Temps eren temps

Un era el savi oficial de la casa, la família, els amics, els pares... Oh, és que el nen estudia fora, a Tarragona, és molt llest, diuen, i bon xiquet... i jo, doncs, em deixava estimar i queia sovint en el parany de parlar en raó, com aquell que la te bona i nova. Hi ficava l'ànima, hi havia coses en les quals era la solució i d'altres en les que em suposava o suposaven que era un màquina a mà, a l'abast. Tot això té un risc, per irreal, per l'esforç en mantenir l'estatus i per la sotragada que suposa quan algú, una mica racional i normal, et fa aterrar i t'allunya de la ximpleria.

Recordo haver perdut tota una nit per resoldre un problema d'àlgebra que s'havia plantejat al bar del meu oncle. Al dia següent, gairebé tremolant, vaig donar la resposta adequada, però irreal, com si m'hi anés la vida. Semblant em passava amb els exàmens quan els treia bé... un heroi sublim, quan fallava alguna cosa... em fonia. No hi havia mida, ni estabilitat, ni lògica. Un cop, al bar, vaig jugar una partida d'escacs amb un pagès de mans immenses, que gairebé no li entraven les mans per l'escaquer per moure's entre les peces, però tenia una visió de ment esbargida, allò dels habitants del Delta de l'Ebre que poden mirar lluny perquè no hi ha muntanyes, em va guanyar amb una facilitat ratllant, gairebé, amb l'insult. Va ser una bona lliçó, un primer pas... A partir d'aquí, i tot i venir de l'educació del blanc o negre i ser una víctima d'aquella deformació educativa, vaig anar comprenent que una majoria de coses tenen el color del cafè amb llet...

Res és més important que l'accés al camí que et porta a ser millor persona. El saber no és el reg de la vanitat, més aviat una realització personal per acabar-la servint millor als propers. Ara, cada cop que hi penso, no veig res que fóra natural, encara que tampoc hi veig malícia, més aviat esforç, primer, i sobretot el dels meus pares, en què els seu únic fill no els ajudava, estudiava... i fora, i també el meu, que era una gloriosa víctima de l'entorn i sense remei. De totes maneres, temps eren temps... de pares, família, amics, únics, especials...