Sóc al col·legi...

De pensament, recordant coses de pares i nens, quan tots érem més joves. Anys setanta i molts o vuitanta i pocs. Cançó de moda i d'estiu, i no tiraven coets però hi havia més feina que ara. Els pares dels meus alumnes feien hores, arribaven tard a casa, alguns no podien veure als seus fills, semblava haver cafè per a tots, tot i que la bombolla immobiliària i l'esclat de platges i estiuades encara no tenia el seu punt àlgid. La Salle ens recomanava rebre els pares un cop per trimestre, això si no hi havia necessitats especials, i així ho fèiem. Les famílies tenien una certa preocupació per l'educació i acudien a parlar amb els professors amb ànim de col·laboració i disposats a fer seves les nostres indicacions. Bé, eren uns bons temps on es respirava una estabilitat i mesura molt millor que ara...

Un alumne que semblava tenir bona capacitat anava per lliure i sense ordre ni concert. Només quan l'encarava responia com cal a les expectatives, però no feia els deures, estudiava poc, mancava control de casa. Vaig concertar una entrevista amb els pares, joves, macos, d'aquells que encara tremolaven quan enraonaven amb els mestres del seu fill. En exposar la situació, el pare m'explicava que treballava moltes hores, jornada completa més unes quantes hores de més, perquè ell no volia que al seu fill li manqués res de tot allò que a ell li havia mancat. La mare, semblant, no tan exagerat però tampoc dinava a casa i el nen anava en mans d'una santa àvia que feia el que podia. El pare seguia parlant:

- Si el meu fill necessita anar de colònies, vull que hi vagi i amb roba adequada, i repàs d'anglès i extraescolars poliesportives i natació i el que més convingui...

Després de molta estona d'escoltar amb intenció de comprendre i d'intentar ser correcte i comprensiu, vaig fer un "ehem", com si demanés la paraula, i vaig dir:
- No voldria ofendre, ni trencar l'eufòria, ni la seva bona voluntat, però crec entendre la seva realitat... el seu fill té de tot menys pare, gairebé gens, i poca mare, encara que una mica més.

Sempre recordaré la cara, augmentada de vermells i interrogativa i suplicant, com aquells que fan malifetes i demanen perdó... L'entrevista va ser llarga i enriquidora per a tothom. Van tornar a tenir dia i hora abans d'acabar el curs... i em vaig esplaiar dient que si el jersei del nen no era un Lacoste no passava res... i els avis són un regal diví però ningú pot substituir la proximitat dels pares. La felicitat no és tenir-ho tot, o tenir de tot, és més feliç qui menys necessita... Els vaig convidar a racionalitzar la seva existència.

Eren els meus anys de professor on encara em veia capaç, i possible, d'intentar arreglar les actuacions familiars. Encara no havia passat per aquella situació on un senyor pare d'un alumne em va dir:
- Escolti, Sr. Bonet, jo amb casa seva no m'hi fico...

Després, reflexió i prudència, algun encert i algun fracàs... sempre amb bona intenció.