Una de pati...

Una vegada, fent la vigilància al pati del menjador, vaig veure un grupet, sis, de nens d'ESO jugant a passar-se una piloteta, una mica boteruda. Quina no seria la meva sorpresa quan me'n vaig adonar que allò que xutaven no era una bimba sinó un panet, a punt ja de desfilagarxar-se. Sense dir res i com si volgués participar de la festa, em vaig posar al mig fins que la vaig interceptar i la vaig agafar amb les mans i, amb tota delicadesa, els vaig convidar a què m'acompanyessin sota els porxos (abans, al pati de la meva escola hi havia uns porxos). Gairebé els vaig demanar permís per explicar-los alguna història dels meus avis...

La meva àvia tenia un fornet de llenya i feia pa, una mica per vendre i l'altre per a casa. Recordo que, a la taula, quan s'encetava el pa (de pagès), abans feia una creu amb el ganivet o amb el dit, tot dient alguna frase donant gràcies a Déu pel pa de cada dia. Tot això també ho feia la meva mare i, a més, quan ens queia alguna llesqueta de pa, la recollíem i fèiem el mateix cerimonial...

El pa representa la vida i vosaltres, que sou creients i alumnes d'una escola cristiana, sabeu perfectament el que vull dir. Perdoneu, però quan us he vist puntejant el panet m'ha vingut al cap tot això. Ara només em resta contar-vos que fóra molt trist que al llar de la vostra vida, que us desitjo molt llarga, haguéssiu de menester i plorar per un bocí de pa com aquest...

La cosa, que va començar entre rialles i històries del Pere, va acabar, si més no, en un terreny adobat per a la reflexió... Un, em va donar les gràcies, dos van abaixar el cap, l'altre em va regalar un somriure... tots, discretament es van dissoldre. Al dia següent, a l'hora del pati, menjaven un entrepà...