dilluns, 30 d’abril de 2012

Hem estat a Lleida

La Teresa, que ha fet pont, i jo, que vaig d'aqüeducte sens fi, hem anat a Lleida i l'hem passejada sota la pluja fina i transitable. Tot i el temps poc avinent, ens ha sorprès la presència de força gent, amb paraigües, circulant tranquil·lament pel carrer Major o per les proximitats del Segre. Des del pont de l'afluent de l'Ebre, hem vist molts ànecs de coll-verd amb les seves parelles i, fins i tot,alguns grups de deliciosos aneguets.

Hem visitat l'església de Sant Pere, que estava oberta, i hem fet alguna foto. Després hem entrat a una oficina d'informació i ens han indicat com arribar a la Seu Vella, antiga catedral amb importants restes de pintura i escultura monumental. Per poder accedir-hi hem hagut d'agafar unes escales mecàniques i un ascensor però, tot i la pluja, ha valgut la pena i hem fet algunes fotos.

Tot i la superficialitat de la visita, pel poc temps i aquest desagradós, Lleida m'ha semblat un museu extraordinari per la seva bellesa i varietat artística: edificis modernistes, Catedral Nova, d'estil barroc; Arc del Pont - Indibil i Mandoni; Adoberies; Església de Sant Llorenç, romànic-gòtic; Conjunt Monumental de Gardeny, amb una església romànica del segle XII; Palau de la Paeria, romànic civil i neoclàssic; Museu Roda-Roda, de vehicles antics; Dipòsit del Pla de l'Aigua, segle XVIII...

Bé, prou bé, m'ha sorprès gratament tot plegat... tot menys el menú de degustació del Celler del Roser, on no hem trobat una encertada correspondència en la relació preu-qualitat-servei. La Teresa i jo hem estat a Lleida i ens ha agradat. Hem estat junts... a Lleida.

video

diumenge, 29 d’abril de 2012

Excursions amb els alumnes

Fèiem sortides molt maques, procurant que tinguessin sempre allò que ha de tenir una bona excursió: una raó científica, de descoberta, de coneixements... però també amb el seu rerefons lúdic i divertit, per fer un dia de convivència diferent i agradable.

Recordo que, a tercer de primària i amb el professor Miguélez (al cel sigui), vam anar caminant fins al Parc Samà i, en tornar a l'escola (La Salle de Reus), encara van fer un partidet de futbol. També solíem anar a Alcover en tren (molts nens no havien anat mai) i d'allí a l'Ermita del Remei i, algun cop, arribàvem fins al Niu de l'Àguila per un senderisme preciós i a vegades complicat. Recordo un parell d'accidents, un al Parc i l'altre al Niu, que em van ensenyar que s'ha de ser prudent i previsor, i que tot, a l'escola, ha d'estar preparat amb molta cura, i les sortides encara més.

A quart de primària, i amb les meves companyes Txell i Marga, anàvem al Delta, on els parlava de l'arròs i les angules, les polles d'aigua (els nens reien sorpresos) i ànecs de coll-verd... Anàvem a l'Ecomuseu a veure el silur i altres peixos típics, fèiem el viatge en barca recorrent els darrers cinc kilòmetres de l'Ebre fins arribar a la mar... Era un dia Delta, especial, bonic, diferent.

Cada any anàvem al zoo de Barcelona... vaig acabar amb més de trenta visites. Em posava al davant i fèiem el recorregut pel parc, sense oblidar res: dofins, mamífers, rèptils, ocells, herbívors, zoo domèstic... Em sabia tots els raconets, lavabos, llocs per dinar... Recordo que, a l'hora de dinar, havíem d'espantar els coloms, sobretot per la professora Marga, que la posaven molt nerviosa, però ho passàvem bé. La professora Txell portava Mikados (unes barretes de xocolata) i jo solia portar una mica de pica-pica: olives, cloïsses, musclos... Estàvem bé, i la canalla gaudia emocionada i sense perill.

Els darrers anys vam començar anar de colònies. Primer, a Tamarit, on vam passar una nit en vetlla per un incendi proper d'on ens arribaven cendres preocupants. Després, les vam fer a Vilanova de Prades, on també estàvem molt bé. Finalment, vam acabar a casa, a Sant Martí, una propietat de La Salle, on el nostre estimat professor Àlex i la seva senyora viuen i en tenen cura.

Tots, records bonics, amb esclats de nens, olor de llapis, música de teclats... vida, única, de professor.

dissabte, 28 d’abril de 2012

Interessant


Perquè m'interessa, potser sense ser-ho, o perquè n'és... d'interessant. De fet, hi ha encara algunes fites, proclames, persones, situacions... que susciten el meu interès. Penso en el nervis d'honradesa del meu fill en la defensa del seu projecte d'il·lustrador, després de l'esforç i acurada preparació. Penso en cada vegada que surt el sol, en cada cop que la Teresa obre els ulls, en la constància amb què la meva mare anomena el seu marit, mort fa més de quatre anys...

M'interessa la veritat i l'amor, sincer, autèntic, real, el que surt del cor, aquell que és la millor raó de tot plegat. Sóc fidel a la naturalitat, a la veritat, a tota aquella veritat que no és muda. Em captiva la generositat i la bondat, tot aquell bé que fan les persones a dos mans, i una no sap el que fa l'altra. Mai combregaré amb el cinisme ni l'hipocresia... més aviat sóc addicte al respecte a la sinceritat, a l'anar de cara, de dia i amb plenitud de llum i sol.

És força interessant l'amistat quan no es confonen les identitats, la implicació quan la idea és noble i sana, la complicitat quan no és un joc de somriures d'incertesa i amb el despropòsit com a fita. Una de les riqueses més preuades de la vida és que, de vegades, pots estar sol i pensar en tot allò que et va passant... Moltes coses tenen la seva gràcia i t'inviten a la reflexió i a la gratitud... d'altres, són menys gratificants i dius que no són gaire interessants perquè no ens interessen... la vida continua...interessant.

divendres, 27 d’abril de 2012

Adéu Guardiola, hola Tito...

Guardiola plega, buit... diu que s'ha buidat i necessita emplenar-se. Guardiola plega, ple... de la satisfacció que dóna el compliment dels deures. Tot m'ha passat en un no res. Són quatre anys instal·lat en l'excel·lència dels comportaments esportius i humans. He estat tant bé, tant a gust, tant còmode, tant a prop del pou, de la més neta i millor aigua, que ara, tot i esperar-ho, i fins i tot entendre-ho, tinc aquell estat en què em quedava a final de curs quan perdia els meus alumnes que promocionaven.

Estic decebut perquè vivia en perpètua il·lusió, gaudint del futbol, únic i incomparable, que fa aquest equip. Com a barcelonista, m'he sentit ben representat i he viscut entregat i aplaudint les actituds de tots els tècnics i jugadors, tant dins com fora del camp. Bé, la vida continua... Desitjo que el món del futbol faci justícia i el tingui sempre com a referència tècnica i de qualitat humana.

Sembla que el seu substitut serà el Tito Vilanova, la qual cosa m'ha sorprès de forma agradable... primer, perquè això fa pensar que la seva recuperació és un fet i, després, perquè fa més viable una continuïtat en aquestes maneres de fer tant correctes. En Tito ha estat el braç dret d'en Pep, l'home de confiança, el seu millor complement per aconseguir tanta meravella damunt la gespa.

Adéu, Pep i gràcies!! Hola Tito, benvingut, tot i que ja eres aquí!!

Alt, ros, guapo...

Evidentment, un és baixet, morè i més aviat lleig, però algun cop he gaudit d'una certa comicitat. En plena classe, reclamo l'atenció de tothom... "ei!! fixeu-vos bé, obriu els ulls i em mireu... i què veieu?, doncs un professor alt, ros, guapo, intel·ligent i tal.." Aquesta era una forma de transportar la classe, a través de la broma, cap a un centre d'interès on, a partir d'aquells moments, possiblement s'hagi guanyat la predisposició adequada per a encarar qualsevol tema o explicació.

Recordo que tot això generava bon ambient, llimava altres situacions menys agradables i feia el dia més simpàtic. Fins i tot, al llarg dels anys, alguns alumnes t'ho recorden, en veure't pel pati o al carrer.

dijous, 26 d’abril de 2012

Rafel Puig i Valls

Caminant pels itineraris, prou ben senyalitzats, que hi ha pel Pont del Diable, es pot llegir alguna referència als germans Puig i Valls, sobretot a Rafel. Aquest bon senyor va néixer (Carrer Riudecols) i morir (Quinta de Sant Rafel) a Tarragona. Era enginyer industrial i, després, també forestal, i parlava cinc idiomes...

Puig i Valls va protagonitzar una llarga lluita en defensa del medi natural. Convençut de la necessitat de promoure el respecte als boscos i la repoblació forestal, instituí el 1899 la Festa de l'Arbre a Catalunya. És considerat un precursor de l'educació ambiental. Per la seva finca va plantar gran quantitat d'espècies d'arbres, amb clara voluntat pedagògica.

Actualment, una part és el Parc de Sant Rafel, de la ciutat de Tarragona, on hi ha un medalló amb la seva efígie...

Elegia

Composició poètica de tema trist i planyívol... 
amors i tempestes, castells esmicolats, retallades perpètues, 
batecs de desesperació, esperances perdudes, 
núvols negres, sense sol, ni lluna, ni pluja... 
"Todo es vil materia, pudredumbre i cieno". 
Decadència total, tenebra fúnebre de foscos atzabeja, 
trons i més trons, absència total de llampecs, sense cap llum, 
tristesa, negats d'ànim i força, estàtics, fredes estàtues, 
sense líquid, sense llàgrima, sense alè, sense vida...
Muntanyes cremades, construccions paralitzades...
no s'escolta la ràdio del paleta, ni el pirop,
ni el soroll de les màquines... Sinistre total.
No sentim tampoc la sirena de les ambulàncies
perquè s'han de pagar i no n'hi ha...
No ens sentim, no hi som...

Amb la boca petita

El Madrid tampoc jugarà la final de la Champions. La dècima haurà d'esperar i jo, que no faré cap festa, ho sento una mica, però amb la boca petita... Sóc "culé", del Barça de tota la vida i per sempre més i més i Messi... i,  més, jo diré allò que és políticament correcte, sortit amb elegància, de la meva boca... petita.

Mai la sang es pot tornar aigua, mai un blau-vermell pot ser blanc, però un pot ser correcte, educat, terapeuta i consolador de sentiments. Un pot ser comprensiu i, fins i tot, fer tocar allò que no sona, i només beure una cervesa en lloc de quatre... amb la boca gran, per dir, amb la boca petita, que ho sents molt, que quina llàstima... de coets que no llançarem, tots plegats i replegats.
 

dimecres, 25 d’abril de 2012

El flamenc

El cant flamenc és un art musical conreat pels gitanos andalusos des de molt antic. També rep el nom de gitano, cañí, hondo o jondo... Tot això ve a compte perquè un, jubilat i tal, quan alguna migdiada no pot dormir, escolta la Cadena Dial, i allí el "flamenquito" és a l'ordre del dia. Confesso que hi ha cantants i cançons que m'encanten, sobretot els i les de tota la vida. Al meu pare li agradava Molina; al meu padrí, Farina i Marchena; al meu amic Isidre li anava encara més "hondo" i preferia Caracol, Meneses, Camarón...

Ahir vaig escoltar a Pepe Pinto cantant "Mi niña Lola" i em va transmetre tendresa i sentiment... Fent un tomb per aquests tipus de músiques, recordo a Pepe Blanco i Carme Morell (Me debes un beso), al Príncipe Gitano, Angelillo, la Niña de la Puebla, Dolores Vargas (la Terremoto), Estrellita Castro, els nens prodigi Marisol i Joselito, Manolo Escobar, Azúcar Moreno, La Chunga, los Tarantos, Perlita de Huelva, Carmen Sevilla, la Pantoja, Juanita Reina, La Rocío, Lola Flores i el marit i les filles i el fill, Juanito Valderrama, Carmiña i un altre noi (Perdóname) que sonen molt bé, los Chunguitos, Lucena, el Fari...

Bé, suposo que no hi són tots, però sí una bona representació. No tinc cap problema en dir que alguns d'aquests els escolto algun cop i m'ho passo bé i, com deia abans, fins i tot experimento sentiments. Bé, per tranquil·litat dels meus amics i familiars, també gaudeixo de les bones simfonies, d'un "andante alegro" i d'un Mozart. És trist, però hi ha persones que tenen complexes de superioritat...

Més decepció

El Barça no jugarà la final de la Champions. Avui, el futbol ha estat totalment injust i la decepció encara ha estat més profunda. Però, la vida continua... és dimecres i la Teresa i jo anirem a dinar, després té una formació...

Els amics del barri, blancs la majoria, sembla que intentaven consolar-me, després de l'eliminació del Barça, fent pensar en allò de la prioritat de les persones davant d'altres egos. Està bé... jo també he intentat fer el mateix durant aquests darrers anys en els quals el Barça ha guanyat tretze títols i s'ha exhibit en cada competició.

Queda la Copa del Rei... Voldria pensar que almenys un caurà. De totes maneres, és ara quan sóc del Barça més que mai. Visca el Barça i visca Catalunya!!!

dimarts, 24 d’abril de 2012

Il·lustrador


Il·lustrar vol dir donar llum a l'enteniment, instruir, aclarir un text, adornar un llibre, un imprès, etc. amb làmines, gravats... al·lusives al text. Avui, el Pere presenta el seu projecte de fi de carrera. Si no passa res inesperat, a més d'una bona persona, serà il·lustrador. Pot ser un il·lustrador, il·lustre, amb renom, per les seves qualitats artístiques, però també pels seus actes i humanitats. Per a un pare és un sa orgull tenir un bon fill i, a més, titulat per la prestigiosa Escola Massana...

He tingut un fill, he plantat arbres, vaig escrivint coses... i vaig omplint etapes en ple procés de realització. Encara em manquen coses: una Teresa jubilada, fent un viatge en globus i amb mi, una néta morena, tota ulls, un temps per recrear-me en la contemplació de tot allò que estimo, en el meu fill il·lustrador...Mentre, hi ha dies més clars, potser sense tantes bombetes... i el gerani vermell és una passada de llum foc i intens color brillant, i veig les coses quotidianes més boniques, i penso amb el meu fill i en com l'hem gaudit de petit...

Recordo que sempre deia que cada any n'hauria de durar dos... i anàvem pertot: port i aeroport, zoo i Santes Creus, Delta i platges, Ecomuseu, vaixells de pesca... classes d'art, ceràmica, música, violoncel... ell feia la roda d'instruments. Tot i no ser "futboler", el recordo campió de Catalunya infantil en llançament de pes. Sembla que el pare repapieja... doncs, potser sí, no m'importa gaire sempre que en sigui conscient. El nostre fill, avui, ha defensat amb èxit el seu projecte. És il·lustrador!

dilluns, 23 d’abril de 2012

Sant Jordi


..i ell li dóna una rosa, sense espines, embolicada en un paper de plata... Ell li diu el que ella ja sap. Ella sap, capta i accepta. I la rosa vermella, més vermella que mai, s'encén, esclata, però no s'esfulla... és un llaç fi d'unió amb aromes de suavitat... i, a més, li regala un llibre. Són premis, beneïts regals al cor i a la intel·ligència.

És Sant Jordi, d'incipient primavera, el que mata l'aranya, drac ferotge, expressió del mal. Sant Jordi representa la pau i l'amor i els llibres. Pau i amor, sense droga, llibres, cultura, saber, sobretot estimar, com a base de tot. Aquesta és una de les festes més maques de Catalunya. Es mussiten paraules d'amor... amor per sempre a cau d'orella, a flor de pell i ànima.

La Teresa i jo som dos, bé, ara tres... tenim fill, obra màgica de la natura, millor de la providència. Som catalans, i ho serem per sempre més, i fem Sant Jordi el màxim de dies que podem. Evidentment, ella m'ha regalat un llibre d'articles sobre vaixells de l'Arturo Pérez Reverte, que sap que m'agrada per com explica les coses del mar i els pescadors. Per suposat, jo li he regalat la rosa tradicional, la vermella de fulla verda i tija sense espines i espiga de blat i paper de plata, per si resta algun bri de punxa. La Teresa i jo som dos, que fem junts molts dels camins de la vida, entre pètals de les roses de Sant Jordi. La Teresa i jo som tres, bé... quatre.

diumenge, 22 d’abril de 2012

Bicicletada

Avui era el dia, en diumenge, dia nítid, clar, de calma i sol esplèndid, a les deu... He sentit els trets de sortida, era ja un quart d'onze. M'he apropat al Carrer Reial i he contemplat l'espectacle: la vint-i-dosena bicicletada popular de Tarragona. Famílies senceres amb nens penjats del coll o en carret, amb el gos, tots plens de rialles d'esbarjo i diversió. Avis, joves, nens de primària, bicis maques, fins i tot, alguna divertida, alguns equips de ciclista d'estrena, il·lusió generalitzada... necessària.

Ho he trobat molt maco i ben organitzat, a més, em sona a manifestació natural de convivència... Molts dinaran junts, comentaran, es veuran i  prendran aire i sol, en lloc de tele i mòbil. Feliç idea... Felicitats!!

Decepció

És el desengany del que ha estat decebut, és un desencís, un desencant, una desil·lusió... i així em trobava després del Barça - Madrid, amb victòria dels blancs. No tinc res a dir, crec que han guanyat justament, és a dir, per poc, però amb justícia. No hem estat fins ni encertats, tampoc anàvem sobrats de benzina, potser jo hagués fet un altre equip, però Guardiola en sap més i coneix d'aprop l'estat dels jugadors. Només em cal felicitar-los... han estat més regulars, no crec que millors, i, després de no tocar bola aquests últims anys, aquest pot ser el seu.

Cal pensar en la Champions, on som a un pas de la final i ens podem trobar perfectament amb el Madrid. Fóra històric i, sense parlar de venjança que és poc edificant, sí que podem fer-ho d'una segona oportunitat a camp neutral i davant del món. Ens queda també la final de la Copa del Rei, amb el Bilbao, al camp de l'Atlètic de Madrid que, juntament amb la Champions, poden ser molt bons espectacles.El futbol d'elit sempre té fites engrescadores que et poden transportar amb cavalls d'esperança cap a l'èxit.

Passi el que passi, acabi com acabi, vagi el meu reconeixement i gratitud als jugadors i equip tècnic del Barça per tantes estones de felicitat esportiva, per aquest futbol de toc i tècnica excel·lents. Gràcies per aquests comportaments senyorials,per saber guanyar... i perdre, amb la mateixa dignitat.

dissabte, 21 d’abril de 2012

Penós

Escoltar les notícies o llegir els diaris és un clam a la desesperació, al despropòsit, al negativisme. Se sent música de rèquiem i no es veu ningú que li faci un forat al mur, cap iniciativa per a què el peix deixi de mossegar-se la cua i comenci a nedar.Si no tinc cèntims, no compro. Si no compro, no venen. Si no venen, no compren per a vendre i no es produeix. És, gairebé, parada cardíaca i cal reanimar, o la música tindrà, encara, més protagonisme.

L'ex-director del Banc Mundial, que encara confia en Espanya o Itàlia, explica que, només amb les retallades, anem cap a un retrocés evident i cap a una recuperació cada cop més feixuga. La situació ha de ser molt crítica per maltractar l'educació i el futur d'aquesta manera. Aviat el fracàs escolar estarà a l'alçada de la crisi més grossa. Més nens, menys professors, sense agrupaments flexibles i sense cap respecte als diferents ritmes de creixement de la canalla. La universitat també serà més cara... potser s'hauria d'augmentar la nota d'accés, en lloc de la factura del preu de la matrícula.

Diria que estem en aquella situació que ni ens ensenyen a pescar, ni ens regalen peixos. Sembla que no tinguem mar... Estem en plena crisi, fins i tot de confiança i, ja se sap, sempre s'acaba fent llenya de l'arbre caigut. Política és l'art de governar. Polítiques d'ocupació... són les que sembla que no saben fer. Ara més que mai, fe i esperança...

Futbol... potser

Partit del segle, el clàssic del futbol espanyol, europeu, mundial. Un Barça - Madrid, dues maneres de fer, tot un espectacle de força, de classe, de comportaments, de nervis. Bitlletera i planter. Una filosofia de joc, tècnic, pausat i amb molts cops de genialitat, contra la força i tècnica d'un futbol amb més pegada, directe i a la contra...

Dos ídols diferents, sobretot amb les seves actituds, però extraordinaris futbolistes, sens dubte els dos millors del món. Dos entrenadors, també molt diferents, en les seves formes d'expressió futbolística i, sobretot, verbal. Dues afeccions. Un camp ple. Cent mil persones. Això, persones, al llarg de tot el partit. Demà torna a sortir el sol i heu d'anar a treballar...

Modernisme

Moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del XX. És una manera de pensar i, sobretot, d'obrar, on els aspectes arquitectònics i decoratius es caracteritzen pel domini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme en la decoració, l'ús freqüent dels motius vegetals, el gust per la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes...

Bé, el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, a Montferri, m'ha fet pensar en tot això. També he recordat al professor Josep Senserrich, gran docent i millor persona, que ens va programar una ruta modernista pels carrers de Reus: Sant Joan, Monterols, Mercadal... arribant, fins i tot, al Pere Mata i al barri Gaudí , anat ja en bus. Reus és rica en modernisme... i en personatges de gran vàlua.

Impactes


La primera mirada amb somriure incorporat, el primer sí dels ulls i l'esclat de tot el llenguatge corporal. Un curs passat amb nota, el títol de batxiller, el de Magisteri. El primer cop que et diuen "professor", la primera vegada que t'anomenen "oncle". El naixement d'un fill, la condició de jubilat, el casament, el tastet del negre dels negres de Bellmunt.  La primera classe amb cinquanta-sis alumnes, els primers companys, els darrers amics per sempre. Les nenes, les noies, les dones, la Teresa... impacte total definitiu. Els pares, els avis i els padrins. Un esmorzar de peixets al Serrallo, amb un Blanc Pescador, una nit amb remor i Llàgrimes de Tardor blanc.

Tarragona, neta i total, immensa i romana i romàntica. Una graellada després d'esmorzar a La Xarxa i caminar i contemplar les mars de la mar... Mediterrània. Un record dels alumnes diferents, dels directors especials, dels companys entranyables. Plaer de senderismes entre farigoles i romanís, vegetació i fauna de merles i garses, conills, esquirols que juguen entre els pins... pinyoners. Un dinar a ca l'Amadeu o a la Bota, l'arribada del Pere i la Mar, la perduda de la Teresa, una escalivada a la brasa i costelletes, una família unida, una estada pacífica, una pau... interior que s'encomana. Activitat, aprovació, decència, sentit comú. M'impacta tot allò noble i net, original, genial, artístic, tot allò que esdevé esplèndid des de la naturalitat...

dijous, 19 d’abril de 2012

Santuari de Nostra Senyora de Montserrat

Veníem de Salomó i, prop d'arribar a Montferri, li dic a la Teresa: "Mira, sembla una Sagrada Família en miniatura". En un tres i no res, érem allí contemplant aquesta obra mestra de l'arquitecte Jujol, deixeble de Gaudí.

És un santuari preciós, una construcció amb tots els ets i uts modernistes, amb l'interior acolorit de vitralls estratègics i alguns acabaments treballats amb ferro, mostrant vegetació i fauna pròpia de l'entorn. Prop, hi ha una cova on es venera una bonica imatge de la Moreneta. Evidentment, tot és tancat però, en tenir portes de vidre, hem pogut fer algunes fotos de l'interior.

Us recomano una visita a Montferri... m'ha sorprès, ha estat tota una troballa. L'art, la fe, el paisatge...a cops es complementen.



Les coves del Llorito

Ho havíem intentat alguna vegada, fins i tot sol, però mai trobàvem l'accés adequat... no està ben indicat i avui, gairebé per casualitat, hem trobat els camins que ens han portat fins a les tres coves, dues molt juntes i una tercera, on hem hagut de fer un bon tomb per arribar-hi.

Són maques i prou grans, encara que no molt profundes. Em sona com si fossin una mena de cantera d'on han extret grans pedres. Tenen una mena de pilar gran a mode de suport i es pot donar la volta i contemplar els buits de les pedres arrencades. En cada cova es poden llegir moltes inscripcions dels visitants, amb la data i els noms. A l'entrada, és característic veure un bon nombre de forats, que semblen nius d'ocells. Bé, m'ha agradat molt, ha valgut la pena!

dimecres, 18 d’abril de 2012

Al pati de l'escola

- Pere, Pere... ella m'ha donat una puntada de peu!
- Nena, què passa?
- És que ell me toca "la cula"...

- Professor, professor... ell m'ha ensenyat el del mig (am referència als dits).
- Vinga, nois, no fem rucades!!
- Però es que, Pere, ell m'ha pujat els dels extrems i ha baixat els de l'interior...

- M'ha dit "fill de..." i lo que segueix (discussió futbolera)
- Ves i passa't una aigua, llengua bruta!!
- Sí, Pere, però ell m'ha fet la traveta... i sense pilota!

- Pregunta-li al Pere, tu no saps res...
- Hi aniràs, al Pere!
- Pere!! Ens fas els equips, que no ens aclarim?

El germà Lluís mira una nena que fa restes i li diu que ho repassi. Una altra nena, que també mirava, li diu:
- Tu calla, el que en sap és el Pere!

Un nen ve corrent i plorant, dient que li havien donat un cop de puny... Mentre, l'agressor es refrega la cara contra l'escorça d'un plataner. En un tres i no res, i amb una bona rascada a la cara em diu: "Mira, mira... el que m'ha fet!" Eren nens de cicle inicial...Fins aleshores, una cosa així, per mi era impensable.

Però, al pati de l'escola, també es veuen coses maques: les nenes que ballen als ritmes de moda, un grup d'ESO que juguen a futbol i es fan mirar, aquelles converses del cicle mitjà, on no són ni grans ni petits, el mi està o no amic, dels primers cursos, mirades i somriures i algunes mans que es troben, tot anant cap a classe... Al pati de l'escola he aprés moltes coses... de la vida i del germà Lluís...

M'he begut un suc

...de taronja, evidentment, del meu hort, per suposat. Boníssimes, dolces, de poca acidesa... són taronges de pell fina i molt de suc, un suc que sembla com a refinat i de gran paladar.

Venia d'un parell d'hores de caminada per les "Tarragones" de riu i muntanya, i en arribar a casa, la Mercè se'n feia un... i jo li he demanat que en fes un altre per a mi, però amb taronges que sempre tinc a la nevera. Ha estat una passada, fresquet, generós, amb alguna petita polpa, com a mi m'agrada, fet i begut, com ha de ser perquè no perdi les vitamines. M'he begut un guapo cítric guarnit de vitamina C, temple al bon gust, a l'exquisidesa, a la sublimitat...

Un tastet

Al Carrefour hi ha una oferta on el segon producte que compres té un 70% de descompte... Tombant per allí, vam veure una botifarra, gruixuda ella, poc greixosa, ben embassada i presentada en forma d'espiral, que feia tot el goig del món. A l'etiqueta posava "Tastet de l'Empordà"...

Això del tastet, m'agrada, vol dir provar alguna cosa per apreciar-ne el gust. La parauleta em porta a altres raonaments... "Fes-me'n cinc cèntims", és a dir, deixa-m'ho clar en quatre paraules, dóna'm la pista bona. També em ve al cap el poeta quan anomena allò de "En cada bri de cosa", aplicable a la totalitat estimada. Un tastet de la gent noble i d'un vi negre... un tastet d'esperança, un tastet de tu... per començar...

dimarts, 17 d’abril de 2012

Una perduda

La Teresa plega a quarts de cinc i, quan arriba al pont del Francolí, em fa una "perduda", i la fa perquè ens trobem... i així és, ella acaba d'arribar i jo baixo i entro al cotxe i sempre és un plaer i els àngels canten i tal...

Penso en la riquesa del vocabulari que mai es cansa de créixer. Ara la cosa va de ratolí, teclat, icona, Google, e-mail, Twitter, WhatsApp, tablet, PDI, xarxa, Youtube, wifi, Maps, GPS, bluetooth, Moodle, Firefox, Chrome, Thunderbird, Outlook, TweetDeck, Tuenti, Slideshare, bloc, wiki, e-portafoli... Podria seguir perquè, com ja he dit moltes vegades, és molta Teresa, però a mi no m'agrada fer-me propaganda... Si voleu, ens fem una perduda i ens trobem a l'Ibericus...
 

Dibuixa't!

Quan estudiava magisteri i ja feia tercer i em sentia una mica mestre (sense saber-ne massa), vaig fer alguns repassos a casa... eren nens del veïnat o alguns que estaven estiuejant. Una vegada, li vaig dir a una nena grassoneta "dibuixa la teva cara" i, a continuació, li vaig portar un mirall perquè tingués tots els detalls a l'abast. També havia de fer una petita descripció d'allò que havia dibuixat...

Sempre penso en la gràcia i qualitat del treball d'aquella nena. El dibuix reflectia perfectament la seva imatge, guarnida amb els colorets de cara apropiats i una brillantor d'ulls vius i blaus. L'escrit, per llogar-hi cadires: "La meva cara és com una poma grossa i madura, tot i que a l'acabament té la forma d'un dels extrems d'una barreta de pa..." Sempre la recordaré amb el mirall a la mà i un somriure preciós...

Camí de l'Àngel

Hem fet una bona caminada: Serrallo, Miracle, Arrabassada, Santa Tecla, camí del Nàstic, cementiri, les noranta-vuit escales fins l'Oliva, camí de l'Àngel, la polèmica escola Olga Xirinacs, Tarragona II, Francolí i tornada a casa.

Al baixar pel camí de l'Àngel, hem recordat la tragèdia que ha suposat l'esfondrament d'una teulada en una casa de família nombrosa. El balanç ha estat la mort de la mare i d'una nena de dos anys... la resta, el pare i sis fills més, han resultat il·lesos. Ara, ningú vol la culpa, tampoc la responsabilitat quan era l'hora de ser-ho, i potser no passarien coses com aquesta. M'agrada pensar que, aquesta mare i la seva filla, seguiran aquest camí de l'Àngel, cap a un lloc on no cauen els sostres ni es busquen culpables...

dilluns, 16 d’abril de 2012

Ha sortit el sol

Podia ser qualsevol dia, com a la cançó, però ha estat avui, avui també, i ho hem vist clar i net i ho hem fet bé i millor i tot ha anat de cara i ha rajat suficient i en mesura i en continuïtat.

Ha sortit el sol, he captat la idea i he vist d'aprop el fracàs de la foscor. Tot funciona en la primavera de llum. Tot comença i és jove i és tendre. Potència d'abril i maig. Vida verda de brot i plomissol, germinació i pollets, cap-grossos, natura viva i amb aigua i sol. Núvols que els ha desfet el vent...

Ha sortit el sol, senyor de tots, regulador dels elements vitals de l'existència. Ha estat avui. Podia ser ahir o demà o demà passat... Avui també... m'ha regalat un somriure, una pujada d'ulls...

diumenge, 15 d’abril de 2012

Han vingut els joves

Han vingut els joves... i la tarda "ressoleja" i entra aire fresc i net, és la joia de la vida, entra la vida. És la tècnica sense tàctica, espontaneïtat d'ordinador, però també de somriure natural. Han vingut els joves. La Mar i el Pere fan patxoca i cara de bona pinta, pinten bé. Quan els veig és, fins i tot, superior a quan vaig al Delta, que també se m'obren els esperits.

Ells són el principi dels principis, una esplèndida realitat inicial, una unitat de dos... Sempre dic que hi ha més de set meravelles. Avui era un dia de mare i Teresa, i acaba sent dia de tot i tots. Sí, realment se m'obren els braços de l'ànima, i aquesta és serena.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Faig solitaris

Tinc un joc de cartes... me'l va regalar Teresín. Són ja velletes, alguna, fins i tot, estripada, potser també amb una mica de greixum, però els hi tinc un reconeixement especial. Faig solitaris... allò d'ajuntar tots els ors, copes, espases i bastons, o l'altre on has d'anar agafant les cartes que sumen vuit, que no el pots treballar i surt com raja...

Vés per on! Afortunat en el joc, desgraciat en amors... i jo que pensava que m'estimava tothom, fins i tot la Teresa. Bé, és un altre passatemps... Crec que a la tauleta, juntament amb els sudokus i l'escacs, també hi ha solitaris... Ho provaré!

Teresín

Teresín, la meva sogra, la mare de la Teresa i la Marcel·la, l'altra àvia del Pere... Era un ésser meravellós, una espècie de llar d'acollida de tot el veïnat, una lloca protectora, un ens criat al camp i amb responsabilitats familiars des de ben petita, una persona entremaliada i de bon rotllo, com dirien ara, reina de la llonganissa i les baldanes, emperadora dels pastissets, as definitiu de l'anguila en suc i les angules...

Després del lògic període d'adaptació sogra-gendre, va anar despertant en mi un sentiment d'admiració i tendresa, on aquells valors naturals de la vida en positiu, feien factible una convivència pacífica i reconfortant, a més d'agradable... entranyable. Igual cosia que cuinava o en tenia cura del seu petit hort. Criava gallines i pollastres i sempre ens guardava ous de casa, boníssims, i es reservava algun pollastre per fer-nos algun rostit a la cassola, amb aquella carn, de gra i verdures, que res tenia a veure en allò que mengem per aquí. També el feia molt bo a la taronja... però on realment es lluïa era amb els canalons que, cada any, al sant del seu marit, ens feia utilitzant, bàsicament, aquests animals de casa, tan sans i ben alimentats.

Teresín ens ha deixat molt aviat, després d'alguns anys de problemes de salut variats i cada cop més complicats. De totes maneres, no semblava que aniria tan ràpid... Mai morirà del tot. Avui l'hem recordat, quan la Teresa pelava un pebrot vermell... com sa mare.

Esbrinar

Una altra parauleta d'aquelles que m'agraden. Vol dir examinar detingudament i per parts, sobretot per posar en clar... aclarir, com diríem a les Terres de l'Ebre; elucidar o dilucidar, que vol dir explicar per deixar diàfana una cosa obscura, confusa.

Després d'aquestes precisions, penso en l'important que és tenir el cap clar per poder tenir les coses clares i anar de cara. Sóc el que faig i faig allò que em dicta la consciència i el sentit comú. Sempre esbrino com ho podria fer millor, després de comprovar com ha sortit. La naturalitat, l'espontaneïtat, la creació, són procediments naturals i molt vàlids però sempre els hi va molt bé un rec de reflexió.

divendres, 13 d’abril de 2012

Centcelles

Avui tocava bici, però feia una mica de vent i hem acabat caminant pel riu, per la dreta del Francolí, fins prop de la refineria, on hem girat cap a l'esquerra, fins arribar a la part alta de Constantí. M'han sorprès uns camps d'avellaners i oliveres, molt ben conreats, nets, verds i agraïts per les pluges i adobs, també regs de goteig...

Allí mateix, la Vil·la Romana de Centcelles, que conserva algunes restes prou interessants i que, fins i tot ara, són motiu d'estudis constants. Sembla que un grup d'arqueòlegs alemanys van obrir els ulls de tothom perquè valoressin com cal aquesta troballa. La casa central del poblat va tenir diferents utilitats: podia ser una casa rural de productes agrícoles, una basílica, un lloc de culte... La part més valuosa crec que són les restes de ceràmica que hi ha a la cúpula, com una mena de trencadís però fet de quadrats de colors perfectes, que representen una cacera amb gossos i cavalls. També alguns sants s'han conservat prou bé, tot complementat amb una mena d'ombres dibuixades que fan més fàcil la comprensió de les escenes. En general, força bé, tot plegat... potser em manca alguna resta romana més, encara que no fos d'aquí.

En tornar, vora el riu i entre canyes, hem escoltat un "cuac cuac" d'ànecs que ho haurien signat els mateixos coll-verds del Delta... no cal dir que em reconforta tota al·lusió als orígens. Crec que al món hi ha més de set meravelles, moltes més...


dijous, 12 d’abril de 2012

...i si parlem de mi?

És l'esport preferit de molta gent, parlar d'ells mateixos, i jo també ho faig, a vegades... no patiu, no gaires. Sempre em queixo de la manca d'agilitat mental, necessito un temps per a reaccionar com cal. Si tinc un espai per a la reflexió, puc estar, fins i tot, brillant, i després em penedeixo en veure la cara d'algú que no esperava tanta mossegada. Evidentment, tampoc tinc gaire intuïció, no tinc aquella capacitat per preveure les veritats quotidianes, més aviat necessito del raonament en calma per esbrinar possibilitats i certeses i seguretats.

Sempre he tingut pànic a parlar en públic, i només ha estat a base de moltes reunions de pares, de companys o d'amics on he anat aconseguint una certa estabilitat. Mai he pogut suportar que m'interpretin malament, i quan ha passat m'he sentit extremadament dolgut. Tinc plena consciència de les meves limitacions de tota mena, sobretot d'aquelles molt humanes, que les meves són encara més humanes, humaníssimes.

Com tothom tinc un passat, però em sento més autèntic que mai. Sóc del Delta, Deltebre (La Cava), i llueixo la marca amb orgull. Vaig ser mestre a Tortosa, i la gent d'allí al·lucinava. He estat 41 anys a La Salle de Reus, on he acabat estimant a tots, feliç i agraït. Ara sóc un jubilat, amb mare, Teresa i Pere... i bici, escacs, sudoku, senderisme, amics, Barça... i el diari de cada dia... i el "Parlant de..."

Al costat de la meva mare

La Teresa és a l'escola, la Mercè ha anat a acompanyar el seu pare al metge i jo sóc amb la meva mare... la contemplo embadalit, sense dir res, gairebé amagat, tot i sent a la taula, al seu costat. Observo la degradació d'aquell conjunt harmònic que es resisteix a deixar-se anar, i reclama l'anell i les arracades i busca el seu rellotge i la cadeneta amb la medalla... Encara es vol empolvorar com feia abans, encara vol arreglar coses i fer vestits i fer el dinar, encara vol fer tot i bé, però ja no pot...Vol i no pot i no és conscient de la seva realitat... Alterna absències i arribades, però cada cop té menys clar on és i amb qui és, tot i que, de sobte, hi pot haver una clariana i jo torno a ser el seu fill i Pere el seu nét, encara que, en dos minuts, pregunta on és el meu pare, que fa quatre anys que és mort, o diu que voldria parlar per telèfon amb la seva mare.

La meva mare es gronxa per les diferents fases de la seva vida, amb algun cop de llum i amb confusions cada cop més paleses... Recordo que sempre tenia el cap molt clar: des de casa i amb els ulls tancats, ella sabia perfectament el que jo feia per Reus o Tarragona. Modista autodidacta, emprenedora, molt treballadora i mare exemplar... sempre es feia estimar i posava el cor, a més del muscle. La meva mare té a punt de 95 anys. Voldria estar més a l'alçada d'aquest regal de la providència...

dimecres, 11 d’abril de 2012

Tarongina


Avui és dimecres, la Teresa lliura per la tarda, no tinc taronges, toca Delta... de l'Ebre. El meu hort fa goig. El bon home que en té cura ara, ho té molt bé, sense herbes, amb els arbres arrodonits i assequibles, tant per olorar com per collir, ben desaiguat, podat, adobat...

Ja no queden gaires taronges i els arbres, agraïts per les pluges recents i l'atenció que els tenim, presenten un aspecte tendre i blanquinós. La tarongina blanca i una mica allargada, esplèndida d'aspecte i amb una aroma de somni, pura poesia bucòlica, prop del riu, a tocar del mar, a tocar del cel.

Encara n'hem arreplegat dues caixes però no és un adéu, ens estimem massa. Era l'hort del meu pare, havia de ser diferent, especial, com ell...

La garsa i nosaltres

Estàvem en plena aturada, descans de peus i bessons, quan l'hem vist: ocell de potes i bec negre i, tota la resta, una bonica combinació amb blanc, que el fa alguna cosa així com una merla, però en bonic. L'Antonio, eixerit ell, trempat, andalús d'Almeria, diu que és una "urraca", i jo, en arribar a casa i buscar-ho, he vist que era una garsa, que deu ser el mateix però en català.

Sempre m'han agradat les robes en blanc i negre... i em fa pensar que potser si que en algunes coses sigui una mica extremat: fumo o no fumo (ara gens), menjo o no menjo (massa), camino o no (com un boig), bici o no (poc), sempre tinc la raó (gairebé), sóc el més guapo (no), a vegades resulto "sofrible" (és possible)... Però hem vist una garsa picotejant tranquil·la i feliç!

dimarts, 10 d’abril de 2012

Caminant pel pati de l'escola

Caminant pel pati de l'escola, amb el germà Lluís, tots dos, controlant, vigilant, aprenent, gaudint... de l'esbarjo mogut i feliç de tanta mainada en llibertat i camp i companys, amics de futbol o de bàsquet o de nines... els primers amics, les primeres afinitats, de les nenes que ballen, que parlen del "mi està..." o no, amic dels meus.

Caminant pel pati, observant... la nena que plora d'impotència per fer la seva voluntat, o el nen que plora per cridar l'atenció, plora com un mecanisme de defensa que, malauradament, molts cops li ha donat resultat. El nen que diu "paraulotes" i el Pere l'envia a netejar-se la boca a la font i, en tornar, li fa ensenyar la llengua per veure si encara resta bruta. La nena que juga a futbol amb els nens i ho fa millor que ells, i el germà que s'ho mira i l'encanta i aplaudeix... i em comenta com gaudeix de veure els nens en harmonia i llibertat.

Uns nens d'ESO que gallegen, en plan gall d'indi, paó de ploma-llana i gairebé res més... i unes nenes a joc que riuen en desproporció els desgavells variats i a la carta. Un pensa: us farem grans i bons, teniu exemples i mestres, pares, camí... només us cal fer cas.

La Lucia m'explica coses... "Sabes Pere que...." i després marxa a jugar amb les amigues. He recuperat una pilota que havia anat al carrer. Hem segut sota els porxos, hem vist els nens del parvulari, hem gaudit del privilegi de veure el "futur" al seu aire, al seu espai.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Segarreta


Sempre m'agrada explicar que, en els temps dels meus pares i avis, el Delta de l'Ebre era (encara ho és!) un paradís: cloïsses de tota mena, musclos, navalles, angules que es menjaven com avui els fideus, tota mena d'ànecs de coll-verd, fotges, polles d'aigua... Baixa mar i basses, mescla d'aigua dolça i salada, aigua neta i viva, on el peix viu salvatge però a l'abast...

Tot, tot era a mà, però m'ha vingut a la memòria un personatge únic, un mestre, un científic, llicenciat en totes les arts de la caça i de la pesca. Segarreta havia nascut al camp i va créixer com una verdolaga o una trenca-dalles, que són plantes autòctones amb tendència a desaparèixer, sobretot la primera. Una vegada vaig anar amb ell, en plan una mica furtiu, i vaig contemplar el millor espectacle de pesca en diferents modalitats: gamber, gànguils, rall, reixaga... per anomenar, com al Delta, alguns estris en els quals ha estat un capdavanter. Vam arribar a casa amb gairebé un sac de peix. Evidentment, vam fer una rostida a la brasa i em mancava boca per explicar a tothom tanta genialitat natural...

Segarreta podia ser un cabeçut més, una anguila de pantena, o un cullerot amic d'un coll-verd, passejant per l'Ebre en primavera... Però era tot un senyor de les aigües, rei dels muntells de sorra, del paradís, del Delta de l'Ebre.

Sudokus i escacs

Acabo de fer un sudoku "Medium" i, a la tablet, molt anglesa ella, diu: "Congratulations, you have solved this puzzle! Statistics for standard sudoku (Medium)...", que no sé molt bé de què va, però la primera paraula vol dir "felicitats"... es veu que se n'ha assabentat que sóc el nen ros, alt i guapo dels sudokus. Quan guanyo alguna partideta d'escacs, la maquineta encara ho fa més maco... toca, sona, una música de marxa triomfal, amb lletra d'egos pels núvols i pits fora en aterrar.

Sudokus, escacs... també ajuden a passar el temps i són una mica com la vida, no sempre guanyes, ni sempre perds. Depèn molt de l'actitud amb què afrontes les dificultats... és més del mateix, l'esforç, la constància, l'estar centrat i compromès, amb el cap clar, la fermesa activada, els peus a terra i sempre, també, amb l'accés obert a una bombolla com a via a la llum, a la genialitat, a la inspiració.

Molts cops, les emocions depenen dels resultats de les nostres accions: l'èxit em fa feliç, el fracàs em deprimeix, tot i que els procediments hagin estat els correctes en totes dues situacions. Sempre he pensat que s'haurien de valorar més els comportaments i no valorar només els resultats, però, malauradament, aquell que porta el llorer al cap és qui ha guanyat i punt.

Sempre deia als meus alumnes que guanyar és bonic, però és més important competir sense trampes, sent generós amb l'esforç i abocat a la fortalesa que et dóna el teu comportament honest...

diumenge, 8 d’abril de 2012

Pascua de Resurrecció

Recordo de petit, al meu poble (Deltebre), que la meva àvia agafava una galleda d'aigua del pou i anava ruixant el carrer tot dient: "Ratetes, ratetes, sortiu del forat que Nostre Senyor ha ressuscitat". També és un plaer de reviure la processó de l'Encontre, on la verge Maria i el Sant Crist sortien per carrers diferents i es trobaven a la porta de l'església de Sant Miquel i, aleshores, les campanes esclataven de joia i tots els caçadors del poble llençaven trets a l'aire en senyal de triomf i alegria total...

Són dies de família, de mona, de trobada, de pau. Molts cops ens equivoquem i ens perdonem i tornem a començar, amb intenció de viure una vida menys orada, més nova. Sempre podem millorar, segur...

Si no fos...

Crec que a tots els pobles hi ha el banc del "si no fos". Reunió obligada dels jubilats. Cant de cants del que hem fet o faríem o farem... si no fos perquè fa mal aquí, fa mal allà, per tot arreu... si no fos perquè el pes dels anys i dels quilos, que et sobren o et manquen, et fan poc lleuger, apamat, vàlid... però encara conduïm, sobretot amb la llengua, els cotxes pels camins de la vida.

Esperem el dia, que surti el sol i comenci la funció: xerrameca, un gall solista, amb gallines que no callen, el meu amic i el que sempre em contradiu, la veïna, el foraster, la gràcia de l'andalús, el boticari, l'oncle Cisco, la tia Pepa i el mossèn, que fa un cop d'ull a tanta ànima que encara es complau en l'existència. Pentinats, gairebé mudats... tenim fills i en tenen cura... i parlem amb tots i de tot. Són molts anys de veure coses i casos, científics amb experiències en el ric laboratori de la vida. Fem patxoca, entre petanca i xerrada, entre gemecs i somriures, entre clams i brams, gotes i reumes...

Seure al banc del "si no fos" és una teràpia de convivència i distracció, un estri que ens transporta i ens connecta amb les vivències de cadascú, on surten glòries i misèries, bocins de vida, de quan no dèiem "si no fos", perquè tot era possible i ens vèiem en cor per afrontar-ho tot. Si no fos per tu, no seria jo... no seríem dos.

dissabte, 7 d’abril de 2012

Dia mundial de la salut

He escoltat que les persones envellim, tot i la crispació general, amb una certa dignitat. Diuen que a partir de l'any 2050 hi haurà més de 400 milions d'octogenaris, la qual cosa vol dir que algunes coses les fem menys malament. M'agradaria pensar que, en cures i respectes envers la tercera edat, també hi ha una millora significativa. Voldria pensar-ho i en tinc motius propers que m'animen a creure-ho així...

Tenim salut quan l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment les seves funcions. Els jubilats, quan caminem i fem bici, sempre diem que fem salut, però també la fem cada vegada que donem un cop de mà, en cada consell, en cada silenci... Fem salut en la ingesta progressiva de fruites i verdures, en la disminució de greixos saturats, cervesetes, vinets... encara que siguin negres i de les nostres estimades comarques.

Fem salut quan rebem l'estima, el respecte, la consideració dels nostres propers de sang i d'ànima i ànims compartits al llarg dels anys. Fas salut quan encara fas alguna cosa amb dignitat. Fas salut quan ets feliç, i ets feliç quan veus que encara et queda cor i alguna capacitat per fer feliços als altres.

Les bones persones et regalen salut cada cop que el missatge és un somriure d'aprovació, dient que ets útil, vàlid... i si, a més, ets estimat, et sents amb la millor salut mental i física. Tothom hauria de poder dormir en pau...

Peus

He llegit que caminem una mitjana de 160.000 km al llarg de la nostra vida... i els peus estan units al nostre cos a través de 72.000 vies nervioses. No m'estranyen gaire aquestes dades, degut a l'augment de jubilats que caminem sense fre i després sofrim en silenci les queixes de tanta connexió nerviosa... Un bon bany de peus, reparador, amb massatge incorporat i ja estàs llest per fer un bon ball... de saló, encara que sigui a casa teva.

No cal mesurar-ho tot amb peu de rei, perquè pots caure de potes. A vegades evites el perill si no hi dónes peu. Ja se sap que hi ha molta gent que no toca de peus a terra... i els fica a la galleda. Cal anar a peu ferm, a peus junts, a peu... per la terra, bora el riu, prop del mar...

Mans

Raimon, l'etern cantant valencià,
etern per temps i missatge,
parlava de les mans del xiquet que es faran grans.
De l'home, sempre mirava les mans,
tot i que de vegades, els homes arriben a les mans
i s'omplen, fins i tot, la cara... de mans.
Mans que manipulen, però també acaronen.
Manyopla que treu el porter del Barça
per fer l'aturada del segle.
Fer manetes sol passar després de trobar-se els ulls.
També hi ha gent d'extensió de mà fàcil,
sense tenir en compte que, després,
aquestes mans van al pa i aquest és sagrat.
Mans unides en la recerca d'un món més just.
Braços oberts, amb les seves mans a joc.
Grapats de seny absent, puny tancat de celebració.
Mans amb les mans solidàries...
per donar sempre un cop de mà.
Aplaudiment, amb mans enceses,
a tot allò net, decent, generós...

divendres, 6 d’abril de 2012

Ma mare i jo

Anit li vam donar unes gotes noves i hem descansat, tots plegats, una mica millor. La Teresa l'ha netejada, com una filla, i jo li he fet i donat l'esmorzar. Ara venim del vàter...

Som a la taula del menjador. Mira un àlbum de fotos familiar, i ho fa en versió lliure: jo puc ser mon pare i ella sa germana, amb la seva brusa, que li agradava molt. De vegades ens reconeix millor, d'altres menys. Avui s'ha despertat preguntant per la seva àvia, després on estàvem, on són els moneders, i el Pere, i sa mare...

Tenim la taula plena de papers i revistes, i cintes de roba i... parlem, reclama agulles de cap i tisores... cosia molt bé, sempre tenia la casa plena d'aprenents... Ma mare i jo... i la Teresa.

Divendres Sant

Divendres, dia del crit de l'Antoni Maduell, l'any que va tenir una classe "tremenda". Últim dia lectiu, després... cap de setmana, canvi d'activitats, càrrega de piles. Sant divendres, solia dir jo, en arribar al menjador de l'escola...

Avui és Divendres Sant, tot un dia d'esperança. Recordo que, uns dies abans, sempre explicava als meus alumnes el binomi mort - resurrecció, tot fent esmena al Divendres Sant (mort) i al Diumenge de Pasqua (resurrecció). M'agradava recrear-me en aquesta mena de camí de l'esperança cap a l'èxit... De mica en mica vas comprenent que la vida és això, allò que vas aconseguint de forma decent i a través de l'esforç i la constància... és el que val i et reconforta i reafirma.

dijous, 5 d’abril de 2012

Bestreta: Llobet

Vaig escoltar aquesta "parauleta" al meu amic (al cel sigui) i professor de Català i Coneixements de Catalunya, Francesc Llobet. Estava contractant una excursió i li demanaven uns cèntims a compte com a compromís i fiabilitat.

Sembla escoltar-lo com si fos ara, amb aquell català normatiu, però sempre amb alguna esllavissada per la parla de port, de mar, de Cambrils... sempre algun rampell primari, un prompte, una explosió d'autenticitat que semblava "cavero" del Delta. Per això sempre ens van comprendre molt bé. Érem molt amics, a l'escola fèiem pinya i ens ho explicàvem tot, ens aconsellàvem i arreglàvem el món present i futur... si més no, ho semblava. Llobet em va ensenyar moltes coses, a més de paraules, sobretot del respecte, de l'amistat, de la convivència...

El meu fill

Dijous de pluja, Barcelona i Pere, i projecte i impremta, enquadernació, memòria, presència, defensa, èxit. Pere, el meu fill, el nostre fill, la nostra raó. Torna a ploure, havia parat, trona i ho fa a compàs del soroll del metro proper. Som al pis de Sants, cèntric, prop de tot, còmode, d'exquisida habitabilitat. Ho tenen net, ordenat, creixent amb gràcia i seny... el meu fill i la seva companya.

Veig al Pere més centrat, amb alguna visita esporàdica de nervis d'estómac, però que són habituals quan la responsabilitat és palesa i en les dosis adients. Ha començat el vol en llibertat, té un bon niu i esplèndida parella, palla nova, arbre frondós, ciutat... Tot un conjunt simfònic per al millor solista: el meu fill.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Mona

El meu fillol ens ha portat una mona, de les nostres, de pasta de mona i ous bullits, meitat de cabell d'àngel, meitat de xocolata a bocins... Pastada amb les mans, enfornada a casa, guarnida amb ametlla ensucrada i confits de colors, semblava de professional de la pastisseria i, sent casolana, de pura artesania, una monada de mona de Pasqua.


La nena que no és maca del tot però és mona, o aquell saltimbanqui inestable i amb cara de mona, també tindran mona. Mona de padrí, molts cops de xocolata en forma d'ou i amb pollets artístics com a guarnició. Mona artística, cant a la reproducció i a la vida. Diumenge de Pasqua. Podem reviure... renéixer.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Marcel·la

Plovia i no pintava bé, però l'excursió continua: esmorzar a l'Ibèricus i cap a Sant Carles de la Ràpita. Dinar amb Marcel·la, la germaníssima de la Teresa. Tots plegats cap al Racó del Teatre, un restaurant on val la pena confiar amb les genialitats del mestre, tant a la cuina com en la presentació precisa i divertida dels seus encerts culinaris.La cosa ha anat d'un original arròs pelat, fet de bon cor, i un carinyena negre apropiat. Hem estat bé, còmodes, tranquils, i gaudint de la companyia de Marcel·la, en aquests dies on la gent que ens fa falta fan els buits més grossos i ens adonem de l'encert d'apropar-nos.

La meva cunyada en té quaranta i pocs, i és blanca i lliure com les roselles al blat. Ella es dicta els principis i els finals i vola la seva llibertat aterrant no sempre pels llocs adequats. Ella és noble i sincera i real, i no pot romandre estàtica quan no és autèntica. Diria que és més racional del que aparenta i que ha passat ja per les experiències que l'han de portar a l'Experiència, en majúscules... També la vida, que molts cops acaba fent justícia, ha de proclamar que li ha arribat el torn en el transcórrer feliç del treball i la convivència. T'animo a no defallir i, com ja he dit moltes vegades en els meus escrits, darrera tanta nuvolada, el cel continua sent blau, si més no, d'un gris-verd d'esperança...

dilluns, 2 d’abril de 2012

Excursió

De Kuga i Teresa, perfecte l'un, immensa l'altra... Ell és blanc, potent... dóna sensació de potència i seguretat, una delícia. Ella és, molts cops, un altre jo, si jo fos com el Kuga. La més propera dels meus propers, qui entén els meus silencis i contesta amb els ulls, ulls sempre beatífics i plens de comprensió... però això és una altra història.

És dilluns de Setmana Santa i hem anat d'excursió: Vandellòs, Tivissa, Benissanet, Miravet... tot un recorregut per la Ribera d'Ebre, terra de bona vinya i millor vi, fruita dolça i gent encantadora. Tivissa tenia l'església oberta (miracle!!). Miravet, el castell tancat... era dilluns, però hem contemplat, des de l'alçada, el transcórrer pacífic de l'Ebre cap al Delta. Hem entrat a Guiamets per cercar unes ampolles d'Acústic, però hem acabat portant-ne un parell de Gran Mets, negre, criança de 2007, de 14'5º i D.O. Montsant, tot i que està embotellat al Baix Priorat.

Hem dinat a Miravet: unes amanides variades i confit d'ànec a la pera confitada, una crema catalana i una mousse de xocolata, i dos cafès, per acabar... Bé, tot regat amb un "L'Arbost negre" de Batea (Terra Alta) que estava prou bé...

Ha estat un bon dia, ens hem passejat una mica per cada poble, prop dels conreus, per carrers estrets i cases velles de balconades de ferro, església i ajuntament i places amb fonts i amb flors. Pobles que creixen a l'entrada o a la sortida, pobles que treballen, escoles amb nens, immigrants de color, olor de pa i pastissos, vistes fantàstiques... Ribera d'Ebre.



Cap geperut es veu la gepa

...més aviat la biga en ull veí, i una simple palla al propi. Mirant amb bons ulls, també podem veure la palla en el veí i una mica de les nostres bigues. La meitat del món se'n riu de l'altra meitat, que plora o passa indiferent, calla i aplaudeix, i fa el que vol... si més no, el que pot, sense afectacions ni derives dirigides.

Hom voldria dir que ningú ha plorat per culpa nostra, que hem fet fàcil la convivència, que hem tingut l'ego controlat, i que no hem ficat pals a les rodes que van per bons camins. Voldria callar cada cop que no dic res. Voldria parlar de possibilitats, d'entesa, de la superficialitat en el despotisme i la profunditat en la comprensió i la generositat. Voldria més realitat en veure i en veure'ns...