Una barba blanquinosa, amb cura, passada pel sabó cada matí,
que, només pel fet de no haver d'afaitar-se, paga la pena.
A més, sembles de seny i de pau, reflexiu, i de bé, i de bo...
Una música suau sense paraules, una migdiada en dilluns feiner,
una pau interior, un desig, un somni...
Un cafè amb tu o amb l'altra que, entre respectes, no va ser tu.
Una matinada amb somriure fi, producte del somni millor somiat.
Un respecte a la diversitat, un silenci, un regal cada silenci, o un frau...
Se'n diria pedagogia de l'alliberació, tota una feina feixuga, complicada.
A cops, m'agradaria dir allò que em separa... sóc català de soca-rel,
definit, cofoi, i a cops l'entorn proper es proclama, s'anuncia, com un producte
típic d'allò que a mi em crema l'orella: "Unidad de destino en lo universal",
quan jo l'única pàtria mare que conec és la dona del meu pare estimat...
i, aquesta, era catalana pels quatre costats.
A cops, costa aguantar els respectes, però la vida també és això, conviure.
Cada alè que m'arriba em reafirma, cada cop més, cada cop millor, ple, total.
Plaers de la vida... parlar davant la rialla de la incomprensió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada