
Quisiera tener la palabra justa
para dar ánimo a las horas bajas.
Sin desprecio a la sencillez y a la verdad,
siempre soñé con tener alma de poeta,
ser buena gente sin ser hipócrita,
y expresarlo entre silencios luz
que propician tu entrega y bienestar…
Soy un aprendiz entre mis amigos poetas,
quizá un estudioso,
un aprendiz de buena gente…

Siempre podemos renacer mejorados

Una vez resucitados, nos vamos de monas…
es lo típico por mis tierras catalanas,
chocolates variados, pasta del Delta,
con pollitos unas y con huevos las nuestras,
todo indicando vida, nueva vida,
renacer con luz, fertilidad, borrón y cuenta nueva,
ahora con luz propia como para transitar por los caminos.
A veces, daría gusto alejarse del mundanal ruido
para, mejorado, volver al circuito.
Otras, nos sentimos con la ilusión
de ser uno de los saleros de la vida,
incluso referencia, mano amiga,
alguien con quien llorar o reír,
aquel alguien que deja un aura de bien
que parece limpiar las mezquindades…
Quién no quiso ser aquel, verdad,
del que amistad procuras, proximidad,
que sin tocarte abraza y si lo hace funde
en cielos de delicias tierra y realidad…
Cuántas veces se nos duermen los genios
y, pudiendo hacer, dormimos lerdos,
sin experimentar el placer de la entrega,
sin gozar de la felicidad que contemplas,
aquella que has proporcionado…
Creciente o no, seas luz y ejemplo,
no engañes y, sobretodo, no te engañes.
Siempre podemos renacer mejorados…

Potser parlo del Barça...

Les dinàmiques positives, el camí pla,
quan tot raja prou i bé, a temps.
Quan has sembrat bé i collit millor,
quan fins i tot el camí fa baixada
per acabar-ho d'adobar encara més bé...
A cops, tot és bonic i amb música,
sembla que les regles de l'ètica i l'estètica
s'agafen de la mà i fan de l'èxit ple
un resultat de la constància en l'esforç.
Sembla que la vida té una lògica
on la bona fe té el seu espai vital
i el món es mou amb coherència,
la pau interior no surt a la rifa
i la sensibilitat és la reina de la convivència...
En diuen pau, és el descans del sentit comú,
és el relax del ventilador de bones accions,
és la nit del dia de les bones obres,
el regal al nen que ha fet els deures...
i no és una bici, ni una maquineta nova,
és aquella satisfacció que experimenta,
personal i en veure l'entorn feliç.
Normalment, si fas bé, bé trobes,
però també hi ha dinàmiques negatives
en què no surt res, tot i intentar-ho.
Lamentable, sembla que res és el mateix...
ara en diuen fi de cicle,
que porta incorporat pèrdua de memòria,
de respecte, de comprensió i d'intel•ligència.
Potser parlo del Barça més feliç de la història...
Si realment és el final, el mereix amb honors!!

diumenge, 20 d’abril del 2014

Retorno

Vacaciones de parcela o pueblo, de campo o playa, familia, amigos… Recuerdos, presencias, vivencias. De jóvenes solíamos ir a Barcelona… ahorrábamos lo que podíamos, asaltábamos padres, padrinos, abuelos, y nos recreábamos en las películas de estreno, algún teatro en el Romea y también algún Molino, del que siempre salía triste porque no me cuadraban sus conceptos, aunque también me echaba unas risas. Juventud, donde comes mucho mundo con tus glándulas gustativas en forma, pero es después cuando saboreas profundo los placeres de ese mismo mundo.

Llega un tiempo en que ya no estás triste cuando vuelves de comerte la mona. Uno ya no va ni viene de ninguna parte. Estoy en mi tiempo soñado… voy a casa, a la mía del pueblo, y retorno a la mía de Tarragona y, además, me transito entre aplausos, me transcurro entre olas y olés… tanto que no sé el estado de mis indiferentes y de los enemigos, si los hubiera o hubiese, no tengo ni noticia para ayudarlos. Mi abuela, la sabia, solía decir (en catalán): "Fill del rei on vas, fill del rey d'on vens, tot allò que busques a casa ho tens".

dissabte, 19 d’abril del 2014

Cap a Tarragona

Havent omplert la reserva del millor oxigen, el plaer de la nostra parla activat, allò del català oriental enriquit pel pas i el traspàs de gent de tot arreu de les espanyes, rememorant la taula d'àvies i mares fent regnar el bacallà i la mona de Pasqua com cal i com només aquí sabem fer-ho... després d'haver viscut, gairebé en present, el record mai oblidat de la infantesa, amb la família i tots els llocs per on vas ser feliç, tot i que ara siguin quelcom diferent... sempre em passa el mateix, quan començo a ubicar-me i a agafar automatismes que em són propis, doncs, marxem...

El Pere a Barcelona, on té animalons i plantes pel pis dels quals cal tenir cura. La Mar ve aviat de Mallorca... Deltebre els espera, la casa mare, des d'on el gaudiran com a bons sibarites. Nosaltres cap a Tarragona, ciutat de qui no cal que us digui res... bonica, romana, romàntica, amb una delícia d'aprenent de riu, el Francolí, la meva mar amiga per plorar felicitats o per riure les penes, el bosc que, guarnit pel Pont del Diable, et transporta als contes de fades on els prínceps eren romans de calça curta i les nenes eren maques, fins i tot per la tarda. Una bona Pasqua per tothom i un brindis per la Resurrecció dels valors!!

Más Delta, tercer día

Hoy, siguiendo la tradición, tocarán alrededores, posiblemente pasaremos por el puente "Lo Passador", que siempre es un placer, para contemplar la panorámica del Delta desde una excelente posición sobre el río Ebro. Quizá pasemos por mi huerto de naranjos únicos, sobretodo por el sabor. Es un trozo de tierra entrañable, un vivo y activo recuerdo, siempre presente, de mi padre y, más después, de mi suegro. La comida aun no está clara, aunque parece ser que esta vez no vamos a innovar ni inventar nada. Sant Carles de la Ràpita, ya con aires de ciudad y con un importante puerto pesquero, podría ser considerada como un enlace con tendencias positivas entre nuestros pueblos y mi querida Tarragona. Llamaremos a Cal Mañá, por si tiene lleno y, en su defecto, al Casa Ramón, que también tiene su casta. Si la cosa se pone magra, Les Cases d'Alcanar son otro recurso perfectamente válido y altamente atractivo. Veremos… de momento son las diez de la mañana, hace un día espléndido, con sol de sábado que, además, es santo. Voy a ducharme y a ponerme guapo, así cuando la afición me reclame estaré en perfecto estado de revista. Tercer día por mi estimado Delta, una gozada, un placer, un sentimiento…

Al final, nada de lo previsto, por lugares gourmet de las cercanías… el lleno era total. Reconsideramos, ¿y si vamos al Delta Hotel de Deltebre, entre arrozales, con todo el encanto y tipismo del lugar? Acierto… un menú degustación con ahumados, chipirones, mejillones, patés, un arroz pelado y un pato con setas que dignifica las cocinas que en el mundo se precian, un postre casero, un vino joven de la Terra Alta, comarca sabia en hacer maravillas con las uvas, y un café corto, sin copa por respeto a Baco y al calor. Felices y a casa los tres. Hemos visto a Xesca, la perrita, y la hemos soltado por el patio. Toca siesta. Mañana volvemos a Tarragona, Pere a Barcelona.

Es diu Xesca

Té la pell de vaca, amb gràcia, la cua contenta, l'estada única.
Corre i et ve i es gira i es regira, s'obre de potes i et mira de reüll,
plasmant la seva entrega dolça... i marxa, i corre, i torna,
i para per fer-te la festa tendra i sincera.
És agraïda i torna els afectes, tots aquells que li plouen per tot arreu.
Qui la coneix, l'estima i l'anomena i és exemple i companyia, fidelitat.
És veu sana i contenta, feliç, torna els bons comportaments humans
amb trets millorats de correspondència.
Només cal mirar-la i torna dolcesa.
M'encanta veure com domina els seus espais, com corre amunt i avall
per la carretera, amb confiança de propietat i pertinença,
com ve sense problemes al xiscle amic, com resta a la cotxera quan cal,
com li agrada pujar al cotxe conegut, com fa la festa quan comptes amb ella.
D'alguna manera em recorda al Rex, un mig pastor mig dogo immens
que vaig tenir però, en la intimitat i arreu, feia el mateix
i m'esperava sempre, em feia festa grossa i sana...
Ella es diu Xesca, un amor tendre, dolç, natural...



Si et ve de gust

No és cap miratge, faig via, camino,
segueixo somiant i no vull despertar...
seguir dormint per no malbaratar el somni.
Una nit sense lluna, indiscreta ella,
amb estels fent pampallugues, juganers ells.
La Teresa i jo caminem la pau, vora riu,
fa una brisa suau, delicada, agradable.
Aquest és el marc de la realitat, la nostra,
com si no hagués fugit del somni.
Les nostres mans tenen converses profundes,
parlen de lo seu i nosaltres assentim.
És tot un plaer, un misteri de silencis
que són música simfònica al natural.
Mentre, les granotes rauquen, festegen...
L'aigua sembla tranquil•la, de cristalls,
y els horts propers són claca pacífica.
Enfilem un carril bici, mixt,
perquè també hi ha algun noctàmbul,
hi ha un banc de fusta per al descans,
vida pels bessons i els genolls i els anys...
El somni continua, no vull despertar,
si de cas, i com diria el poeta,
que ho faci tot anant per la riba,
agafats de la mà... de la Teresa,
i tenint una mida per a totes les coses,
tot i que jo puc estimar sense mesura,
i si a algú li ve de gust, doncs...
i si li queda temps, que tingui algun somni amb mi.

Luz propia, paz común

Todos conocéis mi amor por el Delta del Ebro,
su belleza natural me vuelve artista
y me sale el verbo emocionado y pleno.
Parece como si el cielo me diera la gracia
al llegar por estos lares de ingenio.
Me conmueve la gente franca, sencilla,
exenta de poses para ser vistas,
aquellas que sólo hacen los hipócritas crónicos.
Son gente que va de cara, proclamando trabajo y verdad,
amor propio, esfuerzo y sentido de convivencia.
La historia, aquella que cuentan los abuelos,
no la que te venden falsa y dirigida,
me cuenta la gracia y el tono lindo
de las gentes de mi pueblo amado,
de cómo crecieron, como una hierba más,
en el bosque llano de mar y río,
comiendo angulas como fideos,
cazando, casi con las manos,
las mejores carnes de pluma
y, entre las lagunas de aguas dulces y saladas,
los mejores peces, excelentes mariscos de todo tipo…
Mi abuela siempre daba las gracias a Dios, al sol y al agua
como brazos ejecutores de todo bien.
Mi abuela fue un habitante feliz
en ese paraíso que les suelo nombrar.
Ahora, quizá un poco mermado,
pero mi Delta aun tiene luz propia, paz común…

Restem al Delta

Em continuo recreant pel poble, avui pels afores, el canal, el de l'esquerra de l'Ebre, que rega tota aquesta branca d'arrossars. També el canalet del "Cartero", on de petits apreníem a nedar i la gent rentava la llana dels matalassos. Recordo que el canal era de terra i feia olor d'herbabona o menta, i l'aigua era neta i clara, vida. Avui és de formigó i l'aigua... marronosa. Els nens ja no es banyen al canal... llàstima, aquelles capbussades, aquella olor...

Ens hem apropat al mar amic, a la zona que en diem La Marquesa, on tirant cap a l'esquerra, en un no res, arribaves a la Punta per mariscar amb facilitat generosa i abundant navalles, musclos, cloïsses, catxels... Avui m'he decebut tristament... el mar s'ha menjat més d'un quilòmetre de Delta i ha esborrat el lloc per anar a la Punta. Mentre, es torna a parlar de minvar el riu, a mode de transvasament encobert. Des d'Amposta a Deltebre, el riu sembla que vagi cap amunt i l'aigua és, majoritàriament, salada. El Delta, Reserva de la Biosfera, en perill... El Delta, la millor versió del paradís... en perill.

divendres, 18 d’abril del 2014

Progreso, un suponer...

Me perdí en el recuerdo, una gozada,
me encontré entre las calles de barro,
ahora asfalto, duro y puro.
Alguna tienda persiste, pocas,
el nieto siguió la saga, un lujo.
La vecina me recuerda contenta
y yo le correspondo discreto,
cordial, educado, buena gente.
Más allá, unos pocos metros,
vive la que pudo ser mi reina
y cerca la que me esperaba,
y la que me negociaron sin éxito.
Sí, sí, uno tuvo sus fans, y las quiero
porque sé que me hubieran querido…
Mañana me iré a ver el río,
y lo haré por los atajos sabidos,
y pasaré por los huertos de nísperos,
la higuera de higos negros,
los naranjos aun con fruto.
Me adentraré entre las cañas
por el sitio donde había una noria
y los niños buscábamos regaliz.
Nostalgia, decepción casi, realidad…
en nuestro campo de fútbol hay cemento,
un bloque, como de ciudad.
Mucha gente ya no vive como antaño,
con tierra y árboles… chopos, plátanos…
Mi pueblo, en la vía del progreso,
así le llaman… a la desnaturalización.

dijous, 17 d’abril del 2014

Vacances al Delta

Ha vingut el Pere i hem anat a dinar al restaurant "A la vora de l'Ebre". El porta un tortosí que està prou familiaritzat amb el Delta autèntic i té un assortit de plats que els signaria qualsevol senyora de Deltebre. Hem estat bé, ens ha fet sentir bé i ha estat molt atent i correcte amb nosaltres, la qual cosa vol dir que tornarem, i que hi portaré als meus amics per assabentar-los, un cop més, de totes les gràcies que li veig al Delta. Després hem passat per casa a recollir quatre coses i... cap a la més bonica terra del món...

Obro la porta i veig les branques mare del primer niu, i les branques pare de la consistència. En entrar, un sospir de pau, un aire net, un acompanyament global, com si tots aquells que no hi són copsessin la seva presència després d'una cursa en fúria i placidesa... Hem anat al Mercadona per condicionar la nevera. De totes formes, ja portàvem bacallà per demà que, tradicionalment, les nostres mares cuinaven amb una llauna al forn, amb alls tendres i julivert. La Teresa i el Pere són a veure a Marcel•la, padrina del meu fill i germana de la Teresa. Sóc sol a casa... bé, sol no, molt ben acompanyat de records, gairebé presències, inestimables...

Se me eriza el vello

Se me eriza el vello más profundo,
aquel que fue vigoroso i ondulado
y ahora persiste en oro plateado.
Estoy en Deltebre, la casa cuna, madre,
y los recuerdos se presencian nítidos,
y los sofás me hablan y los ecos vuelven…
Mis padres saltan de las fotos, abrazo.
La mesa llena, Teresa, nuestro hijo,
una luz en cada silla, una alegría a compartir,
a sumar, a gozar…
En la otra parte de la calle, mis suegros…
también acuden raudos, más sillas, más vida.
Me recreo en la suerte del sueño,
colecciono sonrisas, atesoro verdades.
Estoy en Deltebre, la casa cuna
que mis padres sudaron, con ansia, sin desfallecer,
con todo el orgullo de la humildad.
Desde otra foto mi padrino me mira,
me pasa el brazo por el hombro,
siento alegría y protección.
La casa cuna, de pasillos altos,
habitaciones grandes, patio con pino.
El nido madre, con padre a juego.
Si no lo cuento mal, que va a ser que no,
comento con la historia y me habla…
de vuelos de retorno de otros nidos,
con igual diseño y escuela,
y me dice del ejemplo de la casa cuna.
Hoy… se me eriza el vello…

dimecres, 16 d’abril del 2014

La vida, una amplia calle

Suelo decir que el trayecto es una forma de vida
y la esperanza un lindo coche… si avanza.
Los sueños, las ilusiones, los logros, el sí…
lindo progreso en la carrera de los obstáculos.
Levantarse y arrear las energías, sacar fuerza,
continuar, avanzar sin pasar por encima de nadie.
Aves de paso, incluso las hay con destino,
otras no lo tienen tan cierto, amasan…
como para llevarse el patrimonio al cementerio.
Hay días que vamos de ciertos y sanos
y tenemos luz en el túnel y camino llano,
pero también hay días en los que parece
que no sólo se apagan lentamente,
sino que es algo más lo que perdemos.
Me gustaría pensar que sólo son momentos,
aquella en que nos seca la fe primera
porque el fracaso ha vencido al esfuerzo.
Es aquel gol que no llega, papa mi Barça,
después de hacer todo el desgaste y más,
aquel examen que no se aprueba,
aquel amor no correspondido, que duele,
aquella muralla, aquel pozo, aquel no…
La vida, la calle amplia, bifurcaciones,
cimas valles, llanos, piedras…
donde se esconden las peores miserias.
La vida la calle amplia, vida
por la que circulamos pese a todo…
algunos incluso estamos bien, a veces.
Una buena utilización de la esperanza
debe abocarnos a las escaleras de la felicidad plena.

Cop

Me n'adono que, darrerament, faig anar sovint expressions on surt el mot "cop": un cop vaig dir, vaig
fer, vaig escoltar... Així que, avui, m'he detingut en esbrinar com n'és de polifacètica aquesta parauleta:
  • A cop de: a cop de diners té tot el que vol.
  • De cop i volta: sense pensar-ho, bruscament.
  • Donar un cop: donar un cop de planxa al vestit.
  • Amb un cop: amb un cop de cotxe hi ets.
  • Cop de mà: treball que hom fa circumstancialment per ajudar un altre.
  • Cop d'estat: tècnica d'accés al poder polític per part d'un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses.
  • Cop d'ull: esguard ràpid: faig un cop d'ull i torno de seguida.
  • Un cop... (seguit de participi): així que, tot seguit que: un cop enllestit, vindrem.
  • Un copet a l'esquena: col•lecciona copets a l'esquena a mode d'afalacs.
  • Cop: encontre violent, brusc, d'un cos contra un altre: em vaig donar un cop al braç, has sentit quin cop de porta?
  • Un cop de puny: li ha donat un cop de puny que ha quedat estabornit.
  • Tenir un cop de ratera: expressió que es diu al Delta i que significa que no hi és tot, faltat, semblant a allò de mancar-li un bull com a les guixes.
Bé, que us copegi una pluja de petons de llum!!

dimarts, 15 d’abril del 2014

Se mueren los pueblos

Ya lo saben, me encanta la poesía bucólica,
los remansos de paz entre las sombras del bosque,
los ríos que han dejado de ser fieros
y, en la templanza, son patria de sosiegos.
La paz de la aldea, el pueblo, la pedanía,
el barrio que toca al canal con chopos.
Ya lo saben, nunca fui un Atila,
más bien he pisado la hierba con delicadeza,
procurando no ser un estorbo antinatura.
Es para mi un placer la riqueza de los verdes,
aquellos que hacen sombras de húmedos,
cobijos de los ensueños, lechos de la paz.
Siempre quise dirigir los sueños,
buscar la felicidad relajada, el deber cumplido,
el no hacer daño a nadie, ni sin querer…
y, en el delirio de las explosiones de placer,
ser el rey de los intrépidos vagando entre noblezas
por el pueblo llano, incluso con costas,
incluso montañoso o de valle profundo.
El pueblo siempre es llano y sano,
trabaja y vive, sueña en verde.
El pueblo sirve, calla en demasía,
lo explotan lo matan, poco a poco…
El pueblo sufre las heridas de los despropósitos
porque sus gentes, de trabajo y justicia ávidos,
sienten que se les va la vida
y su mirada entre los verdes se apaga…
y se mueren los verdes, se muere la vida,
se muere mi poesía bucólica…
¡Se mueren los pueblos!

Vacances de pis i Delta

Ahir vam anar a fer un tomb per Tarragona i vam poder visitar la Catedral, que estava oberta. Feien una celebració pròpia del dilluns Sant relacionada amb els olis, no menys sants, que després s'utilitzen en diferents menesters. Hi havia molts mossens, alguns dels quals eren homenatjats per tants anys de dedicació al seu ministeri. El cas és que la vam recórrer amb tota tranquil•litat i, fins i tot, vam poder sortir al Claustre i vam fer-ne fotos força interessants.

Vam fer un bon reportatge d'algunes parts de Tarragona, amb fotos de la muralla, alguna de la Rambla, el Moll de Costa al Serrallo, i qualsevol cantonada que ens sonava a romana. Volíem dinar per la part alta, on hi ha bones taules, però de mica en mica vam anar baixant fent fotos i xerrant i trobant algun possible dinador, com El Tiberi, tancats per festa setmanal, així que vam acabar dinant a l'Arrosseria on, evidentment, en dilluns no tenien el millor dia precisament.

Dijous vindrà el meu fill, el nostre, i anirem al Delta i farem mones, faran, i serà tot un plaer reviure pares, sogres, avis, poble, infantesa, parla, sabor de parla i terra... Mentre, demà potser ens regalem un Ca l'Amadeu, a Vilanova d'Escornalbou... us ho recomano!!




dilluns, 14 d’abril del 2014

Las buhas tienen buhitos

Cierro los ojos, sueño, mejor veo…
aquella paz interior, donde los silencios
son tan profundos que se oyen, perfectos,
los latidos del corazón, órgano rey,
el que no engaña y te delata lúcido…
y es la mejor razón de toda incoherencia.
Me entró suave, lenta, con tino y tacto,
regocijándose entre las afinidades,
ornamentando todo con besos de certezas,
sonrisas luz, ojos caricia, manos vida…
Tomó posesión, lo tuvo fácil, vino como una calma,
como un regozo, un soplo,
un oxígeno de aromas de ternura, aliento…
Vino… para quedarse, segura, sin miedo,
volando rauda entre mis latidos,
sin instalarse ni poseerme como esclavo…
sólo dejando ver su miel en vuelo,
su definición de alas cobijo, su tiempo,
su referencia, su latido parejo,
aquel que sólo se escucha entre silencios,
reflejos de multitud, voces de la paz interior…
Cierro los ojos, sueño, mejor veo…
un vuelo de almas, música de más latidos,
suspiros de los compases y de los ritmos.
Quizá no hay nada en el alma
que primero no haya estado en el corazón…
"Nihil est in intelectu quod prius non fuerit in sensu"
Debe ser por eso que las buhas tienen buhitos…

Vivències

A cops, la boira embruta les ulleres, i el vidre brut et nega l'accés als somnis... De vegades, un sotrac de doble galta t'adreça i un ressentiment flueix. Sembla que hi ha gent per a tot, amb els depòsits plens de mala llet que, amb un somriure, proclamen la seva perillositat, perquè, segons diuen, no la gasten habitualment, és per estrenar. Pot tenir-se un control de mala bava... costa, com són també difícil d'evitar els efluvis de la decepció y el fracàs. Potser que aprenc més quan callo, però cada riu té les seves eixides...

Parlar des de l'explosió de reserves, després de tocar-te el voraviu interior... en aquests casos és quan te n'adones que has desaprofitat una bona ocasió per callar. Si acumules foc, l'acabes traient, crema. Tampoc cal conduir-se tal con raja, sense pensar tot allò que dius en lloc de dir tot allò que penses. Sovint, les evidències poden ser la boira, aquella que ennuvola i no neteja. També poden ser una referència que obre un camí al sol del dia... Les evidències!! Em sorprèn aquella gent que diu que no canviaria res de la seva vida. A cops, canviaria la vida, d'altres... a mi.

diumenge, 13 d’abril del 2014

Arte y libertad

Me duelen los peces de la pecera, mis peces, de formas y colores espectaculares… aunque los cuido y los mimo y les hablo y les varío el menú i el agua. Me ponen triste los peces pescados, de nevera, aunque me encantan, pero si no los veo, mejor. Tampoco los acuarios son mi devoción, aunque llevé a mis alumnos y aprendimos todos de cerca. Pero no deja de ser como un preso, con libertad controlada, vigilado, un reo con comida y oxígeno.

No me puedo estar… qué cerca está el mar donde viven los sueños y los misterios, también de los peces. Los de agua dulce no borran fácil su río potente, de recorrido inmenso, de temperatura justa y comida natural. Uno, cada día se bautiza con la palabra libertad. Me encantan los toros por el campo, por los verdes de su espacio propio, luciendo su majestuosidad y noble arrogancia para júbilo de las vaquitas risueñas. No me gusta que se lidie a los toros y, encima, a su proceso se le llame arte. Arte es la creación, la belleza natural en libertad… arte es la Naturaleza con agua y mimo, arte es la poesía de un verso en tu poema.

Bona Pascua!!

Per aquestes dates, sempre em vénen records de poble i escola. La mona, la nostra, la típica del Delta, de pasta amb recepta pròpia, sense cap invent de xocolata negra o blanca representant mil formes i guarnides amb pollets de disseny. Allí pastàvem tots, t'havies d'arremangar perquè, un cop t'hi posaves, en feies per complimentar tothom. Quedaven, queden... que encara en fem, molt atractives, a més de molt bones. Hi havia cops que, reunits tots els membres de la família, cadascú es feia la seva. Fèiem una anella de pasta, de forma rodona o d'el•lipse i, després, s'hi enganxaven uns ous de gallina bullits, per acabar amb una generosa guarnició boletes d'anís i de confits que li donaven, donen, un atractiu que crida l'atenció, sobretot per esmorzar amb la llet, o per berenar, o per les postres dels àpats principals. També hi ha gent a qui li agraden farcides de cabell d'àngel o d'algun tipus de melmelada i, fins i tot, el meu fillol que és molt llaminer, hi posa trossets de xocolata. De qualsevol manera és bona, diferent, original, típica... Del temps de l'escola, recordo alguna celebració típica a la capella, també que pintàvem uns ous impresos on els artistes es lluïen com cal i alguna reflexió adient. Bé, aprofitant l'ocasió, desitjo una molt bona Pasqua a tota la gent de bona voluntat...

dissabte, 12 d’abril del 2014

Nostalgia

Quizá mis esperanzas han perdido riqueza,
quizá ritmo o ansia, pero no verdad.
Semana Santa, la Pascua, Resurrección…
Vacaciones, exámenes, notas, padres…
Pueblo, "padres", mona, "pastissets"…
La Fe, con mayúsculas del pueblo llano,
la de mi abuela rociando la calle cercana
con agua de cisterna limpia y pura…
Era el día de Resurrección y se la veía feliz,
cantaba mil alegrías y lo hacía en su lengua,
que es la mía, el catalán, gloria de mis orgullos…
"Ratetes, ratetes, sortiu del forat,
que el nostre Senyor ja ha ressuscitat".
Son bellos recuerdos, bellos…
Aunque mi hoy tampoco está mal.
Teresa de vacaciones, las merece…
volaremos, aún más juntos si cabe,
espolvoreados por unas mágicas gotas de luz,
evidentemente con la presencia esporádica,
pero inestimable, de nuestro hijo.
Juntos nos pasearemos por lo entrañable,
haremos unos días de Delta de l'Ebre,
que es como hacer paseos por el cielo,
gozando de cada recodo del río,
de la mar amiga, de la llanura,
del sentir profundo de lo propio.
Pascua, Delta, río… que no me lo maten,
¡que lo ampare toda la fuerza de la Resurrección!

Temps eren temps

Un era el savi oficial de la casa, la família, els amics, els pares... Oh, és que el nen estudia fora, a Tarragona, és molt llest, diuen, i bon xiquet... i jo, doncs, em deixava estimar i queia sovint en el parany de parlar en raó, com aquell que la te bona i nova. Hi ficava l'ànima, hi havia coses en les quals era la solució i d'altres en les que em suposava o suposaven que era un màquina a mà, a l'abast. Tot això té un risc, per irreal, per l'esforç en mantenir l'estatus i per la sotragada que suposa quan algú, una mica racional i normal, et fa aterrar i t'allunya de la ximpleria.

Recordo haver perdut tota una nit per resoldre un problema d'àlgebra que s'havia plantejat al bar del meu oncle. Al dia següent, gairebé tremolant, vaig donar la resposta adequada, però irreal, com si m'hi anés la vida. Semblant em passava amb els exàmens quan els treia bé... un heroi sublim, quan fallava alguna cosa... em fonia. No hi havia mida, ni estabilitat, ni lògica. Un cop, al bar, vaig jugar una partida d'escacs amb un pagès de mans immenses, que gairebé no li entraven les mans per l'escaquer per moure's entre les peces, però tenia una visió de ment esbargida, allò dels habitants del Delta de l'Ebre que poden mirar lluny perquè no hi ha muntanyes, em va guanyar amb una facilitat ratllant, gairebé, amb l'insult. Va ser una bona lliçó, un primer pas... A partir d'aquí, i tot i venir de l'educació del blanc o negre i ser una víctima d'aquella deformació educativa, vaig anar comprenent que una majoria de coses tenen el color del cafè amb llet...

Res és més important que l'accés al camí que et porta a ser millor persona. El saber no és el reg de la vanitat, més aviat una realització personal per acabar-la servint millor als propers. Ara, cada cop que hi penso, no veig res que fóra natural, encara que tampoc hi veig malícia, més aviat esforç, primer, i sobretot el dels meus pares, en què els seu únic fill no els ajudava, estudiava... i fora, i també el meu, que era una gloriosa víctima de l'entorn i sense remei. De totes maneres, temps eren temps... de pares, família, amics, únics, especials...

divendres, 11 d’abril del 2014

Els déus de l'Olimpo

I no parlo d'un Messi al ralentí fent els mateixos quilòmetres que el porter en el seu darrer partit de futbol, o de Ronaldo, fet un bany de llàgrimes constant i arremetent contra tot allò que no es belluga al seu favor, menys quan li xiulen un penal fora de l'àrea... però, avui, no vull parlar d'aquests déus sinó d'una mena de personatges, tipus Cruyff o Rumenige, que són, un suposar, la veu que clama per damunt del bé i del mal i es creuen gairebé infalibles. Per les nostres contrades, Cruyff cavalca de nou, posant solfa als seus ressentiments contra aquesta junta directiva i contra Rosell, encara que ja no hi sigui, i contra tot allò que li barri, d'alguna forma, el seu accés a la "pela", bé... ara euro.

Són els oracles del món del futbol... nosaltres tenim aquest i a Alemanya tenen al senyor Rumenige, que es fica amb Guardiola, que és un altre déu que ho ha guanyat tot i, evidentment, li fa ombra. L'alemany es fica amb el tiqui-taca i amb que s'ha de jugar més directe, mentre el Bayern quanya la lliga amb trenta punts de diferència del segon i és a "semis" de la Champions. A cops, és trist veure que hi ha gent que no veu més enllà del seu nas. Es creuen únics, irrepetibles, i van dient aquella rucada que jo vaig dient en broma alguna vegada: "Només em faria por lluitar contra mi".

Un nuevo por qué...

El por qué de los porqués, quizá sí tiene por qué decirse, ¿por qué no?
¿Por qué los ríos se salen de madre y no aguantan el caudal que baja?
¿Por qué las labias se desmadran y sus decires vociferan incoherencias?
¿Por qué la incomprensiones se proclaman y generan sorderas sin diálogo?
¿Por qué la constante actualización de los besugos para deleite del propósito del poder?
¿Por qué las lágrimas nos lloran y nos muestran ciertos y veraces?
¿Por qué se siguen tirando piedras al peral y éste, noble, devuelve rico fruto?
¿Por qué se sigue escupiendo al cielo si, impertérrito, te cae encima toda malicia que descargues impúdica?
¿Por qué no hacemos lo prometido y prometemos lo no hecho?
¿Por qué llenamos los vacíos con otros huecos de estropicio y el vacío es más vacío y oscuro?
¿Por qué el pozo no tiene fin y, en el viaje, mueres sin remedio?
¿Por qué es triste el salario del miedo para vivir, sin vivir, de farsa?
¿Por qué la reducción de las sonrisas cuando éstas son escapes del alma?

dijous, 10 d’abril del 2014

Esmorzar

L'havíem ajornat, per allò de què s'ha de fer una cosa millor, per deixar de fer-ne una bona. Però avui l'acord era total, el dia immillorable, la coordinació a l'oli, el lloc únic, les ganes precises i el plaer d'estar junts, indiscutible. Hem enganxat a l'Òscar fora de joc, perquè avui no tocava, no era primer divendres de mes, i a més no havíem avisat ni donat cap pista. L'Òscar és eixerit i ben despert, i de cop s'ha posat les piles i ha estat amb la millor disposició. La curiositat d'avui ha estat en l'observació de la condició artística que tenen els plats que confecciona la mare de l'Òscar... Sabeu allò que diuen de menjar amb els ulls? Doncs, és ben cert: uns popets de mar, cuinats com cal i, a més, encerclats amb tires de pebrot que, per cocció i sabor, no fallien en res la qualitat de la salsa ni el gust del popet. En Fernando ha volgut bacallà, que també feia una pinta genial i amb guarniments de viandes a l'alçada. Ho hem acompanyat amb Elios del Priorat, un cigaló y un xarrupet d'herbes, que acaben d'espiritualitzar la situació. Després, hem caminat fins al Miracle per pair i arreglar el món. Demà serà un altre dia. Avui ha estat genial, immillorable!

Mis músicas

El ruido con el que rueda rauda
la ronca tempestad, todo retumba.
Las músicas del pánico se acercan,
me voy entre nubes de niebla, viento.
Los hijos de Eolo aclaran el día,
el mar ruge y se exalta con furia,
parecen de fiesta, los peces saltan,
los ligeros, los grandes aletean albricias…
Me encantan las aguas bravas de azul,
pero ya estoy en casa, el rumor sigue,
las ramas se tuercen, las hojas vuelan…
Cierro, abro la música, mis músicas:
Alborán, Diango, Adamo, Serrat, Sabina,
Paco Ibáñez, Llach, Mozart, Vivaldi…
¿Han probado un vino con sofá y música,
imaginando cómo acompasar los silbidos del viento?
Teresa me sirve, para todo infinito,
y yo soy con quien comparte sofá
con vino y música, realidad en paz…
Diango transmite soplos de corazón,
se aguanta la cabeza, musiquea con arte,
los suspiros se le ondulan modélicos.
Se me ha colado un Sergio Dalma,
de voz rasposa y letra directa.
Ahora Ibáñez, galopando sin parar.
Serrat me lleva al mar y Llach…
por los sueños de las sonrisas tristes.
Sabina lo sobrevuela todo… con ironía.
Mis clásicos son para olvidar malicias…

Estaria bé... veure el sol

Estic gaudint del repòs dels dimecres. Anit vaig fer tard a la televisió, una darrera sessió de Mentes criminales en va tenir la culpa, però van acabar atrapant el dolent, confessant els crims, i amb els bons explicant la moralitat basant-se en allò que no s'ha de fer. He dormit fins a dos quarts d'onze... Bé, he fet un pipi a les set, però les junyides han estat correctes, sense tos, tampoc he sentit marxar la Teresa... Ella, discreta i silenciosa, no fa soroll només música i aroma de convivència, allò del respecte, la pau i el bé, l'amor de temps, aquell que no passa, l'habitual, aquell on frueix l'harmonia dels silencis, no hi ha converses en va, ni supèrflues, les veritats són còmiques i a la cara, les accions sempre en pro d'una construcció eterna de dies plens. S'han fet les onze i sóc a la taula, amb la bata i escrivint, un plaer, i més quan se'm creua la Teresa. Per cert, té els vacances a tocar i vindrà el nostre fill, Pere, i anirem al Delta, i farem mones i pastissets, que en saben un pou... Em vestiré, estaria bé... veure el sol...

dimecres, 9 d’abril del 2014

No me tapen las niñas

Madre mía, cómo andan las niñas… poderío, desparpajo, movimientos de vals.
Atrás quedaron los abrigos de afuera y los arropes de adentro, más suaves.
Cielos, qué soltura que despeje, qué aire…
Recuerdo mis palabras a la quinceañera, a mi sobrinita "Titi",
en progresión constante de arte y armonía belleza natural.
Decía, convencido, quizás osado por la estima y por la confianza:
"Yo te haría ir desnuda de acicales, cualquier cosa que te pongas o te pintes,
fuera delito macular la esencia con envoltorios que perturban el contenido…"
La niña, inteligente ella, todo orejas, captaba el mensaje de la buena fe,
se descoloraba un poco, se desguarnecía otro poco… y se naturalizaba un mucho.
Y yo sonreía para mis adentros para desembocar en unas risas,
diciendo… y aún te sobran piezas.
Por favor, no penséis que soy un viejo verde, al menos por lo de viejo…
ya que, por lo verde, pues bueno, ya sabéis… la verdura del campo,
el frescor de las hojas, el color de la esperanza, los sueños,
las posibilidades de las regeneraciones…
¡Madre mía, no me tapen las niñas!

Tristesa al Congrès

Tristesa, ineptitud, farsa, decepció... no perquè aquests adjectius siguin sorpresa, que no, i ja se sap el peu que calça cadascú, però què limitats, què enrocats, quina manera de fer anar el no diàleg de besucs de cap de roc. De totes maneres, tot i el lamentable espectacle que ha contemplat el món amb un cert interès, no mancat de "divertimento", cal treure alguna conclusió, moltes interpretacions i, també, la confirmació de reafirmar-me en els meus convenciments. Recordo que Felipe González, aquell que va ser l'esperança de molts, meva no, i que ara viu com un rei, va dir allò que, en un principi, em va fer gràcia, però que ahir vaig acabar de comprendre: "Somos iguales, pero algunos más iguales que otros". Ara ho entenc, senyor Rubalcava, amb quí són més iguals vostès, s'assemblen tant que fins i tot vosaltres sembleu rics i sords, certificant que aneu de la mà per repartir-vos el pastís periòdicament... penós.

Dels representants del Parlament, el millor el Sr Herrera, tot i que quan es mou per casa em sembla una mosca collonera que, sense voler-ho, paralitza una millor unió cap a la llibertat... però, ahir molt bé. I els altres dos, a joc, tan clars i ferms que, a Madrid, no els van voler entendre i això, a mi, no em desagrada. Menció especial al senyor Coscubiela que, para mi, és el congressista que més gaudeix dient-los el nom del bacó i, a més, se li veu que xala com un nan. Doncs bé, aquest bon senyor, entre altres coses, els hi va donar una lliçó de diccionari i d'interpretació de la reina del mambo, és a dir la Constitució, aquella que utilitzen a la carta quan els hi convé, o la santifiquen com immaculada quan els seus interessos així ho demanen.

Bé, hi hauria molt que comentar però, per acabar, en mi no ha canviat res, em sento igual de fotut i pagant el beure i, a més, mal vist, amb els finançaments sense complir, la meva llengua atacada, l'educació entre míssils ideològics, la cultura del 21% d'IVA, etc. Com m'agradaria campar per la galàxia on ens envia el senyor Montoro, o ésser un habitant de l'illa on ens envia el senyor Rajoy. Salut i respecte, diàleg, però entre persones... segur que n'hi ha. L'honestedat lubrica els músculs de l'ànima, ens empara davant la justícia i enforteix la voluntat de lluita. D'altra banda, a les ànimes rectes les complementa el diàleg assossegat. Aquest darrer concepte, extret del llibre Victus, de l'Albert Sánchez Piñol.

dilluns, 7 d’abril del 2014

Ho diu la cançó

Sabeu allò de l'esperança vital, aquella mena de convenciment i fe en què, com diu la cançó molt bé, qualsevol nit pot sortir el sol... Un estava cavalcant per les rutines, després dels meus 33 km de bici i en plena migdiadeta de sofà, amb musiqueta ambiental, d'aquella que no molesta gens i quan l'escoltes és com una pluja fina, reparadora, aromàtica, que venç tota resistència d'inhibició per transportar-te pels millors somnis. Sovint, em surt el sol ditxós... això de ditxós ho dia l'àvia i em feia molta gràcia i, de vegades, ho faig sortir com a homenatge...

El sol surt cada cop que s'obre la porta i la Tresa arriba de l'escola, cada cop que sona el telèfon i qui em parla és el meu fill.. i em diu que tot va bé, amb salut i pau. El sol em surt cada matí quan vaig amb els companys, preparats, i anem de bosc o riu, o platja... això sí, arreglant sempre el món. El sol em surt quan penso en l'escola i em preguntava com podia ajudar els nens... Qualsevol nit pot sortir el sol... ho diu la cançó!!