Tot això em fa pensar en la meva infantesa, on tot era blanc o negre: Barça o Madrid, americans o russos, dreta o esquerra, anís o conyac, fins i tot hi havia drames on havien de triar entre pare o mare. Però un creix, d'alçada no massa, d'altres coses una mica, i va descobrint que, molts cops, les coses no són caixa o faixa, perquè hi ha matisos, grocs i grisos i color de cafè amb llet, mai per separat, sempre ben mesclats... Sovint penso que al cel deu haver més d'un dolent, d'aquells que ho són de manera oficial o per decret, i també a l'infern més d'algun bo, boníssim, d'aquells que actuen a dues mans perquè el que fa l'una dissimula el que fa l'alta.
Els pensaments volen i s'escapen i repares i acabes escrivint i explicant quants cops no has regalat un silenci o quantes vegades has provocat la resposta ferotge del que es creu en possessió de la veritat absoluta. Quants moments has passat amb el cotxe de la veritat per damunt de la prudència. Parlar sense caler, sense dir res de bo i de bé. Callar quan no has de callar, perquè no és de savis, és de covards. Qui tira la primera pedra? Silenci, tothom gira cua, reflexió, potser ens piquem al cap i ens despertem i la raó ens portarà a la descoberta de què tots tenim una immensa capacitat de millora, un cor per estimar i un cap que hauria d'anar a joc, i tots plegats cercant millores i construint vida sobre la naturalitat, la humanitat, el respecte, sense bons ni dolents ni regulars, tots amb tendència a positiu.
El bé i el mal sembla que els portem dins i tenim una certa capacitat per decidir, i podem barrar el pas o deixar escapaments i tenim un fontaner reparador que és el bon cor i tenim una llum interior que, massa cops, resta apagada i, per això, hi ha bons i dolents. La reflexió final és que, senzillament, podem ser millors... només cal fer un cop d'ull al mirall que no enganya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada