Teresín

Teresín, la meva sogra, la mare de la Teresa i la Marcel·la, l'altra àvia del Pere... Era un ésser meravellós, una espècie de llar d'acollida de tot el veïnat, una lloca protectora, un ens criat al camp i amb responsabilitats familiars des de ben petita, una persona entremaliada i de bon rotllo, com dirien ara, reina de la llonganissa i les baldanes, emperadora dels pastissets, as definitiu de l'anguila en suc i les angules...

Després del lògic període d'adaptació sogra-gendre, va anar despertant en mi un sentiment d'admiració i tendresa, on aquells valors naturals de la vida en positiu, feien factible una convivència pacífica i reconfortant, a més d'agradable... entranyable. Igual cosia que cuinava o en tenia cura del seu petit hort. Criava gallines i pollastres i sempre ens guardava ous de casa, boníssims, i es reservava algun pollastre per fer-nos algun rostit a la cassola, amb aquella carn, de gra i verdures, que res tenia a veure en allò que mengem per aquí. També el feia molt bo a la taronja... però on realment es lluïa era amb els canalons que, cada any, al sant del seu marit, ens feia utilitzant, bàsicament, aquests animals de casa, tan sans i ben alimentats.

Teresín ens ha deixat molt aviat, després d'alguns anys de problemes de salut variats i cada cop més complicats. De totes maneres, no semblava que aniria tan ràpid... Mai morirà del tot. Avui l'hem recordat, quan la Teresa pelava un pebrot vermell... com sa mare.