Fa 30 anys. La Teresa i jo vam dir que sí, que era possible, i ens ho vam creure, gairebé tots, i pel que és i sembla teníem raó. Vam anar a Cadaqués i vam viure uns dies entre poetes i ones generoses i, després, vam començar a viure i... fins avui. Aviat vam ser conscients de les realitats que portàvem cadascú i vam començar la cursa pels camins de pendents empinades i baixades sorprenents i pronunciades. La vida és un camí de roses amb punxes, o de punxes amb rodes, però els camins són transitables, sobretot si ets capaç d'entendre amb generositat les actuacions d'aquesta llibertat comú.
Anirem a celebrar-ho amb el Pere. Ell és, realment, el producte de la nostra pau plena d'emocions de primer nivell. Pensem anar a Peníscola perquè el Pere encara no coneixia el poble i, de tornada, passarem per les Cases d'Alcanar i dinarem al Restaurant El Faro, on no fa gaire vam gaudir dels seus atractius. Demà, diumenge, ja anirem a dinar a Tarragona i, després, portarem el Pere a l'estació i nosaltres... cap a casa per descansar una mica i començar a fer vida normal de bici i amanides. Començarà la lliga de futbol i, aviat, el curs escolar... i anirem rutllant fins que Déu vulgui i donant-li sempre gràcies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada