Estudi dirigit

Durant la meva vida professional, i sempre que era possible, feia alguna activitat complementària, vull dir per complementar el sou que mai ha estat, el dels mestres, per llençar-hi coets. Vaig fer una mica de tot: futbol, biblioteca, menjador, pati... i estudi dirigit. Aquesta última tenia la seva gràcia... alumnes dels primers cursos d'ESO, que després feien futbol, es quedaven de cinc a sis per fer deures i estudiar, aprofitant un temps que es perdria entre anar i tornar de casa seva. Teòricament, l'invent era bo però l'edat, l'hora i la proximitat de l'esport i el final del dia feien que, de vegades, tot fóra una aventura on ni la mà esquerra ni la duresa ni l'experiència eren prou per reconduir situacions d'aquelles tan absurdes, pròpies de l'adolescència...

El meu amic, un suposar, tenia dotze o tretze anys i feia segon d'ESO, prim, allargat, xuclat, d'ulls sortits i cabells llargs, en plena construcció física... Suposo que, quan tot reposi amb tranquil·litat i al seu lloc, serà un guapet d'aquells que castigarà amb prudència, perquè la ximpleria normalment no dura per sempre. Un cop, estava escrivint i passant notes en ple estudi. Jo passejava i m'hi vaig apropar, tot dissimulant com si mirés per la finestra, i li agafo la mà on tenia una de les notes que passava i també una bola de paper de plata. Evidentment, ell, que era l'origen de totes les rialles i distraccions, no havia fet res i, com sempre, negava l'evidència. Un dia que havia fet quelcom semblant li vaig dir que no estigués preocupat, que aquest comportament absurd en les seves actuacions sol durar un parell d'anys i després es normalitzaria... ja quedava poc. Això li vaig dir a part, sense cridar, mirant-lo als ulls... Em va sortir així!