Se me'n va l'orella

Diuen que en el funcionament, sobretot en el rendiment dels sentits, hi ha una compensació o mode de reajustament. Alguna cosa deu haver-hi perquè a mi, de vegades, l'oïda m'apropa nítida i ràpida a converses properes i no tant properes, gairebé sense voler. No diria mai que sóc un tafaner d'aquells que posen el nas per tot arreu, senzillament se me'n va l'orella i puc estar dos o tres minuts com si fos un més de l'altra taula o d'un altre grup de persones... La Teresa, que ja n'és conscient d'aquestes marxades involuntàries, em felicita còmicament a la tornada i em demana, així en plan xafardeig particular i casolà, que li expliqui les meves observacions en aquelles breus absències... "Un professor de la taula del costat parla de les retallades i un senyor li diu que molts voldrien plorar amb els seus ulls".

A la plaça, una filla renya a l'àvia perquè malcria al seu nét. La Teresa parla amb la seva germana  i jo, des del menjador, segueixo la conversa... perquè sí, per res, perquè no em cal anar... marxa sola. Són tres parelles, elles parlen soles i ells també, fan dos grups de tres: ells ho fan de futbol dels temps de Romario i la famosa cua de vaca que li va fer al central del Madrid, elles critiquen a una que no hi és perquè duia un vestit que no s'esqueia amb la seva personalitat... Tot això ho vaig observar i escoltar estant ells parats a la plaça i jo creuant-me un cop per anar cap a casa... Tranquils, no me'n vaig de l'olla!!