Marcel·la

Plovia i no pintava bé, però l'excursió continua: esmorzar a l'Ibèricus i cap a Sant Carles de la Ràpita. Dinar amb Marcel·la, la germaníssima de la Teresa. Tots plegats cap al Racó del Teatre, un restaurant on val la pena confiar amb les genialitats del mestre, tant a la cuina com en la presentació precisa i divertida dels seus encerts culinaris.La cosa ha anat d'un original arròs pelat, fet de bon cor, i un carinyena negre apropiat. Hem estat bé, còmodes, tranquils, i gaudint de la companyia de Marcel·la, en aquests dies on la gent que ens fa falta fan els buits més grossos i ens adonem de l'encert d'apropar-nos.

La meva cunyada en té quaranta i pocs, i és blanca i lliure com les roselles al blat. Ella es dicta els principis i els finals i vola la seva llibertat aterrant no sempre pels llocs adequats. Ella és noble i sincera i real, i no pot romandre estàtica quan no és autèntica. Diria que és més racional del que aparenta i que ha passat ja per les experiències que l'han de portar a l'Experiència, en majúscules... També la vida, que molts cops acaba fent justícia, ha de proclamar que li ha arribat el torn en el transcórrer feliç del treball i la convivència. T'animo a no defallir i, com ja he dit moltes vegades en els meus escrits, darrera tanta nuvolada, el cel continua sent blau, si més no, d'un gris-verd d'esperança...