Recordo que aquesta frase, gairebé feta, per riure i en un context masclista i sense malícia, aquest cop no la vaig digerir gaire bé i hi vaig posar cullerada continuant una mica l'expressió... A cops, l'amor se'n va i ella es queda i tu tampoc marxes, queden moltes, gairebé totes, boniques coses que s'exposen i desfilen i que també són amor reclamant el seu espai, amor del bo, potser millor, autèntic, madur.
Allò que no pot ser i que, a més, és impossible porta implícita una cursa ferotge en direcció contrària. Però quan un i una no marxen, tampoc ho fa l'amor que, potser, descansa trist en un racó pel mal ús que se li fa. Cal tractar-lo bé, millor que mai. Vol estar amb tu i amb ella per riure plegats observant la felicitat mútua. L'amor no marxa mai, tot i que de vegades es perd i cal retrobar-lo i tenir-ne cura. Quan el tens i ets feliç, no s'ha de confondre amb l'egoisme que atén només l'interès propi. És una realitat de dos. És la millor raó. És el bé de dos, obra d'un, obra de l'altre... obra del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada