dijous, 31 de desembre del 2020

Carta a l'Any Nou


Estimat, 

et desitjo una bona estada entre nosaltres... ja saps que jo sempre desitjo el bo i millor per tothom, i aquest any que hem passat ens ha deixat molt atrotinats, malferits i sense moral, i és que tenim una realitat difícil d'activar i de reconduir. Et demano, primer que res, un aire net, gens contaminat i sense cap mena de pandèmia, més o menys mutada, que ja ni ha prou d'aquest color, una vida normal, on la gent treballa, va al bar i al restaurant, els nens a l'escola i els jubilats a fer un tomb pel sol... i que la gent pugui abraçar-se i fer-se petons, si us plau! Molt bon Any, de tot cor, amics!! 

Pere Bonet Margalef

dimecres, 30 de desembre del 2020

La fotja i la polla d'aigua

En Pere, el nostre fill, viu al poble, a Deltebre, i els seus amics caçadors, quan hi ha tirada, li regalen algun ànec, fotja, polla d'aigua… Així que nosaltres tenim la sort de poder gaudir, alguna vegada, d'un bon arròs de fotja, rebò, amb un sabor molt intens, molt especial, i les polles d'aigua a la brasa, amb carxofes rostides, son una delícia per als sentits… Un dia d'aquests, també ens tocarà fer els honors a tot plegat...

 

Seguim a Deltebre


Fa molt fred, seguim menjant tot allò previst… espatlletes de xai, bous de mar, faves amb pernil i herba bona, avui pasta amb llonganissa de Tarragona (una passada) i, amb aquest temps, doncs ens convida a fer "calent", la nostra menja més típica i més apreciada i, aquest cop, potser ho farem amb una mica de carn de porc (cua, os d’espinada, pota, morro, galta…) que, evidentment, li dóna tot el sabor adient… i aviat tornarem a fer funcionar la brasa amb carxofes i carn variada, llonganissa...


La família


Quan veus la família et brolla la sang, notes aquell reconeixement, aquella afinitat, aquella acceptació i veus la preocupació real i sincera pel teu estat i sents el mateix per ells. Noto a faltar, especialment, a Conxita, la meva cosina sempre amable i acollidora, la meva font d'informació, que em posava al dia de tot allò que passava al poble i a la família. Passar per la botiga i no veure-la se'm fa "durillo"... tot i que el seu fill és un molt digne hereu de tot plegat, un molt bo jan...

 

dimarts, 29 de desembre del 2020

Mi corazón agradecido


Mi soledad acompañada… en Deltebre proclama toda su máxima expresión, aquí lo tuve todo, lo tengo todo, mi mujer y yo seguimos viniendo a casa, a la mía o a la suya, que las hemos heredado de nuestros padres, en la mía vive nuestro hijo, y en la suya su hermana, así que seguimos estando en casa, en cualquier parte… y, por supuesto, la compañía de los que estarán siempre en mi corazón agradecido.

Callos


Hemos probado los callos del bar de la plaza, buenísimos según el dueño... “mi mujer ya los hace mejor que mi madre”, nos decía el buen hombre, y sí, no están mal, bien cocinados, pero con alguna crítica para mi gusto... son muy líquidos, con algún garbanzo, pocos, y con alguna especia que le destroza un poco el sabor, son callos al estilo madrileño dijo, todo y que él es de León. Particularmente, y sin despreciar a nada ni a nadie, me gustan más los nuestros, un poco más picantes, un poco más espesos y, por supuesto, sin esta especia que no le pega y le da mal sabor...

 

Petits grans plaers de la vida

Una dutxa calenta, un arròs de la Teresa, un cafè curt, la forma amb la que la mare em tallava les ungles, que gairebé no notaves que fes res, una cervesa a l'estiu, un ametller florit, o un taronger, o un cirerer, els pastissets de la sogra, el suc d'anguila de la mare, l'abraçada del pare, la complicitat de l'àvia, la sapiència del meu primer mestre, els amics de petit del poble, els companys de classe, els companys de claustre, la lluna plena, la mar en calma, un roser blanc, una clavellinera, una alzina, una pineda, un riu, un banc… i, evidentment, la Teresa, un plaer, un regal diví.

 

dilluns, 28 de desembre del 2020

Els Reis al poble


En el meu temps, no es portava gaire això del Pare Noel, les joguines les portaven els Reis i els nens havíem de fer herba, posar-la en un cabàs i deixar-lo a la finestra de la nostra habitació... i el dia següent els pares treien l'herba i deixaven els regals. Calia veure els ulls de la canalla... jo sempre recordaré la meva primera pilota que em va regalar l'oncle Benjamí, o una cartutxera amb dues pistoles de plàstic, amb les quals em pensava que era un xèrif de les pel·lícules de l'oest americà. Santa i bonica innocència la dels nens... en aquests temps jo era al poble.

 

Canelons de Sant Esteve

La nostra i molt estimada amiga Mar, ens ha regalat una safata generosa de canelons, els fa molt bons, boníssims, i nosaltres només hem de posar la beixamel (la Teresa la broda), una mica de forn i tot a punt per seguir la tradició dels canelons per al dia de Sant Esteve. Som al Delta, a Deltebre, a casa, ara del fill, pau i tranquil·litat, dormim molt rebé, estem relaxats, tot i el vent que per aquí es habitual, ara molt gelat, massa...

 

És molt dur...


No hem fet dinar ni sopar de Nadal amb la família, allò de "Per Nadal cada ovella al seu corral" s'ha complert en escreix... hem fet un soparem al de la cunyada, érem quatre, i hem dinat a casa nostra els mateixos. Amb la resta de la família, anirem quedant puntualment a fer un cafè i ens desitjarem el bo i millor per a ara i sempre. Bé, toca això, esperem que per poc temps, ja cansa tot plegat, és molt dur!!

diumenge, 27 de desembre del 2020

Mi tiempo


Estoy al otro lado del misterio, del frío y la noche de invierno. Estoy lejos del anhelo y de la vehemencia, de la búsqueda de imposibles más allá de los sanos principios posibles. Estoy en aquel tiempo en el que ya no tengo muchos frentes abiertos, quizá algo vencido por tantas decepciones, no por todo aquello atado y bien atado que sigue vigente sino por mis políticos de cabecera, que no son capaces ni de consensuar una línea única y anteponen el poder a la unidad...

 

Regalos

Regalos, regalos y parabienes, fantasía, ilusión, Papá Noel, la carta interminable, las cartas... en la escuela, en cada familia, en los comercios, etc. Y luego vienen los Reyes Magos de Oriente, en caballo o en camello, que llegan por tierra, mar o aire, ahora ya en mil versiones. Y más regalos, tantos que ya no sabemos qué pedir y acudimos a la televisión para ver qué nos quieren vender… Recomiendo una prudente racionalización, ya que llevar al niño a excesos inútiles no le hace ningún bien. Ver que, después de muy poco tiempo, la mayoría de cosas ya no le hacen ninguna ilusión, proclama una revisión de los procederes...

 

Ganas de acción


Si amaina el frío y el viento, me muero de ganas de ir al huerto… las naranjas han de estar de lujo, también quiero ver los arrozales de cerca, el río que viene cargado de las últimas lluvias, también el mar, que come Delta como aquel que cata un manjar y no puede dejar de tragar. Tengo ganas de oír hablar a la gente de mi pueblo, tan apasionados ellos y con su lenguaje tan especial y característico, que a muchos les suena a chino. Tengo ganas de acción y Deltebre, amigos míos, da para mucho, mucho que ver y mucho que sentir...

 

dissabte, 26 de desembre del 2020

Estamos en Deltebre


Estoy en el comedor, presiden mis padres y nosotros al medio, su obra, y más fotos de familia, y una titulación de mi hijo, y un par de cuadros que me regaló un familiar, y otro que es un ramo de rosas que me regaló un alumno y, para acabar, un conjunto de fotos de mi hijo, de pocos años, destacando una en la que lleva un traje blanco que le hizo mi madre, hecha por un fotógrafo profesional… Bien, tengo el sentimiento especial de cada año, he tomado posesión, mañana me dedicaré a visitar a la familia... un pajarito me ha dicho que va a aumentar, ¡espléndida noticia!

 

Tot a punt

La Teresa fa bosses i maletes, tot a punt… els regals per a les nenes, fins i tot l'amic invisible que potser no podrem fer, el dinar preparat, les espatlletes de xai, els bous de mar encomanats, el cava i el vi del Priorat, el torró artesà, l'amor de sempre que farà presents fins i tot els absents… Fem recompte de mascaretes i ens endurem de sobres, i potser farem algun regal al Pere… Per a nosaltres, el Pere, és el millor regal de sempre, el nostre fill.

 

Vivir de tu aroma

  
Miro la flor, aquella que nació en mi sendero,

aquella que no corté y persiste lozana alegrando mi vida. 

Te miro, siempre lo hago, desde los inicios... 

hasta el presente más cercano y, pese al tiempo, 

cada día es noticia, cada segundo es una ilusión, 

una confirmación de aquella tan mágica esperanza 

...que parecía un sueño navideño. 

No, no corté la flor, más bien me planté en tu jardín, 

ahora, ya casi en mi invierno dorado, 

vivo de la persistencia de tu sano aroma...

 

divendres, 25 de desembre del 2020

La Llum

Fred, molt fred, boira espessa,

de sobte, una calma suau, 

no fa tant de fred, clareja la boira,

neva, una neu més blanca que mai, 

cau a poc a poc, enfarina de valent 

...i de bonic tot el paisatge,

el poble i els afores, el riu és tot glaçat, 

la muntanya s'ha tenyit de blanc intens, 

immaculat, i allà, en un corral, 

entre la llum d'una estrella diferent 

i l'escalfor d'una mula i un bou, 

una Verge dóna llum a la Llum… 

Bon Nadal a tothom, salut, pau i bé, amor!!!

 

dijous, 24 de desembre del 2020

Passa el temps

Al poble ens veiem els que encara hi som, gairebé els recordo de petits, jugant a l'era, fent el partit de futbol de cada dia, us diria, fins i tot, el joc de cadascú, la cara i els comportaments… Ara ja diem allò “Deu meu i aquest és aquell…”, i suposo que quan em veuen a mi deuen pensar el mateix. Recordo que vam fer un dinar commemoratiu dels vint-i-cinc anys d'haver acabat la carrera i l'espectacle també va ser bastant lamentable, i molts gairebé no ens coneixíem, així és la vida, passa el temps i tu avances amb ell...

 

Tú eres mi todo

 


Noto tu voz amiga, tu mano cerca, tu aroma suave, 

escucho tu propuesta, tu consulta, 

me deleito por tu siempre afán de consenso y afinidad… 

Tus manos tibias, tu conocimiento de mi,

tú, tú sonrisa presente que se instala incluso en tus ojos, 

y así ellos hablan, transmiten en silencios luminosos, 

la proclamación de nuestro abrazo perpetuo…

Vamos andando por la vida, sin afán de gloria ni laurel ninguno, 

tú eres mi todo, mi todo que todo lo hace fácil, lindo, sublime...

 

Una delicia poética


Hoy voy de despedidas, del mar de Tarragona, del río Francolí, del puerto y del patio de la escuela, mañana ya sin niños… Nos vamos a Deltebre, unos días, para llenar de buen oxígeno todos nuestros depósitos. Nos esperan los brazos abiertos de las nostalgias y también los del presente. Ya me veo divisando el Delta  del Ebro, entre río y mar, un sueño, una delicia poética...

dimecres, 23 de desembre del 2020

Bon all tendre

Us faig saber que ahir la Teresa va fer una escalivada, albergínia i pebrot vermell, fet a la flama, pelat i amb sal i oli d'oliva, i un all tendre, fins aquí tot normal i habitual, però la notícia és que per primera vegada en la història del món mundial, l'all tendre era fet, criat a casa, crescut a la terrassa tancada, al costat de les orquídies que ja rebroten a pressa feta. Boníssim, la Teresa i jo li hem trobat un meravellós gust de bon all tendre...

Brisa fría

Gozo de la calma de los vientos, lo llaman brisa, ahora fría… Empieza el invierno con buen pie, parece que tendremos una Navidad y días posteriores de mucho frío, ya me veo en el pueblo… Mi muy amado pueblo huele a alcachofas a la brasa, de las casas sale humo, calor de hogar, huele también a carne de caza, a la brasa también, huele a familia unida, a amor del bueno, del auténtico, sano. Soy como aquel buen turrón que siempre vuelve a casa por Navidad...

Todos la siguen

  
Veo que la luna vuela, así como locuela,

igual que lo hacen las ardillas, de pino en pino,

en la libertad de su bosque, tan Mediterráneo él… 

Parece que las estrellas también se mueven, 

quizá con cierta admiración más que envidia, 

parece que hay una estrella nueva... 

que tiene un brillo especial, una luz mágica, 

una dirección única, segura... y todos, todos, la siguen.

 

dimarts, 22 de desembre del 2020

Un santo varón, mi padre...


Son tiempos de nostalgias, de recuerdos entrañables de aquellos que nunca se fueron, ni se irán… Mi padre y yo, de muy niño, en el huerto, el regando el maíz y yo matando alemanes (bichos) de las plantas, luego nos sentábamos debajo del inmenso níspero para beber agua y reponer fuerzas y, a veces, antes de ir para casa, nos íbamos a tomar un aperitivo, antes de comer... me encantaban las olivas rellenas y los berberechos. Mi gran padre, un muy buen hombre.

 

Andar


Andar, he aquí la gracia, la gracia, el juego y el orgullo de hacerlo, sin pararse… Ahora juego a esconderme de la gente, vaya panorama patético, pero es así, así lo aconsejan y yo me pierdo por los espacios no frecuentados, que durante la semana son más fáciles de encontrar, no así los fines de la misma, donde todos los espacios de paseo habitual están súper ocupadísimos...

 

Montar la Impala

Cuando iba en bici, mi bici, aquella que llamaba Impala, me preocupaban los días de viento o de sol excesivo, y de lluvia claro, y si me enteraba antes, no salía y entonces, y de acuerdo con los compañeros jubilados, nos íbamos a andar por las zonas ya conocidas y que estaban protegidas. De repente, no sé muy bien porqué, he dejado de ir en bici cuando, sobre el papel, mis piernas estarían más relajadas sobre la bici que caminando… Bien, la próxima primavera, si me llega la cuerda, intentaré montar otra vez la Impala, que ahora está triste y sola, como la escuela...

 

dilluns, 21 de desembre del 2020

Los perros de los pisos

Son perros de ciudad, claro, y se ladran entre ellos como reivindicando no sé qué. Otros, cuando los llevan de paseo, se les ve con un contento encima, con la cola al viento y las orejas al quite que son una delicia, y hacen carita de perdón, como diría Teresa, gran amante de los perros. Cuando los sueltan por el césped del río, juegan como si fueran amigos de toda la vida...

 

Un arròs de la Teresa

Volíem anar a ver un tomb i quedar-nos a dinar per algun lloc, però ja ens fa respecte sortir massa i ens hem quedat a casa… La Teresa ha fet un risotto, amb gambes i xampinyons que ha resultat boníssim, al punt, melós, saborós... bé, un arròs de la Teresa. De primer ha fet uns cabdells de forma artística, amb un formatget fresc i vinagre de Mòdena. Millor que al restaurant, ¿veritat?

 

El cor ple d'ella

Un va observant i, de sobte, diu... doncs mira, sí, és oportuna, lògica, natural, té aquella timidesa plena de vida i de futur, és una nena amb tot el seu potencial immaculat… I tu te la mires i vas confirmant totes les observacions i, a més, fins i tot et regala un somriure d'invitació… i veus com, de mica en mica i en accelerada progressió, es va introduint en el teu cor, i veus com s'instal·la en l'apartament més luxós del meu habitatge, i tu et penses que ets un artista i que en saps un pou de tot plegat, quan es possible que ella ja feia temps que t'havia clissat... i, ara, ja era on volia ser. De totes maneres, tinc el cor tot ple d'ella...

 

diumenge, 20 de desembre del 2020

Tots al cor...

Aquestes són festes de records entranyables… la mare sempre deixant els vestits a punt perquè les clientes els poguessin lluir a les festes, o a la cuina, tot fent la sopa de galets, farcits amb una piloteta de carn, que eren tota una delícia. Sovint em ve a la memòria el brou que feia la mare, era únic, una autèntica meravella… Record viu del pare, la mare, un oncle i jo, tots a taula, és Nadal!!

Mirar el río Ebro


Me gustan los espacios libres, cerca del río, el río Ebro, aquel que formó un Delta tan hermoso y tan maltratado por el mar y la incompetencia de nuestros políticos… pero esto es otra historia lamentable. Uno les hablaba de mirar el río, arriba y abajo, hasta donde alcance la vista, y soñar con la belleza tan natural de la naturaleza viva, que hace que el Delta del Ebro sea una muy buena reserva de la Biosfera...

 

Ver el conjunto


Por encima de la mascarilla,  
unos ojos enormes como el mar, 

mar de cielo, mar de luz y dulzura, 

azul de miel, esmeralda, aguamarina, 

como una caricia al corazón y a la sensibilidad.

Me gustaría acercarme, sin prisa, 

para no perturbar la paz y la luz del momento, 

y bajarle la mascarilla para ver el conjunto, 

que supongo del todo mágico, 

y regado de su sonrisa más sublime, exquisita...

 

dissabte, 19 de desembre del 2020

Una lágrima alegre


Me cuesta un poco de entender, pero hay gente que odia las fiestas navideñas, supongo que les puede el amargo efecto de las ausencias y que no superan las sillas vacías, aquellas que tanto amor contenían… Yo también, en algún momento determinado, sufro el apagón de las ausencias pero paso, con cierta rapidez, a revivir los excelentes momentos que pasamos, de amor y paz, y hasta me cae alguna viva lágrima de la mejor alegría...

 

El retorn a la normalitat


Ara, gairebé caldria preguntar, un altre cop, on van els petons i les abraçades que no donem, la tristesa que produeix, només pensar amb la gent que no solament no es podrà abraçar sinó que, fins i tot, no es podran veure físicament, perquè la pandèmia torna a accelerar a pressa feta… De totes maneres, en aquest temps, un recorda l'abraçada tan ferma del pare, la dolcesa infinita de la mare, els petons sonors de l'àvia i les abraçades de la resta de la família i dels amics, quan venia al poble de vacances. Desitjo de tot cor, el retorn a la normalitat, Bon Nadal!!

 

De la mà per la llum...


Anem de la mà pel fred i el carrer fosc,  
aquell del primer petó furtiu, o menys, 

on fins i tot la lluna es va fer minsa i discreta.

Anem cap al foc de brasa, 

foc a terra de la casa del poble,

ja som a punt, aviat tindrem la nostra, 

i anirem de la mà, per la llum, per la vida...

 

divendres, 18 de desembre del 2020

El pati de l'àvia


Sempre recordo el pati de l'àvia, ple de vida i activitat... una cisterna d'aigua potable, un petit forn on feien pa per a casa, una figuera, oques soltes que guardaven el recinte amb molta cura, un parell de corrals amb porcs, fins i tot alguna truja de cria, gallines soltes prop d'un paller on es posaven lloques i treien unes pollades impressionants, un colomar on l'àvia em feia pujar, algun cop, a la recerca d'algun petit per al brou...

 

Bona llum a tothom

Avui fa menys fred, miro per la finestra,

ja és de nit, fosc del tot... 

Davant un bloc de nou plantes, 

totes amb la llum encesa,

i a cada casa una vida de llum i esperança,

un món, com diria la meva àvia, 

cada persona ho és un món,

i cada pis amb llum és el seu món. 

M'encanta veure els pisos amb llum…

Molt bona llum per a tothom, ara i sempre!!

 

Los jubilados tienen tiempo


Tengo tiempo para observar, con parsimonia, una flor, un árbol podado, unas suculentas, el paseo del río, mi mar amigo, el patio de mi escuela cercana... porque me recuerda constantemente mi vida de profesor. Tengo tiempo para que el sol se ensañe conmigo y que la brisa me rescate a tiempo.Tengo tiempo para contar mis cosas y emocionarme con los tiempos pasados y presentes. Estoy jubilado...

 

dijous, 17 de desembre del 2020

Records nadalencs


M'agradava aquest temps de final de trimestre amb les nadales que tan bé preparàvem a l'escola. Recordo l'últim toc de l'especialista en música que la deixava llesta per anar a la capella, on tothom feia cara de felicitat, hi havia música de nadales, moltes llums enceses i molta alegria. Recordo amb plaer les nadales: "Les dotze van tocant", "La pastora Caterina", "El vint-i-cinc de desembre", "Pasqual"... “Festes d'alegria, pasqües santes de Nadal…”, així acaba una nadala que m'agradava molt.

 

A Deltebre... de nens

Som a Deltebre, som nens petits i anirem a cantar nadales per les cases del veïns i dels amics. Jo em posaré una pell d'ovella, que la mare ha tret d'un tabard del pare, i agafaré la guitarra de joguina, uns guants de llana i un passamuntanyes... i ma iaia farà paracotes amb figa, i alguna família farà un coc de maçana, ràpid o de iogurt, i ens convidaran, i ens faran passar dins casa, i ens faran cantar, i nosaltres morts de vergonya, però farem una bona gatzara nadalenca i ens ho passarem força bé...

 

Regalets per a les nenes

Hem anat a ver un tomb per les Gavarres… la idea era comprar algun regalet per a les nenes petites de la família però, en principi, la Liah que viu a Toulouse (França), han decidit de no venir, ja que poden tenir problemes de confinament… Bé el de l'Arlet ja el tenim i el de la Tessa, per a la qual teníem una idea fixa, no ho hem trobat, si més no, allò que nosaltres volíem... però, a l'arribar a casa, per Internet, ho hem aconseguit i demà ja ens ho faran arribar, així que, ja ho tenim, i a la Liah... li farem a l'estiu.

 

dimecres, 16 de desembre del 2020

Cual lagartos al sol


La gente tiene ganas de vivir… el bar de la plaza tiene las mesas exteriores muy llenas, hacen el vermutillo y la tapita de rigor, hablan fuerte, ríen felices, como sueltos, liberados… Hay distancias, mascarillas, no veo que nadie fume y todo parece en orden, y yo, por supuesto y como siempre, feliz de ver gente feliz. Me encantan los días, las horas de sol entre fríos navideños, y ver la gente cual lagartos en plena libertad...

 

De la plaza al patio de la escuela

Y en la maceta de las suculentas, una maravillosa intrusa amarilla, la margarita de flor minúscula, que brilla al sol y le da un oro lindo al conjunto. Más allá, me espera el patio de la escuela, una clase está haciendo una tabla de educación física, la profesora premia con un aplauso al que logra tocarse los pies con las puntas de las manos, veo un niño regordete, con cara de simpático y muy flexible, que llega al suelo con las palmas de las manos, todos se quedan mirando, todos le aplauden...

 

Espejo y sombra


He leído una frase que me ha gustado mucho: "En la vida es importante tener un amigo que sea, a la vez, espejo y sombra. El espejo nunca miente y la sombra nunca se aleja"... Aquel amigo que nunca te miente, que es como tú misma consciencia, que es capaz de hacerte llorar con su próxima sinceridad y, al mismo tiempo, nunca se aleja y es capaz de llorar contigo de la misma manera que antes ha compartido risas y tus momentos más eufóricos… Dicen bien, cuando comentan que un buen amigo es uno de nuestros mejores tesoros más preciados, ¿verdad?

 

dimarts, 15 de desembre del 2020

Dinars de diumenge

Al llarg de la meva vida sempre han estat entranyables els dinars a casa dels diumenges. Allò que explico de la sopa i olla, o el pollastre de corral a la cassola, o la clàssica paella mixta, que la mare feia tan rebé. Amb la Teresa, gran cuinera ella, la paella ha anat evolucionant, fins a tal extrem, que li ha tret la carn i només la fa amb marisc, sípia, gambes i algun escamarlà... és una paella marinera, diferent, però boníssima. Potser un cava Brut Nature, algun cítric del meu hort, sobretot les mandarines que ara estan divines, i com no el cafè curt i aromàtic... Salut!!

 

Vent

Forta ventada a Tarragona, 

vent d'aguts d'arbreda, 

de cables de la via del tren,

remor de mar, fulles que volen, 

fins i tot alguna torreta d'alguna terrassa.

Aquest vent podria ser un bon missatger,

va ràpid, segur, jo li poso a l'abast... 

el meu desig de pau i bé per tothom, 

salut i llibertat, treball i actituds 

...honestes, honrades, 

que capgiren els fraus vigents.

 

Un amor que se fue


Vuelan los suspiros, los aromas...  
de las sombras salen sentimientos, emociones, 

parece fácil encontrar ADN en el ambiente, 

por aquí pasó mi amor, es una brisa dulce y suave,

aire limpio y noble que siempre, incluso en su ausencia, 

llena mi alma ávida de amor… 

Acudo por todos los espacios que ocupó, 

y la veo toda luz y afinidad, se huele a rosa blanca y a pino, 

y a mar de invierno, con un cierto alboroto y lindo cosquilleo… 

Vuelan emociones, a la busca y captura 

...de un amor que ya no regresó.