Préssecs

De vegades costen una mica de trobar, vull dir... dels bons, d'aquells que tenen l'extraordinari i original gust de préssec. Pel mes de juliol, la Mercè en porta del seu poble, la Pobla de Montornès, i són realment autèntics, globosos, un pèl vellutats, groguencs o vermellosos i dolços, molt dolços. La fruita de temporada, fresca de l'arbre, i també una mica de la nevera, és tot un plaer que ens aporta vitamines... i el preu és, potser, que algunes porten massa sucre. Si deixem a part les taronges del meu hort, potser els préssecs de la mida d'un puny i de Calanda o aquests de la Pobla serien el millor substitut per a unes postres ideals dels naturistes...

Recordo que, abans, el meu pare tenia molts presseguers i la mare i jo embotellàvem, com també fèiem amb els tomàquets. Ma mare solia fer, de postres, uns platets amb fruites de casa, a les quals donava forma de flor: el centre, eren trossets de préssec i els pètals grills de mandarina o taronja i ho acabava de guarnir amb magrana, que li ressaltava molt el color. L'àvia també em feia, de vegades, per berenar, préssec o plàtan tallat a rodanxes i, això sí, amb sucre, tot ho feia molt dolcet, com ella.

Recordo, agraït i una mica nostàlgic, el bon gust que tenien les coses embotellades a casa... A més, sabíem el que menjàvem, tot net, natural, de l'hort del pare...