Al poble ens veiem els que encara hi som, gairebé els recordo de petits, jugant a l'era, fent el partit de futbol de cada dia, us diria, fins i tot, el joc de cadascú, la cara i els comportaments… Ara ja diem allò “Deu meu i aquest és aquell…”, i suposo que quan em veuen a mi deuen pensar el mateix. Recordo que vam fer un dinar commemoratiu dels vint-i-cinc anys d'haver acabat la carrera i l'espectacle també va ser bastant lamentable, i molts gairebé no ens coneixíem, així és la vida, passa el temps i tu avances amb ell...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada