Vigilant el pati

Amunt i avall, passejant amb el germà Lluís... que si són verdes, que si són madures... sempre observant, sempre aprenent, sobretot dels nens i del germà, evidentment. Uns nens de primer juguen a futbol, però avui sembla que la pilota no és el més important. Un, fa mala cara, prem els llavis, xiscla nerviós, fa de fera ferotge en funcions. Diria que algun cop li deu funcionar, potser a casa amb marranada incorporada, potser a l'esbarjo de l'escola per imposar la seva voluntat... El cas és que, observant la situació, es veu la pilota trista i sola en un racó, i la majoria dels futbolers capcots, dissolent-se. Reparo, un altre cop, en el "matonet" de la pista... és rosset, amb un petit nasset amb unes quantes pigues estratègiques, cabells llargs, pell vermella pel sol i de l'enrabiada teatral però molt aconseguida. Un dels nens tenia por, estava blanc, i jo em vaig anar apropant dissimuladament. Quan em va tenir a tocar m'agafa la mà i em diu: "Pere, és que l'Èric (nom fictici) fa cara de voler-me pegar..." Vaig intentar tranquil·litzar-lo i em va explicar que això ho feia sovint, quan no podia manar en tot i per tot i, sobretot, quan perdia jugant a futbol...

No cal dir que el vaig marcar de més prop i, alguna vegada, li vaig abaixar els fums. De totes maneres, aquest va ser un dels casos que em va ajudar a entendre una cosa... Molts cops, hi ha nens una mica fatxendes, sobrats, d'aquells que s'imposen pel físic o per qualsevol superioritat o capacitat intel·lectual. Són nens, moltes vegades, mal regats a casa i que, fins i tot els professors per excés o per defecte, no acabem d'encertar... La meva reflexió final és que, evidentment, molts cops hem d'aturar certes actuacions, però també hem d'anar en compte de no esfondrar-los. Aquí sol haver-hi unes potencialitats que, ben reconduïdes, faran esclatar en aquests nens actuacions brillants perquè són bons en si mateixos i, fins i tot, solidaris si s'ha treballat amb ells com cal i amb professionalitat.

Recordo, ara, que una vegada vaig intentar enfrontar a dos líders... i un es va menjar a l'altre i l'altre es va enfonsar i vaig tenir una feinada per recuperar-lo. Eren els meus primers anys de professor a La Salle, anys setanta. Un és jove i no t'han preparat per fer de mestre. T'han explicat alguna teoria d'uns i altres, has fet alguna pràctica, en els meus temps era minúscula, i la realitat, quan et trobes sol davant de la classe i es tanca la porta, és una altra molt diferent. El mestre es fa dia a dia, nen a nen, curs a curs. Tot el meu respecte i admiració a tots els docents del món...