Tristesa al Congrès

Tristesa, ineptitud, farsa, decepció... no perquè aquests adjectius siguin sorpresa, que no, i ja se sap el peu que calça cadascú, però què limitats, què enrocats, quina manera de fer anar el no diàleg de besucs de cap de roc. De totes maneres, tot i el lamentable espectacle que ha contemplat el món amb un cert interès, no mancat de "divertimento", cal treure alguna conclusió, moltes interpretacions i, també, la confirmació de reafirmar-me en els meus convenciments. Recordo que Felipe González, aquell que va ser l'esperança de molts, meva no, i que ara viu com un rei, va dir allò que, en un principi, em va fer gràcia, però que ahir vaig acabar de comprendre: "Somos iguales, pero algunos más iguales que otros". Ara ho entenc, senyor Rubalcava, amb quí són més iguals vostès, s'assemblen tant que fins i tot vosaltres sembleu rics i sords, certificant que aneu de la mà per repartir-vos el pastís periòdicament... penós.

Dels representants del Parlament, el millor el Sr Herrera, tot i que quan es mou per casa em sembla una mosca collonera que, sense voler-ho, paralitza una millor unió cap a la llibertat... però, ahir molt bé. I els altres dos, a joc, tan clars i ferms que, a Madrid, no els van voler entendre i això, a mi, no em desagrada. Menció especial al senyor Coscubiela que, para mi, és el congressista que més gaudeix dient-los el nom del bacó i, a més, se li veu que xala com un nan. Doncs bé, aquest bon senyor, entre altres coses, els hi va donar una lliçó de diccionari i d'interpretació de la reina del mambo, és a dir la Constitució, aquella que utilitzen a la carta quan els hi convé, o la santifiquen com immaculada quan els seus interessos així ho demanen.

Bé, hi hauria molt que comentar però, per acabar, en mi no ha canviat res, em sento igual de fotut i pagant el beure i, a més, mal vist, amb els finançaments sense complir, la meva llengua atacada, l'educació entre míssils ideològics, la cultura del 21% d'IVA, etc. Com m'agradaria campar per la galàxia on ens envia el senyor Montoro, o ésser un habitant de l'illa on ens envia el senyor Rajoy. Salut i respecte, diàleg, però entre persones... segur que n'hi ha. L'honestedat lubrica els músculs de l'ànima, ens empara davant la justícia i enforteix la voluntat de lluita. D'altra banda, a les ànimes rectes les complementa el diàleg assossegat. Aquest darrer concepte, extret del llibre Victus, de l'Albert Sánchez Piñol.