La nena, la mare i el professor

La nena, una preciositat de criatura, sana, correcta, prou treballadora, gens conflictiva i sense ser l'estrella de res, tenia prou llum per progressar adequadament. Era una espècie de Lucia de Puertollano, però amb menys energia i més constància (un petonet a la Lucia i a la nena en qüestió). La mare no era gaire competent... hi posava tota la voluntat, però en feia un marcatge desproporcionat. Tenia com una mena d'obsessió malaltissa i quan la nena treia menys d'un nou hi havia drama. No la deixava viure...

Jo n'era el professor, amb una certa experiència, i tot i que ja en feia un bon ús de la prudència, en aquest cas no em vaig callar. Vaig concertar una entrevista i la senyora va venir sola, amb el seu cotxe, vestida "in" i amb certa soltesa, convicció i fermesa en tot el que deia: parlava de l'exigència, la competitivitat, el rendiment màxim... i jo veia a la nena a la creu i a ella posant-li vinagre per les ferides. Bé, quan en vaig tenir prou, i fent ús del "ehem" per poder parlar, li vaig dir tot el que pensava de la nena i que jo n'estava content dels seus comportament a l'escola, tant a nivell social com a nivell d'aprenentatges. Vaig parar una estona i, mirant-la fixament als ulls, li vaig dir:

- En aquests moments, l'únic problema que podia tenir la nena és vostè. La nena va una mica ofegada, amb una certa por i està sofrint un assetjament com si el seu comportament fos incorrecte. Crec que l'hauria de deixar una mica en pau, amb l'oportunitat d'equivocar-se, de rectificar i de gaudir de tot el seu procés de realització personal, de forma natural i des de l'estima i professionalitat dels seus educadors. Això no vol dir que vostè no l'estimi, simplement crec que la seva obsessió fa que interpreti malament el seu rol. Dit això, i amb tot respecte i des del cor, li demano disculpes si en algun moment l'he ofès. 

La senyora va marxar tocada i jo em vaig quedar amb els meus dubtes de si havia entès alguna cosa... En el transcórrer del temps, els ocellets que tot m'ho expliquen, deien que algun cop la van sentir parlar en contra meu, algú, fins i tot, deia que em deixava verd... Però la vida dóna molts tombs i, tot i que la mentida té tres llengües i la veritat a cops és muda, la providència ha volgut que ens tornéssim a trobar, ja en els darrers anys de professor. Aquest cop era un nen, també preciós, més entremaliat, amb algun problema d'ortografia i prou capacitat per sortir-se'n. La senyora actuava amb tot respecte, sobretot per al fill... també amb mi tenia una actitud considerada, amb menys fums, com si tingués més feina... venia amb mòbil i mesurant el temps en plan executiva. Vam fer un bon curs tots plegats... em parlava amb una certa familiaritat i a l'última entrevista em va sorprendre amb un petó i amb un agraïment que semblava sincer...