dimarts, 31 de juliol de 2012

Va de Gust amb el Jesús

Per als cristians, Jesús és la referència total, única, definitiva. Per als amics, companys o propers Jesús Gallegos és l'amistat, l'afinitat, la complaença, el sentit... Avui hem fet un arròs junts, també hi era la Teresa, complement ideal de qualsevol identitat. El restaurant Va de Gust ha estat a l'alçada pel seu servei i qualitat. Hem estat bé, recordant passat, present i futur del nostre col·legi, tot exaltant les virtuts dels nostres amics i oblidant, d'alguna manera, potser passant subtilment, d'allò menys edificant... El Jesús i jo coincidim plenament en la nostra gratitud a la vida, que ens ha donat tot i bo i que ens ha permès possibilitats de cercar felicitat mirant els ulls veïns. Potser ens ha mancat la Conxa, o la Teacher, o la Pili o el Pep Senserich, o les meves nenes, però potser encara em queda temps per al plaer de tan preuades convivències.

Després de dinar hem anat a veure el jardí vertical més gran d'Europa, ubicat a la part posterior de l'edifici de la Tabacalera. Realment és una bona pensada, com a zona de nidificació de diferents tipus d'ocells i amb un sistema de rec amb aigües reciclades que fa de tot plegat un manteniment força interessant... Hem quedat que ens anirem veient, tenim bons amics en comú que encara ens podem regalar l'orella escoltant les gràcies de la veu dels nostres. Ara som al Serrallo... comença a fer un airet agradable. Mentre estic escrivint, penso en tots els meus companys i companyes del col·le, grans records, gran Jesús!!

dilluns, 30 de juliol de 2012

Toca platja

Ja som a 30 de juliol i, fins ara, m'he anat fent el suec, però no m'agrada i entenc que amb protecció i horari racionalitzat, i amb tot el que vulgueu, pot ser sà, fins i tot interessant per les situacions que esdevenen per la proximitat de sorra i aigua... salada. Avui ha estat el dia i la Teresa, que en gaudeix de tot això del bany salat, ja ha entrat en color i fa aquella cara de satisfacció mediterrània que tant m'agrada...

Hora, les quatre de la tarda, dia 30 de juliol, lloc Arrabassada, situació extrem dret mirant a mar, davant del primer "xiringuito". Ens hem untat de crema protectora al 40% i hem fet un bon banyet amb l'aigua prou tranquil·la, de bandera verda, i gens freda, però bona, reparadora, al punt... bé, salada, molt salada. A la Teresa li agrada fer un tomba i tomba de mitja horeta per banda i jo, després de deu minuts, he anat a fer un tomb fins arribar a l'altre costat de la platja, que és el lloc on descansem quan fem bici l'Antonio i jo.

Bé, després d'una hora i mitja, aproximadament, i quan ja s'havien assecat una mica els banyadors, hem tocat el dos de la sorra i ens hem assegut a fer un xampú allí mateix, i hem estat fresquets, la mar de bé i preparats per anar a comprar al Mercadona. Tornarem, si Déu i el temps ho vol... tampoc s'està tan malament fent-ho així de bé i de pràctic. Tornarem...

diumenge, 29 de juliol de 2012

Arròs amb castanyes

Mirant un receptari de cuina catalana d'en Manuel Vázquez Montalbán, he vist aquest arròs amb castanyes que, evidentment, no és propi ni gaire conegut pel Delta de l'Ebre. La cosa va així... És un arròs català arqueològic i es prepara de la següent manera: "Feu un sofregit de ceba i tireu-li aigua i castanyes torrades i pelades. Quan faci deu minuts que bull, ja hi podeu tirar l'arròs, la sal i unes quantes espècies (clau, pebre, comí, canyella). Es pot menjar espès o lleugerament sucós". Mai ningú me n'havia parlat i no l'he provat però, pel que sembla, no té cap complicació... ara que tinc temps, potser ho intento algun dia. Recordo que, de petit, les castanyes, tot i que m'agradaven, no les sabia pelar bé i sempre amarguejaven una mica... Després, ben torradetes i per les castanyades del col·legi i casa, les trobava molt bones.

De l'arròs no cal que us digui res, sóc fill de Deltebre, tot dit... potser esmentar aquell plat clàssic, típic d'hivern i treball feixuc que nosaltres anomenem "calent" i que no és res més que col, arròs i fesols acompanyat d'una mica de morro, orella o cua de porc. I ja que som aquí, qui no recorda un arròs a banda o amb anguila, qui no pensa i se li fa la boca essència del setè cel amb la paella de la Teresa... Sí, tampoc me'n puc estar dels "trencats" amb col que feia l'àvia... Bé, tot record del Delta i vostre m'omple i em fa feliç...

Jesús Gallegos

Quan un ja és, una mica, a la tardor de tot plegat, contempla les incipients primaveres, estius ja de realitats concretes, pura esperança de què és possible un marge de millora en general. Penso amb el Jesús Gallegos, professor de tota atenció a la diversitat. Discret, correcte i a disposició de tota necessitat. Té l'estima dels alumnes especials i dels professionals que valoren les humanitats. Té cops genials i cara indefinida, intel·lectual de totes les ciències del saber i de la bondat. Val molt la pena, sap escoltar i ven respecte i convivència, i fa pinya en tot allò que és net i sa, capaç de muntar un ciri a la Sala de Professors de primària pel numeret de les samarretes de Barça i Madrid...

I és que quan la democràcia no els feia cap gràcia i les coses eren en blanc i negre (sobretot blanc) i per decret del govern... costa una mica d'entendre que algú parli de pau i bé, del bo i millor de cadascú i de les possibilitats de millora relacional que tenim tots. Només la bona gent llima imprudències, només els que trepen sense control de la decència callen i pugen al carro fàcil. El seriós i el compromès amb els valors fonamentals de la vida parla quan cal i, com a mínim, dóna signes de reflexió... i, a cops, s'activa un cablejat i una llum apagada procura deixar veure on era tot foscor...

Sempre recordo amb un gran plaer professors com Jesús Gallegos... per anomenar bones persones, d'aquelles que van de cara i de cor. Un dia d'aquests dinarem junts... serà un plaer!

dissabte, 28 de juliol de 2012

Dites

Tot i que vaig al gra, no en faig un gra massa, aquí es continuen lligant els gossos amb llonganisses i gorrejar és l'esport nacional. Cap geperut es veu la gepa, però ell té un do graciós, potser amb la gràcia de l'abella (ja sabeu on la tenen) però feia goig i cara de gladiol i es gloriejava en plasmar l'encert de la Natura. Donem-li temps i ho farà, vull dir que es farà gran i creixerà, no només en alçada, i serà un linx que no linxa, més aviat un límpid de mans blanques d'aquelles que no ofenen. Mai plou a gust de tots però l'aigua és vida i, a cops, reguem regats mentre hi ha seques sequeres on mai plou al seu gust i viuen amb sed sense sou. És un perdut... l'han perdut les males companyies, es perd pel joc i el beure i pel grup a joc de bar i dula. Resta perdut i sense esmena. Pensa i, entre la reflexió, una esperança en moto creua i para i encén el llum, i agafa't... no és un ferro roent, mentre hi ha vida, la senyora de la moto, és possible.

Avui és dissabte de sol i, demà i avui i sempre, dia de l'amor... i el sol i el tren ens porta al Pere i l'amor ja ve, ja hi és. Si plou empareu-vos en l'ombrel·la de la justícia i no us deixeu escanyar per la corbata de la crisi. No ens ofeguem en un got d'aigua, tot i aquest sistema de mesura tan lenta i recreada. Podem anar directe sense fer-ne un espectacle i ser constants sense comercialitzar res d'allò digne... i, en sortir-se'n, ser agraït com a bon nascut. No caiguem de quatre potes en l'absurd, netegem consciències, obrim braços...

divendres, 27 de juliol de 2012

Estiu

Casal d'estiu, colònies, club nàutic, nens i nenes al carrer, per la muntanya, a la platja, per la piscina, monitors, avis d'aquells que ajuden a viure... millor als fills i als néts. En grups de deu o dotze van en bici per l'Escullera amb dos experts que en tenen cura... van, uniformats amb samarretes de color i distintiu de procedència, pel carril bici i estan alliçonats per complir les normes de circulació. A un rosset de segon de primària li ha sortit la cadena... els dos companys més propers paren, l'ajuden i, fins i tot, un de més gran l'empeny una mica perquè torni a la normalitat ràpidament...

A l'alçada del Club Nàutic es contempla un espectacle de crits i rialles sense fi: petites barques de vela, piragües, d'altres a rem per a dos o més... sembla que s'ho passen pipa, vestits per l'ocasió i sota l'atenta mirada dels responsables de l'activitat. Prop del far de "La Punta de la Banya" hi ha l'escola de busseig amb tots els equipaments d'ampolles i vestits ajustats i peus de granota... és també un altre món. No fa gaire vaig veure un submarinista que sortia de la mar amb un mero d'uns cinc quilos pescat amb fusell...

La piscina del Serrallo i Part Baixa és plena de gom a gom. Diria que hi ha torns per a nens que fan estades a diferents llocs. Fa un parell de dies l'escola del barri, cap a les deu de la nit, era plena de nens amb llanternes... feien jocs de nit amb cridòries i espectacles habituals. Les platges del Miracle i Arrabassada també són plenes de nens fent jocs organitzats. És l'estiu, on tota cuca viu... diuen, dèiem...

Préssecs

De vegades costen una mica de trobar, vull dir... dels bons, d'aquells que tenen l'extraordinari i original gust de préssec. Pel mes de juliol, la Mercè en porta del seu poble, la Pobla de Montornès, i són realment autèntics, globosos, un pèl vellutats, groguencs o vermellosos i dolços, molt dolços. La fruita de temporada, fresca de l'arbre, i també una mica de la nevera, és tot un plaer que ens aporta vitamines... i el preu és, potser, que algunes porten massa sucre. Si deixem a part les taronges del meu hort, potser els préssecs de la mida d'un puny i de Calanda o aquests de la Pobla serien el millor substitut per a unes postres ideals dels naturistes...

Recordo que, abans, el meu pare tenia molts presseguers i la mare i jo embotellàvem, com també fèiem amb els tomàquets. Ma mare solia fer, de postres, uns platets amb fruites de casa, a les quals donava forma de flor: el centre, eren trossets de préssec i els pètals grills de mandarina o taronja i ho acabava de guarnir amb magrana, que li ressaltava molt el color. L'àvia també em feia, de vegades, per berenar, préssec o plàtan tallat a rodanxes i, això sí, amb sucre, tot ho feia molt dolcet, com ella.

Recordo, agraït i una mica nostàlgic, el bon gust que tenien les coses embotellades a casa... A més, sabíem el que menjàvem, tot net, natural, de l'hort del pare...

dijous, 26 de juliol de 2012

Penedès

Avui toca dula... som al Baix Penedès: Banyeres del Penedès, Llorenç del Penedès i el que més convingui... Banyeres sona a cor, profunditat de la comarca, zona de verds que faran gotims de vins i caves incomparables. Hem estat a Llorenç del Penedès... que em recorda a Mallorca i al Llorenç, el pare de la Mar, i a Penedès de més verds arrenglerats i ben conreats i presentats.

Banyeres, de la Torre Guaita, del segle X, i envoltat de vinyes i cel rogenc i boscos. Hotel Restaurant El Bosc (Carrer Marta Mata, 77, Urbanització Els Boscos, Banyeres del Penedès, 43711-Tarragona). Hem dinat bé. El lloc té aquella aparença seriosa i tradicional similar al Senglar de l'Espluga o Casa Fèlix de Valls... Tot fa olor de net i habitual, de bona cuina i graella. El cava és el rei i el vi, fins i tot el negre, tot un govern de governs a controlar. És el lloc del cava però hem begut vi i negre... un Negre Franc de la casa Pardas de 14'5º.

A la tornada, hem passat per la costa travessant Calafell, Sant Salvador i Coma-ruga, tot zona turística plena de "rateres" parades, potser més llocs per vendre coses que gent comprant-ne. Les platges m'ha semblat que tenen més extensió de sorra que per aquí, com si la mar mengés menys o que n'han dipositat més. La font de Coma-ruga continua plena de llices grosses i de colors... Recordo haver passat, algun cop, d'excursió amb la meva classe... Tot plegat, força bé...

dimecres, 25 de juliol de 2012

Passeig de tarda

Avui no hem anat a La Pineda. Passem de les moreres, del wifi i l'amabilitat i atenció dels cambrers... És final de juliol i no es pot aparcar, has de donar moltes voltes i posen multes. És una llàstima, el lloc és un encert... fresquet, discret, des d'on pots veure passar la vida relaxada de l'estiu.

Ara provem El Serrallo. Hem vingut caminant i mirant el lloc ideal on seure bé, mirant l'entrada de les barques, mirant la meva i vostra mar, de tots. Un vol de gavines acompanyen els pescadors i a mi em recorden les del Delta que s'amunteguen darrere els tractors quan preparen les terres de l'arròs. No es veu el iot del xeic i el pont està actiu. És dia de bandera verda. Molts vaixells, deu, esperen al pràctic i als remolcadors... són químics, petroliers, contenidors, fins i tot un carregat de cotxes en diferents pisos d'aquests mòbils, tot modern i de colors que dóna activitat al port, moviment, d'aquest altre món que és el mar, el port, el transport i la pesca. Ple Serrallo...

Ens hem assegut a Raffa Gelati, una terrassa d'aquestes alineades, a uns quaranta metres de l'aigua marina. No tenen wifi... per aquí la gent ve a veure el paisatge, respirar Mediterrani i menjar marisc i peix del bo. S'està bé a aquesta hora encara tranquil·la... aquí sempre corre un airet, divina marinada, sempre agraïda, feliç estada. Tornarem, potser no hi haurà un gos petit que borda amb so agut, potser un lloc proper amb wifi, potser... sorprenc a la Teresa amb un berenar de rap, mes endavant. Ara, aixeques el cap i el Serrallo, que ja no fa olor, t'acull, et relaxa i pacifica...

dimarts, 24 de juliol de 2012

Estudi dirigit

Durant la meva vida professional, i sempre que era possible, feia alguna activitat complementària, vull dir per complementar el sou que mai ha estat, el dels mestres, per llençar-hi coets. Vaig fer una mica de tot: futbol, biblioteca, menjador, pati... i estudi dirigit. Aquesta última tenia la seva gràcia... alumnes dels primers cursos d'ESO, que després feien futbol, es quedaven de cinc a sis per fer deures i estudiar, aprofitant un temps que es perdria entre anar i tornar de casa seva. Teòricament, l'invent era bo però l'edat, l'hora i la proximitat de l'esport i el final del dia feien que, de vegades, tot fóra una aventura on ni la mà esquerra ni la duresa ni l'experiència eren prou per reconduir situacions d'aquelles tan absurdes, pròpies de l'adolescència...

El meu amic, un suposar, tenia dotze o tretze anys i feia segon d'ESO, prim, allargat, xuclat, d'ulls sortits i cabells llargs, en plena construcció física... Suposo que, quan tot reposi amb tranquil·litat i al seu lloc, serà un guapet d'aquells que castigarà amb prudència, perquè la ximpleria normalment no dura per sempre. Un cop, estava escrivint i passant notes en ple estudi. Jo passejava i m'hi vaig apropar, tot dissimulant com si mirés per la finestra, i li agafo la mà on tenia una de les notes que passava i també una bola de paper de plata. Evidentment, ell, que era l'origen de totes les rialles i distraccions, no havia fet res i, com sempre, negava l'evidència. Un dia que havia fet quelcom semblant li vaig dir que no estigués preocupat, que aquest comportament absurd en les seves actuacions sol durar un parell d'anys i després es normalitzaria... ja quedava poc. Això li vaig dir a part, sense cridar, mirant-lo als ulls... Em va sortir així!
 

Més enllà...

Sovint toquem de peus a terra en els nostres viatges conduïts per la raó, però també fem algun vol amb paracaigudes que ens ajuda a aterrar sense massa trauma. Sembla que som aquí o prop, tot i que surem o anem en globus, no massa lluny, no massa ràpid, aferrats a les banalitats que enriquim com si fossin úniques i eternes. Molts mai veuen el més-enllà, més aviat el més-aquí, tot i que no ha anat com es pensaven... no ha sortit la rifa perquè no tenien el número, no han estat ni herois, ni savis, ni dominadors de res, però el seu regne és aquest món, aquest d'aquí que té de tot i només cal tenir sort i esperar des del sofà valent que aguanta la inhibició i l'esperança.

Sembla raonable que si fas bé, trobaràs bé. És segur que pots acompanyar i compartir i ser feliç fent feliç sempre que puguis. Molts pensen que estan molt pel damunt d'això d'aquí i són al seu fons... també n'hi ha que es mouen entre oficialitats, amagant veritats entre disfresses que enganyen, fins i tot a ells mateixos. Quanta gent no té mirall real que sempre és fidel, quants humans hi ha a les fosques per tenir apagada la llum interior, quanta gent ha perdut l'esperança del l'aquí perquè viu en el més-enllà de l'aquí equivocat. El més-enllà guanyat aquí, en l'aquí de la bondat i l'amor, és l'hàbitat de l'ànima, és l'estat de la pau i el bé, és la confiança en la promesa i el compromís en la fe i la veritat... Però tot es cou aquí. Malauradament, alguns es creuen tan prop del cel que obliden que aquest es guanya aquí...

Toca el timbre

Som a l'escola, toca el timbre, manquen cinc minuts per a les nou del matí... El Director, des del seu lloc de comandament, controla les situacions, separa als que arriben tard per fer-los una reflexió conjunta, controla, fins i tot, els papers que no haurien de ser al terra... és el responsable de l'ordre i el concert. Tothom al seu lloc, els professors al cap de la fila, primeres salutacions...
  • Bon dia senyoreta....
  • Hola guapa, com estàs?
  • Bon dia Pere, el Barça va guanyar...
  • Què bé! Som els millors...
El cap mira amb la mirada de fi de salutacions. Silenci, tothom recte, cap alt i mirant a qui tenim davant. Per ordre, comencem a desfilar cap a les respectives classes. El professor Santi Juncosa, gran professional i millor persona, té Educació Física amb una classe de primer de primària... quan li toca el torn diu:
  • Nens, anem anant xino-xano...
Fins aquí correcte, el que passa és que el primer de la fila és xinés i... aleshores podríem pensar que la resta eren els "xanos"...

Aprofito el detall per recordar al company Santi, sempre proper, entranyable, disposat a fer pinya en tot allò sa i net. Gran treballador, és dels primers en arribar i el darrer en marxar... Saps on trobar-lo i t'escolta i t'ajuda... és la bona gent, tot un premi per a la canalla i els companys.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Bronzejat, embrunit

Tinc un color bru de paleta que esgarrifa el món. Resulta que el que no tapa l'equipament de ciclista i està exposat al sol és gairebé negre, d'un bronzejat embrunit i brillant que contrasta amb la resta protegida, que sembla tendra i alletada...

Recordo que l'àvia parlava d'allò d'estar "blanqueta com la llet" com un mèrit, com un símptoma de distinció que només presentaven les noies benestants que no anaven a treballar al camp, ni per aquests sols, a no ser que portessin la bona protecció d'una ombrel·la. Ara no, ara la moda, allò que molts creuen que és saludable és estar com més negre millor...

Segons he llegit en una revista farmacèutica, el bronzejat és, en realitat, el resultat d'un mal a la pell... Quan els raigs UV del sol penetren a la pell, aquesta es protegeix produint més pigmentació o "melamina", és a dir, el que fa és reaccionar davant d'una agressió. Penso que anar a la platja comporta un seguit de coses que sí són saludables: caminar, banyar-se, nedar, una ració de sorra i una de vitamina D, entre d'altres coses. Però, evidentment, una exposició continuada al sol, en hores punta i sense la protecció adequada, et pot abocar a un càncer de pell. Perill especial tenen els embrunits artificialment en certes cases miracle o exposar-se al sol entre núvols, que sembla menor però crema fort.

Bones vacances!! Ull amb el sol, les proteccions, els horaris... Que sigueu feliços!!

dissabte, 21 de juliol de 2012

Se me'n va l'orella

Diuen que en el funcionament, sobretot en el rendiment dels sentits, hi ha una compensació o mode de reajustament. Alguna cosa deu haver-hi perquè a mi, de vegades, l'oïda m'apropa nítida i ràpida a converses properes i no tant properes, gairebé sense voler. No diria mai que sóc un tafaner d'aquells que posen el nas per tot arreu, senzillament se me'n va l'orella i puc estar dos o tres minuts com si fos un més de l'altra taula o d'un altre grup de persones... La Teresa, que ja n'és conscient d'aquestes marxades involuntàries, em felicita còmicament a la tornada i em demana, així en plan xafardeig particular i casolà, que li expliqui les meves observacions en aquelles breus absències... "Un professor de la taula del costat parla de les retallades i un senyor li diu que molts voldrien plorar amb els seus ulls".

A la plaça, una filla renya a l'àvia perquè malcria al seu nét. La Teresa parla amb la seva germana  i jo, des del menjador, segueixo la conversa... perquè sí, per res, perquè no em cal anar... marxa sola. Són tres parelles, elles parlen soles i ells també, fan dos grups de tres: ells ho fan de futbol dels temps de Romario i la famosa cua de vaca que li va fer al central del Madrid, elles critiquen a una que no hi és perquè duia un vestit que no s'esqueia amb la seva personalitat... Tot això ho vaig observar i escoltar estant ells parats a la plaça i jo creuant-me un cop per anar cap a casa... Tranquils, no me'n vaig de l'olla!!

Volada

Acció de volar d'un punt a un altre, volades llarguíssimes de la imaginació, immensa primera volada, inspiració d'alta volada, pensament en llibertat per les finestres del món. Llençar-se d'una volada d'ales potents, vol àgil i segur pel bosc d'altres homes ocell que cerquen natura i colors, inventant millors situacions, espais lliures per la selva menys verge.

He vist vols de papallones blanques i, a la Ribera d'Ebre, eren grogues amb puntets negres, com si fossin de pebre, d'aquell que alegra els àpats. Vols de papallones d'aquelles que l'enamorat sent al seu interior i no li fan mal perquè són la fermentació de l'amor i és molt possible que el resultat tingui molt de grau i gran voltatge. Bombolles de cel a terra, intercanvis entre el pensament i el núvol blau, més prop d'allò més net.

Admiro la gent positiva que suma i fa pinya i s'apanya i s'esforça i capfica per integrar-se en els vols de papallones blanques, que n'hi ha pertot però no sempre surten, no sempre volen, no sempre poden, no sempre les deixen volar. Pobre d'aquell que s'estavella en roca dura d'una volada... Millor que la inspiració ens instal·li en la confecció d'un món millor, sobretot més just, on puguin aterrar totes les volades. Ja no sóc de la primera volada, però... Déu n'hi do, encara volo... amb la bici...

divendres, 20 de juliol de 2012

Balcó de l'Estany

Som a l'Ametlla de Mar, davant d'un Laurona 2006, D.O. Montsant, elaborat, criat i embotellat pel Celler Laurona S.A. a Falset, de 14'5º, és a dir, una autèntica passada total cinc. El restaurant Balcó de l'Estany mira al mar, que continua sent blau de cel i sal i sol i, a més, fa aquella olor verge, iodada i amb els millors aromes mediterranis...

Didier Sánchez és el marit d'una cosina germana de la Teresa i és l'ànima i el cervell d'aquest invent. És un mestre de tot allò relacionat amb la cuina, sobretot en algunes especialitats, un geni en les presentacions artístiques de cada plat, tot un crack de la proporció i del sabor, expert en fumats i en salses, tot un il·lustrador del disseny en la confecció de cada postre...

El lloc és un privilegi, un encert de la Natura, una situació única per contemplar divinitats. Didier és un luxe, tècnicament perfecte i, humanament, té una bonhomia tal que entra directe a formar part dels elegits que porten incorporada la condició de persona entranyable. Per acabar-ho d'adobar, ens ha servit Àxel, el fill de Marcel·la, la germana de la Teresa, tot un regal de tendresa i amabilitat i fent palesos els seus coneixements gairebé professionals.

Hem estat molt bé. Avui hem volgut provar una de les seves creacions, un "Arròs amb bacallà i favetes" precedit d'uns Ostrons gratinats al forn. Heu escoltat bé, ell no cuina plats, fa creacions... per a què la gent les pugui gaudir mirant el mar i pensant que són al cel...

dijous, 19 de juliol de 2012

La nena, la mare i el professor

La nena, una preciositat de criatura, sana, correcta, prou treballadora, gens conflictiva i sense ser l'estrella de res, tenia prou llum per progressar adequadament. Era una espècie de Lucia de Puertollano, però amb menys energia i més constància (un petonet a la Lucia i a la nena en qüestió). La mare no era gaire competent... hi posava tota la voluntat, però en feia un marcatge desproporcionat. Tenia com una mena d'obsessió malaltissa i quan la nena treia menys d'un nou hi havia drama. No la deixava viure...

Jo n'era el professor, amb una certa experiència, i tot i que ja en feia un bon ús de la prudència, en aquest cas no em vaig callar. Vaig concertar una entrevista i la senyora va venir sola, amb el seu cotxe, vestida "in" i amb certa soltesa, convicció i fermesa en tot el que deia: parlava de l'exigència, la competitivitat, el rendiment màxim... i jo veia a la nena a la creu i a ella posant-li vinagre per les ferides. Bé, quan en vaig tenir prou, i fent ús del "ehem" per poder parlar, li vaig dir tot el que pensava de la nena i que jo n'estava content dels seus comportament a l'escola, tant a nivell social com a nivell d'aprenentatges. Vaig parar una estona i, mirant-la fixament als ulls, li vaig dir:

- En aquests moments, l'únic problema que podia tenir la nena és vostè. La nena va una mica ofegada, amb una certa por i està sofrint un assetjament com si el seu comportament fos incorrecte. Crec que l'hauria de deixar una mica en pau, amb l'oportunitat d'equivocar-se, de rectificar i de gaudir de tot el seu procés de realització personal, de forma natural i des de l'estima i professionalitat dels seus educadors. Això no vol dir que vostè no l'estimi, simplement crec que la seva obsessió fa que interpreti malament el seu rol. Dit això, i amb tot respecte i des del cor, li demano disculpes si en algun moment l'he ofès. 

La senyora va marxar tocada i jo em vaig quedar amb els meus dubtes de si havia entès alguna cosa... En el transcórrer del temps, els ocellets que tot m'ho expliquen, deien que algun cop la van sentir parlar en contra meu, algú, fins i tot, deia que em deixava verd... Però la vida dóna molts tombs i, tot i que la mentida té tres llengües i la veritat a cops és muda, la providència ha volgut que ens tornéssim a trobar, ja en els darrers anys de professor. Aquest cop era un nen, també preciós, més entremaliat, amb algun problema d'ortografia i prou capacitat per sortir-se'n. La senyora actuava amb tot respecte, sobretot per al fill... també amb mi tenia una actitud considerada, amb menys fums, com si tingués més feina... venia amb mòbil i mesurant el temps en plan executiva. Vam fer un bon curs tots plegats... em parlava amb una certa familiaritat i a l'última entrevista em va sorprendre amb un petó i amb un agraïment que semblava sincer...

dimecres, 18 de juliol de 2012

Sóc al col·legi...

De pensament, recordant coses de pares i nens, quan tots érem més joves. Anys setanta i molts o vuitanta i pocs. Cançó de moda i d'estiu, i no tiraven coets però hi havia més feina que ara. Els pares dels meus alumnes feien hores, arribaven tard a casa, alguns no podien veure als seus fills, semblava haver cafè per a tots, tot i que la bombolla immobiliària i l'esclat de platges i estiuades encara no tenia el seu punt àlgid. La Salle ens recomanava rebre els pares un cop per trimestre, això si no hi havia necessitats especials, i així ho fèiem. Les famílies tenien una certa preocupació per l'educació i acudien a parlar amb els professors amb ànim de col·laboració i disposats a fer seves les nostres indicacions. Bé, eren uns bons temps on es respirava una estabilitat i mesura molt millor que ara...

Un alumne que semblava tenir bona capacitat anava per lliure i sense ordre ni concert. Només quan l'encarava responia com cal a les expectatives, però no feia els deures, estudiava poc, mancava control de casa. Vaig concertar una entrevista amb els pares, joves, macos, d'aquells que encara tremolaven quan enraonaven amb els mestres del seu fill. En exposar la situació, el pare m'explicava que treballava moltes hores, jornada completa més unes quantes hores de més, perquè ell no volia que al seu fill li manqués res de tot allò que a ell li havia mancat. La mare, semblant, no tan exagerat però tampoc dinava a casa i el nen anava en mans d'una santa àvia que feia el que podia. El pare seguia parlant:

- Si el meu fill necessita anar de colònies, vull que hi vagi i amb roba adequada, i repàs d'anglès i extraescolars poliesportives i natació i el que més convingui...

Després de molta estona d'escoltar amb intenció de comprendre i d'intentar ser correcte i comprensiu, vaig fer un "ehem", com si demanés la paraula, i vaig dir:
- No voldria ofendre, ni trencar l'eufòria, ni la seva bona voluntat, però crec entendre la seva realitat... el seu fill té de tot menys pare, gairebé gens, i poca mare, encara que una mica més.

Sempre recordaré la cara, augmentada de vermells i interrogativa i suplicant, com aquells que fan malifetes i demanen perdó... L'entrevista va ser llarga i enriquidora per a tothom. Van tornar a tenir dia i hora abans d'acabar el curs... i em vaig esplaiar dient que si el jersei del nen no era un Lacoste no passava res... i els avis són un regal diví però ningú pot substituir la proximitat dels pares. La felicitat no és tenir-ho tot, o tenir de tot, és més feliç qui menys necessita... Els vaig convidar a racionalitzar la seva existència.

Eren els meus anys de professor on encara em veia capaç, i possible, d'intentar arreglar les actuacions familiars. Encara no havia passat per aquella situació on un senyor pare d'un alumne em va dir:
- Escolti, Sr. Bonet, jo amb casa seva no m'hi fico...

Després, reflexió i prudència, algun encert i algun fracàs... sempre amb bona intenció.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Dones de la vida

En altres temps, on es feia el mateix però d'amagat, sortien per les cantonades, exagerant postures i escurçant i cenyint vestits. Diuen que fumaven i et tractaven de tu i movien la bossa com a reclam entenedor i fàcil. Eren dones de la vida, de la mala vida, deien alguns, simplement persones que comerciaven amb el seu cos, deien altres. Joves amables que t'ofereixen companyia i cos per un preu i per un temps...

Avui, amb crisi de tota mena, sobretot de valors (d'aquests no queda ni l'escala...), sembla que les dones, també homes, dedicats a la prostitució han proliferat i, malauradament, ho han convertit en un negoci organitzat, on aquestes treballadores del sexe són esclavitzades pels seus explotadors de torn. Últimament han tornat a sortir al carrer i les veus per la N-340, camí de Castelló i per tot arreu...

Podia tenir setze anys i amb pinta de sueca, però era romanesa... ho dic per l'alçada i per la cara i per la parla que semblava més llatina. Estava a l'entrada de Sant Carles de la Ràpita, feia un somriure artificial i, tot i ser preciosa, semblava esmussada i com a surant, comptant ovelles en ple dia... La Teresa i jo érem dins del cotxe, parats a un semàfor. Un moment abans de posar-se verd, van aparèixer un parell de subjectes, dos armaris rossos o russos o, si més no, nòrdics que van agafar la noia, un de cada braç i la van introduir a un cotxe. Explotació? Màfia? Manca de llibertat? Caos? Pena!!

dilluns, 16 de juliol de 2012

Vigilant el pati

Amunt i avall, passejant amb el germà Lluís... que si són verdes, que si són madures... sempre observant, sempre aprenent, sobretot dels nens i del germà, evidentment. Uns nens de primer juguen a futbol, però avui sembla que la pilota no és el més important. Un, fa mala cara, prem els llavis, xiscla nerviós, fa de fera ferotge en funcions. Diria que algun cop li deu funcionar, potser a casa amb marranada incorporada, potser a l'esbarjo de l'escola per imposar la seva voluntat... El cas és que, observant la situació, es veu la pilota trista i sola en un racó, i la majoria dels futbolers capcots, dissolent-se. Reparo, un altre cop, en el "matonet" de la pista... és rosset, amb un petit nasset amb unes quantes pigues estratègiques, cabells llargs, pell vermella pel sol i de l'enrabiada teatral però molt aconseguida. Un dels nens tenia por, estava blanc, i jo em vaig anar apropant dissimuladament. Quan em va tenir a tocar m'agafa la mà i em diu: "Pere, és que l'Èric (nom fictici) fa cara de voler-me pegar..." Vaig intentar tranquil·litzar-lo i em va explicar que això ho feia sovint, quan no podia manar en tot i per tot i, sobretot, quan perdia jugant a futbol...

No cal dir que el vaig marcar de més prop i, alguna vegada, li vaig abaixar els fums. De totes maneres, aquest va ser un dels casos que em va ajudar a entendre una cosa... Molts cops, hi ha nens una mica fatxendes, sobrats, d'aquells que s'imposen pel físic o per qualsevol superioritat o capacitat intel·lectual. Són nens, moltes vegades, mal regats a casa i que, fins i tot els professors per excés o per defecte, no acabem d'encertar... La meva reflexió final és que, evidentment, molts cops hem d'aturar certes actuacions, però també hem d'anar en compte de no esfondrar-los. Aquí sol haver-hi unes potencialitats que, ben reconduïdes, faran esclatar en aquests nens actuacions brillants perquè són bons en si mateixos i, fins i tot, solidaris si s'ha treballat amb ells com cal i amb professionalitat.

Recordo, ara, que una vegada vaig intentar enfrontar a dos líders... i un es va menjar a l'altre i l'altre es va enfonsar i vaig tenir una feinada per recuperar-lo. Eren els meus primers anys de professor a La Salle, anys setanta. Un és jove i no t'han preparat per fer de mestre. T'han explicat alguna teoria d'uns i altres, has fet alguna pràctica, en els meus temps era minúscula, i la realitat, quan et trobes sol davant de la classe i es tanca la porta, és una altra molt diferent. El mestre es fa dia a dia, nen a nen, curs a curs. Tot el meu respecte i admiració a tots els docents del món...

diumenge, 15 de juliol de 2012

Alcántara

Sí, em refereixo a la sèrie de TV espanyola "Cuéntame como pasó". Aquests dies, passen una seqüència on el Sr Alcántara i la seva família, quan ja deixaven la casa per anar-se'n a Madrid a exercir un càrrec d'UCD, són sorpresos a la placeta del poble pels seus veïns i amics de sempre. Surten, de sobte, amb alguna ampolla de cava i gots a la mà, algun xiulet i serpentines, saltant i aplaudint, fins que una veu diu: "¡Que hable, que hable!" La senyora agafa al braç la filla d'uns quatre o cinc anys, i el senyor parla i recorda des de quan es coneixen i va anomenant coses que encara no eren al poble. La seva dóna, amb la filla al braç, no deixa de fer-li petons cada cop que el marit obre la boca...

És un encert, per mi, d'una gran qualitat en tota la sèrie, la manera d'estimar-se aquesta parella. És aquella forma de l'amor natural on les dificultats uneixen i tot allò aconseguit és un motiu de gratitud. El marit, ja diputat o en vies de, rebia l'admiració del poble i la seva dóna feia petons a la filla... i a mi, cada cop que ho veig, em sona que li fa petons al marit... i és que és així, la nena és fruit del seu amor, d'un bon amor, d'aquest que amb tanta tendresa s'explica per les diferents dècades de la nostra història recent passada. Per tot plegat, diria que plasmen prou bé la realitat, fins i tot la més propera. Ara, tot seria una altra història...

Maniqueisme

Doctrina de Mani basada en una distinció entre el principi del bé i el del mal. Actitud derivada de la convicció de què totes les coses es divideixen en dues parts, l'una completament bona i acceptable, l'altra dolenta i rebutjable...

Tot això em fa pensar en la meva infantesa, on tot era blanc o negre: Barça o Madrid, americans o russos, dreta o esquerra, anís o conyac, fins i tot hi havia drames on havien de triar entre pare o mare. Però un creix, d'alçada no massa, d'altres coses una mica, i va descobrint que, molts cops, les coses no són caixa o faixa, perquè hi ha matisos, grocs i grisos i color de cafè amb llet, mai per separat, sempre ben mesclats... Sovint penso que al cel deu haver més d'un dolent, d'aquells que ho són de manera oficial o per decret, i també a l'infern més d'algun bo, boníssim, d'aquells que actuen a dues mans perquè el que fa l'una dissimula el que fa l'alta.

Els pensaments volen i s'escapen i repares i acabes escrivint i explicant quants cops no has regalat un silenci o quantes vegades has provocat la resposta ferotge del que es creu en possessió de la veritat absoluta. Quants moments has passat amb el cotxe de la veritat per damunt de la prudència. Parlar sense caler, sense dir res de bo i de bé. Callar quan no has de callar, perquè no és de savis, és de covards. Qui tira la primera pedra? Silenci, tothom gira cua, reflexió, potser ens piquem al cap i ens despertem i la raó ens portarà a la descoberta de què tots tenim una immensa capacitat de millora, un cor per estimar i un cap que hauria d'anar a joc, i tots plegats cercant millores i construint vida sobre la naturalitat, la humanitat, el respecte, sense bons ni dolents ni regulars, tots amb tendència a positiu.

El bé i el mal sembla que els portem dins i tenim una certa capacitat per decidir, i podem barrar el pas o deixar escapaments i tenim un fontaner reparador que és el bon cor i tenim una llum interior que, massa cops, resta apagada i, per això, hi ha bons i dolents. La reflexió final és que, senzillament, podem ser millors... només cal fer un cop d'ull al mirall que no enganya.

dissabte, 14 de juliol de 2012

El Pere i la Mar... i el Delta

El Pere és el meu fill, tot dit, i la Mar aquella criatura que jo hauria triat... per al meu fill. Perfecte, ell i ella, tots dos parella i sembla que de dos... i pinta bé i bonic. Són de cama enlaire, bé... ara de cotxe en ruta variada i eixerida i, a cops, fins i tot amb molt de gust.

Volen passar el cap de setmana a Deltebre, ja ho sabeu... és com els altres pobles però en bonic. El Delta, sempre diferent i encantador, és aigua i terra de verd de verds, i ara està al punt de veure aquella immensa catifa incomparable. La planta de l'arròs ja és plena de fills grans i el verd és intens i, gairebé, fosc per l'adob, atapeït... Podria ser un camp de blat sense roselles o un mar blau de cel i sol i sal, però és més bonic i amb aigua dolça com a peixera de la tenca i l'anguila i la granota. És, també, refugi de la fotja i la polla d'aigua, bassa de l'ànec coll-i-verd, verd a joc d'arròs i Delta... de l'Ebre. Bé, com podeu veure, quan parlo de la meva terra se m'escapa el verb i mai és prou ric com per definir com cal tanta bellesa...

Amb el cotxet, els joves poden gaudir molt d'aquesta sortideta: Galatxo, riu, gairebé salat però Ebre ample i més ample i cap a mar, la Marquesa, creuar Lo Passador cap a Sant Jaume i veure Els Eucaliptus, Els Montells, l'Encanyissada... Tenen casa, tot i que la nevera és buida. Diumenge passaran a dormir a Tarragona i ens explicaran les contemplacions de tot allò, diferent i únic. Potser soparem junts, ho tenim previst, i el dilluns... mare i fill van pactar d'anar a La Bóta, una mica aviat perquè la Mar, a les quatre de la tarda, ha d'entrar a treballar... bé, ella a fer feina.

Sóc feliç per tot plegat i seguit de benaurades proximitats i vivències que em regala la vida. Evidentment, també em preocupen totes les incerteses i dubtes d'aquest món que va a pitjor... però en veure la Teresa s'obre el dia i la mare és una bonica realitat, i els joves una il·lusió permanent. A l'agost marxen de viatge llarg i ample a l'altra part del món... junts i feliços i amb un joc d'avions valents, d'aquests que et porten pertot arreu de l'Àfrica i, després, a Maputo. Allà hi haurà trobada d'amics... i jo seré feliç amb vosaltres.

divendres, 13 de juliol de 2012

La nostra llengua

La de l'avi metge, de Berga, la del pare i tots els seus germans, i la de l'àvia, compendi de tota la saviesa del Delta. La llengua de ma mare i tantes mares que parlen així de clar i entenedor. Llengua de Maragall o d'Espriu o del Parenostre Major i totes les pregàries i esclats de joia catalana i en català...

He viscut una immersió lingüística basada en el respecte i en la riquesa cultural, on tothom ha gaudit d'una esplèndida convivència. Sembla que no n'hi ha prou i tornen les cavalcades d'aquelles que trucaven de matinada i t'esperaven al replà de l'escala. Complicat... tenen els tancs, però nosaltres la raó... no us llenceu pel finestró a l'asfalt d'una volada... i parlem en català i en llibertat i en societat i escrivint i pensant i... i és que és tan bonic que no se n'adonen que fora un robatori a la cultura, a l'expressió, a la comunicació sana i de profunda arrel familiar.

He estat mestre de quart de primària i aconseguia, gairebé sempre, un nivell semblant de les dues llengües oficials, tot i que en una escola catalana es parla i s'ha de parlar en català. A mi ja no em canviaran i continuaré, per sempre més, utilitzant aleshores, quelcom, llurs, tot potser, tanmateix... i el que més convingui, per seguir aprenent i, si és possible, transmetre tant bagatge cultural. S'oloren temps d'estafa per la nostra canalla... sembla que no els deixaran ni pensar... en català.
 

Sol, a contravent i a Capçanes

L'Antonio devia anar a fer d'avi jove per les platges de Torredembarra amb munió de néts en vacances. Així que he sortit sol, sense sol i contravent, observant els magatzems de l'escullera, l'escola de bussos i el far de la Banya. He arribat al faret petit que, per primer cop en els meus viatges d'aquest any, estava obert, vull dir encès, amb una potent llum verda intermitent. Ha estat una entrada a contravent, lenta però constant, després d'haver abaixat el pinyó. La sortida ha estat una delícia, fins als banquets del Miracle, des d'on he observat que predomina una línia de biquini amb ratlles verticals... si hi ha bona pell de no massa anys, pinta bé, estilitza, es fa mirar i es miren des de la part alta del Miracle.

A quarts de dotze arribava i la Teresa anava a casa. He fet la canyeta, dutxa i hem anat a Capçanes, poble que relaciono amb el meu alumne i company, després, Andreu Ferré. Volíem dinar al restaurant Mas Collet però, després d'un camí rebuscat i no massa fàcil, ens han dit que només servien a la gent de l'hotel i que avui estaven plens. Tot i la meva estima a l'Andreu, no ens veuran més el pèl...

Hem acabat anant a Falset, capital del Priorat, que sempre és una garantia. Hem dinat al restaurant de l'Hostal Sport on sempre hem estat bé, i avui hem tingut, a la taula del costat, a en Tomàs Molina, un dels homes que ens explica el temps a TV3. Hem dinat bé, amb un Acústic del Montsant, tot i sent al Priorat. Són veïns...

dijous, 12 de juliol de 2012

Sense malícia i en positiu

A cops i en grup i passejant o en esbarjo o sobretaula, parlant, dient, no massa coses, alguna gràcia, algun moment d'un que diu no res i alguns fan músiques variades que fan bon escoltar. De vegades, l'amor se'n va i ella es queda... va soltar un, directe cap a un altre que sabíem que no li funcionaven les seves relacions de parella.

Recordo que aquesta frase, gairebé feta, per riure i en un context masclista i sense malícia, aquest cop no la vaig digerir gaire bé i hi vaig posar cullerada continuant una mica l'expressió... A cops, l'amor se'n va i ella es queda i tu tampoc marxes, queden moltes, gairebé totes, boniques coses que s'exposen i desfilen i que també són amor reclamant el seu espai, amor del bo, potser millor, autèntic, madur.

Allò que no pot ser i que, a més, és impossible porta implícita una cursa ferotge en direcció contrària. Però quan un i una no marxen, tampoc ho fa l'amor que, potser, descansa trist en un racó pel mal ús que se li fa. Cal tractar-lo bé, millor que mai. Vol estar amb tu i amb ella per riure plegats observant la felicitat mútua. L'amor no marxa mai, tot i que de vegades es perd i cal retrobar-lo i tenir-ne cura. Quan el tens i ets feliç, no s'ha de confondre amb l'egoisme que atén només l'interès propi. És una realitat de dos. És la millor raó. És el bé de dos, obra d'un, obra de l'altre... obra del cor.

Anar a la dula

De vegades penso que l'origen del català bonic i entenedor està al Delta de l'Ebre, tot i que diem espill i no mirall, granera i no escombra, lo en lloc de el i enrossat, coll de mut, panxa blava... i algunes delicadeses més.

Avui, la Teresa i jo hem sortit a la dula... M'ha sortit el cavero deltebrenc que porto dins, i a molta honra, i he proposat d'anar a la dula, és a dir, amb llibertat de poca mesura i el seny just. Cama enlaire de Kuga fresc i a Miravet a veure el castell templer que, avui dijous, estaria obert. Hem visitat el castell per tres euros, preu de jubilat i mestra... i està prou bè, tot mitant a l'Ebre i podent-te fer una bona idea de les diferents remodelacions observant els marcs dels habitatges originals: església, celler...

Hem dinat al restaurant Molidexim, on ja havíem estat una altra vegada. Bé i digne, tot i que no té competència. Menjar casolà, sa i ben cuinat, i un vinet negre de Batea (Vall Major, 13º) que complementava com cal aquesta dignitat. De tornada, hem passat a veure les moreres de la Pineda, sense pins per aquest indret. Fa un airet reparador... són les nostres vacances... la Teresa s'ho mereix i jo l'acompanyo perquè no es perdi per les llibertats incontrolades de la disbauxa... i, si ens perdem, que ens trobin junts entre castells i moreres, prop del Priorat o del Montsant, a tocar de la mar nostra...


dimecres, 11 de juliol de 2012

Poca Bóta

Restaurant en forma de bóta de vi, original i envoltat de vegetació i tipisme. Prop i de fàcil accés, a tocar de l'Arc de Barà, i de molt bon record de cada cop que hem estat. Ens anava pel cap un filet al foie amb reducció de cabernet sauvignon que va demanar el Pere l'última vegada que hi vam ser. Però avui no era el dia, si més no, d'aquest plat. Tot i avisar, el filet era massa poc fet, el foie com si fos d'una altra guerra i la salsa també independent. Tot plegat no tenia res d'aquella harmonia de tracte, sabor i persistència aromàtica en boca que el feia un plat únic... Potser han canviat de cuiner o potser la tan esmentada crisi ha retallat, fins i tot, el bon gust. Ho ha salvat una mica un Casa Vella d'Espiells (Jové i Camps, Penedès) que estava prou bé i al punt de temperatura. Per acabar, una altra decepció: un postre de músic ranci i de nevera ha estat un complement ideal d'un dia de poca Bóta.

Potser només és això, un mal dia, perquè les altres vegades que havíem estat, sempre li posàvem un notable alt. Tenim pendent de venir un dia amb l'Albert, excel·lent Cap d'Estudis i millor persona, i m'agradaria trobar recuperada aquella Bóta que ha persistit pel seu tracte i qualitat. El servei continua sent agradable i educat i les comandes van directes a la cuina via electrònica. L'espai és gairebé natural i les fulles de morera i alguna formiga d'almoina entren per la finestra i fan bucòlica i camperola una trobada en aparença d'altres fums i realitats, més properes, possibles. Mereix una altra oportunitat... amb l'Albert i família.

dimarts, 10 de juliol de 2012

A veure si desfem el nus...

Després de la injecció de líquid procedent de les Europes on mana Merkel... perdó, injecció és un sistema d'alimentació de motors interns que consisteix en introduir la quantitat adequada... Bé, si els tipus abaixen l'interès, la cosina entra en crisi i el risc és de trapezi sense xarxa. L'abastiment moral, un suposar, i de cèntims de banc a banc, passant o no pel filtre del nostre govern, pot fer que als tipus els pugui l'atractiu i la cosina es fiqui guapa i propera i hi hagi un esclat de decència i un casament per amor i per la subsistència pacífica i en pau...

Qui em diu a mi que no és veritat el somni, en veure activats camins de recuperació on la gent emprenedora, decent i treballadora, troba un camp adobat per encendre mecanismes de producció, de consum, de bona feina i aprenentatges i millores de qualitat en totes les accions adreçades a aixecar el cap amb dignitat i esforç... Però, ja se sap, molts cops els somnis somnis són...

Escoltar notícies és entrar en depressió. Voler sortir de la crisi només a base de retallades és una incoherència que t'aboca a la paràlisi i al nihilisme. Retallada, paraula trista i llagrimera quan recordo el "retalla i enganxa" que tant gaudien els nens de la classe. Retallada, paraula d'ús freqüent i nociu... Voleu dir que l'ordre de les retallades no és incorrecte? Voleu dir que allò que es retalla no és el que hauria de ser? S'imposa una asseguda seriosa per esbrinar d'on retallem. Fins ara és trist... hi ha altres llocs on resultaria més productiu i menys traumàtic. He tornat a acabar parlant seriosament...

Cacic

Era del morro fort, tossut com ell sol, malcarat, sempre feia morros a tothom. La seva veritat era única i sempre es capficava, més aviat s'obsessionava, en sortir-se'n amb la seva. La finalitat sempre era aquesta, la raó no era preferent, ho era ser el guanyador, com fos, amb qualsevol mitjà, no importava el que tinguessin d'ètic, vàlid per justificar el fi...

Era un pobre home, ric en tot allò que no fóra dignitat i noblesa. Utilitzava i llençava sense mirar l'estat de la destrossa ni la conseqüència. Trepitjava per sistema i, a ser possible, per l'ull de poll, on feia més mal, amb les seves sabates dures com la cara de marbre de diari, o la d'acer i pòquer dels dies de festa i guardar.

Mai contemporanitzava, era el mal i l'injectava com aquell que es regala i es dóna i escampa maldat i malifetes. Només semblava feliç quan havia acabat amn la il·lusió d'algú, amb l'esperança, amb la bona fe. Era una mena de pesta del pitjor i més cruel bacil. Pesta amb cotxe car i destrucció massiva. Un núvol negre carregat d'injustícia i que fa malbé tot allò que toca o que mira o contacta. Era l'altre costat d'allò bo i de bé... Cacic, tan pobre, tan miserable que només tenia euros i pilotes... vull dir d'aquells comprats que s'han venut la dignitat. Un cacic...

dilluns, 9 de juliol de 2012

Migdiada Dial

En plena descoberta d'aquest meravellós dilluns, aterro, havent dinat, al llit del Pere, amb músiques a l'orella i frescors condicionades, 25º, faig una pseudomigdiada Dial. Els Estopa fan somriure a la tristesa... Endormiscat, que no adormit, engoleixo tota mena d'anuncis, cap d'interessant per a mi, però el bombardeig és tan reiteratiu, fins i tot agressiu, que fa pensar que molta gent ho escolta i compra... Miguel Bosé fa de Papitu amb la Malú, i sonen bé i em fan pensar amb la Joana Plaza, que tant li agrada... Sí, sol fer un treball acurat que diu coses i pinta bé, tot i que per al meu gust és una mica amanerat i, amb això, només dic el que dic.

Una que li canta a la seva germana "Pa to lo que taga farta aquí tienes a tu hermana". Els Ecos del Rocío cantant tot allò proper i familiar... Més anuncis i una de Carminya i Alborán, de veu suau i melòdica, música agradable i relaxant... Són les quatre, comença "El pont de la tarda" i, alguna vegada, fins i tot la Beth et cus els botons dels pantalons... i jo em vaig despertant amb millor cos.

Més consells i números de telefon per si vols saber el futur, si trobaràs l'amor o aquest marxarà a Canàries amb una romanesa (es), si tindràs feina o la perdràs, etc. Sempre trobaràs una amiga màgica al telefon, que et prendrà el pèl i els cèntims, les vint-i-quatre hores del dia. Sempre hi ha algú a qui promocionar i també els nostàlgics que demanen Machín, Manolo Escobar, Guardiola o Sepúlveda... De vegades em distreu... cada cop menys, quan no tinc son.



Descobrint el dia

Després del cap de setmana de mare, Teresa i casa... i una estona de Pere, recupero el dilluns de bici i Antonio i mar i sol. Sempre igual o diferent, a descobrir primer el teu estat i després les possibles novetats entre allò que és habitual.

De vegades hi ha un genoll, l'esquerre, que fa una protesta formal quan accelero una mica, després es relaxa i, escalfat, sembla anar sol. Observant si fa ventet de cara i recordant que a la tornada ens empentarà... Aprenent de tot. Des del faret petit, on descansem una mica per primer cop, és possible veure atracar un gran vaixell container o petrolier, o carregat de productes químics... és tot un espectacle i una lliçó: el pràctic i els atracadors, un al darrere i l'altre al davant, amarrats per un cable al vaixell i conduint-lo amb suavitat al seu lloc de descàrrega. Si hi ha qualsevol dubte el meu company Antonio, patró de vaixell ell, m'ho explica al meu abast. És realment un altre món.

El dia avança i el sol es referma i si hi ha núvols es desfan. És juliol... també et pot acaronar un xàfec amb crits de calamarsa. Tots per l'escullera: la nena bonica que cada cop patina millor, la qui ho fa amb el gos al braç, nens sense classe i amb bici i amb mami, la senyora amb el carret, el Duracell de velocitat constant, els senyors grans fent divertits estiraments, les de quaranta del pas ràpid, un parell de personatges passats de pes... i els diferents grups de jubilats que sembla que tots han estat mestres i s'expliquen i repeteixen mil i una historieta...

diumenge, 8 de juliol de 2012

Esports

De butaca-ball i tele de quaranta... polzades, i Barça per un tub, d'ara i sempre i per sempre més i més i Messi. Keita marxa a la Xina, i arriba Jordi Alba. Encara hi haurà més moviment... es parla de Martínez (Bilbao) que estaria prou bé. Veurem... Bé, com veieu, esports de tele i Barça i tota piloteta que es mogui. M'encanten els partits de les seccions... del Barça. Sóc un fidel seguidor del futbol de formació... del Barça, evidentment.

Espanya, amb set del Barça, ha guanyat la copa d'Europa de seleccions nacionals, Iniesta ha estat elegit el millor jugador de la final i del torneig. Tots els jugadors han estat a l'alçada i han demostrat el perquè són campions del món i ara d'Europa.

En tennis, Nadal campió a França en terra batuda, ha estat eliminat de primeres sobre l'herba de Wimbledon. La final la jugaran Federer i Murray i, si guanya el suïs, tornarà a ser el número u del món. Federer, juntament amb Nadal, és un dels millors jugadors de la història del tennis. A més, és un senyor dins i fora de la pista...

Ja va el Tour de França i ahir ja va començar la muntanya, amb una bona escabetxada. Sembla que aquest any no hi ha cap dels nostres que pugui guanyar... potser alguna etapa amb algun port important.

Som a tocar de les Olimpíades de Londres i tothom ja és a punt i en disposició de fer un molt bon paper. És un bon aparador per donar-se a conèixer i, després, molts acaben essent professionals, tot i que aquest no era l'esperit del baró inventor de tot això.

En motos, Dani Pedrosa i Lorenzo han fet el primer i segon en moto GP, i Marc Márquez també ha fet primer en moto 2, tot això al Gran Premi d'Alemanya. En cotxes, Alonso ha fet la "pole" en el Gran Premi de Silverstone, a Anglaterra. Ha estat sota una pluja persistent i de forma temerària. Sembla que li va la pluja, si més no, sempre fa un bon paper.

Diria que és una època daurada de l'esport estatal: tennis, futbol, handbol, bàsquet, etc. La crisi, estesa per tots costats, aquí ens comporta una revifalla esportiva, sent en alguns esports una veritable referència mundial. No me'n puc estar de recordar la gloriosa etapa de Guardiola (Barça), model com a tècnica i ètica que restarà aquí com a exemple a seguir...

dissabte, 7 de juliol de 2012

Ovació

Clamorosa i joiosa manifestació de consens, d'aprovació i de simpatia per part del ple de la reunió. Bé, això és el que va succeir, al meu col·legi, durant el darrer claustre d'aquest curs. El beneficiari i subjecte de tota prudència i bondat era el meu estimat Germà Lluís, i l'esclat va tenir lloc quan es va anunciar que deixava de ser el Director de la Comunitat de Germans. Els ocellets, que sempre m'expliquen coses, conten la mateixa versió... Ha estat l'ovació més tendra, més sincera, a més de més real i llarga, dels últims anys... i és que no podia ser d'altra manera.

Tots sabeu que m'encanta el Germà Lluís, com a persona noble, prudent, extremadament correcta i educada, valuosa i pròxima, i amb aquella condició, com ja he dit alguna vegada, d'entranyable. Però li costa callar, perquè no suporta la injustícia. Ha aprés a comptar fins a cinc i fa sempre la rèplica justa i de justícia i al punt. Sempre busca el moment apropiat, des del respecte, però mai desaprofita l'oportunitat de fer el bé i encomanar pau. Interpreta com cal la prudència i no descansa fins que intervé per aclarir i millorar qualsevol situació.

Hem viscut moltes anècdotes durant les hores de pati que compartíem, també al menjador amb altres professors... De vegades, em calmava i reia amb mi, mai de mi ni de ningú. Tot un exemple, tot un encert, tota una sort per als seus propers. Sempre m'agrada comentar que el Germà Lluís em va introduir en la reflexió i en la millora d'alguns aspectes...

Vagareig

Acció de vagarejar, estar ociós, passar temps vagarós... de vaga, de parada de tot això rutinari i activarem, del no res, la contemplació. Són dies de festa i, avui, no ballarem al so que toquen ni anirem, perquè escoltarem, o no, altres suavitats en la penombra, en el regne del son i del llit. Sense despertador, ni timbre, ni horari d'aquell que t'enquadra i limita, i t'aïlla i et retorna i repara i modela... pel dia següent, per formar part del paisatge, peça activada per a activar la clau de cada sempre en el diari de cada instant.

Però avui és dissabte, i és Sant Fermí de braus i vins i curses de senyors entre mansos i cornamentes. Ara no faig res del que faig  ni del que feia, però estic igualment una mica relaxat, de cadira a la taula per escriure, o de sofà de tele, o de llit amb aire condicionat i música a l'orella... fins la son. Realment, els caps de setmana faig vaga de bici i platges i Pont del Diable, i faig vida de mare i Teresa i, quan hi ha sort, de Pere i Mar, de casa i geranis i quaderns del dia a dia i Parlem de...

Veritablement, descansar és, molts cops, canviar d'activitat... són bons variants de la bona conducció per la vida. Els termes vagareig, vagarejar, vaga, vagarós... no em sonen bé, em fan pensar en allò de la inhibició (vagarejar) o la protesta (vaga), a vegades tan justificada. Fins i tot, des del sofà, puc pensar amb tu i, en aquest sentit, mai canvio d'activitat i descanso activat i, si voleu, una mica relaxat i vagarós... És festa!!

divendres, 6 de juliol de 2012

Chupinazo

Crec que a Pamplona ho anomenen així. És el tret de sortida de les festes de Sant Fermí. Coet encès pel personatge de moda des del balcó de l'ajuntament... aleshores, els assistents, amb un mocador vermell al coll com a distintiu i al crit de "Viva San Fermín", comencen a ballar regats per un bon vi i augmenten amb escreix la seva simpatia habitual...

Cada dia comença amb el "encierro", que consisteix en deixar anar pel carrer de l'Estafeta i fins a la plaça de braus els toros que s'han de lidiar aquell mateix dia. Córrer entre els mansos i els braus és una tradició seguida arreu del món amb diversitat d'opinions, però sempre amb un cert interès i expectació. Durant les festes, fan diferents actes que anomenen "chiqui", on la canalla vestida de blanc i amb l'espardenya típica i mocador vermell viuen la festa al seu abast. Són uns dies que semblen molt accelerats i viscuts amb molta intensitat, fins que al final i a tocar de l'extenuació entonen el "Pobre de mi", que vol dir que s'han acabat les festes.

Recordo de tot plegat, els esclats de joia dels nadius, camises blanques tacades de vi de bóta, inexperts que corren amb el diari a la mà com si en sabessin i, malauradament, com no, també recordo el comunicat diari d'accidents, d'aquells que penses que no caldrien.

Fermín Miguélez era un bon professor, company meu a La Salle de Reus. Vagi la meva felicitació i pregària... Era de Lleó, fèiem tercer de primària, érem amics.

dijous, 5 de juliol de 2012

Una de pati...

Una vegada, fent la vigilància al pati del menjador, vaig veure un grupet, sis, de nens d'ESO jugant a passar-se una piloteta, una mica boteruda. Quina no seria la meva sorpresa quan me'n vaig adonar que allò que xutaven no era una bimba sinó un panet, a punt ja de desfilagarxar-se. Sense dir res i com si volgués participar de la festa, em vaig posar al mig fins que la vaig interceptar i la vaig agafar amb les mans i, amb tota delicadesa, els vaig convidar a què m'acompanyessin sota els porxos (abans, al pati de la meva escola hi havia uns porxos). Gairebé els vaig demanar permís per explicar-los alguna història dels meus avis...

La meva àvia tenia un fornet de llenya i feia pa, una mica per vendre i l'altre per a casa. Recordo que, a la taula, quan s'encetava el pa (de pagès), abans feia una creu amb el ganivet o amb el dit, tot dient alguna frase donant gràcies a Déu pel pa de cada dia. Tot això també ho feia la meva mare i, a més, quan ens queia alguna llesqueta de pa, la recollíem i fèiem el mateix cerimonial...

El pa representa la vida i vosaltres, que sou creients i alumnes d'una escola cristiana, sabeu perfectament el que vull dir. Perdoneu, però quan us he vist puntejant el panet m'ha vingut al cap tot això. Ara només em resta contar-vos que fóra molt trist que al llar de la vostra vida, que us desitjo molt llarga, haguéssiu de menester i plorar per un bocí de pa com aquest...

La cosa, que va començar entre rialles i històries del Pere, va acabar, si més no, en un terreny adobat per a la reflexió... Un, em va donar les gràcies, dos van abaixar el cap, l'altre em va regalar un somriure... tots, discretament es van dissoldre. Al dia següent, a l'hora del pati, menjaven un entrepà...

La Petra

Fèiem una classe de societat, o de convivència, o potser de tutoria, com diríem ara que tenim un nom per a cada esmicolada. Eren temps on l'educació en valors, les normes de circulació... per la vida, el respecte entre persones i a la feina, no tenien un espai, eren l'espai en tota propietat i sentit. Parlava de la família, quan encara era considerada una veritable cèl·lula social... ara també, però ja hauríem de considerar de quin tipus de família estem parlant.

Intentava explicar com col·laborar en les tasques domèstiques: parar taula o recollir-la, anar a buscar el pa, fer-te el llit, endreçar la teva habitació i oferir-te a la mare, proper i disposat, mostrant sempre la teva estima, més enllà del petó i l'abraçadeta, que està molt bé però si a més apropes una mica el muscle i et comportes com cal a l'escola... doncs això, ets un nen genial. Un alumne de quart de primària aixecà el braç i amb tot respecte em va dir: "Professor Pere, tot això a casa meva ho fa la Petra". Evidentment, era un nen fill d'una casa benestant, amb serventa de còfia (Petra) i pare amb cotxe oficial... Però no me'n vaig poder estar d'explicar-li, d'alguna manera, que el seu cas no era el més habitual i que té amics i família i tindrà molts companys de classes i feines, i que les coses no sempre les farà la Petra... fins i tot, tu mateix tindràs la necessitat d'experimentar el plaer de poder ajudar algú. Era justet d'edat, però anava dient que sí amb el cap...

dimecres, 4 de juliol de 2012

Nens i nenes

Recordo, fa molts anys, un mestre jove que anomenava als nens de la classe "carronya insensible i sense imaginació". Evidentment, va durar poc, no era mestre, només en tenia el títol. També penso, ara, en aquella cançó de Lluis Llach, El drapaire, on hi ha un trosset que diu: "Sempre venia seguit per un ramat de canalla...". Està clar que tampoc m'agrada. Un ramat és un conjunt de caps de bestiar, mai un grup de nens i nenes.  

Canalla... bé, d'acord, tot i que no m'entusiasma... perquè et pot fer pensar en aquella persona capaç de cometre actes reprovables. M'encanta mainada, em sona a tracte familiar de respecte i proximitat i estima. D'aquí ve mainadera, com la persona que té cura dels infants petits. També he escoltat alguna vegada la paraula quitxalla, en referència també als nens petits. Aquesta em sona a més llunyana... vull dir de les Terres de l'Ebre, i propera al català més normatiu, de Barcelona. Bé, són expressions i paraules que vas sentint al llarg dels temps de mestre...

Molts cops reflexiono sobre les habilitats i destreses del mestre, aquella absència d'improperis, aquell tracte amb la distància justa, aquell respecte i afecte a mida... aquell mestre i aquell nen cadascú al seu lloc i junts i sans i en comunió. Quan això és així, la canalla, la mainada, la quitxalla, el professor i la mainadera, i el guix i la pilota i... tota l'escola és una festa.

Territori comanxe

Tot el dia pel ben conegut territori comanxe: Serrallo, far, faret, Miracle, Arrabassada, un altre cop far i... cap a casa! Això pel matí i amb bici. Desprès dutxa i cotxe i cap a Sant Carles de la Ràpita, a cal Mañá, de gloriós record i millor present:menú de degustació, d'una mica de tot i bo i acabant amb el seu immillorable arròs pelat (avui una mica dolç), un vinet blanc de Batea (Vall de Vinyes) i un gelat de torró, més cafè i Magno... Una passada. Avui no sopem... només una mica de síndria i para de comptar.

Hem tingut la grata companyia de Marcel·la, que lliurava de la feina per la tarda, i hem estat bé... les germanes han fet de germanes i jo de tres, per alimentar com cal la diversitat. Al final de cada trajecte, Déu els cria i ells s'ajunten. Marcel·la ha marxat  a Deltebre i nosaltres cap a Tarragona...

Ara som a la Pineda, sota les moreres de cal Sanchís, davant un xampunet fresquet i gaudint d'un airet a joc. S'està bé. És un lloc agradable. Durant el trajecte de tornada m'he endormiscat i ara vaig despertant i escrivint, tot i que la música d'avui és menys inspiradora, porta marxa del sud o de rac105, que mai em fan el pes. Sonen ritmes a vendre i els fan habituals. A mi, quan faig alguna cosa, m'agrada aquella música que no se sent i quan escoltes t'agrada. Bé, una mica complicat, però ha estat un gran dia... amb alguns dels meus estimats propers.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Renau

La idea, després de comprar geranis de colors, d'aquells de brot fàcil, tendre, vida de flors i verds, bonics... era anar a Renau, un poblet de cent habitants, amb quatre pel carrer, una de les quals ens ha dit que no hi havia cap lloc per fer una canyeta. Això si, en un extrem del poblet, el típic grup de cases adossades i amb piscina particular. Volíem anar a dinar al Restaurant Peralta, però també ens ha dit que només obre els caps de setmana.

Bé, entre vinyes reviscolades pels ruixats d'ahir, hem enfilat cap a Alió, que sempre sol ser una aposta encertada, però avui no ens ha fet gaire el pes... les cartelleres no eren atractives i hem pensat en Vila-rodona, el poble de Ramon Maria Calderé, ex-jugador del Barça i entrenador del Reus Esportiu, però el lloc on solíem anar estava tancat i amb la sensació d'un cert abandonament...

Eren quarts de dues. No havíem esmorzat gaire cosa. Feia sol i calor. Teníem sed, no de justícia, que també, i gana. Molts, al Delta, quan tenen gana diuen que tenen mal de cor... Doncs, això, a punt la bombeta que s'ha encès en el moment oportú: Santes Creus!! Lloc encantador de monestir i riu i parc... lloc habitual on portàvem el Pere, petit, i arribàvem a casa amb peixets, alguna serpeta d'aigua i granotes dels voltants d'Aiguamúrcia... Hem dinat a l'Hostal, al primer pis: xató i amanida catalana, brasa i vinet lleuger però bo, avui també postre i cafè, Hem estat bé, hem recordat felicitats!!

dilluns, 2 de juliol de 2012

Un vol de papallones blanques

Avui he vist un vol de papallones blanques i he pensat amb l'abraçada que et trenca l'espatlla i no ets conscient, i només sents músiques inconnexes d'alades altes i sospirs profunds... suaus silencis blancs de papallona d'interior que no para de buscar raons per connectar les músiques.

Tinc molts anys i m'enamoro sovint, potser d'allò que no toca, però no ho sap ningú. He vist molts cops la festa i la disbauxa i he estimat la prudència i la discreció, el seny, aquell que dóna seriositat a la convivència. Però també he sentit el ròssec del ratolí de panxa a compàs del raucar d'una granota del Delta... teníem pocs anys i no en sabia res. Només vaig escoltar els primers sons de trompeta, sense saber ben bé si proclamaven o suprimien, i poc després sempre era present un vol de papallones blanques, de vegades verdes i altres cops negres...

I al ball, aquella cançó la voldries ballar amb la nena que et mira sense mirar... i tu la balles amb una altra, mirant sense mirar... i les no mirades es troben i fan llum a la poca llum momentània d'un passadís que porta a la trobada irreversible... i la música canvia de so i de to i de melodia. S'encenen les llums del cor, tot és ple de papallones... blanques. Possiblement, a fora, el cel és més blau que mai i la mar va repleta de sal... i demà i al sol es veurà un esplèndid vol de papallones.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Juliol

Setè mes de l'any, amb trenta-un dies, plens de sol i calor. Estiu, vacances de pis i Delta. Pobles petits de muntanya i plana i costa. Pobles de brasa i vi... negre. Descans, més aviat canvi d'activitats. Uns dies de dormir la son acumulada i la cama enlaire, res de "panxing" de butaca i balancí. Hora d'anar a veure els avis, temps de platja i família i cultura. Aquell llibre que volia llegir, aquella pel·lícula, aquell teatre musical que tant em ve de gust.

Demà no sonarà el despertador, no el connectarem, i tot ajudarà a la serenor de l'ànima i a la relaxació del cap. Potser tindrem aquells minuts de glòria, surant entre escumes blanques, amb aromes de menta del riu... Ebre. La felicitat té nom de mare i Teresa i un pensament de Pere i Mar... i tots els entranyables que ens acaronen l'existència. No tocarà el timbre, no hi haurà cap estridència, ni cursa, ni filera... Això sí, sempre un record emocionat a les carones plenes de futur, mirades netes, tendres...

Vacances de sol i ombra. Pineda de morera i pi. Francolí sec. Gaià eixut. Moment cervesa,alguna, i algun refresc... sempre zero, sempre light. Pantaló curt i sandàlies i polo i banyador, i protector de sol. Passeig de gambes roges estrangeres, cremades. Paraigües sense ploure, més cervesa, xafogó, aire condicionat, raspera, refredat d'estiu, reparació, més descans... Bon estiu... una abraçada natural!!