Sempre m'agrada explicar que, en els temps dels meus pares i avis, el Delta de l'Ebre era (encara ho és!) un paradís: cloïsses de tota mena, musclos, navalles, angules que es menjaven com avui els fideus, tota mena d'ànecs de coll-verd, fotges, polles d'aigua... Baixa mar i basses, mescla d'aigua dolça i salada, aigua neta i viva, on el peix viu salvatge però a l'abast...
Tot, tot era a mà, però m'ha vingut a la memòria un personatge únic, un mestre, un científic, llicenciat en totes les arts de la caça i de la pesca. Segarreta havia nascut al camp i va créixer com una verdolaga o una trenca-dalles, que són plantes autòctones amb tendència a desaparèixer, sobretot la primera. Una vegada vaig anar amb ell, en plan una mica furtiu, i vaig contemplar el millor espectacle de pesca en diferents modalitats: gamber, gànguils, rall, reixaga... per anomenar, com al Delta, alguns estris en els quals ha estat un capdavanter. Vam arribar a casa amb gairebé un sac de peix. Evidentment, vam fer una rostida a la brasa i em mancava boca per explicar a tothom tanta genialitat natural...
Segarreta podia ser un cabeçut més, una anguila de pantena, o un cullerot amic d'un coll-verd, passejant per l'Ebre en primavera... Però era tot un senyor de les aigües, rei dels muntells de sorra, del paradís, del Delta de l'Ebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada