La Teresa és a l'escola, la Mercè ha anat a acompanyar el seu pare al metge i jo sóc amb la meva mare... la contemplo embadalit, sense dir res, gairebé amagat, tot i sent a la taula, al seu costat. Observo la degradació d'aquell conjunt harmònic que es resisteix a deixar-se anar, i reclama l'anell i les arracades i busca el seu rellotge i la cadeneta amb la medalla... Encara es vol empolvorar com feia abans, encara vol arreglar coses i fer vestits i fer el dinar, encara vol fer tot i bé, però ja no pot...Vol i no pot i no és conscient de la seva realitat... Alterna absències i arribades, però cada cop té menys clar on és i amb qui és, tot i que, de sobte, hi pot haver una clariana i jo torno a ser el seu fill i Pere el seu nét, encara que, en dos minuts, pregunta on és el meu pare, que fa quatre anys que és mort, o diu que voldria parlar per telèfon amb la seva mare.
La meva mare es gronxa per les diferents fases de la seva vida, amb algun cop de llum i amb confusions cada cop més paleses... Recordo que sempre tenia el cap molt clar: des de casa i amb els ulls tancats, ella sabia perfectament el que jo feia per Reus o Tarragona. Modista autodidacta, emprenedora, molt treballadora i mare exemplar... sempre es feia estimar i posava el cor, a més del muscle. La meva mare té a punt de 95 anys. Voldria estar més a l'alçada d'aquest regal de la providència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada