Carnaval

Confesso que, després de més de quaranta anys vivint entre Reus i Tarragona, mai havia vist, així... una mica com cal, la desfilada, la rua, crec que en diuen, del Carnaval de Tarragona. Avui ha estat el dia. La Teresa i jo, de bracet i a pas lent però segur, ens hem apropat al carrer Ramon i Cajal, una mica més enllà de l'alçada de l'Eroski, i ho hem vist tot fins que n'hem tingut prou i el fred i el soroll ja eren impertinents.

En un principi, no he vist una riquesa plàstica i qualitativa que em cridés l'atenció, però per a mi el millor espectacle és veure que la gent és feliç, encara que sigui a estones i amagant esfereïdores veritats de la realitat actual que estan vivint, tot i ser els menys culpables. Però s'han aconseguit una disfressa i ballen a ritme i canten i xisclen plegats... abans, s'havien trobat a l'hora fixada, després de la feina (qui en té). Són gent del barri, o de la penya, o del club, o senzillament un grup d'amics, que es fan encara més amics i s'ho passen bé i somien en faules de millors truites, en pobles de millors rialles, fins i tot sense sobres.

Observant, cosa que ara faig sovint, m'he adonat de l'existència de molta noia grassoneta ballant amb certa gràcia i moviment de carns... també molta canalla amb excés de pes, i això ja no m'ha fet tanta gràcia. Alguna comparsa amb crítica social però poc esfereïdora, com si aquesta pseudo-llibertat que hi ha per dir allò que vulguis perquè ningú et farà res, comenci a estendre's i la gent, fent cas de... ja sabem de qui, és felicitada quan es queda a casa i calla. Uns passos de salsa per algunes parelles en procés d'aprenentatge avançat, uns nens del Serrallo, salabre en mà i bon ritme, metges i infermeres amb bates blanques de paper fent proclames per una sanitat més justa, alguna coseta també bilingüe, per a Rajoy en castellà i per a Mas en català, però poca cosa més, alguna de sobres i poca malícia. S'aprofita l'estona per divertir-se... per a alguns és una exhibició dels seus ritmes i encants més íntims que potser mai havia pensat de posar en escena, per a d'altres és fer pinya, convivència, amistat.

Recordo ara al meu admirat Eduard Punset, que diu que la gent se sent sola i busca l'amor, desesperadament, per Internet, amb el perill, diria jo, que alguns dels contactants porti una perversa disfressa. Com no, i per acabar amb aquesta referència a Carnaval, recordar un vestit de mexicà que la meva mare em va fer amb tota la seva gràcia... després, no recordo haver-me disfressat mai més. Com a professor, a la nostra escola vam estar uns anys que no celebràvem aquesta festa "pagana", però aquests darrers anys preparàvem una divertida careta i sortíem al pati on, per classes, anàvem desfilant des d'infantil a primària. Feien patxoca... els nens.