Cacic

Era del morro fort, tossut com ell sol, malcarat, sempre feia morros a tothom. La seva veritat era única i sempre es capficava, més aviat s'obsessionava, en sortir-se'n amb la seva. La finalitat sempre era aquesta, la raó no era preferent, ho era ser el guanyador, com fos, amb qualsevol mitjà, no importava el que tinguessin d'ètic, vàlid per justificar el fi...

Era un pobre home, ric en tot allò que no fóra dignitat i noblesa. Utilitzava i llençava sense mirar l'estat de la destrossa ni la conseqüència. Trepitjava per sistema i, a ser possible, per l'ull de poll, on feia més mal, amb les seves sabates dures com la cara de marbre de diari, o la d'acer i pòquer dels dies de festa i guardar.

Mai contemporanitzava, era el mal i l'injectava com aquell que es regala i es dóna i escampa maldat i malifetes. Només semblava feliç quan havia acabat amn la il·lusió d'algú, amb l'esperança, amb la bona fe. Era una mena de pesta del pitjor i més cruel bacil. Pesta amb cotxe car i destrucció massiva. Un núvol negre carregat d'injustícia i que fa malbé tot allò que toca o que mira o contacta. Era l'altre costat d'allò bo i de bé... Cacic, tan pobre, tan miserable que només tenia euros i pilotes... vull dir d'aquells comprats que s'han venut la dignitat. Un cacic...