Avui és dimecres, la Teresa lliura per la tarda, no tinc taronges, toca Delta... de l'Ebre. El meu hort fa goig. El bon home que en té cura ara, ho té molt bé, sense herbes, amb els arbres arrodonits i assequibles, tant per olorar com per collir, ben desaiguat, podat, adobat...
Ja no queden gaires taronges i els arbres, agraïts per les pluges recents i l'atenció que els tenim, presenten un aspecte tendre i blanquinós. La tarongina blanca i una mica allargada, esplèndida d'aspecte i amb una aroma de somni, pura poesia bucòlica, prop del riu, a tocar del mar, a tocar del cel.
Encara n'hem arreplegat dues caixes però no és un adéu, ens estimem massa. Era l'hort del meu pare, havia de ser diferent, especial, com ell...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada