...i si parlem de mi?

És l'esport preferit de molta gent, parlar d'ells mateixos, i jo també ho faig, a vegades... no patiu, no gaires. Sempre em queixo de la manca d'agilitat mental, necessito un temps per a reaccionar com cal. Si tinc un espai per a la reflexió, puc estar, fins i tot, brillant, i després em penedeixo en veure la cara d'algú que no esperava tanta mossegada. Evidentment, tampoc tinc gaire intuïció, no tinc aquella capacitat per preveure les veritats quotidianes, més aviat necessito del raonament en calma per esbrinar possibilitats i certeses i seguretats.

Sempre he tingut pànic a parlar en públic, i només ha estat a base de moltes reunions de pares, de companys o d'amics on he anat aconseguint una certa estabilitat. Mai he pogut suportar que m'interpretin malament, i quan ha passat m'he sentit extremadament dolgut. Tinc plena consciència de les meves limitacions de tota mena, sobretot d'aquelles molt humanes, que les meves són encara més humanes, humaníssimes.

Com tothom tinc un passat, però em sento més autèntic que mai. Sóc del Delta, Deltebre (La Cava), i llueixo la marca amb orgull. Vaig ser mestre a Tortosa, i la gent d'allí al·lucinava. He estat 41 anys a La Salle de Reus, on he acabat estimant a tots, feliç i agraït. Ara sóc un jubilat, amb mare, Teresa i Pere... i bici, escacs, sudoku, senderisme, amics, Barça... i el diari de cada dia... i el "Parlant de..."