Alcántara

Sí, em refereixo a la sèrie de TV espanyola "Cuéntame como pasó". Aquests dies, passen una seqüència on el Sr Alcántara i la seva família, quan ja deixaven la casa per anar-se'n a Madrid a exercir un càrrec d'UCD, són sorpresos a la placeta del poble pels seus veïns i amics de sempre. Surten, de sobte, amb alguna ampolla de cava i gots a la mà, algun xiulet i serpentines, saltant i aplaudint, fins que una veu diu: "¡Que hable, que hable!" La senyora agafa al braç la filla d'uns quatre o cinc anys, i el senyor parla i recorda des de quan es coneixen i va anomenant coses que encara no eren al poble. La seva dóna, amb la filla al braç, no deixa de fer-li petons cada cop que el marit obre la boca...

És un encert, per mi, d'una gran qualitat en tota la sèrie, la manera d'estimar-se aquesta parella. És aquella forma de l'amor natural on les dificultats uneixen i tot allò aconseguit és un motiu de gratitud. El marit, ja diputat o en vies de, rebia l'admiració del poble i la seva dóna feia petons a la filla... i a mi, cada cop que ho veig, em sona que li fa petons al marit... i és que és així, la nena és fruit del seu amor, d'un bon amor, d'aquest que amb tanta tendresa s'explica per les diferents dècades de la nostra història recent passada. Per tot plegat, diria que plasmen prou bé la realitat, fins i tot la més propera. Ara, tot seria una altra història...